Belaga
—Amran, t’estàs equivocant. Si hi vas, cauràs segur.
—Tranquil Josep, que ho tinc tot controlat.
L'Amran era un home casat que havia quedat amb una ex per passar el cap de setmana junts. Segons ell era una trobada de vells amics, però nosaltres sabem que l'Amran és carn infidel i està a punt de traspassar una línia vermella.
Belaga era el lloc que havia escollit per perdre'm i a fe de Déu que vaig triar bé; dos dies vaig tardar per arribar al poble! Des de Kuching vaig embarcar en un ferri vorejant la costa cap al nord fins a la ciutat de Sibu. Allà vaig fer transbord per remuntar el riu Rajang en unes embarcacions en forma de supositori gegant fent nit a mig camí.
Em vaig allotjar a l'únic hotel obert en temporada baixa i ràpidament vaig contactar amb el guia del poble que em va animar a fer un parell d'excursions per la zona. El poble no mata, en una hora el tens vist i a primera vista sembla un mal lloc per passar-hi uns dies. Els seus habitants no semblaven especialment contents de tenir-me allà; ni contents ni descontents, senzillament passaven de mi. Els únics en donar-me la benvinguda van ser un parell d'homes molt passats de voltes. En veure'm van allargar-me una cervesa i em van convidar a apuntar-me a la seva festa particular dins d'un cotxe abandonat. Educadament els vaig dir que no.
En aquell poblet vaig conèixer el protagonista d'aquesta història: l'Amran. Tenia un dels restaurants del carrer principal, però allà no hi havia mai clients. Hi havia un parell de treballadores que es passaven el dia mirant la tele i només trepitjaven la cuina quan els hi demanava fideus. L'Amran era molt extravertit i de seguida em va convidar a casa seva i a passejar en moto pel poble. Era prou amable per a fer desconfiar un home de ciutat com jo, però amb el temps em vaig adonar que la seva amabilitat era sincera i ens vam fer amics. Aquell home estava enganxat al mòbil, concretament al xat amb una ex de l'institut. Deia que eren amics i prou, però quan parlava d'ella abaixava la veu i mirava enrere com si estigués fent una malifeta. També era revelador la quantitat d'emoticones amb petons i cors que inundaven les seves converses. Amb l’Amran ens vam agafar confiança de seguida i tenia el deure d'avisar-lo: anava de pet al precipici.
Si l'Amran m'hagués explicat que havia quedat un cap de setmana amb una ex per cardar com mandrils, jo no m'hi hauria ficat. El problema és que l'Amran vivia en un món de fantasia on és possible passar un cap de setmana sencer amb la teva ex sense que passi res. Aquell pobre home vivia en l'autoengany, fase prèvia que inevitablement et portarà a la fase de “jo no volia!”.
—La línia vermella és aquí Amran, la reserva d'hotel amb habitació doble. No la veus?
—Tranquil que ho tinc tot controlat.
La teoria de les línies vermelles
Un forat negre és un objecte astronòmic ben curiós, tot són extrems. Té una massa enorme concentrada en un volum petitíssim, una densitat immensa i una força de gravetat tan gran que ni la llum pot escapar-ne. A mesura que t'hi acostes amb la nau espacial vas notant un poder d'atracció cada vegada més intens fins a arribar un punt de no retorn. Si el travesses, estàs llest i ja res pot evitar que acabis esclafat per la pressió. Aquest punt de no retorn s'anomena horitzó d'esdeveniments.
Doncs bé, la línia vermella és l'horitzó d'esdeveniments de la infidelitat, un cop la trepitges ja has begut oli. Forat negre, horitzó d'esdeveniments... no em negareu que l'analogia està ben trobada. La dificultat és saber on és la teva línia vermella. No tots tenim les mateixes i un s'ha de conèixer molt bé per detectar-la a temps. No era el cas de l'Amran com haureu endevinat.
Un exemple. Imaginem que una amiga et proposa sortir a fer una copa. Juraries que et va al darrere, però és un tema que mai s'ha parlat obertament i, per tant, oficialment sou amics. Us ho passeu molt bé, és una noia molt divertida i no heu parat de riure i ballar com si s'hagués d'acabar el món. Ho necessitaves, havies tingut un dia de merda i a sobre t'havies discutit amb la parella. Tens aquell punt just d'alcohol i l'amiga et convida a fer l'última a casa seva.
Alarma! Línia vermella! Tots la veiem, oi?
Algú podria afirmar que la línia vermella ja s'ha travessat en acceptar sortir amb ella. Algú altre no hi estaria d'acord, ja que encara hi ha marge de maniobra. Per què no entrar a fer l'última? Al cap i a la fi, som éssers amb voluntat pròpia, no? I només sou amics.
Ja ho veieu, la línia vermella cadascú la posa on vol, però en cada situació intervenen esdeveniments aleatoris que escapen al teu control i quan et descuidis l'amiga et portarà la cervesa, es posarà roba còmoda i et convidarà a seure al sofà. Quan portis els calçotets als turmells ja serà massa tard: “Com és possible? Si ho tenia tot controlat! Jo no volia enrotllar-me amb ella!“.
Del “jo controlo” al “jo no volia” hi ha un pas molt estret, de l’amplada d’una línia vermella. A partir d'aquí les excuses són proporcionals a la imaginació dels protagonistes: “És que es va posar una samarreta amb tirants minúscula i uns pantalons curts totalment antireglamentaris!”. Això mateix em referia amb els esdeveniments aleatoris que escapen al teu control. Al d'ella no, és clar, la roba còmoda semblava escollida a l'atzar, oi? La veritat és que ella ha controlat la situació des del començament i tu no.
En cas contrari la història és molt diferent. Homes casats que tiren els trastos a tot el que es belluga n'hi ha a cabassos. Però, fins i tot, amb el cràpula més infal·lible, si ella no vol que passi res, no passarà. Ja pots convidar-la a casa a fer la penúltima, l'última, posar la playlist de follar, convidar-la a dormir perquè va massa borratxa, la de l'endemà al matí, etc. Si ella no vol que passi res, no passarà res.
En aquest sentit, una dona té un control molt més precís que un home de les línies vermelles, de la seva i de la teva.
—De qui va ser la idea de passar un cap de setmana junts?
—Dels dos. Bé, en realitat va ser idea d'ella. Es veu que no està passant un bon moment amb el seu marit i necessita un amic.
En el cas de l'Amran tenim un agreujant important, el mateix que el del Sean a Kuching: la llei islàmica. És cert que només l'ètnia malaia està subjecte a les seves normes; l'Amran podia passar el cap de setmana amb una xinesa, una índia o triar entre una multitud de comunitats indígenes que hi ha a Borneo. Però havia triat la seva ex de l'institut, una musulmana casada ni més ni menys que amb un directiu de Malaysia Airlines.
—A tu t'agrada el risc, eh?
—Tranquil que ho tinc tot controlat.
Un forat negre és un objecte astronòmic ben curiós, tot són extrems. Té una massa enorme concentrada en un volum petitíssim, una densitat immensa i una força de gravetat tan gran que ni la llum pot escapar-ne. A mesura que t'hi acostes amb la nau espacial vas notant un poder d'atracció cada vegada més intens fins a arribar un punt de no retorn. Si el travesses, estàs llest i ja res pot evitar que acabis esclafat per la pressió. Aquest punt de no retorn s'anomena horitzó d'esdeveniments.
Doncs bé, la línia vermella és l'horitzó d'esdeveniments de la infidelitat, un cop la trepitges ja has begut oli. Forat negre, horitzó d'esdeveniments... no em negareu que l'analogia està ben trobada. La dificultat és saber on és la teva línia vermella. No tots tenim les mateixes i un s'ha de conèixer molt bé per detectar-la a temps. No era el cas de l'Amran com haureu endevinat.
Un exemple. Imaginem que una amiga et proposa sortir a fer una copa. Juraries que et va al darrere, però és un tema que mai s'ha parlat obertament i, per tant, oficialment sou amics. Us ho passeu molt bé, és una noia molt divertida i no heu parat de riure i ballar com si s'hagués d'acabar el món. Ho necessitaves, havies tingut un dia de merda i a sobre t'havies discutit amb la parella. Tens aquell punt just d'alcohol i l'amiga et convida a fer l'última a casa seva.
Alarma! Línia vermella! Tots la veiem, oi?
Algú podria afirmar que la línia vermella ja s'ha travessat en acceptar sortir amb ella. Algú altre no hi estaria d'acord, ja que encara hi ha marge de maniobra. Per què no entrar a fer l'última? Al cap i a la fi, som éssers amb voluntat pròpia, no? I només sou amics.
Ja ho veieu, la línia vermella cadascú la posa on vol, però en cada situació intervenen esdeveniments aleatoris que escapen al teu control i quan et descuidis l'amiga et portarà la cervesa, es posarà roba còmoda i et convidarà a seure al sofà. Quan portis els calçotets als turmells ja serà massa tard: “Com és possible? Si ho tenia tot controlat! Jo no volia enrotllar-me amb ella!“.
Del “jo controlo” al “jo no volia” hi ha un pas molt estret, de l’amplada d’una línia vermella. A partir d'aquí les excuses són proporcionals a la imaginació dels protagonistes: “És que es va posar una samarreta amb tirants minúscula i uns pantalons curts totalment antireglamentaris!”. Això mateix em referia amb els esdeveniments aleatoris que escapen al teu control. Al d'ella no, és clar, la roba còmoda semblava escollida a l'atzar, oi? La veritat és que ella ha controlat la situació des del començament i tu no.
En cas contrari la història és molt diferent. Homes casats que tiren els trastos a tot el que es belluga n'hi ha a cabassos. Però, fins i tot, amb el cràpula més infal·lible, si ella no vol que passi res, no passarà. Ja pots convidar-la a casa a fer la penúltima, l'última, posar la playlist de follar, convidar-la a dormir perquè va massa borratxa, la de l'endemà al matí, etc. Si ella no vol que passi res, no passarà res.
En aquest sentit, una dona té un control molt més precís que un home de les línies vermelles, de la seva i de la teva.
—De qui va ser la idea de passar un cap de setmana junts?
—Dels dos. Bé, en realitat va ser idea d'ella. Es veu que no està passant un bon moment amb el seu marit i necessita un amic.
En el cas de l'Amran tenim un agreujant important, el mateix que el del Sean a Kuching: la llei islàmica. És cert que només l'ètnia malaia està subjecte a les seves normes; l'Amran podia passar el cap de setmana amb una xinesa, una índia o triar entre una multitud de comunitats indígenes que hi ha a Borneo. Però havia triat la seva ex de l'institut, una musulmana casada ni més ni menys que amb un directiu de Malaysia Airlines.
—A tu t'agrada el risc, eh?
—Tranquil que ho tinc tot controlat.
Kuala Lumpur
Després d'un parell de dies nedant amb peixos de colors a les Perhentian Islands, un paradís de corall al mar de la Xina, vaig passar el darrer cap de setmana a Kuala Lumpur. Com totes les grans ciutats la capital de Malàisia ofereix un món de possibilitats, un mostrari asiàtic molt interessant. Té diversos nodes importants d'activitat nocturna amb una gran quantitat de bars i restaurants. Si busqueu alguna cosa més local, que surti del circuit turístic habitual, recomano el districte de Bangsar. Un cop el vaig descobrir, vaig sopar-hi cada nit. La idea era veure palpar l'ambient i anar a dormir d'hora, però vaig tenir la mala sort d'ensopegar una festivitat índia: el Diwali, una mena de Nadal hindú. Aviat em vaig veure immers en un tsunami de festa amb conseqüències imprevisibles.
Un parell d'indis em van adoptar i no van parar de convidar-me a cerveses tota la nit. De matinada vam acabar en un restaurant hindú obert les 24 hores; arròs amb pollastre a cabassos. Picava tant que em ploraven els ulls, però tenia tanta gana que no podia parar de menjar. La fam era voraç. Em portava el menjar a la boca amb les dues mans, el curri em sortia per les orelles.
Es van oferir per acompanyar-me a l'hotel, però vaig preferir anar-hi a peu. Era a cinc kilòmetres i tenia ganes de caminar. No anava sol, amb mi jugava un gos que vaig arreplegar pel camí. Em va acompanyar l'hora i mitja que vaig tardar a arribar a l'allotjament. L'endemà tornava cap a Barcelona i em va venir al cap l'affair de la passatgera 33G i el seu trist final. Amb l'Amran, en canvi, vaig ser testimoni de l'inici, del primer episodi. La seva història no tenia per què acabar malament. Conec parelles estupendes que van començar amb una infidelitat. La transició d'una relació a una altra no sempre es porta amb l'elegància que un voldria i, com ja s’ha analitzat anteriorment, la dita “millor sol que mal acompanyat” no s'acostuma a aplicar en les relacions de parella. No seré jo qui els faci creure el contrari, menys encara tenint en compte els errors que acumulo en aquest camp. Un mai s'acaba de conèixer, les línies vermelles són traïdores i la infidelitat sempre ronda seductora. Jo mateix, un teòric de la condició humana, m'he vist involucrat en jardins que no creuríeu. Però la humilitat i sobretot saber rectificar són la clau del coneixement.
Ja era al carrer del meu hotel i el gos encara em seguia. Els gossos són bestioletes ben fidels i em preocupava abandonar-lo, però en l'últim moment es va distreure amb una muntanya d'escombraries. L'últim cop que el vaig veure corria darrere d'una rata gegant perdent-se en aquella metròpoli immensa, en aquella jungla de ciment.
octubre 2016
Després d'un parell de dies nedant amb peixos de colors a les Perhentian Islands, un paradís de corall al mar de la Xina, vaig passar el darrer cap de setmana a Kuala Lumpur. Com totes les grans ciutats la capital de Malàisia ofereix un món de possibilitats, un mostrari asiàtic molt interessant. Té diversos nodes importants d'activitat nocturna amb una gran quantitat de bars i restaurants. Si busqueu alguna cosa més local, que surti del circuit turístic habitual, recomano el districte de Bangsar. Un cop el vaig descobrir, vaig sopar-hi cada nit. La idea era veure palpar l'ambient i anar a dormir d'hora, però vaig tenir la mala sort d'ensopegar una festivitat índia: el Diwali, una mena de Nadal hindú. Aviat em vaig veure immers en un tsunami de festa amb conseqüències imprevisibles.
Un parell d'indis em van adoptar i no van parar de convidar-me a cerveses tota la nit. De matinada vam acabar en un restaurant hindú obert les 24 hores; arròs amb pollastre a cabassos. Picava tant que em ploraven els ulls, però tenia tanta gana que no podia parar de menjar. La fam era voraç. Em portava el menjar a la boca amb les dues mans, el curri em sortia per les orelles.
Es van oferir per acompanyar-me a l'hotel, però vaig preferir anar-hi a peu. Era a cinc kilòmetres i tenia ganes de caminar. No anava sol, amb mi jugava un gos que vaig arreplegar pel camí. Em va acompanyar l'hora i mitja que vaig tardar a arribar a l'allotjament. L'endemà tornava cap a Barcelona i em va venir al cap l'affair de la passatgera 33G i el seu trist final. Amb l'Amran, en canvi, vaig ser testimoni de l'inici, del primer episodi. La seva història no tenia per què acabar malament. Conec parelles estupendes que van començar amb una infidelitat. La transició d'una relació a una altra no sempre es porta amb l'elegància que un voldria i, com ja s’ha analitzat anteriorment, la dita “millor sol que mal acompanyat” no s'acostuma a aplicar en les relacions de parella. No seré jo qui els faci creure el contrari, menys encara tenint en compte els errors que acumulo en aquest camp. Un mai s'acaba de conèixer, les línies vermelles són traïdores i la infidelitat sempre ronda seductora. Jo mateix, un teòric de la condició humana, m'he vist involucrat en jardins que no creuríeu. Però la humilitat i sobretot saber rectificar són la clau del coneixement.
Ja era al carrer del meu hotel i el gos encara em seguia. Els gossos són bestioletes ben fidels i em preocupava abandonar-lo, però en l'últim moment es va distreure amb una muntanya d'escombraries. L'últim cop que el vaig veure corria darrere d'una rata gegant perdent-se en aquella metròpoli immensa, en aquella jungla de ciment.
octubre 2016
