Chiapas
El mezcal no te emborracha, te pone mágico
El meu pas per la terra del Subcomandante Marcos va ser breu, efímer com un xupito a la barra de la Mezcalera. Tot i això, vaig tenir temps de fer moltes coses, com per exemple emborratxar-me amb la Cloe, una fotògrafa francesa que estava fent un treball de camp al sud de Mèxic. Treball sobre el terreny, com a mi m'agrada.
Totes les fases prèvies es van executar amb la precisió d'un cirurgià. Vaig tenir molta sort. Al matí, localització de l'objectiu navegant plegats en una excursió guiada pel Cañón del Sumidero. A la tarda, la delicada fase d'aproximació —molt important, ja que les primeres impressions valen doble. Ben aviat vaig adonar-me que era fotògrafa perquè disparava amb el mòbil i un parell de càmeres més, inclosa una de rodet. Què interessant era aquella noia! I quines postures tan sexis quan feia fotos! Al vespre, l'encontre en la tercera fase. L'escenari escollit: la bonica població de San Cristóbal de las Casas, la capital de l'Estat Lliure i Sobirà de Chiapas, un dels més pobres de Mèxic.
La Cloe havia arribat amb temps al bar on havíem quedat i em portava uns quants mezcals d'avantatge. Vaig fer tot el possible per atrapar-la, però aquella francesa bevia com un mexicà. Era una dona molt independent i tenia aquell punt narcisista que tenen els artistes. Vaig gaudir molt de la seva companyia, però quan va arribar el moment de la fase final —aquella per la qual homes i dones hem estat esculpits genèticament per la mare natura— es va excusar: tenia mal de cap i se n’anava a dormir.
No és just! Crec que em mereixia una excusa millor. La Cloe apuntava maneres i no semblava d'aquelles persones que deixen els treballs de camp a mitges. Em va saber greu acomiadar-me d’ella tan aviat, però vagarejant pel món hi ha coses que escapen al nostre control, com la gent que et trobes pel camí i quant de camí feu plegats. I ja està bé que sigui així.
Tornant cap a l'alberg em vaig topar amb un parell de prostitutes. Una semblava molt jove, l’altra em va ensenyar un pit i es va pinçar el mugró mentre em deia obscenitats. Vaig observar amb incredulitat el tir parabòlic que descrivia aquell raig de llet. Estava al·lucinat. I què és l'art, sinó aquesta capacitat de sorprendre l'espectador? La més jove se'm va tirar a sobre magrejant-me l’entrecuix i les butxaques del darrere. Me la vaig treure de sobre amb una empenta que la va fer caure a terra. Les obscenitats de l'adulta es van transformar en insults, i al seu to de veu s'hi anaven sumant harmònics greus, massa greus. Va ser llavors quan em vaig adonar que era un home.
Casualment, feia molt poc que havia llegit sobre la lactància masculina. Qui m'havia de dir que seria testimoni d'aquest prodigi hormonal! No era el moment, però, de satisfer la meva curiositat científica, les dues amigues estaven molt enfadades, semblaven ferotges i més valia retirada.
Mèxic té fama de perillós, però si exceptuem alguns barris marginals de les grans ciutats, la seguretat és acceptable. La gent és amable i molt hospitalària, i en cap moment vaig tenir problemes. Ara bé, de nit surten les feres i no està de més extremar precaucions.
Havia estat una jornada llarga. Havia arribat aquella mateixa matinada després de vuit hores d’autobús i en poques hores tornava a la carretera en direcció al Yucatán, amb una parada tècnica a Palenque. Començava a notar el cansament, feia dies que empalmava festes. Davant m'esperava un cap de setmana al Carib i podria aprofitar per descansar una mica.
No va ser el cas.
Playa del Carmen
El agua es para los bueyes y el mezcal para los reyes
Al Carib mexicà hi ha turisme mundial. Enrere quedaven les regions rurals i rústiques d’Oaxaca i Chiapas, amb turisme local i escàs. El contrast va ser important; per la temperatura, la humitat i les legions de guiris que patrullaven per les platges, tendetes, restaurants i macrodiscoteques. Els últims anys he evitat destins com aquests, però si volia veure els cenotes, no hi havia opció.
El meu pla a Playa del Carmen era senzill. Durant el dia, immersió als cenotes i a les ruïnes maies. A la nit, submersió a les mezcaleras. No em va costar gaire trobar el millor bar: La Culpa, música en directe versionant Led Zeppelin amb el combo cervesa/mezcal a cinquanta pesos.
La Jelen i la Karina treballaven en una revista del cor a la capital de Mèxic i cobrien aquells dies la inauguració d'un nou hotel a la costa caribenya. La Jelen era redactora i no havia deixat de mirar-me d’ençà que havia entrat per la porta. Les primeres notes de Since I've been Loving You em van fer decidir anar a saludar-la. Era addicta a la feina i als dos mòbils que no deixava de consultar. A mi em posa nerviós parlar amb algú que no et presta atenció, però ella no perdia el fil de les converses. Evitava tot el que feia referència a la seva vida personal i durant tot el temps que vam estar junts va ser un autèntic misteri. La Jelen era allà amb mi i la seva vida privada s’havia quedat a Ciutat de Mèxic. Com més coses m'amagava, més m'atreia.
Un cop acabat el concert, la Karina es va lligar el cantant deixant la Jelen sola amb mi. Quina diferència amb l’amiga de la Nayeli, oi? Ella sí que era una amiga de veritat! A la Jelen no li agradaven moltes coses del seu país i la seva gent. Jo li contestava que era un dels millors països que havia visitat i la gent era de puta mare. Ella es queixava que, en molts aspectes, Mèxic encara era una societat molt conservadora; pel paper de la dona sobretot. Es rebel·lava contra el masclisme, contra el paper opressor de la religió en la vida privada de les persones, i contra el puritanisme hipòcrita. Quan deia aquestes últimes paraules se m'acostava més i somreia amb malícia. Em tremolaven les cames, els seus conjurs eren molt poderosos. La Culpa Gastro Cantina de la calle 12 fou testimoni de com gestàvem els nostres pecats. De fet, ja érem culpables molt abans de ficar-nos al llit.
Aquella deessa asteca va fer amb mi el que va voler. Encara ara tinc malsons. La veig nua, asseguda sobre meu, en una nit de tempesta al tròpic. Estirat sobre el llit, resto indefens com un ratolí hipnotitzat per una cobra. Un llamp il·lumina el seu cos menut, s'ha desfet la cua i els seus cabells negres m'envolten, les seves ungles m'esquincen la pell del pit i els seus ullals busquen el coll. Massa tard m'adono que la deessa és diablessa, massa tard m'adono de la potència de la seva màgia. I tots sabem quan vulnerable soc a aquest tipus de bruixeria.
Vam esmorzar junts i la vaig acompanyar fins al seu hotel. En poques hores agafava el vol de tornada cap a casa. Em sentia com el protagonista d'una de les seves cròniques roses. En cas d'escriure la nostra aventura, com tractaria la Jelen la infidelitat? Suposem, per exemple, que fos una dona casada. És evident que va ser infidel al marit. Però ho va ser també amb mi en amagar-m'ho? I jo? Li vaig ser infidel a ella en amagar-li que al matí vull dormir i no suporto follar quan em desperto?
La infidelitat és un concepte amb moltes arestes i ens revela aspectes sorprenents de la condició humana quan es fa fosc, però els deixarem per a la pròxima aventura a Malàisia. Per acabar la crònica mexicana, ens centrarem en un altre fenomen molt controvertit, font de malentesos entre homes i dones, i de molta misèria per part dels primers.
El agua es para los bueyes y el mezcal para los reyes
Al Carib mexicà hi ha turisme mundial. Enrere quedaven les regions rurals i rústiques d’Oaxaca i Chiapas, amb turisme local i escàs. El contrast va ser important; per la temperatura, la humitat i les legions de guiris que patrullaven per les platges, tendetes, restaurants i macrodiscoteques. Els últims anys he evitat destins com aquests, però si volia veure els cenotes, no hi havia opció.
El meu pla a Playa del Carmen era senzill. Durant el dia, immersió als cenotes i a les ruïnes maies. A la nit, submersió a les mezcaleras. No em va costar gaire trobar el millor bar: La Culpa, música en directe versionant Led Zeppelin amb el combo cervesa/mezcal a cinquanta pesos.
La Jelen i la Karina treballaven en una revista del cor a la capital de Mèxic i cobrien aquells dies la inauguració d'un nou hotel a la costa caribenya. La Jelen era redactora i no havia deixat de mirar-me d’ençà que havia entrat per la porta. Les primeres notes de Since I've been Loving You em van fer decidir anar a saludar-la. Era addicta a la feina i als dos mòbils que no deixava de consultar. A mi em posa nerviós parlar amb algú que no et presta atenció, però ella no perdia el fil de les converses. Evitava tot el que feia referència a la seva vida personal i durant tot el temps que vam estar junts va ser un autèntic misteri. La Jelen era allà amb mi i la seva vida privada s’havia quedat a Ciutat de Mèxic. Com més coses m'amagava, més m'atreia.
Un cop acabat el concert, la Karina es va lligar el cantant deixant la Jelen sola amb mi. Quina diferència amb l’amiga de la Nayeli, oi? Ella sí que era una amiga de veritat! A la Jelen no li agradaven moltes coses del seu país i la seva gent. Jo li contestava que era un dels millors països que havia visitat i la gent era de puta mare. Ella es queixava que, en molts aspectes, Mèxic encara era una societat molt conservadora; pel paper de la dona sobretot. Es rebel·lava contra el masclisme, contra el paper opressor de la religió en la vida privada de les persones, i contra el puritanisme hipòcrita. Quan deia aquestes últimes paraules se m'acostava més i somreia amb malícia. Em tremolaven les cames, els seus conjurs eren molt poderosos. La Culpa Gastro Cantina de la calle 12 fou testimoni de com gestàvem els nostres pecats. De fet, ja érem culpables molt abans de ficar-nos al llit.
Aquella deessa asteca va fer amb mi el que va voler. Encara ara tinc malsons. La veig nua, asseguda sobre meu, en una nit de tempesta al tròpic. Estirat sobre el llit, resto indefens com un ratolí hipnotitzat per una cobra. Un llamp il·lumina el seu cos menut, s'ha desfet la cua i els seus cabells negres m'envolten, les seves ungles m'esquincen la pell del pit i els seus ullals busquen el coll. Massa tard m'adono que la deessa és diablessa, massa tard m'adono de la potència de la seva màgia. I tots sabem quan vulnerable soc a aquest tipus de bruixeria.
Vam esmorzar junts i la vaig acompanyar fins al seu hotel. En poques hores agafava el vol de tornada cap a casa. Em sentia com el protagonista d'una de les seves cròniques roses. En cas d'escriure la nostra aventura, com tractaria la Jelen la infidelitat? Suposem, per exemple, que fos una dona casada. És evident que va ser infidel al marit. Però ho va ser també amb mi en amagar-m'ho? I jo? Li vaig ser infidel a ella en amagar-li que al matí vull dormir i no suporto follar quan em desperto?
La infidelitat és un concepte amb moltes arestes i ens revela aspectes sorprenents de la condició humana quan es fa fosc, però els deixarem per a la pròxima aventura a Malàisia. Per acabar la crònica mexicana, ens centrarem en un altre fenomen molt controvertit, font de malentesos entre homes i dones, i de molta misèria per part dels primers.
La teoria de l'amic gai
Volant cap a casa encara vaig tenir temps d’ampliar la meva col·lecció de teories científiques. L'escala de Miami a Barcelona era llarga i volia aprofitar per descansar, però la noia que tenia al costat era massa interessant per posar-me a dormir. Va demanar una copa de vi negre i vaig decidir acompanyar-la.
La Natalie i la seva parella, el Marcel, feia mesos que viatjaven per Amèrica del Sud, però una emergència familiar havia interromput el viatge i ella tornava sola cap a casa per ser uns dies amb la família.
Ens va passar el trajecte volant. Travessant l'Atlàntic compartíem vivències i anècdotes viatgeres. Amb aquella noia va passar una cosa molt estranya: emetia senyals contradictoris que em veia incapaç de processar. Per una banda, no parava de tirar-me floretes —que interessant em trobava i quina sort teníem d'haver-nos conegut. Per l'altra, no parava d’esmentar el Marcel enmig de la conversa. És ben sabut que, com més parla una persona de la seva parella, menys opcions tens d’enrotllar-t’hi. Alguna cosa no quadrava. Possiblement no estava lligant amb mi, senzillament era educada i prou, i era jo qui tornava a malinterpretar un cervell femení.
Però els dies següents em va escriure cada dia fins que vam anar a sopar junts a Barcelona. Un cop entaulats, el primer que em va dir és que acabava de parlar amb el Marcel per telèfon i li ho havia explicat tot: havia conegut una persona molt interessant a Barcelona i havia quedat per sopar aquella mateixa nit.
La Natalie és d'aquelles persones que creu en l'amistat entre home i dones. No és l'única és clar, jo també hi crec, però amb molts matisos. Es pot ser només amic d'una dona que t'atrau físicament? Pot intentar-se. És una situació estable en el temps? De cap manera. Com diu el mestre Rick: “Un home capaç de sostenir una amistat platònica amb una atractiva companya de feina és un escenari totalment hipotètic”.
La teoria de l'amic gai neix de la necessitat de moltes dones de tenir amics masculins en el paper de confidents. Però el teu paper com a home es limita aquí, de sexe res de res. I pobre de tu que mantinguis algun tipus d'esperança que l’amistat vagi a més, perquè patiràs, i molt.
L'atracció cap a la teva amiga —que ella evidentment detecta— serà obviada. De la mateixa manera que un gat domèstic és castrat per eliminar aquells aspectes molestos del seu comportament, l'amic confident sofreix una castració de tipus conductual. Tu no ets gai, però perquè aquesta relació d'amistat tiri endavant t'hi has de comportar, i pobre de tu que en un moment de debilitat li tiris els trastos i t'atreveixis a profanar una “amistat tan autèntica”. Una vegada vaig intentar fer un petó a una metgessa que m'agradava després de dos mesos explicant-me els mals rotllos amb la parella. Hauríeu d’haver vist com es va posar. Com m’havia atrevit!
Existeixen episodis documentats molt cruels amb l'amic gai: des de despullar-se davant d'ell perquè, al capdavall, “som superamics”; o el cas d'un pobre desgraciat que, després d'aguantar hores i hores de confidències sobre relacions frustrades amb autèntics cabrons, ella va exclamar: “Necessito un clau com l'aire que respiro!”.
No et facis il·lusions, amic, amb tu no.
Tot i els esforços per evitar-ho, la Natalie va aconseguir presentar-me la seva parella. Van venir expressament tots dos a Barcelona des del sud de França, on vivien. La incomoditat entre el Marcel i jo era ben palpable i amb la mirada ens ho dèiem tot. Encara recordo la seva cara de circumstàncies quan ella repetia una vegada i una altra:
—Quina il·lusió tornar a veure el meu amic Josep! És una persona tan interessant! Ha viatjat tant!
La Natalie semblava aliena a les nostres cavil·lacions, se la veia contenta. No sé què pensar, potser no era tan innocent com semblava i castigava el Marcel per alguna malifeta; una infidelitat amb una amiga atractiva, per exemple.
Volant cap a casa encara vaig tenir temps d’ampliar la meva col·lecció de teories científiques. L'escala de Miami a Barcelona era llarga i volia aprofitar per descansar, però la noia que tenia al costat era massa interessant per posar-me a dormir. Va demanar una copa de vi negre i vaig decidir acompanyar-la.
La Natalie i la seva parella, el Marcel, feia mesos que viatjaven per Amèrica del Sud, però una emergència familiar havia interromput el viatge i ella tornava sola cap a casa per ser uns dies amb la família.
Ens va passar el trajecte volant. Travessant l'Atlàntic compartíem vivències i anècdotes viatgeres. Amb aquella noia va passar una cosa molt estranya: emetia senyals contradictoris que em veia incapaç de processar. Per una banda, no parava de tirar-me floretes —que interessant em trobava i quina sort teníem d'haver-nos conegut. Per l'altra, no parava d’esmentar el Marcel enmig de la conversa. És ben sabut que, com més parla una persona de la seva parella, menys opcions tens d’enrotllar-t’hi. Alguna cosa no quadrava. Possiblement no estava lligant amb mi, senzillament era educada i prou, i era jo qui tornava a malinterpretar un cervell femení.
Però els dies següents em va escriure cada dia fins que vam anar a sopar junts a Barcelona. Un cop entaulats, el primer que em va dir és que acabava de parlar amb el Marcel per telèfon i li ho havia explicat tot: havia conegut una persona molt interessant a Barcelona i havia quedat per sopar aquella mateixa nit.
La Natalie és d'aquelles persones que creu en l'amistat entre home i dones. No és l'única és clar, jo també hi crec, però amb molts matisos. Es pot ser només amic d'una dona que t'atrau físicament? Pot intentar-se. És una situació estable en el temps? De cap manera. Com diu el mestre Rick: “Un home capaç de sostenir una amistat platònica amb una atractiva companya de feina és un escenari totalment hipotètic”.
La teoria de l'amic gai neix de la necessitat de moltes dones de tenir amics masculins en el paper de confidents. Però el teu paper com a home es limita aquí, de sexe res de res. I pobre de tu que mantinguis algun tipus d'esperança que l’amistat vagi a més, perquè patiràs, i molt.
L'atracció cap a la teva amiga —que ella evidentment detecta— serà obviada. De la mateixa manera que un gat domèstic és castrat per eliminar aquells aspectes molestos del seu comportament, l'amic confident sofreix una castració de tipus conductual. Tu no ets gai, però perquè aquesta relació d'amistat tiri endavant t'hi has de comportar, i pobre de tu que en un moment de debilitat li tiris els trastos i t'atreveixis a profanar una “amistat tan autèntica”. Una vegada vaig intentar fer un petó a una metgessa que m'agradava després de dos mesos explicant-me els mals rotllos amb la parella. Hauríeu d’haver vist com es va posar. Com m’havia atrevit!
Existeixen episodis documentats molt cruels amb l'amic gai: des de despullar-se davant d'ell perquè, al capdavall, “som superamics”; o el cas d'un pobre desgraciat que, després d'aguantar hores i hores de confidències sobre relacions frustrades amb autèntics cabrons, ella va exclamar: “Necessito un clau com l'aire que respiro!”.
No et facis il·lusions, amic, amb tu no.
Tot i els esforços per evitar-ho, la Natalie va aconseguir presentar-me la seva parella. Van venir expressament tots dos a Barcelona des del sud de França, on vivien. La incomoditat entre el Marcel i jo era ben palpable i amb la mirada ens ho dèiem tot. Encara recordo la seva cara de circumstàncies quan ella repetia una vegada i una altra:
—Quina il·lusió tornar a veure el meu amic Josep! És una persona tan interessant! Ha viatjat tant!
La Natalie semblava aliena a les nostres cavil·lacions, se la veia contenta. No sé què pensar, potser no era tan innocent com semblava i castigava el Marcel per alguna malifeta; una infidelitat amb una amiga atractiva, per exemple.
octubre 2015
Gran crònica! Viva México cabrones!
ResponEliminaCAÑI
Viva! Gracies cañete ;)
Elimina