Ucraïna

Primer acte: el delicte

Vaig aguantar dues hores sense que em robessin. No portava ni dos white russian que tota una dramatització es va desplegar davant meu amb sinistres intencions.
No era la primera vegada. Ja s’han relatat en aquestes pàgines altres comèdies interpretades en exclusiva per a un servidor. Hi ha un parell d'exemples en les cròniques de Grècia i Etiòpia, però la llista és llarga. Prendre'm el pèl i estafar-me no entén de sexes, races i religions. Hi ha un consens global.
S’hi afegeix el fet que soc un objectiu ben fàcil. Vaig confiat i em moc per llocs a hores que no caldria.

L'acte d'obertura va ser magistralment interpretat. Un primer grup d’homes, que anomenarem 'la banda dels bons', se'm va acostar per demanar-me on podien trobar dones. Els gestos amb les mans i els malucs eren inequívocs i formen part d'un llenguatge universal.

—No en tinc ni idea, acabo d'arribar de Barcelona.
—Barcelona! Benvingut!

Un segon grup, 'la banda dels dolents', es va afegir a la conversa i en qüestió de segons era enmig d'una batalla campal. Vaig escapar d'un salt, però el mal ja estava fet. Encara no havia travessat el carrer que em vaig adonar que m'havien robat el mòbil.
Em vaig enfadar molt. Amb el temps la relació amb el mòbil pot arribar a ser molt estreta. Només així s'entenen reaccions que amb molta probabilitat només empitjoraran una situació ja de per si prou delicada.

M'havien parlat molt bé d'Odessa. Hi ha molta festa, sobretot a la zona d'Arcàdia, a la costa del Mar Negre; una mena d’Eivissa en versió eslava. Un bon lloc per passar un cap de setmana llarg i desconnectar. 

Sense mòbil la desconnexió seria total.
Vaig fer mitja volta i em vaig encarar amb la banda dels bons per demanar explicacions. Aquella colla s'havia convertit en la bondat personificada; els sabia molt greu tot el que havia passat, però ells eren innocents.

—Nosaltres no hem fet res. Ja ho has vist. Han estat els altres.

Dels altres no en quedava rastre. La maniobra de dispersió s'havia executat amb precisió militar. La meva impotència era majúscula.

Aquests disgustos donen molta set. Intentava calmar-me en una de les cerveseries del carrer Deribassovska per capgirar la situació. A hores d'ara ja en soc un expert. A mesura que les males experiències s'han anat succeint al llarg de la vida he anat construint un sofisticat arsenal d'autodefensa per remuntar el meu estat d'ànim: humiliacions i desamors, enganys i decepcions... el fracàs de tota una civilització per a reconèixer un gegant intel·lectual com Noam Chomsky. Per a qualsevol contratemps tinc a punt una subrutina cerebral que m’ajuda a redreçar la situació com més aviat millor.

M'havia quedat sense navegador, guia, música, càmera i els llibres de l'Stanislas Dehaene. Podria sobreviure quatre dies sense mòbil? No fa tants anys vivíem així, sembla impensable ara mateix. Mirant-ho bé l'aïllament digital m'obligaria a relacionar-me més amb la gent i, qui sap, potser alguna bella donzella local es veuria commoguda per la meva trista història i m'ajudaria a passar el mal tràngol. Sí, és clar! I la probabilitat jugava ara a favor meu: després d'una cosa dolenta en toca una de bona!
Si us plau, no us rigueu de les meves subrutines. A mi em funcionen.

Tornant cap a l'hotel em vaig tornar a topar amb la banda dels bons.

Segon acte: la negociació

—D'acord, vosaltres guanyeu. No puc viure sense mòbil. Me'l podeu tornar si us plau?
—Ja t'hem dit que no el tenim. M'agradaria ajudar-te, però no sé com fer-ho.

Qui portava la veu cantant feia cara de bona persona i inspirava confiança. Qualitats que sens dubte aprofitava per entabanar incauts com jo.

—Vosaltres sou d'aquí, segur que sabeu qui són. Podríeu intercedir per mi.
—Existeix una possibilitat. Però si fos el cas, què els diem?
—Els podries dir que soc molt simpàtic i no em mereixo que em robin.
—Dubto que això els convenci, amic.
—El mòbil és una merda, no val res, però té un gran valor sentimental. Tinc cent euros a la butxaca...
—Això pot funcionar. Espera't aquí un moment, ara vinc.

El meu amic es va allunyar uns quants metres per fer un parell de trucades. Els llums de l'avinguda l'il·luminaven com si fos dalt d'un escenari. Gesticulava i no parava de moure's mentre discutia les condicions de l'entrega. Semblava un d'aquells negociadors d'ostatges de les pel·lícules. Una multitud de curiosos s'havia congregat al meu voltant per veure què estava passant. La resta de la banda dels bons m'observava amb cares de circumstàncies.

El negociador tornava satisfet. Es veu que mitjançant l'amic d'un familiar, esgarriat per les drogues i la mala vida, havia aconseguit contactar amb la banda dels dolents perquè em tornessin el mòbil a canvi dels diners. Havíem tingut molta sort! Això sí, hauríem d'anar amb molt de compte: aquella gent no era de fiar. Era una missió ben perillosa.

El meu cap de setmana de relax i desconnexió s’havia convertit en una sòrdida aventura amb la pitjor companyia possible. El nivell d'alcohol encara no havia baixat prou per adonar-me que tot allò era molt mala idea; al contrari, estava totalment immers en el paper i en la missió: recuperar el mòbil.

El punt de trobada era un lloc remot allunyat del centre. Tardaríem una estona a arribar-hi; temps que vam aprofitar per coneixe'ns i fer amistat. 

I no és per aquests moments que viatgem? Veure noves maneres de fer, contribuir a l'economia local, conèixer de primera mà com funciona la delinqüència organitzada... turisme de proximitat en estat pur!

—S'ha de ser molt covard per aprofitar-se d'algú d'aquesta manera, no trobes?

Poques vegades tens l'oportunitat de dir a la cara d'un indesitjable quina opinió et mereix. El rol d'amic bo que ell interpretava no li permetia sentir-se al·ludit i aquest fet em donava barra lliure per despatxar-me a gust.

Els carrers eren cada vegada més foscos. El cabreig inicial es va anar convertint en preocupació. Preocupació per un final de pel·lícula alternatiu on el protagonista acaba sense el mòbil, els cent euros i la samarreta de Bola de Drac.

—Ja estem a punt d'arribar. Sobretot no facis cap estupidesa. Pensa que si hi ha merder, jo no em puc barallar. Soc lluitador i en un judici això es consideraria una arma —quan deia 'això' es referia als seus punys.
—Fas arts marcials? Jo també. Fa poc que m'he tret el cinturó negre. M’agrada molt el Vasyl Lomachenko. Va néixer prop d'aquí, oi?
—Coneixes el Loma?!

M’atreveixo a dir que aquelles paraules van provocar un punt d’inflexió determinant en la nostra relació. No pas el fet que fos cinturó negre, que era mentida, però en cas de voler-me pegar s'ho repensaria, sinó que fos seguidor del boxejador ucraïnès, una estrella nacional. El meu amic em mirava sorprès i per uns moments em va semblar veure cert grau d'empatia. Juraria que començava a tenir mala consciència i me’n vaig aprofitar.

—Els que tenim experiència en les arts marcials sabem molt bé què és l'honor i el codi ètic que regeix la no-violència i el combat.

Això és cert a mitges, però m'anava molt bé per continuar minant-li la moral, reforçar els nostres lligams i augmentar la probabilitat de no acabar a l'hospital.

Tercer acte: l’intercanvi

El lloc escollit per fer l'intercanvi era una plaça al costat del Teatre Nacional d'Odessa. No se m'hauria acudit millor lloc per posar punt final a tota aquella farsa. Durant el dia era un espai amb molt d'ambient, ple de restaurants i cafeteries; a la nit no s'hi veia ni una ànima. Vam arribar puntuals. La banda dels dolents va arribar una mica després. Els hauríeu hagut de veure, quin efecte que feien caminant un al costat de l'altre ocupant tota l'amplada del carrer. Alguns s'havien tapat la cara amb passamuntanyes i tots estaven molt seriosos i enfadats, com si jo els hagués robat a ells. Feia riure si no fos perquè ja estava totalment sobri i no veia gens clar el desenllaç. El suspens era màxim.

El meu amic em va demanar els diners i va començar a comptar-los. Aquell home feia anar els bitllets a una velocitat extraordinària. Segur que no era la primera vegada que ho feia; potser treballava en alguna entitat bancària. N'hi havia un bon gruix i els va comptar dues vegades en menys de deu segons. Tot seguit es va dirigir cap als lladres i van discutir una bona estona. No entenia què deien, però semblava que hi havia algun problema amb la quantitat. Aquell fragment de l'obra estava un pèl sobreactuat, però per tractar-se de teatre amateur ho feien prou bé. Finalment van acceptar els diners i em van tornar el mòbil.

El meu amic em va agafar pel braç, vam fer mitja volta i vam tocar el dos accelerant el pas.
Ens vam acomiadar al mateix lloc on tot havia començat.

—Et convidaria a una cervesa, però no tinc diners. Seré a Odessa fins dimecres, quedem un altre dia, si vols.
—No et preocupis, ja està bé.

Vaig donar-li les gràcies i me'n vaig anar a dormir.

juny 2019