Sir Ernest Shackleton
Si amb aquest text el capità Shackleton pretenia reclutar tripulació, el màrqueting no seria un dels seus punts forts. La veritat, però, és que la resposta va ser tan aclaparadora que “semblava que tots els homes de la Gran Bretanya estaven decidits a acompanyar-me”.
L’anunci publicat s’acabaria convertint en una profecia autocomplerta, ja que gairebé no ho expliquen. L’expedició pretenia travessar l'Antàrtida passant pel pol sud, però el vaixell va quedar atrapat en aigües glaçades abans d’arribar al continent. La tripulació, després d'un any d’esforços infructuosos per alliberar el vaixell, va decidir remolcar els bots salvavides a pols fins a una remota illa. L’odissea continua amb episodis tant èpics com inversemblants; una de les més famoses pel que fa a la supervivència humana.
El viatge que iniciàvem a Ushuaia, al sud de l’Argentina, commemorava el 95è aniversari d’aquella expedició i d’arriscat i perillós en tenia ben poc. Tot el contrari, viatjàvem a bord d’un trencaglaç rus reconvertit en creuer de luxe. Hi havia servei d’habitacions i el restaurant servia tres àpats al dia excel·lents. El buc disposava de bots pneumàtics per desembarcar a les costes antàrtiques i de Geòrgia del Sud, així com un parell d’helicòpters per endinsar-nos terra endins i visitar colònies de pingüins emperadors. Durant el dia podíem degustar un còctel al bar, veure pel·lícules i documentals a l’auditori, relaxar-nos a la sauna del gimnàs o prendre la fresca a coberta. Aquella expedició no era per a totes les butxaques, vaig tenir molta sort de ser allà. De fet, jo havia pagat una versió molt més modesta, una ruta de menys dies que es va acabar cancel·lant per una avaria del vaixell. L’agència, per compensar les molèsties, em va reubicar en un altre viatge i em va recomanar que no comentés amb la resta de passatgers quant m’havia costat.
Els passatgers a bord eren majoritàriament jubilats europeus i nord-americans benestants. També hi havia científics i equips de televisió rodant documentals. Tothom compartia la passió per l’Antàrtida i l’admiració per Shackleton.
Bé, tothom no. La Masami no en tenia gaire bona opinió:
—Era un egoista —afirmava seriosament. Trobava imperdonable que s'haguessin menjat els gossos de l'expedició.
—I tu què faries en una situació límit on està en joc la supervivència de la tripulació? —li preguntava encuriosit.
—Jo hauria disparat als gossos i després m'hauria disparat a mi mateixa —la Masami s’estimava molt els animals i no feia broma.
Jo sabia ben poca cosa abans d'embarcar. A tothom sorprenia que mai hagués sentit a parlar de l'illa Elefant. Com era possible?
—La famosa illa Elefant, Josep! On la tripulació de l'Endurance va sobreviure durant mesos esperant ser rescatada! En quin món vius? —en aquell vaixell el capità Shackleton era més famós que Michael Jackson.
Sens dubte, aquell era un bon lloc per a un estudi intensiu de l’Antàrtida i les expedicions polars, però aviat la meva atenció va centrar-se en quelcom més interessant: la Masami.
Durant els primers dies la gent aprofitava per fer vida social al bar. Jo també el visitava sovint, però quan la vaig conèixer vaig optar per acompanyar-la a l’auditori on s’impartien conferències sobre l’Antàrtida i es passaven documentals del fred. Volia aprofitar la intimitat de l’última fila per conèixer-la millor, però ella em feia callar i es concentrava en prendre apunts. Vam compartir gran part del viatge. Em queia molt bé, era una criatura ben fascinant i em feia molta gràcia tota la seva japonesitat.
Els xocs culturals eren evidents. La Masami tenia trenta-set anys, en paraules seves “una vella” pels estàndards japonesos, i el fet de no estar casada ni tenir fills era vist com una autèntica desgràcia personal. Jo la trobava molt guapa i segons els estàndards europeus aparentava deu anys menys. L'intentava convèncer que estar soltera era una gran notícia.
—Em dius aquestes coses per afalagar-me, hauré d'anar amb compte amb tu —somreia amb un punt de desconfiança. La Masami era una persona prudent i intel·ligent a parts iguals.
Ben aviat em va deixar entrar a la seva cabina. Jo vaig malinterpretar aquest gest d'hospitalitat nipona gràcies a aquest prisma distorsionador que molts homes tenim instal·lat al cervell i que confon l’amabilitat amb deliris fantasiosos. Res més lluny de la realitat, la Masami m’ho explicava de forma clara i senzilla.
—Al Japó hi ha dos perfils diferents de dones: les més modernes que poden separar el sexe de l'amor i les més conservadores que només fan l'amor amb la persona que estimen. Jo soc de les segones.
—Doncs mira, a Barcelona passa el mateix i jo soc dels primers. Hauríem de buscar una solució intermèdia, no trobes?
Ella reia i es tapava la boca mentre remugava alguna cosa en japonès.
L'última setmana vaig abandonar els meus companys d'habitació per instal·lar-me a la cabina de la Masami, dos pisos més avall, on el vaivé de la mala mar disminuïa considerablement. Quan em marejava la Masami em cuidava, em portava la sopa al llit i em feia un petó de bona nit. Li demanava que s'estirés al meu costat, que també m'anava bé pel mareig, però ella no veia quina relació tenia una cosa amb l'altra. Jo insistia en el fet diferencial, els xocs culturals tenen aquestes coses, quan es viatja un ha de tenir la ment oberta a noves maneres de veure el món. Ella accedia no gaire convençuda.
Amb el temps em va agafar molta confiança i em parlava de temes més personals. Ho havia deixat amb el seu ex perquè quan sortien bevia molt i sempre agafava el cotxe. Això de conduir borratxo era tremendament irresponsable i el va acabar deixant. Jo sabia de què parlava, feia poc que m'havien retirat el carnet i gairebé em tanquen a la presó per culpa d'un sopar que es va allargar massa. M'escoltava amb molta atenció.
—Ja has demanat perdó als teus pares? —em va preguntar amb els seus ulls orientals travessant la meva mala consciència. Vaig contestar-li que no, però li vaig prometre que ho faria tan bon punt fos a Barcelona.
La Masami no volia que se sabés que estàvem junts. Li feia molta vergonya i li preocupava què pensava la resta de la tripulació. Ella representava l'honor del seu poble i allò que fèiem a la seva cabina de forma compulsiva i sense compromís previ estava molt mal fet; la deshonrava profundament. Intentava tranquil·litzar-la dient-li que no estàvem al Japó, que fèiem bé estant junts perquè ens ho passàvem de puta mare i que no calia patir per la resta de passatgers. En aquell vaixell tothom anava molt cremat i s'alegraven de veure'ns junts. Ella ho negava amb el cap i no entenia com podia pensar d’aquella manera.
La Masami i jo veníem de mons molt distants, però després d’un mes sencer navegant per aigües antàrtiques ens vam entendre la mar de bé. Les interaccions entre dones i homes mai són senzilles i el factor japonès afegeix encara més misteri a l'apassionant món de la condició humana.
Les setmanes posteriors al viatge vam intercanviar força correspondència amb propostes per tornar-nos a veure en qualsevol racó de món. En un dels correus, per exemple, em preguntava si coneixia la Serra d’Andújar. Volia anar-hi per veure el linx ibèric i saber si estaria disposat a acompanyar-la. Malauradament, cap d’aquestes propostes no va arribar a materialitzar-se i el temps es va encarregar de situar la nostra relació cada cop més lluny en el passat fins a convertir-la en un record inesborrable.
novembre 2010
Si amb aquest text el capità Shackleton pretenia reclutar tripulació, el màrqueting no seria un dels seus punts forts. La veritat, però, és que la resposta va ser tan aclaparadora que “semblava que tots els homes de la Gran Bretanya estaven decidits a acompanyar-me”.
L’anunci publicat s’acabaria convertint en una profecia autocomplerta, ja que gairebé no ho expliquen. L’expedició pretenia travessar l'Antàrtida passant pel pol sud, però el vaixell va quedar atrapat en aigües glaçades abans d’arribar al continent. La tripulació, després d'un any d’esforços infructuosos per alliberar el vaixell, va decidir remolcar els bots salvavides a pols fins a una remota illa. L’odissea continua amb episodis tant èpics com inversemblants; una de les més famoses pel que fa a la supervivència humana.
El viatge que iniciàvem a Ushuaia, al sud de l’Argentina, commemorava el 95è aniversari d’aquella expedició i d’arriscat i perillós en tenia ben poc. Tot el contrari, viatjàvem a bord d’un trencaglaç rus reconvertit en creuer de luxe. Hi havia servei d’habitacions i el restaurant servia tres àpats al dia excel·lents. El buc disposava de bots pneumàtics per desembarcar a les costes antàrtiques i de Geòrgia del Sud, així com un parell d’helicòpters per endinsar-nos terra endins i visitar colònies de pingüins emperadors. Durant el dia podíem degustar un còctel al bar, veure pel·lícules i documentals a l’auditori, relaxar-nos a la sauna del gimnàs o prendre la fresca a coberta. Aquella expedició no era per a totes les butxaques, vaig tenir molta sort de ser allà. De fet, jo havia pagat una versió molt més modesta, una ruta de menys dies que es va acabar cancel·lant per una avaria del vaixell. L’agència, per compensar les molèsties, em va reubicar en un altre viatge i em va recomanar que no comentés amb la resta de passatgers quant m’havia costat.
Els passatgers a bord eren majoritàriament jubilats europeus i nord-americans benestants. També hi havia científics i equips de televisió rodant documentals. Tothom compartia la passió per l’Antàrtida i l’admiració per Shackleton.
Bé, tothom no. La Masami no en tenia gaire bona opinió:
—Era un egoista —afirmava seriosament. Trobava imperdonable que s'haguessin menjat els gossos de l'expedició.
—I tu què faries en una situació límit on està en joc la supervivència de la tripulació? —li preguntava encuriosit.
—Jo hauria disparat als gossos i després m'hauria disparat a mi mateixa —la Masami s’estimava molt els animals i no feia broma.
Jo sabia ben poca cosa abans d'embarcar. A tothom sorprenia que mai hagués sentit a parlar de l'illa Elefant. Com era possible?
—La famosa illa Elefant, Josep! On la tripulació de l'Endurance va sobreviure durant mesos esperant ser rescatada! En quin món vius? —en aquell vaixell el capità Shackleton era més famós que Michael Jackson.
Sens dubte, aquell era un bon lloc per a un estudi intensiu de l’Antàrtida i les expedicions polars, però aviat la meva atenció va centrar-se en quelcom més interessant: la Masami.
Durant els primers dies la gent aprofitava per fer vida social al bar. Jo també el visitava sovint, però quan la vaig conèixer vaig optar per acompanyar-la a l’auditori on s’impartien conferències sobre l’Antàrtida i es passaven documentals del fred. Volia aprofitar la intimitat de l’última fila per conèixer-la millor, però ella em feia callar i es concentrava en prendre apunts. Vam compartir gran part del viatge. Em queia molt bé, era una criatura ben fascinant i em feia molta gràcia tota la seva japonesitat.
Els xocs culturals eren evidents. La Masami tenia trenta-set anys, en paraules seves “una vella” pels estàndards japonesos, i el fet de no estar casada ni tenir fills era vist com una autèntica desgràcia personal. Jo la trobava molt guapa i segons els estàndards europeus aparentava deu anys menys. L'intentava convèncer que estar soltera era una gran notícia.
—Em dius aquestes coses per afalagar-me, hauré d'anar amb compte amb tu —somreia amb un punt de desconfiança. La Masami era una persona prudent i intel·ligent a parts iguals.
Ben aviat em va deixar entrar a la seva cabina. Jo vaig malinterpretar aquest gest d'hospitalitat nipona gràcies a aquest prisma distorsionador que molts homes tenim instal·lat al cervell i que confon l’amabilitat amb deliris fantasiosos. Res més lluny de la realitat, la Masami m’ho explicava de forma clara i senzilla.
—Al Japó hi ha dos perfils diferents de dones: les més modernes que poden separar el sexe de l'amor i les més conservadores que només fan l'amor amb la persona que estimen. Jo soc de les segones.
—Doncs mira, a Barcelona passa el mateix i jo soc dels primers. Hauríem de buscar una solució intermèdia, no trobes?
Ella reia i es tapava la boca mentre remugava alguna cosa en japonès.
L'última setmana vaig abandonar els meus companys d'habitació per instal·lar-me a la cabina de la Masami, dos pisos més avall, on el vaivé de la mala mar disminuïa considerablement. Quan em marejava la Masami em cuidava, em portava la sopa al llit i em feia un petó de bona nit. Li demanava que s'estirés al meu costat, que també m'anava bé pel mareig, però ella no veia quina relació tenia una cosa amb l'altra. Jo insistia en el fet diferencial, els xocs culturals tenen aquestes coses, quan es viatja un ha de tenir la ment oberta a noves maneres de veure el món. Ella accedia no gaire convençuda.
Amb el temps em va agafar molta confiança i em parlava de temes més personals. Ho havia deixat amb el seu ex perquè quan sortien bevia molt i sempre agafava el cotxe. Això de conduir borratxo era tremendament irresponsable i el va acabar deixant. Jo sabia de què parlava, feia poc que m'havien retirat el carnet i gairebé em tanquen a la presó per culpa d'un sopar que es va allargar massa. M'escoltava amb molta atenció.
—Ja has demanat perdó als teus pares? —em va preguntar amb els seus ulls orientals travessant la meva mala consciència. Vaig contestar-li que no, però li vaig prometre que ho faria tan bon punt fos a Barcelona.
La Masami no volia que se sabés que estàvem junts. Li feia molta vergonya i li preocupava què pensava la resta de la tripulació. Ella representava l'honor del seu poble i allò que fèiem a la seva cabina de forma compulsiva i sense compromís previ estava molt mal fet; la deshonrava profundament. Intentava tranquil·litzar-la dient-li que no estàvem al Japó, que fèiem bé estant junts perquè ens ho passàvem de puta mare i que no calia patir per la resta de passatgers. En aquell vaixell tothom anava molt cremat i s'alegraven de veure'ns junts. Ella ho negava amb el cap i no entenia com podia pensar d’aquella manera.
La Masami i jo veníem de mons molt distants, però després d’un mes sencer navegant per aigües antàrtiques ens vam entendre la mar de bé. Les interaccions entre dones i homes mai són senzilles i el factor japonès afegeix encara més misteri a l'apassionant món de la condició humana.
Les setmanes posteriors al viatge vam intercanviar força correspondència amb propostes per tornar-nos a veure en qualsevol racó de món. En un dels correus, per exemple, em preguntava si coneixia la Serra d’Andújar. Volia anar-hi per veure el linx ibèric i saber si estaria disposat a acompanyar-la. Malauradament, cap d’aquestes propostes no va arribar a materialitzar-se i el temps es va encarregar de situar la nostra relació cada cop més lluny en el passat fins a convertir-la en un record inesborrable.
novembre 2010