Moldàvia

- A mi també m'agrada escriure Josep, podríem fer un duel de relats! Què et sembla?
- Un duel de relats? A què et refereixes?
- Escrivim un relat entre els dos. Sobre el què vulguis, tu tries.


A la Nadya li agradaven els reptes. Aquella noia era un portent de la naturalesa, ho feia tot bé, i em reptava a escriure. Em deixava triar el tema i l'idioma: romanès, anglès o rus; havia guanyat premis literaris amb els tres. Ho tenia molt pelut, el meu anglès no és per tirar coets però no podia negar-me davant aquell somriure. Aquella moldava m'agradava molt i jo també volia agradar-li. Em mirava desafiant, com si m'estigués llegint els pensaments

La resistència era inútil.

Era el meu segon viatge a Moldàvia i tota la gent amb qui m'havia creuat m'havia donat molt bona impressió, potser havia estat de sort, però ho trobava rellevant tenint en compte que fins fa poc no sabia situar el país en un mapa, ni tan sols que existia.
Qualsevol excusa era bona per mantenir el contacte amb ella, i a mi també m'agraden els reptes.

- D'acord. Tinc una idea, escriurem sobre el dia que hem passat junts però tu et faràs passar per mi i jo per tu.
- Fet!


El repte ara era doble. La Nadya i jo ens coneixíem de feia poques hores i ens havíem de posar en la pell de l'altre amb poquíssima informació. Us confesso que la meva idea no era gens innocent, la vaig deixar anar com aquell qui no vol la cosa, però darrere hi havia un pla maquiavèl·lic on volia posar en pràctica una tècnica de seducció fins ara mai vista. Fent-me passar per ella, tindria l'oportunitat d'explicar una versió interessada del dia que ens vam conèixer. Diria en boca seva coses que no va dir, plantaria a la seva ment pensaments que no va tenir, de manera que a mesura que ella anés llegint la meva (seva) versió dels fets, una llavor aniria germinant fins a arrelar dins l'inconscient de la Nadya. 

Ah! No em digueu que no era un pla ambiciós! Pretenia ni més ni menys que canviar la història!

Us confesso que en aquest punt em començaven a preocupar les implicacions ètiques de les meves investigacions. Em feia por haver de pagar un preu massa alt per la meva contribució a la ciència, per res del món volia que el meu nom fos recordat al costat de monstres com Josef Mengele per l'ús d'experiments poc ortodoxos.
Però qui podia resistir-se a una oportunitat com aquesta? No m'agrada defugir responsabilitats, però la Nadya era tan guapa que anul·lava completament el meu criteri. 

Era una operació molt delicada. De forma subliminal calia barrejar ficció i realitat per anar modificant gradualment els seus records. Si tot anava bé faria créixer dins seu una llavor preciosa amb el meu nom escrit en majúscules, més aviat que tard la Nadya es despertaria un bon matí amb la idea força: 'el Josep m'agrada!'

El que ve a continuació és l’intercanvi d’escrits amb la Nadya. Els he traduït al català i he afegit entre parèntesis i en cursiva comentaris per posar-vos en context (al final de tot hi ha l'original).
Vaig ser l'encarregat d'obrir foc.

Jo:

- Ja sóc aquí.
- Venint.

Ja hi tornem a ser, no és la primera vegada que quedo amb un desconegut però no m’hi acabo d’acostumar, a veure com va aquesta vegada. Espero que no confongui la nostra trobada amb una cita com m’ha passat amb els anteriors, alguns poden ser molt pesats (explícitament deia que no es tractava d'una cita per introduir precisament el concepte de cita, el jardiner feia forat per plantar la llavor).
La meva mare diu que no hauria de continuar fent això, pot ser perillós, però no puc evitar-ho, m’encanta (la Nadya i jo ens vam conèixer a través d’una aplicació on locals s’ofereixen a fer de guia a turistes). Conèixer gent de fora és una finestra a un món desconegut, amb costums diferents, algunes d’elles per aprendre, i sempre és una aventura interessant. Qualsevol expectativa sempre resulta errònia i l’inesperat és cert. Aquesta falta de control m’atrau molt, em manté viva, definitivament m’agrada! (la Nadya no en tenia gens de falta de control, tot el contrari, però m'hauria anat molt bé que en perdés una mica).

El Josep fa tard, mal senyal, m’han dit que els europeus del sud no són amics de la puntualitat, ho vaig poder comprovar a Itàlia. Diuen que els espanyols són com els italians però amb pitjor anglès, veurem. Espero que no sigui una pèrdua de temps, tinc un examen demà i qualsevol cosa per sota l’excel·lent seria inacceptable (la Nadya era una màquina, ho feia tot bé, estudiava Dret i no baixava del 9,5).

Potser no ha estat una bona idea després de tot...

- Nadya?
- Ehh.. si!

No s’assembla gens al tiu de la foto, cap problema, sembla ben parit i el seu anglès no està del tot malament, pels estàndards del sud naturalment (parlant bé de mi en boca de la Nadya, no llegia res tan patètic des del llibre del Sánchez Dragó tirant-se floretes en boca de Jesús).
M’hi trobo bé, l’estómac em diu que serà divertit, i la intuïció mai em falla. Oh! Quin cotxe més acollonant hi ha aparcat! I resulta que és meu! (la Nadya estava enamorada del seu Volvo).

- Anem cap Old Orhei, Josep?
- Som-hi Nadya, fot-li canya!

Ella:

- Ja sóc aquí.
- Venint.

He viatjat molt a la vida, he estat arreu, he fet coses per aquí, he pujat muntanyes per allà, he menjat de tot (a la Nadya li va fer molta gràcia una anècdota meva d’un viatge on havia menjat termites vives, el tema serà recurrent al llarg de la història), però us puc assegurar que el sol brilla diferent a Moldàvia. Amb centelleigs de tendresa i amargor formant borrissols entre els núvols com cotó blanc (la traducció no fa justícia a l’original).

El seu perfil estava bé, he remenat pel ShowAround i per alguna raó ella em va cridar l’atenció. Vaig decidir donar-li una oportunitat. 
Faig una mica tard, espero que no m’ho tingui en compte. Encara no he vist cap insecte, espero que n’hi hagi algun en el meu apartament. He decidit per norma tastar un bitxo de cada país. Al llarg del temps he anat acumulant un ampli coneixement sobre els sabors de la naturalesa, a través dels insectes, és clar, però encara no n’he arreplegat cap i les termites són el meu plat prefer...

- Nadya?
- Ehh.. si!
- Encantat de coneixe’t.
- Igualment.

Havíem planejat anar a Old Orhei, un congost espectacular, un indret ple de llegendes i històries que atreu no només els turistes sinó també als gurmets locals.
La Nadya em demanava de sortir de pressa perquè havia deixat el cotxe mal aparcat. Espero que no sigui un pot de cotxe, tenim una hora de carretera i m’agradaria gaudir el viatge.
Girant la cantonada el meu cor es va aturar, em semblava veure visions, mai m’hauria imaginat que existís al planeta una màquina com aquella. Allò estava totalment fora d’escala. 

- Aquest és el meu cotxe ^^



Jo:


Conèixer algú és com llegir un llibre (la Nadya era una excel·lent lectora, més que llegir devorava llibres). Sempre és excitant al començament però qui sap, potser et decebrà en algun punt. El problema amb un llibrepersona és que són més llargs que els de paper, molt més llargs. Jo sóc capaç de llegir 27 llibres en un mes (no exagerava, era la seva marca personal), puc sofrir lesions de retina i perdre lligams amb els éssers més estimats (aquí sí exagerava), però al cap i a la fi tot és qüestió de temps. Amb un llibrepersona és quelcom diferent. En primer lloc mai el comences per l’inici, de fet, llegeixes capítols aleatoris i la majoria del temps repeteixes les mateixes pàgines, moltes altres mai les arribes a llegir. 

El llibreJosep no ha començat gaire bé, ja fa mitja hora que som a la carretera i encara no ha dit res del meu cotxe. Ho trobo de molt mala educació i estrany venint d’un home. 46 anys i viatjant sol? Potser és gai (aquí li estava dient que no ho era). Això estaria bé, estic una mica farta de la malaltia que sofreixen alguns homes que confonen ser simpàtica amb lligar (jo la pateixo), he tingut algunes males experiències amb bons amics, nous capítols de la seva personalitat que no em van agradar gens. Capítols més aviat escrits per Isaac Asimov que per la vida mateixa. Quina decepció (la Nadya m'havia explicat que un bon amic se li havia declarat enviant l'amistat a prendre pel sac. Al blog hem parlat exhaustivament de com es pateix en la posició de l'amic gai).

Tant de bo tot fos tan senzill com conduir el meu Volvo esquivant forats de carretera i ràdars de velocitat.

- Una mica de música Josep? Pots connectar el mòbil, l’equip d’àudio sona de puta mare!
- I tant, però no porto música al mòbil.
- Què t’agrada?
- Rock, metal... però el que escoltis ja m’està bé.


El Josep és del tipus acomodatiu (no ho sabia prou), crec que ens entendrem. Espero que li agradi la gastronomia moldava, la gent pot ser molt especial amb el menjar.
(havia començat fluix però aquest segon relat li va agradar molt, anàvem molt bé!)

Ella:

Començo a pensar que l’univers s’ha conjurat per trobar-nos. Definitivament, m’agrada Moldàvia, m’havien dit que el menjar era llegendari però qui fa d’aquí un lloc tan especial és la seva gent.

No m'agrada gaire parlar per parlar. Prefereixo parlar d’àtoms, d’experiències, de les nostres pors, dels alts i baixos de la vida, d’extraterrestres, de revolucions i de la història, parlar sobre els nostres colors preferits o la música que ha canviat la nostra forma de veure el món (al donar a la Nadya l’oportunitat de parlar de mi es confirmava de nou el que diuen els meus amics, sóc molt pesat). 

Vull arribar a saber perquè la Nadya ha començat a escriure un llibre i per sobre de tot, vull llegir-lo. És interessant com a vegades dues persones connecten a un nivell inexplicable, compartint la mateixa visió de com funciona les coses (aquesta última frase, venint d’ella, deia molt). Sóc molt afortunat, com m’agrada aquest món, és realment impressionant! Em sento viu mentre viatgem per aquests formidables turons amb antigues i petites cases, sembla com si en qualsevol moment un vell follet amb barba apareixerà per esbrinar quina classe de bruixeria fa aquest soroll. Se sorprendria de saber que és el so dels pneumàtics volant per la carretera. Quan passéssim pel seu costat la seva llarga barba platejada ballaria emportada pel vent, i seria just llavors quan el vell follet entendria que existeixen moltes altres coses en aquest univers!

Tornant a la nostra història, se m’acut que tinc curiositat sobre la cultura local i especialment la política, però suposo que ja hi haurà temps de parlar d’això més endavant. Sembla que la Nadya també controla aquests temes, segur que tindrem una bona xerrada a dalt del congost on ens dirigim (la Nadya també parlava bé d’ella mateixa però en aquest cas era del tot justificat, aquella noia ho feia tot bé).


Em pregunto si el vell follet li ha passat mai pel cap de viatjar en cotxe. Possiblement, el seu mitjà de transport consisteixi en un acte de fe i un bri de màgia.


Jo:

- Mira Nadya, el teu moneder és del mateix color que les estovalles.
- Si Josep, vaig robar un tros de teixit l’última vegada que vaig venir.
- De veritat?!
- No hahahahaha
- Hahahahahaha


El Josep té sentit de l’humor, m’agrada. Després de tot el rotllo polític que m’ha fotut sobre Catalunya pensava que era del perfil #tocardepeusaterra i #foraconyes, ara veig que també li agrada la ironia i la frivolitat. 
M’agrada el sentit de l’humor, m’encanta riure! De fet, a qui no? Vaig llegir en un llibre que l’humor és el llenguatge de la intel·ligència, no recordo quin exactament, llegir-ne una dotzena al dia té els seus inconvenients. El que sé del cert és que riure amb algú és com levitar de la realitat i surar enmig d’una boirina de fantasia.

Mai em canso de venir a aquest poble, l’església mereix una visita cada vegada, des d’aquí dalt és majestuosa. Com més ric més còmoda em trobo flotant a l’atmosfera amb el Josep. Dins la nostra bombolla de diversió i fantasia el passat esdevé irrellevant, juntament amb els problemes i les preocupacions que comporta. Només el present importa i aquest esclat de felicitat et fa sentir realment bé (ho estava donant tot).

El riure és una força poderosa. Construeix estrets lligams entre les persones i els connecta de formes inesperades. Que estrany és confessar els pensaments més íntims a un desconegut que acabes de conèixer! Un secret confessat és un altre llast alliberat del nostre globus aerostàtic que s’eleva cap a l’estratosfera.
Des de l’espai, el congost d’Old Orhei no és més que una fina línia a la superfície terrestre, les cases són puntets i el meu Volvo és un espurna de llum entre el paisatge ombrívol (la metàfora de la bombolla flotant per l'espai era molt clara, volia que la Nadya tallés tots els vincles que la retenien a terra i volés amb mi amb la nostra nau espacial, sense mirar enrere).

El temps passa massa ràpid! És hora de tornar a la realitat i tornar a Chisinau. Crec que el Josep ha gaudit del viatge, sembla content i relaxat, naturalment està de vacances. Tant de bo jo pogués dir el mateix i no tenir un examen l’endemà. El meu Volvo vol més aventures i el Josep podria ser un bon copilot. Li agrada la música, li agrada el meu cotxe, li agrada el menjar moldau... fins i tot li agraden els acudits més diabòlics (la Nadya feia gala d’un humor negre exquisit).



*******

El duel de relats es va interrompre en aquest punt. La Nadya havia marxat uns dies a Creta amb la seva parella i a la tornada els xats eren menys freqüents. També és cert que la distància i l'oblit feien de les seves. M'havia parlat d'ell només coneixe'ns, abans de pujar al Volvo, suposo que volia que em quedés clar que era una noia compromesa per evitar situacions desagradables. Però a mesura que la Nadya i jo ens coneixíem, el seu amic i el seu compromís van desaparèixer de les converses. La freqüència amb la qual una persona cita la seva parella davant teu és un bon indicador de les seves intencions.
Els llastos que alliberava de la nostra nau a mesura que viatjàvem per l'espai feien referència a aquests compromisos. Convidava a la Nadya, aquell portent que ho feia tot bé, a fer tot el que no s'ha de fer, a ser perfecta. No sabia aleshores que tan selecta categoria l'ocuparia algú molt especial 16 mesos més tard.

No em vam parlar mai d'aquest canvi de rumb, suposo que la meva expedició a Moldàvia va coincidir amb una crisi de parella, una crisi que l'escapada a Creta havia esvaït del tot.
E
ls darrers xats ho deixaven ben clar:

- Nadya, com estàs? Fa temps que no sé res de tu.
- No he parat, amb els estudis a fora i sol·licituds de feina vaig de bòlit! Me'n vaig a Ucraïna amb el meu home en una setmana! La vida és meravellosa!


La traducció del 'meu home' és game over.





El duel de relats original:

Jo:

- I’m here
- Coming

Here I go again, it’s not the first time I meet a stranger but I am never get used to it, let’s see how it goes this time. I hope he didn’t misunderstand the meeting as a date like the other ones, some of them can be very annoying. My mum always say I must stop doing this, it can be dangerous, but I can’t help it, I love it, knowing someone from outside it’s like a window to a new place, with other rules, some of them unlearned, a strange world, and that adventure is always interesting no matter what. Any thought about what are going to happen always results wrong and the unexpected is true, that lack of control attracts me a lot. Keeps me alive, definitely, I like it!

Mmmm he is late, bad sign, I heard southern Europeans are not friends of being on time. It was true in Italy, they say Spanish are like Italians but with worse english, let’s see. I expect this will not be a waste of time, I have a test tomorrow and something below and A it would be unacceptable.
Maybe it hasn’t been a good idea after all...

- Nadya?
- Ehh.. yes!

He doesn’t seem the guy of the picture at all, but it’s ok, he seems nice and his english is not so bad at all, for southern Europe standards of course.

I feel comfortable, my guts say it would be fun, and they never lie me.
Oh, wait, what an amazing car is parked there! And it happens that is mine!

- Let’s go to Orheiul Vechi, Josep?
- Let’s go Nadya, let it roll!

Ella:

- I’m here.
- Coming.

I have travelled a lot in my life, been there, done that, climbed this, eaten that, but what I have noticed for sure, is that the sun shines different in Moldova. It just has a pitch of tenderness and bitterness swirling around the clouds and making a big fuzz of white cotton up in there.

Her profile was nice, I’ve searched into ShowAround a bit, but for some reason she caught my attention so I decided to give it a go. I’m being late a bit, hope she doesn’t mind too much. I haven’t seen a single bug up till now, I hope there is one in my apartment. You see, I’ve decided to make a habit – eating a different bug in every country. Up until now, I’ve managed to build up quite a good knowledge about the tastes of the wildlife (throughout bugs, of course), but I didn’t get the chance to catch one in here and termites are definitely my fav---

- Nadya?
- Ehhh.. yes!
- Nice to meet you.
- Nice to meet you too.

We planned on going to Old Orhei, a beautiful natural canyon, a place full of legends and stories that attracts not only tourists, but also local gourmands.

She asked to me to hurry a bit because Nadya left her car in the “Prosecutions” parking lot. I hope it’s not going to be a cart or something, cause the we have an hour of driving or so and I honestly would like to enjoy it.

Just as we turned around the corner my heart stopped. It was heavenly, oh my, never have I thought to see a godly cart on this Earth. What I have seen was beyond amazing.

- That’s my car ^^

Jo:

Knowing somebody it’s like reading a book. Always exciting at the beginning but who knows, maybe you will be disappointed at some point. The problems with a person’s book are that they are longer than paper ones, very much longer. I could read 27 books in a month, I could suffer some retina injuries and lose my ties with my beloved ones, but it’s all a matter of will and time. With person’s books it’s quite different. First of all you never start from the beginning, in fact it’s like reading random chapters and looks like most of the time you are reading the same pages, other ones you’ll never know.

Josep’s book hasn’t started well, it has been almost half an hour and he still haven’t said a nice word of my car. This is rude and really weird coming from a man. Mmmm 46 and travelling alone? Maybe he is gay. That would be fine, I am a bit tired of the disease that most of the men suffer that makes them misunderstand being kind with hooking-up, I had bad experiences with good friends about that, new chapters of their personality that I don’t like at all. Some of them more likely written by Isaac Asimov than life itself. What a disappointment.
I wish all would be as easy as driving my Volvo among radars and potholes.

- Do you like some music, Josep? You can plug your phone. The hi-fi of this car is badass!
- Of course, but I don’t have music in my phone.
- What do you like?
- I like rock and metal but what you are used to listen is fine.

Josep is an accommodative type, I think we will understand each other. I hope he will like moldavian food, people could be very special about food preferences.

Ella:

I’m starting to get pretty sure that the universe conspired our meeting. I really do enjoy Moldova, and even though I heard the food is legendary, the people are what make this place just so special.

I don’t really like small talk. I prefer speaking about atoms, about experiences, about fears, ups and downs, aliens, revolutions and history, about favorite colours or the music that changed the way you see the world. I want to get to know why Nadya started writing a book and moreover I would like to read it. It’s interesting how sometimes two people meet and on some unexplainable level, they just belong to the same theory about how like works. I really absolutely amazes me how lucky I am and how much I am in love with this world. It is indeed wonderful. I feel alive while driving around these formidable hills with small, old houses which look as though, at any moment, an old dwarf with a beard will come out to find what kind of sorcery makes that sound. And he would be amazed to know it’s the sound of wheels going fast along the road. And when it passes right by him, his long silver beard would dance along the wind and that’s when the old man would understand that there’s so much more to this universe!

Back to our story, it occurs to me that I am actually quite curious about the local culture and especially about the problems in politics, but I guess I am going to have that talk with Nadya a bit later. She seems to know about that kind of stuff, so I believe that we will have a nice discussion on top of the canyon she is driving me to.

I wonder if the dwarf ever thought about travelling with a car. Or maybe his only means of transportation is a leap of faith and a little bit of magic..
.

Jo:

- Look Nadya, your purse, it's the same color as the table clothe
- Yeah Josep, I stole a piece of it last time I was here
- Really?!
- Noo hahahahaha
- Hahahahahaha


Josep has sense of humor, I like it. After all this politic shit he told me about Catalonia I thought he was the type of #feetontheground and #notimefullbullshit, now I see he has room for irony and frivolity.

I like sense of humor, I love to laugh! In fact, who doesn't? I read in a book that humor is the language of intelligence, I don’t remember which one exactly, reading a dozen of them daily has its inconveniences. What I am sure is when you laugh with someone is like levitate from reality and flow among mists of fantasy.

I am never tired of visiting this town, the church deserves a visit every time. From here up it’s majestic and the more I laugh the more I am comfortable floating in the atmosphere with Josep. Inside our bubble of fun and fantasy the past gains irrelevance, as well with all the problems and worries attached, only the present matters and that spark of happy lightness feels really good.

Laugh is a powerful stuff. It builds strong links between people and connects each other in a such unexpected way. How strange is confessing the most inner thoughts to a stranger you've just known! A secret unveiled it’s another weight dropped from our balloon heading up the stratosphere.
Here in the space the cliffs of Orheiul Vechi are no more of a tiny line on a surface, the houses are simple dots and my Volvo is a spark of light among all this shady landscape.

Time’s running out, damn fast! It’s time to go down the reality and go back to Chisinau. I think Josep enjoyed the trip, he seems happy and relaxed, of course he is on holiday. I wish I could say the same and not having the test tomorrow. My Volvo ask for more adventures and Josep could be a good copilot. He likes my music, he likes my car, he likes moldovan food.. even he likes my most evil jokes.