A la llarga, però, un no sap ben bé com, el sexe desapareix i les vaixelles van acumulant pols durant dècades.
Viatjant acompanyat no sembla, a priori, l’escenari propici per experimentar els rituals d'aparellament de què parlàvem al principi, oi? Fals. L'art de la seducció no coneix barreres i puc afirmar que en alguns casos tenir parella ha incentivat el joc en lloc d'evitar-lo. Estrany, oi? Bé, com ja sabem el sexe és una puta broma.
Vaig aprofitar un cap de setmana a Eivissa i Formentera amb una amiga per fer treball de camp. Com a dipositària d'una ment femenina, la seva visió és molt valuosa i m’ha guiat en moments de desconcert: “Josep, per aquí no vas bé. Per aquí pitjor”.
L'escapada amb l’Anna confirma una de les línies mestres de la meva base teòrica: la complexitat del sexe femení i la senzillesa del masculí; dic senzillesa, com podria dir simplicitat, primitivisme o elementalitat.
Aprofitarem dues anècdotes viscudes a ses illes per fer allò que tant ens agrada, elaborar teories. En ambdós casos va haver-hi ritual de seducció. Però mentre que en el primer cas l'objectiu era ben clar, sexe diàfan, el segon és ple de subtileses i no exempt de polèmica. Encara ara no hi ha consens clar sobre quines van ser les motivacions reals. A veure si endevineu quin cas el va protagonitzar un home i quin una dona.
Després de sopar pel poble d'Eivissa i fer un parell de copes decidim retirar-nos a una hora prudent. L'endemà toca agafar el ferri cap a Formentera i no convé navegar amb ressaca, però just abans d'arribar a l'hotel passem per davant d’un bar que em crida l’atenció. El local és el lloc menys glamurós de l'illa on els sud-americans que hi treballen s'esbraven després de llargues jornades servint turistes VIP.
A la barra un parell d'amics ens fan lloc i intenten articular paraules de benvinguda, però han patit un xoc anafilàctic. L’Anna és molt guapa, un cas bastant extrem. Ja fa dos anys que la conec i encara ara m'agafa desprevingut. Ella diu que exagero, però és un tema purament objectiu, només cal veure els dos amics palplantats mirant-la embadalits i pronunciant monosíl·labs inconnexos. Un crec que baveja i tot. Cal dir que el grau d’embriaguesa que acumulen no hi ajuda.
Decidim seure a l'altra punta de la barra.
Els cambrers, una parella de cubans, ens tracten com a casa. Ens serveixen un parell de mojitos i ens conviden a una ronda de tequiles. El més adient per embarcar a alta mar l’endemà, sens dubte. Mentrestant un dels nostres amics s’ha anat desplaçant sigil·losament cap a la nostra posició. L'altre s’ha adormit a la barra. M'adono que és al meu costat quan em toca l'espatlla. M'aparta amb el braç i comença a parlar amb l’Anna:
—Eres muy guapa, ¿eh? ¡Qué ojos tienes, qué ojos!... ¡Tienes unos ojos que hacen pum!
L’Anna riu mentre admiro meravellat aquell ritual de seducció. No tinc temps de prendre apunts que els cambrers li fan un toc d'atenció i se l'emporten al seu racó, al costat del seu amic que ja ronca.
L’objectiu de l’amic ojos que hacen pum era del tot evident: aparellar-se amb l’Anna. Des de l’instant que la va veure, aquest objectiu va assolir màxima prioritat dins de la seva particular escala de valors i necessitats. Que aquella noia anés acompanyada no va suposar cap obstacle, senzillament vaig ser apartat i obviat com ho havia estat el seu amic. Reconec que he escollit un cas molt exagerat amb un comportament ben lineal, sense desviar-se ni un mil·límetre per assolir l’objectiu. Anava molt begut i tots sabem que l’alcohol no potencia ni la subtilesa ni la sofisticació, però precisament per això el seu comportament és molt més transparent.
Analitzem ara el segon cas.
L'endemà al matí embarquem cap a l'illa de Formentera. M'espera mitja hora de martiri a alta mar. La probabilitat de buidar l’estómac és alta i ja tinc localitzats tots els lavabos del buc. L’Anna em recomana seure a la part de dalt, és descoberta i passa l'aire. Encara no hem sortit del moll que una simpàtica argentina seu davant nostre. Viatja sola i està una mica nerviosa, això dels ferris no li fa gaire gràcia tot i freqüentar el del Riu de la Plata que et porta de Buenos Aires a l'Uruguai.
—Ostres, quina casualitat! Jo el vaig agafar fa poc aquest ferri, el que et deixa a Colonia del Sacramento, oi? Un poble molt bonic!
La conversa és animada. Als argentins els agrada xerrar i jo he oblidat que em marejo en alta mar. L’Anna fa estona que no diu res. És estrany perquè també és una persona molt comunicativa. Deu tenir ressaca i prefereix continuar contemplant aquella línia recta i avorrida de l'horitzó.
Arribem a Formentera abans del previst. Un cop trepitgem terra i ens acomiadem de l'argentina, l’Anna recupera la parla:
—Quina tirada de canya que t'ha fotut, no?
—Què dius que què?
—De debò que no ho has vist?
L’Anna no és una persona gelosa. Crec que li ha molestat més que no m'hagi adonat de res, que no percebi el que per a ella és evident.
—Però si era claríssim! Com et parlava i com es tocava els cabells. A mi no m'ha mirat ni una sola vegada.
—Dona, estava asseguda davant teu. Hauria hagut de girar el cap com la nena de l'Exorcista.
—Tan llest que sembles per segons què.
L’Anna em parla de subtileses i detalls que soc incapaç d'apreciar. Sembla que s'ho inventi tot. Es deu sentir com algú que vol explicar els colors a una persona que no hi veu. Malauradament, no estic equipat amb el sofisticat aparell cognitiu femení. Ja m'agradaria. Fa anys que em vaig adonar d'aquesta greu deficiència. No sé si heu viscut el trauma que suposa trobar-te una antiga companya d'escola i que et deixi anar el següent; no us ho recomano:
—Vols saber una cosa? Fa anys m'agradaves —t'ho diu ara, casada, amb dos fills i esperant el tercer.
—Que dius que què? I perquè no m'ho vas dir!
—Ja ho feia. Et vaig anar al darrere una temporada, però passaves de mi.
Ella enviant-me senyals sense resposta mentre jo perdia el temps amb històries impossibles on hi veia possibilitats. És a dir, no només ens manca un aparell desxifrador de senyals femenins sinó que el que portem de sèrie està espatllat.
Per elles ha de ser frustrant. Deu ser com fer-li entendre a una mosca que fa hores que s’estampa contra una finestra que allà hi ha un vidre. Encara que no el vegi hi tornarà a topar quan intenti volar cap a l'exterior. Exactament com ha passat les dues-centes vegades anteriors.
L'estudi de la condició humana ha de servir per entendre quines són les nostres limitacions i acceptar-les. Aprendre on són els vidres que no veiem i deixar de fer-nos mal.
—Tinc molt mala sort amb els homes —diu una amiga meva.
—No és mala sort, els homes són així. Com més aviat ho acceptis millor.
Tot i que, deixeu-me fer un incís, caldria analitzar la tendència d'algunes dones per acabar amb homes que no els convenen. Conec un cas ben proper que no deixa mai de sorprendre'm, amb una atracció malaltissa pel pitjor de cada barri.
Així doncs, tot i no veure el vidre enlloc i fent un exercici d’acceptació de les meves limitacions, donarem per bona la versió de l’Anna: l’argentina estava lligant amb mi. Ara bé, i aquí ve la part més polèmica, el seu objectiu tenia alguna cosa a veure amb l’aparellament de què parlàvem al principi?
En el bar eivissenc és ben clar quin era l'objectiu de l'amic ojos que hacen pum. No era gaire complicat descodificar-ho, la seva cara d’il·luminat era prou eloqüent. Però pel que fa a la simpàtica argentina, perseguia el mateix objectiu amb mi?
La resposta és NO.
De fet, jo pintava ben poc en tota aquella comèdia. L'objectiu de l'argentina no tenia res a veure amb mi sinó amb l’Anna! I no parlo de voler-se-la emportar al llit amb possibilitat de fer un trio; tant de bo. Malauradament, la vida no és tan bonica com les ficicons d'internet. El món real amaga intencions més tèrboles.
L'objectiu de l'argentina era enviar un missatge ben clar a l’Anna; el següent: “Has de saber que si vull, em passo per la pedra aquest ingenu que tens al costat”.
Comportaments revelats per la condició humana sorprenents, oi? Talment com anar a passar el dia a les platges de Formentera i oblidar-se la tovallola.
Per què l’argentina hauria de fer una cosa així? L’havia enlluernat el meu atractiu? És clar que no. Si hagués pujat sol al ferri, aquella noia hauria anat a seure a l'altra banda i suposant que hagués gosat saludar-la potser, i dic potser, s'hauria fixat en mi. Però amb l’Anna s'hi va fixar de seguida, estava massa bona i de cap manera podia acceptar deixar de ser la noia més bella del ferri. I s'hi va venjar.
L’Anna em diu que les teories se me'n van de les mans, però aquí ja hem tractat comportaments territorials tan extrems com aquest. Recordeu l'episodi de l'amiga guardaespatlles a Mèxic? A la mateixa crònica parlàvem també del singular cas d’un amic que decidia lligar amb una noia en funció de si jo ho havia intentat abans. Com veieu aquestes dinàmiques de competència i lluites territorials no són exclusives del sexe femení. Són comportaments que no tenen res a veure amb l'objectiu final de l'aparellament, són senzillament cops de colze, dinàmiques relacionades amb la jerarquia social i l'autoestima. La seducció i el sexe venen sovint motivats per una necessitat d’autoafirmació. Responen a comportaments molt complexos que a hores d'ara encara no m'atreveixo a teoritzar de forma rigorosa. Si encara soc incapaç de veure el vidre!
L’Anna em corregeix. Diu que vaig molt errat i que l'argentina va quedar captivada per la meva bellesa i carisma mediterranis. Per això no parava de gesticular i demanar-me que li posés crema solar a l’esquena. No Anna, no. Hauria pogut ser un bacallà assecant-se al sol que hauria passat el mateix dalt d'aquell ferri rumb a Formentera: l'argentina xerrant pels colzes, jo atenent els seus requeriments educadament i tu mirant fixament la línia de l'horitzó.
Fa molts anys que viatjo. Mai ningú m’ha abordat a ple dia amb la intenció de lligar amb mi i el primer cop que passa és amb l’Anna al costat. Molta casualitat, oi?
Tan probable com que la mosca aconsegueixi escapar en l'intent dos-cents u.
Per què l’argentina hauria de fer una cosa així? L’havia enlluernat el meu atractiu? És clar que no. Si hagués pujat sol al ferri, aquella noia hauria anat a seure a l'altra banda i suposant que hagués gosat saludar-la potser, i dic potser, s'hauria fixat en mi. Però amb l’Anna s'hi va fixar de seguida, estava massa bona i de cap manera podia acceptar deixar de ser la noia més bella del ferri. I s'hi va venjar.
L’Anna em diu que les teories se me'n van de les mans, però aquí ja hem tractat comportaments territorials tan extrems com aquest. Recordeu l'episodi de l'amiga guardaespatlles a Mèxic? A la mateixa crònica parlàvem també del singular cas d’un amic que decidia lligar amb una noia en funció de si jo ho havia intentat abans. Com veieu aquestes dinàmiques de competència i lluites territorials no són exclusives del sexe femení. Són comportaments que no tenen res a veure amb l'objectiu final de l'aparellament, són senzillament cops de colze, dinàmiques relacionades amb la jerarquia social i l'autoestima. La seducció i el sexe venen sovint motivats per una necessitat d’autoafirmació. Responen a comportaments molt complexos que a hores d'ara encara no m'atreveixo a teoritzar de forma rigorosa. Si encara soc incapaç de veure el vidre!
L’Anna em corregeix. Diu que vaig molt errat i que l'argentina va quedar captivada per la meva bellesa i carisma mediterranis. Per això no parava de gesticular i demanar-me que li posés crema solar a l’esquena. No Anna, no. Hauria pogut ser un bacallà assecant-se al sol que hauria passat el mateix dalt d'aquell ferri rumb a Formentera: l'argentina xerrant pels colzes, jo atenent els seus requeriments educadament i tu mirant fixament la línia de l'horitzó.
Fa molts anys que viatjo. Mai ningú m’ha abordat a ple dia amb la intenció de lligar amb mi i el primer cop que passa és amb l’Anna al costat. Molta casualitat, oi?
Tan probable com que la mosca aconsegueixi escapar en l'intent dos-cents u.
juliol 2016