Mèxic, 1a part

Estic pletòric. Ja m'havien parlat bé d'aquest país, però la realitat supera totes les expectatives. Després de dues setmanes voltant, encaro una altra nit de festa, l'última. L'escenari escollit és al barri de la Condesa, a Ciutat de Mèxic, i m'hi acompanyen la millor amfitriona del planeta, la Sandy; la seva parella, el Poncho, i la cosina Paulina. Vaguem pels millors bars de la zona i faig el que puc per pagar ronda, però no em deixen. Aquests mexicans em tracten massa bé i no vull tornar a casa. Ha estat un viatge intens, amb sorpreses diàries, i la capital no en seria l’excepció.

Sortint de La Xampa, un home ens ofereix un joc enmig del carrer. Té mala pinta, no ens enganyem, l'home i el joc, però la Sandy somriu:

—¿Hacemos unos toques, Josep?

No sé què es proposen, però com deia el meu avi: “A donde fueres, haz lo que vieres”. A més, a mi tocar m'agrada. Ens agafem tots de la mà en rotllana. Tanca el cercle la máquina de toques, un nom inofensiu si es té en compte el rol sinistre que ocupa. El Poncho em mira amb gest de desafiament:

—¿Listo?

L'home comença a girar una rodeta a poc a poc. Amb el primer formigueig als dits m'adono de quin joc es tracta. No era una sardana, precisament. Els meus amics comencen a riure, un riure nerviós, un riure elèctric!
L'home també riu, però el seu té un caire més sàdic i apuja la intensitat. Estic agafat de la mà de les ties més bones de Mèxic i no penso afluixar, no seré jo qui abandoni, però el mal comença a ser insuportable. Els dits se'm comencen a engarrotar i, quan intento deixar-me anar, descobreixo que he quedat enganxat al born metàl·lic.

—Vale. ¡Stop! ¡Que pares, joder!

L'home encara aguanta uns segons més abans d’aturar la màquina. Sembla complagut. El Poncho li paga quaranta pesos:

—¿Otra cerveza?
—Esta ronda la invito yo.

Estar a punt de morir electrocutat fa venir molta set.

Oaxaca
Mezcal del bueno, a punto de veneno

Vaig conèixer la Nayeli en un indret màgic de l'estat d'Oaxaca: Hierve el agua. Venia de Tijuana amb una amiga i la filla d'aquesta, l'Olivia, una simpàtica nena d'onze anys.
La Nayeli també feia màgia i em va embruixar de seguida. La resistència era inútil. No és que m’hi resistís, eh?, però en cas d'haver-ho fet, no hauria servit de res; ja es veia amb aquells ullassos que tenia. Pobre de mi, no portava ni dos dies al país i ja havia caigut sota l'influx d'una preciositat local.

Quan ens fèiem fotos m'agafava per la cintura i recolzava el cap a la meva espatlla, em convidava a pinya amb mezcal i no deixava de somriure’m quan parlava. Vam quedar per sortir aquell mateix vespre. M'havia de confirmar l'hora i, mentre esperava el seu WhatsApp, rumiava sobre les possibilitats reals d'acabar-nos veient. No hi tenia gaires esperances, darrerament tothom em plantava i... Calla, un missatge. És ella, diu que no pot venir. Li sap molt de greu, però la seva amiga no es troba bé i no vol deixar-la sola a l'alberg.

En aquest punt, ens aturarem breument en el relat per parlar de l'apassionant univers de l'amiga, i concretament, el de l'amiga guardaespatlles. Ja és prou complicat connectar amb algú perquè, a més, vagi acompanyada d'una amiga amb aquest perfil qui treballarà de forma activa per frustrar qualsevol intent d’aproximació. La guardaespatlles reclama l'atenció perquè la que t'agrada —en aquest cas, la Nayeli— hagi de triar entre ella o tu. I aquí tens totes les de perdre. Sempre.

I com reclama l'atenció? Bé, aquest és un camp força diversificat: hi ha l'amiga que no beu mai, però justament aquella nit va tan borratxa que no pot tornar sola; o l'amiga que avui, casualment, li ha vingut al cap una desgràcia que la deprimeix profundament i necessita “una amiga de veritat”; o la que té salut de ferro, però inexplicablement se li ha posat el sopar malament i es troba fatal.
Quina mena de persona abandonaria la seva amiga malalta per sortir de festa amb un paio que acaba de conèixer? La Nayeli segur que no.

Que quedi clar que tu a l'amiga no li interesses gens. És un tema territorial, d’equilibri de forces tremendament complex en les dinàmiques d’amistat. L’amiga de la Nayeli em llençava un missatge ben clar: “Per a la meva amiga, tu no ets més important que jo”.

Fa anys vaig ser testimoni d’un cas extrem on l’amiga guardaespatlles va intentar enrotllar-se amb mi per evitar que ho fes la que m’agradava. El missatge en aquest cas, amb poc marge per a la subtilesa, anava adreçat a la seva amiga: “El que et pots follar tu, m'ho puc follar jo”.

Amb els homes he viscut situacions semblants. Tinc un amic que és tot un mestre. Espera pacientment que facis un primer contacte i, quan la cosa comença a fluir, ja el tens al costat fotent-hi cullerada. Quan menys t'ho esperes, ets fora de la conversa. I tots sabem com acaba la història: allà folla tothom menys tu.
Al principi em molestava molt, però amb el temps m'ho he pres amb filosofia. En realitat, és un tribut a l'amistat. Ell et fotrà els plans enlaire, sí, però ho fa perquè t'admira i vol estar al teu nivell.
Bé, qui no es consola és perquè no vol. Tornem a Mèxic.

La situació era greu, era la meva última nit a Oaxaca perquè l'endemà marxava cap a Chiapas.

—Ojalá nuestros caminos se vuelvan a cruzar algún día. Me encantaría volver a verte —em deia la Nayeli entristida.
—A mí también me gustaría. Y estoy seguro que nuestros caminos volverán a cruzarse. Mañana, concretamente. ¡Me quedo un día más!

L'avantatge de viatjar pel teu compte és aquesta, precisament: el viatge es pot anar adaptant a noves contingències. La Nayeli es va posar molt contenta. Era divendres i tocava celebrar-ho. No perdono festes a Jordània, menys encara a la terra del mezcal. A més, em serviria per posar en pràctica una altra de les meves teories.

Es basa en la famosa màxima de “qui busca no troba” i que les oportunitats apareixen menys t’ho esperes. Qui no ha sentit allò de: "Quan no tenia parella no em menjava un rosco, i ara que surto amb una tia no paren de presentar-se oportunitats. No és just!", paraules que acostumen a pronunciar-se amb ràbia i llàgrimes als ulls.

Això passa per dues raons. La primera és l'anomenat efecte corretja. Quan un home surt amb parella pot ser inspeccionat per l'audiència femenina amb seguretat. Saben que no t'hi acostaràs; vas lligat i no hi ha risc que li acabis tirant els trastos, com probablement passaria si anessis sol. Per això et miren més. Però no et facis il·lusions, quan vas sol també t'observen, només que no te n’adones.

L'altra raó té a veure amb la teva actitud. Quan tens la necessitat d’agradar, alteres la teva manera de ser. No et mostres natural, es nota, i possiblement hi sortiràs perdent. Com més la vols, més probabilitats que acabis fent el passerell. En canvi, si et relaciones de forma més autèntica —i amb això vull dir que vols lligar— pot resultar fins i tot provocador: “Com és possible que no em rigui les gràcies? Què s'ha cregut?”. I és llavors quan resultes més atractiu i acabes trobant allò que no buscaves. Tot plegat és ben complex i el llibre que llegia aquells dies no aportava gaires respostes:

El tema del sexe ens preocupa. És la font dels nostres plaers més intensos, però sovint és també causa de tristesa, gran part de la qual sorgeix de conflictes interns entre els rols evolucionats d'homes i dones. Aquest llibre és un informe especulatiu de com la sexualitat humana ha arribat a ser de la forma en què és avui dia. La majoria de nosaltres no ens adonem de com inusuals són les pràctiques sexuals humanes comparades amb les d'altres éssers vius.

Jo sí que me n'adono, senyor Diamond. I té tota la raó: el sexe és una puta broma.

La meva teoria no va fallar. A la Mezcalera vaig viure una nit apoteòsica. Devia tenir el somriure de la Nayeli dibuixat a la cara, no ho sé, però allò no era normal: una guapíssima cambrera no parava de convidar-me a xupitos de mezcal; el Saúl em feia punts amb totes les seves amigues; i l'Arantzazu m'abraçava amb força. Era el seu aniversari, i mentre ens fèiem petons a la pista, m’assegurava que ho celebraríem com déu mana. Ella no obeïa a déus zapoteques, era basca i anava molt forta.

Vaig tancar el bar en companyia dels treballadors. Un d'ells no parava de palpar-me el baix ventre dient-me on m'havia de tatuar. S'havia fixat que no marxava amb l'Arantzazu i es va confondre. Jo l’intentava convèncer que, encara que fos de Barcelona, no era gai i m'agradaven les dones. Ell es lamentava i jo, en certa manera, també. Ser gai pot complicar-te l'existència en molts països, però pel que fa al sexe és el puto paradís.

L'endemà va ser una jornada molt romàntica. La Nayeli i jo passejàvem pel zócalo d'Oaxaca amb aquella cara d'embadalits que fan els enamorats. La ressaca ajudava a situar-me en el paper. Ens fèiem moltes fotos, mastegàvem insectes junts i vivíem amb intensitat aquells moments màgics quan descobreixes una persona que t'agrada. A la tarda s’hi va afegir l'amiga i la petita Olivia. La primera no mostrava rastre del malestar de la nit anterior i la segona em va agafar confiança de seguida. Amb només tres preguntes, aquella innocent criatura, va fer descarrilar el nostre idil·li en temps rècord. Tres míssils directes a la línia de flotació.

—¿Usted cuántos años tiene?
—Tengo cuarenta y tres.

La Nayeli va obrir els ulls com unes taronges. Ella en tenia vint-i-cinc i era clar que me'n posava molts menys. Enganyo amb l'edat, de nit encara més. I si em dones conversa, puc fregar l'adolescència.

—¿Y cuándo se va a casar?
—Eh... creo que nunca.

Segon error, i dels grossos. Resposta pèssima si un opta ser candidat a una tòrrida història d'amor amb una jove mexicana.

—¿Y a qué templo va? Nosotras somos bautistas.
—A ninguno, soy ateo.

Tocat i enfonsat. Havia cavat la meva pròpia tomba. No oblidem que a Mèxic, a banda dels toros infames, els espanyols també vam deixar l'empremta del catolicisme més ranci i purità. Quina punteria, l'Olivia, la mare que la va parir! En un tres i no res vaig passar de ser un prometedor pretendent europeu a un cràpula immadur i amoral.

Els intents per esmenar les meves incòmodes veritats no van servir de gaire. El mal estava fet i, mal em pesi, no era el que buscava la Nayeli; ni tampoc el que buscava un altíssim percentatge de dones mexicanes, no ens enganyem. Allò no és Europa i el puritanisme encara impregna gran part de la societat iberoamericana. Però les generalitzacions mai són justes i dies més tard em trobaria amb una excepció, una deessa asteca en permanent conflicte amb la norma i l'obediència, una criatura ben entremaliada.

Continua a Mèxic 2a part


octubre 2015

8 comentaris:

  1. Fantàstica crònica! Com sempre....

    ResponElimina
  2. Ja ho faig.

    Molt interessants les teves teories. Algun dia t'exposaré les meves...

    Anna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estaré encantat d'escoltar-les i prendre nota :)

      Elimina
  3. ������

    No caldrà.

    Anna

    ResponElimina
  4. Ups. Eren cares contentes :-|

    ResponElimina