Grècia

M’encanta la nit. M'ha agradat sempre, d'ençà que tinc ús de raó. Li dona un aire a les ciutats que em fascina, i és quan es fa fosc que acostumen a passar les coses que m'agraden. El vol aterrava dissabte al migdia i al capvespre ja rondava les tavernes de Plaka, als peus de l’Acròpoli d’Atenes. Vaig quedar-me tota la nit al Roof 45, una terrassa descoberta en un primer pis situada a la zona de Gazi. Els preus picaven una mica, però aquell lloc mereixia cada euro gastat i la música era excel·lent: a pocs llocs es poden degustar pintes de cervesa amb vistes al Partenó a ritme d’Immigrant Song.
No desentonava gens entre l’audiència grega, no vaig detectar absolutament cap diferència als locals de Barcelona. El bon ambient se'm contagiava i per fi havia abandonat els efectes secundaris de beure alcohol que havia patit a Beirut. Era feliç. Amb efectes secundaris no em refereixo a la pèrdua d'equilibri i ressaques espantoses, això persisteix; parlo més aviat de nostàlgia i efectes depressius que et fan sentir incomplet quan trobes a faltar algú. No era el cas, tornava a ser una persona sencera i calia celebrar-ho. Vaig cremar tots els euros que em quedaven a la butxaca i ho vaig tancar tot.

Un altre efecte col·lateral que acompanya la vida nocturna és el de llevar-se tard; l’accés a l'Acròpoli ja era tancat i vaig optar per visitar un museu que hi ha al costat. De camí, un home va començar a fer-me preguntes. Quan va saber que era de Barcelona es va esverar molt:
— Hòstia puta! El Messi falla un penal i els cabrons dels anglesos guanyen la copa d'Europa, no hi ha dret! Els espanyols, els italians i els grecs molen, però als anglesos els poden donar pel cul! —el Dimitri deia moltes paraulotes. Jo no sabia què contestar, el futbol no és el meu camp, però tant se valia, s'ho feia tot sol:
— Estava casat amb una basca de Bilbao, però m’acabo de divorciar. Mira, la foto del meu fill! —els temes de conversar se succeïen precipitadament —Hi ha un bar d'un amic meu ben a prop. Va, vine que et convido a una cervesa, m'encanta parlar amb la gent de Barcelona!

El bar del seu amic s’assemblava massa a un prostíbul pel meu gust. La dona que regentava el local era una madame en tota regla, l’única clienta que hi havia estava massa bona per mirar-me d'aquella manera tan descarada, i l'experiència et fa perdre la fe en els miracles.
Havia llegit que era de mala educació rebutjar la invitació d'un grec; també m’havien advertit que anés amb compte amb els desconeguts que t’entren en zones turístiques. Heus aquí que, trobant-me enmig de dos consells que entraven en contradicció, vaig optar per donar-li una oportunitat al meu nou amic.
— Dues cerveses, sisplau! —va cridar-li a la cambrera. — Aquesta ronda la pago jo, que ha vingut el meu amic de Barcelona!
Encara no ens havien servit les gerres que el Dimitri es va excusar: havia d’anar a comprar tabac i tornava de seguida. Acte seguit, l’única clienta, que no havia deixat de mirar-me en tota l’estona, se'm va acostar i es va presentar:
— Hola, em dic Tatiana. Com estàs?
La Tatiana era d'Ucraïna, tenia els ulls grans i clars i tenia un somriure la mar d’agradable. Em va demanar si la convidava a prendre alguna cosa. Li vaig contestar educadament que havia vingut a prendre una cervesa amb el meu amic Dimitri. La Tatiana no es donava per al·ludida i no parava de tirar-me floretes, em trobava molt interessant i atractiu.
— L’experiència em diu que no ets del tot sincera, Tatiana,

— Experiència, tu? Però si et veus molt jove! Què tens, vint-i-cinc, vint-i-sis anys? 

Em començaven a agradar les mentides de la Tatiana. Ella insistia que la convidés; devia tenir molta set, pobreta.

— Si t'hagués conegut en altres circumstàncies, t’hauria convidat al que fes falta. Soc una persona molt despresa, jo, però no m'agrada que m'enganyin. A més, la paraula engany (deception, en anglès) s'assembla molt a una paraula que en el meu idioma significa decepció, i així em sento una mica, entre enganyat i decebut.

S'ha de reconèixer que a Grècia se t'encomana el to funest del drama i la tragèdia.
La Tatiana va canviar el gest i es va fer la indignada.
— Ho sento Josep, però ara soc jo la que no et crec a tu. La veritat és que no t'interesso gens ni mica!
Ens vam mirar als ulls llargament. La Tatiana també era molt guapa amb el posat seriós.
— Vaja, sembla que tenim un problema de confiança, oi?

Ella va tornar a somriure, aquesta vegada sincerament. Em vaig dirigir a la madame, que es mantenia en un segon pla escoltant dissimuladament la conversa:
— Aquesta ronda la paga el meu amic, eh?
Me la vaig beure d’un sol glop i vaig marxar.

Els següents dos dies els vaig passar a Nàuplia, el poble més bonic de Grècia segons Javier Reverte, el seu llibre m'acompanyava on anava i és de lectura obligada per tothom qui vulgui visitar el país. Vaig escalar fins al castell, em vaig banyar a la platja i vaig passejar pels seus carrers empedrats, envoltats de balconades plenes de flors. Certament, era un paratge de postal, però m’hi avorria tot sol i vaig decidir tornar a Atenes.
M'havien recomanat no passar molts dies a la capital, però una ciutat que té la Plaça Síntagma, el carrer d’Aristòtil i l'església de la Metamorfosi, mereix cada segon invertit. A més, aprofitaria per fer un segon intent de visitar l’Acròpoli, amb èxit. També va haver-hi un segon intent d’estafa, sense èxit: un nou amic em convidava visitar un bar amb ambient multicultural on sonaven músiques del món.

L’última nit la vaig passar a una de les zones més castigades per la crisi, tocant la plaça d'Omónia. Quedava molt a prop de l'hotel i hi vaig anar caminant. Allà es vivien de primera mà els estralls provocats pel terrorisme financer que sacseja el país; no se m’acut una manera més suau de descriure el que li estan fent a Grècia. Al barri hi malviuen majoritàriament immigrants del nord d’Àfrica. Em miraven amb curiositat, alguns m’oferien droga i altres serveis que no arribava a entendre. Vaig fer l’últim àpat en un restaurant que no figurarà mai a les guies de viatges; un menjador social per a gent amb dificultats. Mentre esperava que em portessin el menjar vaig fixar-me en l'home que tenia a la taula del costat. Semblava drogat, o potser estava malalt; o les dues coses. Cada vegada que acostava la cullera a la boca obria molt els ulls. Va tenir molta feina per pagar; quan comptava les monedes li queien totes per terra. El cambrer era un home molt amable, com la majoria de grecs i gregues amb qui vaig tractar. Aquell home, però, no tractava amb turistes torracollons que es queixen quan la carta no està en el seu idioma o l’aire condicionat no funciona; tractava amb problemes reals, i ho feia amb una humanitat i tendresa admirables. Li vaig deixar una bona propina.

Un altre llibre em guiarà en la pròxima aventura: al juliol torno al Gran Riu!

maig 2012