No tots els que vaguen estan perduts

Continuació de Centreamèrica - 3a part - Hondures Contra tot pronòstic, els darrers dies de la meva aventura centreamericana em van portar a un escenari on l’impossible era més que probable; i del tot real. Seguint el patró habitual, el meu detector d’intencions femenines havia fet gala d’una inutilitat extrema. No ho vaig veure a venir fins ben bé tenir-ho a davant dels morros i la pregunta de la Lidia em va agafar del tot desprevingut. — ¿En un referéndum de independencia votarías que no, verdad? No calia ser molt llest per adonar-se que la pregunta no es formulava de forma neutral, que hi havia una resposta correcta i una d’incorrecta. Poques vegades l’atzar et brinda l’oportunitat de mostrar al món i a tu mateix quins són els teus principis davant els escenaris més adversos. No podia fallar. Dies abans d’aterrar en terres mexicanes tenia ben presents les meves aventures vuit anys enrere en aquell país. Èxits i fracassos que s’han relatat en aquest llibre i que, m’atreveixo a dir,...

Continuació de Mèxic, 1a part Chiapas El mezcal no te emborracha, te pone mágico El meu pas per la terra del Subcomandante Marcos va ser breu, efímer com un xupito a la barra de la Mezcalera . Tot i això, vaig tenir temps de fer moltes coses, com per exemple emborratxar-me amb la Cloe , una fotògrafa francesa que estava fent un treball de camp al sud de Mèxic. Treball sobre el terreny, com a mi m'agrada. Totes les fases prèvies es van executar amb la precisió d'un cirurgià. Vaig tenir molta sort. Al matí localització de l'objectiu navegant plegats en una excursió guiada pel Cañón del Sumidero. A la tarda la delicada fase d'aproximació; molt important, ja que les primeres impressions valen doble. Ben aviat vaig adonar-me que era fotògrafa perquè disparava amb el mòbil i un parell de càmeres més, inclosa una de rodet. Què interessant era aquella noia! I quines postures tan sexis quan feia fotos! Al vespre l'encontre en la tercera fase. L'escenari escollit: la bon...

Estic pletòric. Ja m'havien parlat bé d'aquest país, però la realitat supera totes les expectatives. Després de dues setmanes voltant encaro una altra nit de festa, l'última. L'escenari escollit és al barri de la Condesa, a Ciutat de Mèxic, i m'acompanyen la millor amfitriona del planeta, la Sandy , la seva parella Poncho i la cosina Paulina. Vaguem pels millors bars de la zona i faig el que puc per pagar ronda, però no em deixen. Aquests mexicans em tracten massa bé i no vull tornar a casa. Ha estat un viatge intens, amb sorpreses diàries, i la capital no en seria l’excepció. Sortint de La Xampa un home ens ofereix un joc enmig del carrer. Té mala pinta, no ens enganyem, l'home i el joc, però la Sandy somriu: —¿Hacemos unos toques Josep? No sé què es proposen, però com deia el meu avi: “ A donde fueres, haz lo que vieres ”. A més, a mi tocar m'agrada. Ens agafem tots de la mà en rotllana. Tanca el cercle la máquina de toques , un nom inofensiu si es té en c...