—A mi també m'agrada escriure, Josep. Podríem fer un duel de relats! Què et sembla?
—A què et refereixes?
—Escrivim un relat entre tots dos. Sobre el que vulguis, tu tries.
A la Nadya li agradaven els reptes. Aquella noia era un portent de la naturalesa, ho feia tot bé i em reptava a escriure. Em deixava triar el tema i l'idioma: romanès, anglès o rus; havia guanyat premis literaris en tots tres. Ho tenia complicat, el meu anglès no és per tirar coets, però no podia negar-me davant aquell somriure. Aquella moldava m'agradava molt i jo també volia agradar-li. Em mirava desafiant com si m'estigués llegint el pensaments.
La resistència era fútil.
Era el meu segon viatge a Moldàvia i tota la gent amb qui m'havia creuat m'havia donat molt bona impressió. Potser havia estat de sort, però ho trobava rellevant tenint en compte que feia ben poc que sabia situar el país al mapa.
Qualsevol excusa era bona per no perdre el contacte amb la Nadya; i a mi també m'agraden els reptes.
—Tinc una idea, escriurem sobre el dia que hem passat junts. Però tu et faràs passar per mi i jo per tu.
—Fet!
Ara el repte era doble. La Nadya i jo ens coneixíem de feia poques hores i ens havíem de posar a la pell de l'altra amb poquíssima informació. Us confesso que la meva proposta no era gens innocent, la vaig deixar anar com aquell qui no vol la cosa, però darrere hi havia un pla maquiavèl·lic. Volia posar en pràctica una tècnica de seducció fins ara mai vista. Fent-me passar per ella tindria l'oportunitat d'explicar una versió interessada del dia que ens vam conèixer. Diria en boca seva coses que no va dir, plantaria a la seva ment pensaments que no havia tingut, de manera que a mesura que ella anés llegint la seva (meva) versió dels fets, una llavor aniria germinant fins a arrelar dins l'inconscient de la Nadya.
Ah! No em digueu que no era un pla ambiciós! Pretenia ni més ni menys que canviar la història!
—A què et refereixes?
—Escrivim un relat entre tots dos. Sobre el que vulguis, tu tries.
A la Nadya li agradaven els reptes. Aquella noia era un portent de la naturalesa, ho feia tot bé i em reptava a escriure. Em deixava triar el tema i l'idioma: romanès, anglès o rus; havia guanyat premis literaris en tots tres. Ho tenia complicat, el meu anglès no és per tirar coets, però no podia negar-me davant aquell somriure. Aquella moldava m'agradava molt i jo també volia agradar-li. Em mirava desafiant com si m'estigués llegint el pensaments.
La resistència era fútil.
Era el meu segon viatge a Moldàvia i tota la gent amb qui m'havia creuat m'havia donat molt bona impressió. Potser havia estat de sort, però ho trobava rellevant tenint en compte que feia ben poc que sabia situar el país al mapa.
Qualsevol excusa era bona per no perdre el contacte amb la Nadya; i a mi també m'agraden els reptes.
—Tinc una idea, escriurem sobre el dia que hem passat junts. Però tu et faràs passar per mi i jo per tu.
—Fet!
Ara el repte era doble. La Nadya i jo ens coneixíem de feia poques hores i ens havíem de posar a la pell de l'altra amb poquíssima informació. Us confesso que la meva proposta no era gens innocent, la vaig deixar anar com aquell qui no vol la cosa, però darrere hi havia un pla maquiavèl·lic. Volia posar en pràctica una tècnica de seducció fins ara mai vista. Fent-me passar per ella tindria l'oportunitat d'explicar una versió interessada del dia que ens vam conèixer. Diria en boca seva coses que no va dir, plantaria a la seva ment pensaments que no havia tingut, de manera que a mesura que ella anés llegint la seva (meva) versió dels fets, una llavor aniria germinant fins a arrelar dins l'inconscient de la Nadya.
Ah! No em digueu que no era un pla ambiciós! Pretenia ni més ni menys que canviar la història!
Us confesso que en aquest punt em començaven a preocupar les implicacions ètiques de les meves investigacions. Em feia por haver de pagar un preu massa alt per la meva contribució a la ciència. Per res del món volia que el meu nom fos recordat al costat de monstres com Josef Mengele per l'ús d'experiments poc ortodoxos. Però qui podia resistir-se a una oportunitat com aquella? No m'agrada defugir responsabilitats, però la Nadya era tan guapa que anul·lava completament el meu criteri.
Era una operació molt delicada. De forma subliminar calia barrejar ficció i realitat per anar modificant gradualment els seus records. Si tot anava bé, faria créixer dins seu una llavor preciosa amb el meu nom escrit en majúscules. Més aviat que tard la Nadya es despertaria un bon dia amb una idea al seu cap: “El Josep m'agrada!”.
Era una operació molt delicada. De forma subliminar calia barrejar ficció i realitat per anar modificant gradualment els seus records. Si tot anava bé, faria créixer dins seu una llavor preciosa amb el meu nom escrit en majúscules. Més aviat que tard la Nadya es despertaria un bon dia amb una idea al seu cap: “El Josep m'agrada!”.
El que ve a continuació és el duel de relats amb la Nadya. S’han traduït al català i s’hi han afegit comentaris en cursiva i entre parèntesis per aclarir-ne el context.
Vaig ser l'encarregat d'obrir foc.
Vaig ser l'encarregat d'obrir foc.
Jo:
—Ja soc aquí.
—Venint.
Ja hi tornem a ser. No és la primera vegada que quedo amb un desconegut, però no m’hi acabo d’acostumar. A veure com va aquesta vegada. Espero que no confongui la nostra trobada amb una cita com m’ha passat amb els anteriors, alguns poden ser molt pesats (explícitament deia que no es tractava d'una cita per introduir precisament el concepte de cita. El jardiner feia forat per plantar la llavor).
La meva mare diu que no hauria de continuar fent això, pot ser perillós, però no puc evitar-ho. M’encanta (la Nadya i jo ens vam conèixer a través d’una aplicació on locals s’ofereixen a fer de guia a turistes). Conèixer gent de fora és una finestra a un món desconegut, amb costums diferents, molts per aprendre, i sempre és una aventura interessant. Qualsevol expectativa sempre resulta errònia i l’inesperat és cert. Aquesta falta de control m’atrau molt, em manté viva, definitivament m’agrada! (la Nadya no en tenia gens de falta de control, tot el contrari, però m'hauria anat molt bé que en perdés una mica).
El Josep fa tard, mal senyal. M’han dit que els europeus del sud no són amics de la puntualitat. Ho vaig poder comprovar a Itàlia. Diuen que els espanyols són com els italians, però amb pitjor anglès; veurem. Espero que no sigui una pèrdua de temps, tinc un examen demà i qualsevol nota per sota de l’excel·lent seria inacceptable (la Nadya estudiava Dret i no baixava del 9,5).
Potser no ha estat una bona idea després de tot...
—Nadya?
—Sí!
No s’assembla gens al tio de la foto, cap problema. Sembla simpàtic i el seu anglès no està del tot malament; pels estàndards del sud naturalment (parlant bé de mi en boca de la Nadya. No llegia res tan patètic des de Sánchez Dragó tirant-se floretes en boca de Jesús).
M’hi trobo bé. L’estómac em diu que serà divertit i la intuïció mai em falla. Oh! Quin cotxe més increïble hi ha aparcat! I resulta que és meu! (la Nadya estava enamorada del seu Volvo).
—Anem a Old Orhei?
—Som-hi Nadya. Fot-li gas!
Ella:
—Ja soc aquí.
—Venint.
He viatjat molt a la vida, he estat arreu, he fet coses per aquí, he pujat muntanyes per allà, he menjat de tot (a la Nadya li va fer molta gràcia una anècdota meva d’un viatge on havia menjat termites vives. El tema serà recurrent al llarg de la història), però us puc assegurar que el sol brilla diferent a Moldàvia. Amb centelleigs de tendresa i amargor formant borrissols entre els núvols com cotó blanc (la traducció no fa justícia a l’original).
El seu perfil estava bé, he remenat pel ShowAround i per alguna raó ella em va cridar l’atenció. Vaig decidir donar-li una oportunitat.
Faig tard, espero que no m’ho tingui en compte. Encara no he vist cap insecte, espero que n’hi hagi algun en el meu apartament. He decidit per norma tastar un bitxo de cada país. Al llarg del temps he anat acumulant un ampli coneixement sobre els sabors de la naturalesa, a través dels insectes, és clar, però encara no n’he arreplegat cap i les termites són el meu plat prefer...
—Nadya?
—Sí!
—Encantat de coneixe’t.
—Igualment.
Havíem planejat anar a Old Orhei, un congost espectacular, un indret ple de llegendes i històries que atreu no només els turistes sinó també gurmets locals.
La Nadya em demanava de marxar de pressa perquè havia deixat el cotxe mal aparcat. Espero que no sigui un pot, tenim una hora de carretera i m’agradaria gaudir del viatge.
Girant la cantonada el meu cor es va aturar, em semblava veure visions. Mai m’hauria imaginat que existís al planeta una màquina com aquella. Allò estava totalment fora d’escala.
—Aquest és el meu cotxe ^^
Jo:
Conèixer algú és com llegir un llibre (la Nadya era una lectora excel·lent, més que llegir devorava els llibres). Sempre és excitant al començament, però qui sap, potser et decebrà en algun punt. El problema amb un llibre-persona és que són més llargs que els de paper. Molt més llargs. Soc capaç de llegir vint-i-set llibres en un mes (no exagerava, era la seva marca personal), puc sofrir lesions de retina i perdre lligams amb els éssers més estimats (aquí sí que exagerava), però, al cap i a la fi, tot és qüestió de temps.
Amb un llibre-persona és diferent. En primer lloc, mai el comences per l’inici. De fet, llegeixes capítols aleatoris i la major part del temps acabes repetint les mateixes pàgines. Moltes altres mai les arribes a llegir.
El llibre-Josep no ha començat gaire bé, ja fa mitja hora que som a la carretera i encara no ha dit res del meu cotxe. Ho trobo de molt mala educació i estrany venint d’un home. Quaranta-sis anys i viatjant sol? Potser és gai (aquí li deia que no ho era). Això estaria bé, estic farta de la malaltia que sofreixen alguns homes que confonen ser simpàtica amb lligar (jo la pateixo). He tingut males experiències amb bons amics. Nous capítols de la seva personalitat que no em van agradar gens. Capítols més aviat escrits per Isaac Asimov que per la vida mateixa. Quina decepció (la Nadya m'havia explicat que un bon amic se li havia declarat enviant l'amistat a fer punyetes. Al llibre parlem exhaustivament d’aquest fenomen).
Tant de bo tot fos tan senzill com conduir el meu Volvo, esquivar forats de carretera i radars de velocitat.
—Una mica de música Josep? Pots connectar el mòbil, l’equip d’àudio sona de puta mare!
—I tant, però no porto música al mòbil.
—Què t’agrada?
—Rock, metal... però el que escoltis ja m’està bé.
El Josep és del tipus acomodatiu (no ho sabia prou), crec que ens entendrem. Espero que li agradi la gastronomia moldava, la gent pot ser molt especial amb el menjar.
—Ja soc aquí.
—Venint.
Ja hi tornem a ser. No és la primera vegada que quedo amb un desconegut, però no m’hi acabo d’acostumar. A veure com va aquesta vegada. Espero que no confongui la nostra trobada amb una cita com m’ha passat amb els anteriors, alguns poden ser molt pesats (explícitament deia que no es tractava d'una cita per introduir precisament el concepte de cita. El jardiner feia forat per plantar la llavor).
La meva mare diu que no hauria de continuar fent això, pot ser perillós, però no puc evitar-ho. M’encanta (la Nadya i jo ens vam conèixer a través d’una aplicació on locals s’ofereixen a fer de guia a turistes). Conèixer gent de fora és una finestra a un món desconegut, amb costums diferents, molts per aprendre, i sempre és una aventura interessant. Qualsevol expectativa sempre resulta errònia i l’inesperat és cert. Aquesta falta de control m’atrau molt, em manté viva, definitivament m’agrada! (la Nadya no en tenia gens de falta de control, tot el contrari, però m'hauria anat molt bé que en perdés una mica).
El Josep fa tard, mal senyal. M’han dit que els europeus del sud no són amics de la puntualitat. Ho vaig poder comprovar a Itàlia. Diuen que els espanyols són com els italians, però amb pitjor anglès; veurem. Espero que no sigui una pèrdua de temps, tinc un examen demà i qualsevol nota per sota de l’excel·lent seria inacceptable (la Nadya estudiava Dret i no baixava del 9,5).
Potser no ha estat una bona idea després de tot...
—Nadya?
—Sí!
No s’assembla gens al tio de la foto, cap problema. Sembla simpàtic i el seu anglès no està del tot malament; pels estàndards del sud naturalment (parlant bé de mi en boca de la Nadya. No llegia res tan patètic des de Sánchez Dragó tirant-se floretes en boca de Jesús).
M’hi trobo bé. L’estómac em diu que serà divertit i la intuïció mai em falla. Oh! Quin cotxe més increïble hi ha aparcat! I resulta que és meu! (la Nadya estava enamorada del seu Volvo).
—Anem a Old Orhei?
—Som-hi Nadya. Fot-li gas!
Ella:
—Ja soc aquí.
—Venint.
He viatjat molt a la vida, he estat arreu, he fet coses per aquí, he pujat muntanyes per allà, he menjat de tot (a la Nadya li va fer molta gràcia una anècdota meva d’un viatge on havia menjat termites vives. El tema serà recurrent al llarg de la història), però us puc assegurar que el sol brilla diferent a Moldàvia. Amb centelleigs de tendresa i amargor formant borrissols entre els núvols com cotó blanc (la traducció no fa justícia a l’original).
El seu perfil estava bé, he remenat pel ShowAround i per alguna raó ella em va cridar l’atenció. Vaig decidir donar-li una oportunitat.
Faig tard, espero que no m’ho tingui en compte. Encara no he vist cap insecte, espero que n’hi hagi algun en el meu apartament. He decidit per norma tastar un bitxo de cada país. Al llarg del temps he anat acumulant un ampli coneixement sobre els sabors de la naturalesa, a través dels insectes, és clar, però encara no n’he arreplegat cap i les termites són el meu plat prefer...
—Nadya?
—Sí!
—Encantat de coneixe’t.
—Igualment.
Havíem planejat anar a Old Orhei, un congost espectacular, un indret ple de llegendes i històries que atreu no només els turistes sinó també gurmets locals.
La Nadya em demanava de marxar de pressa perquè havia deixat el cotxe mal aparcat. Espero que no sigui un pot, tenim una hora de carretera i m’agradaria gaudir del viatge.
Girant la cantonada el meu cor es va aturar, em semblava veure visions. Mai m’hauria imaginat que existís al planeta una màquina com aquella. Allò estava totalment fora d’escala.
—Aquest és el meu cotxe ^^
Jo:
Conèixer algú és com llegir un llibre (la Nadya era una lectora excel·lent, més que llegir devorava els llibres). Sempre és excitant al començament, però qui sap, potser et decebrà en algun punt. El problema amb un llibre-persona és que són més llargs que els de paper. Molt més llargs. Soc capaç de llegir vint-i-set llibres en un mes (no exagerava, era la seva marca personal), puc sofrir lesions de retina i perdre lligams amb els éssers més estimats (aquí sí que exagerava), però, al cap i a la fi, tot és qüestió de temps.
Amb un llibre-persona és diferent. En primer lloc, mai el comences per l’inici. De fet, llegeixes capítols aleatoris i la major part del temps acabes repetint les mateixes pàgines. Moltes altres mai les arribes a llegir.
El llibre-Josep no ha començat gaire bé, ja fa mitja hora que som a la carretera i encara no ha dit res del meu cotxe. Ho trobo de molt mala educació i estrany venint d’un home. Quaranta-sis anys i viatjant sol? Potser és gai (aquí li deia que no ho era). Això estaria bé, estic farta de la malaltia que sofreixen alguns homes que confonen ser simpàtica amb lligar (jo la pateixo). He tingut males experiències amb bons amics. Nous capítols de la seva personalitat que no em van agradar gens. Capítols més aviat escrits per Isaac Asimov que per la vida mateixa. Quina decepció (la Nadya m'havia explicat que un bon amic se li havia declarat enviant l'amistat a fer punyetes. Al llibre parlem exhaustivament d’aquest fenomen).
Tant de bo tot fos tan senzill com conduir el meu Volvo, esquivar forats de carretera i radars de velocitat.
—Una mica de música Josep? Pots connectar el mòbil, l’equip d’àudio sona de puta mare!
—I tant, però no porto música al mòbil.
—Què t’agrada?
—Rock, metal... però el que escoltis ja m’està bé.
El Josep és del tipus acomodatiu (no ho sabia prou), crec que ens entendrem. Espero que li agradi la gastronomia moldava, la gent pot ser molt especial amb el menjar.
(Havia començat fluix, però aquest segon relat li va agradar molt. Anàvem molt bé!).
Ella:
Començo a pensar que l’univers s’ha conjurat per trobar-nos. Definitivament, m’agrada Moldàvia. M’havien dit que el menjar era llegendari, però el que fa d’aquest país un lloc tan especial és sens dubte la seva gent.
No m'agrada gaire parlar per parlar. Prefereixo conversar sobre àtoms, experiències, les nostres pors, els alts i baixos de la vida, revolucions i història. Parlar dels nostres colors preferits o de la música que ha canviat la nostra manera de veure el món (en donar a la Nadya l’oportunitat de parlar de mi es confirmava el que diuen els meus amics: soc molt pesat).
Vull saber per què la Nadya ha començat a escriure un llibre i sobretot vull llegir-lo. És interessant com a vegades dues persones connecten a un nivell inexplicable, compartint la mateixa visió de com funcionen les coses (aquesta última frase, venint d’ella, deia molt). Em sento molt afortunat, com m’agrada aquest món, és realment impressionant! Em sento viu mentre viatgem per aquests formidables turons amb antigues i petites cases. Sembla com si en qualsevol moment un vell follet amb barba hagués d’aparèixer per esbrinar quina mena de bruixeria fa aquest soroll. Se sorprendria de saber què és el so dels pneumàtics volant per l'asfalt. Quan passéssim pel seu costat, la seva llarga barba platejada ballaria emportada pel vent i seria just llavors quan entendria que existeixen moltes altres coses en aquest univers!
Tornant a la nostra història se m’acut que tinc curiositat per la cultura local i especialment per la política, però suposo que ja hi haurà temps de parlar-ne més endavant. Sembla que la Nadya també controla aquests temes, segur que tindrem una bona conversa dalt del congost on ens dirigim (la Nadya també parlava bé d’ella mateixa, però en aquest cas era del tot justificat).
Em pregunto si al vell follet li ha passat mai pel cap de viatjar en cotxe. Possiblement, el seu mitjà de transport consisteixi en un acte de fe i un bri de màgia.
Jo:
—Mira Nadya, el teu moneder és del mateix color que les estovalles.
—Sí, vaig robar un tros de teixit l’última vegada que vaig venir.
—De veritat?!
—No! Ha, ha, ha!
—Ha, ha, ha!
El Josep té sentit de l’humor. M’agrada. Després de tot el rotllo polític que m’ha fotut sobre Catalunya pensava que era del perfil #tocardepeusaterra i #foraconyes. Ara veig que també li agrada la ironia i la frivolitat.
M’agrada el sentit de l’humor, m’encanta riure! De fet, a qui no? Vaig llegir en un llibre que l’humor és el llenguatge de la intel·ligència. No recordo quin exactament, llegir-ne una dotzena al dia té els seus inconvenients. El que sé del cert és que riure amb algú és com levitar de la realitat i surar dins una boirina de fantasia.
Mai em canso de venir a aquest poble. L’església mereix una visita cada vegada. Des d’aquí dalt és majestuosa. Com més ric més còmoda em sento flotant per l’atmosfera amb ell. Dins la nostra bombolla de diversió i fantasia el passat esdevé irrellevant juntament amb els problemes i les preocupacions que arrossega. Només el present importa i aquest esclat de felicitat et fa sentir realment bé (ho estava donant tot).
El riure és una força poderosa. Construeix estrets lligams entre les persones i ens connecta de formes inesperades. Que estrany és confessar els pensaments més íntims a un desconegut que acabes de conèixer! Un secret confessat és un altre llast alliberat del nostre globus aerostàtic que s’eleva cap a l’estratosfera.
Des de l’espai el congost d’Old Orhei no és més que una fina línia a la superfície terrestre. Les cases són puntets i el meu Volvo és un espurna de llum entre el paisatge ombrívol (la metàfora de la bombolla flotant per l'espai era molt clara. Volia que la Nadya tallés tots els vincles que la retenien a terra i volés amb mi amb la nostra nau espacial sense mirar enrere).
El temps passa massa ràpid! És hora de tornar a la realitat i tornar a Chisinau. Crec que el Josep s'ho ha passat bé, sembla content i relaxat. Naturalment està de vacances. Tant de bo jo pogués dir el mateix i no tenir un examen l’endemà. El meu Volvo vol més aventures i el Josep podria ser un bon copilot. Li agrada la música, li agrada el meu cotxe, li agrada el menjar moldau... fins i tot li agraden els acudits més diabòlics (la Nadya feia gala d’un humor negre exquisit).
El duel de relats es va interrompre en aquest punt. La Nadya havia marxat uns dies a Creta amb un amic. M'havia parlat d'ell tan bon punt ens vam conèixer, abans de pujar al Volvo cap a Old Orhei, però durant les llargues converses que posteriorment omplirien els nostres xats, el seu misteriós amic va brillar per la seva absència. Jo tampoc vaig voler preguntar; gaudia enormement del joc amb ella, dels nostres relats i de les nostres fantasies. No volia que s’acabés. Però a la tornada de Creta els xats eren breus i l’amic va aparèixer de manera ben explícita:
—Nadya, com estàs? Fa temps que no sé res de tu.
—No he parat, entre els estudis a fora i les sol·licituds de feina vaig de bòlit! Me'n vaig a Ucraïna amb el meu home d’aquí a una setmana! La vida és meravellosa!
Ella:
Començo a pensar que l’univers s’ha conjurat per trobar-nos. Definitivament, m’agrada Moldàvia. M’havien dit que el menjar era llegendari, però el que fa d’aquest país un lloc tan especial és sens dubte la seva gent.
No m'agrada gaire parlar per parlar. Prefereixo conversar sobre àtoms, experiències, les nostres pors, els alts i baixos de la vida, revolucions i història. Parlar dels nostres colors preferits o de la música que ha canviat la nostra manera de veure el món (en donar a la Nadya l’oportunitat de parlar de mi es confirmava el que diuen els meus amics: soc molt pesat).
Vull saber per què la Nadya ha començat a escriure un llibre i sobretot vull llegir-lo. És interessant com a vegades dues persones connecten a un nivell inexplicable, compartint la mateixa visió de com funcionen les coses (aquesta última frase, venint d’ella, deia molt). Em sento molt afortunat, com m’agrada aquest món, és realment impressionant! Em sento viu mentre viatgem per aquests formidables turons amb antigues i petites cases. Sembla com si en qualsevol moment un vell follet amb barba hagués d’aparèixer per esbrinar quina mena de bruixeria fa aquest soroll. Se sorprendria de saber què és el so dels pneumàtics volant per l'asfalt. Quan passéssim pel seu costat, la seva llarga barba platejada ballaria emportada pel vent i seria just llavors quan entendria que existeixen moltes altres coses en aquest univers!
Tornant a la nostra història se m’acut que tinc curiositat per la cultura local i especialment per la política, però suposo que ja hi haurà temps de parlar-ne més endavant. Sembla que la Nadya també controla aquests temes, segur que tindrem una bona conversa dalt del congost on ens dirigim (la Nadya també parlava bé d’ella mateixa, però en aquest cas era del tot justificat).
Em pregunto si al vell follet li ha passat mai pel cap de viatjar en cotxe. Possiblement, el seu mitjà de transport consisteixi en un acte de fe i un bri de màgia.
Jo:
—Mira Nadya, el teu moneder és del mateix color que les estovalles.
—Sí, vaig robar un tros de teixit l’última vegada que vaig venir.
—De veritat?!
—No! Ha, ha, ha!
—Ha, ha, ha!
El Josep té sentit de l’humor. M’agrada. Després de tot el rotllo polític que m’ha fotut sobre Catalunya pensava que era del perfil #tocardepeusaterra i #foraconyes. Ara veig que també li agrada la ironia i la frivolitat.
M’agrada el sentit de l’humor, m’encanta riure! De fet, a qui no? Vaig llegir en un llibre que l’humor és el llenguatge de la intel·ligència. No recordo quin exactament, llegir-ne una dotzena al dia té els seus inconvenients. El que sé del cert és que riure amb algú és com levitar de la realitat i surar dins una boirina de fantasia.
Mai em canso de venir a aquest poble. L’església mereix una visita cada vegada. Des d’aquí dalt és majestuosa. Com més ric més còmoda em sento flotant per l’atmosfera amb ell. Dins la nostra bombolla de diversió i fantasia el passat esdevé irrellevant juntament amb els problemes i les preocupacions que arrossega. Només el present importa i aquest esclat de felicitat et fa sentir realment bé (ho estava donant tot).
El riure és una força poderosa. Construeix estrets lligams entre les persones i ens connecta de formes inesperades. Que estrany és confessar els pensaments més íntims a un desconegut que acabes de conèixer! Un secret confessat és un altre llast alliberat del nostre globus aerostàtic que s’eleva cap a l’estratosfera.
Des de l’espai el congost d’Old Orhei no és més que una fina línia a la superfície terrestre. Les cases són puntets i el meu Volvo és un espurna de llum entre el paisatge ombrívol (la metàfora de la bombolla flotant per l'espai era molt clara. Volia que la Nadya tallés tots els vincles que la retenien a terra i volés amb mi amb la nostra nau espacial sense mirar enrere).
El temps passa massa ràpid! És hora de tornar a la realitat i tornar a Chisinau. Crec que el Josep s'ho ha passat bé, sembla content i relaxat. Naturalment està de vacances. Tant de bo jo pogués dir el mateix i no tenir un examen l’endemà. El meu Volvo vol més aventures i el Josep podria ser un bon copilot. Li agrada la música, li agrada el meu cotxe, li agrada el menjar moldau... fins i tot li agraden els acudits més diabòlics (la Nadya feia gala d’un humor negre exquisit).
El duel de relats es va interrompre en aquest punt. La Nadya havia marxat uns dies a Creta amb un amic. M'havia parlat d'ell tan bon punt ens vam conèixer, abans de pujar al Volvo cap a Old Orhei, però durant les llargues converses que posteriorment omplirien els nostres xats, el seu misteriós amic va brillar per la seva absència. Jo tampoc vaig voler preguntar; gaudia enormement del joc amb ella, dels nostres relats i de les nostres fantasies. No volia que s’acabés. Però a la tornada de Creta els xats eren breus i l’amic va aparèixer de manera ben explícita:
—Nadya, com estàs? Fa temps que no sé res de tu.
—No he parat, entre els estudis a fora i les sol·licituds de feina vaig de bòlit! Me'n vaig a Ucraïna amb el meu home d’aquí a una setmana! La vida és meravellosa!
La traducció de “el meu home” era clara: game over.
abril 2018
abril 2018
El duel de relats original
—I’m here.
—Coming.
Here I go again. It’s not the first time I meet a stranger, but I am never used to it. Let’s see how it goes this time. I hope he didn’t misunderstand the meeting as a date like the other ones, some of them can be very annoying. My mum always say I must stop doing this, it can be dangerous, but I can’t help it. I love it, knowing someone from outside it’s like a window to a new place, with other rules, some of them unlearned, a strange world, and that adventure is always interesting no matter what. Any thought about what is going to happen always results wrong and the unexpected is true. That lack of control attracts me a lot. Keeps me alive, definitely, I like it!
He is late, a bad sign. I heard southern Europeans are not friends of being on time. It was true in Italy, they say Spanish are like Italians but with worse English. Let’s see. I expect this will not be a waste of time, I have a test tomorrow and something below and A it would be unacceptable.
Maybe it hasn’t been a good idea after all...
—Nadya?
—Yes!
He doesn’t seem like the guy in the picture at all, but it’s OK. He seems nice and his English is not so bad at all; for southern Europe standards of course.
I feel comfortable. My guts say it would be fun, and they never lie to me.
Oh, wait, what an amazing car is parked there! And it happens that it is mine!
—Let’s go to Orheiul Vechi, Josep?
—Let’s go Nadya, let it roll!
Ella:
—I’m here.
—Coming.
I have travelled a lot in my life, been there, done that, climbed this, eaten that, but what I have noticed for sure, is that the sun shines differently in Moldova. It just has a pitch of tenderness and bitterness swirling around the clouds and making a big fuzz of white cotton up in there.
Her profile was nice, I’ve searched into ShowAround a bit, but for some reason she caught my attention, so I decided to give it a go. I’m a bit late, I hope she doesn’t mind too much. I haven’t seen a single bug up till now, I hope there is one in my apartment. You see, I’ve decided to make a habit —eating a different bug in every country. Up until now, I’ve managed to build up quite a good knowledge about the tastes of the wildlife (throughout bugs, of course), but I didn’t get the chance to catch one in here and termites are definitely my fav...
—Nadya?
—Yes!
—Nice to meet you.
—Nice to meet you too.
We planned on going to Old Orhei, a beautiful natural canyon, a place full of legends and stories that attracts not only tourists, but also local gourmands.
She asked me to hurry a bit because Nadya left her car in the prosecution's parking lot. I hope it’s not going to be a cart or something, because we have an hour of driving or so and I honestly would like to enjoy it.
Just as we turned around the corner my heart stopped. It was heavenly, oh my, never have I thought to see a godly cart on this Earth. What I have seen was beyond amazing.
—That’s my car ^^
Jo:
Knowing somebody it’s like reading a book. Always exciting at the beginning, but who knows, maybe you will be disappointed at some point. The problems with a person’s book are that they are longer than paper ones. Very much longer. I could read twenty seven books in a month, I could suffer some retina injuries and lose my ties with my beloved ones, but it’s all a matter of will and time. With a person's books it’s quite different. First of all, you never start from the beginning. In fact it’s like reading random chapters and looks like most of the time you are reading the same pages, other ones you’ll never know.
Josep’s book hasn’t started well, it has been almost half an hour, and he still hasn't said a nice word about my car. This is rude and really weird coming from a man. Forty six and travelling alone? Maybe he is gay. That would be fine, I am a bit tired of the disease that most of the men suffer that makes them misunderstand being kind with hooking-up. I had bad experiences with good friends about that, new chapters of their personality that I don’t like at all. Some of them are more likely written by Isaac Asimov than life itself. What a disappointment.
I wish all would be as easy as driving my Volvo among radars and potholes.
—Do you like some music, Josep? You can plug your phone. The hi-fi of this car is badass!
—Of course, but I don’t have music on my phone.
—What do you like?
—I like rock and metal but what you are used to listening to is fine.
Josep is an accommodative type. I think we will understand each other. I hope he will like Moldavian food, people could be very special about food preferences.
Ella:
I’m starting to get pretty sure that the universe conspired our meeting. I really do enjoy Moldova, and even though I heard the food is legendary, the people are what make this place just so special.
I don’t really like small talk. I prefer speaking about atoms, about experiences, about fears, ups and downs, aliens, revolutions and history, about favourite colours or the music that changed the way you see the world. I want to get to know why Nadya started writing a book and moreover I would like to read it. It’s interesting how sometimes two people meet and on some unexplainable level, they just belong to the same theory about how life works. It really absolutely amazes me how lucky I am and how much I am in love with this world. It is indeed wonderful. I feel alive while driving around these formidable hills with small, old houses which look as though, at any moment, an old dwarf with a beard will come out to find what kind of sorcery makes that sound. And he would be amazed to know it’s the sound of wheels going fast along the road. And when it passes right by him, his long silver beard would dance along the wind and that’s when the old man would understand that there’s so much more to this universe!
Back to our story, it occurs to me that I am actually quite curious about the local culture and especially about the problems in politics, but I guess I am going to have that talk with Nadya a bit later. She seems to know about that kind of stuff, so I believe that we will have a nice discussion on top of the canyon she is driving me to.
I wonder if the dwarf ever thought about travelling by car. Or maybe his only means of transportation is a leap of faith and a little bit of magic.
Jo:
—Look Nadya, your purse, it's the same colour as the table clothe.
—Yeah Josep, I stole a piece of it last time I was here.
—Really?!
—No, haha!
—Haha!
Josep has a sense of humour. I like it. After all this politic shit he told me about Catalonia, I thought he was the type of #feetontheground and #notimefullbullshit. Now I see he has room for irony and frivolity.
I like the sense of humour, I love to laugh! In fact, who doesn't? I read in a book that humour is the language of intelligence. I don’t remember which one, exactly, reading a dozen of them daily has its inconveniences. What I am sure of is when you laugh with someone it is like levitating from reality and flowing among mists of fantasy.
I am never tired of visiting this town, the church deserves a visit every time. From here up it’s majestic and the more I laugh, the more I am comfortable floating in the atmosphere with Josep. Inside our bubble of fun and fantasy the past gains irrelevance, as well with all the problems and worries attached. Only the present matters and that spark of happy lightness feels really good.
Laughing is powerful stuff. It builds strong links between people and connects each other in such unexpected ways. How strange is confessing the most inner thoughts to a stranger you've just known! A secret unveiled it’s another weight dropped from our balloon heading up the stratosphere.
Here in space the cliffs of Orheiul Vechi are no more of a tiny line on a surface. The houses are simple dots and my Volvo is a spark of light among all this shady landscape.
Time’s running out, damn fast! It’s time to go down to reality and go back to Chisinau. I think Josep enjoyed the trip, he seems happy and relaxed, of course he is on holiday. I wish I could say the same and not have the test tomorrow. My Volvo asks for more adventures and Josep could be a good copilot. He likes my music, he likes my car, he likes Moldovan food... even he likes my most evil jokes.