Contra tot pronòstic, els darrers dies de la meva aventura centreamericana em van portar a un escenari on l’impossible era més que probable; i del tot real. Seguint el patró habitual, el meu detector d’intencions femenines havia fet gala d’una inutilitat extrema. No ho vaig veure a venir fins ben bé tenir-ho a davant dels morros i la pregunta de la Lidia em va agafar del tot desprevingut.
—¿En un referéndum de independencia votarías que no, verdad?
No calia ser molt llest per adonar-se que la pregunta no es formulava de forma neutral, que hi havia una resposta correcta i una d’incorrecta. Poques vegades l’atzar et brinda l’oportunitat de mostrar al món i a tu mateix quins són els teus principis davant els escenaris més adversos. No podia fallar.
Dies abans d’aterrar en terres mexicanes tenia ben presents les meves aventures vuit anys enrere en aquell país. Èxits i fracassos que s’han relatat en aquest llibre i que, m’atreveixo a dir, han marcat un abans i un després pel que fa a la condició humana quan es fa fosc. Com no em canso de dir Mèxic és un país extraordinari i vaig decidir tornar-hi en comptes d’optar per països encara per visitar com Nicaragua o Costa Rica. Soc ben conscient del perill que comporta voler reviure les mateixes experiències del passat perquè, generalment, aquestes són úniques i es corre el risc d’arruïnar-ne el bon record. Però no em vaig poder aguantar. Oaxaca m’obria les portes novament amb un mezcal de cortesia que em servia la recepció del luxós hotel on em vaig allotjar tot el cap de setmana.
La ciutat havia canviat molt. La Mezcalera on havia passat nits apoteòsiques ja no era l’antro on s’emborratxaven els locals i algun turista despistat. Oaxaca era coneguda a tot el món, havia crescut enormement i el centre estava inundat d’hotels, bars i discoteques. En una excursió guiada pel centre vaig conèixer la Lidia i la Susana, dues enginyeres espanyoles de vacances pel país. Es queixaven que la majoria de freetours que havien fet per Mèxic eren bàsicament circuits per tendes, és a dir, shoppingtours. Haig de confessar que el meu interès en aquesta mena d’excursions se centra més en el grup de persones que reuneix que no pas el contingut en si. És un tema més social que cultural, una bona manera de conèixer gent quan es viatja sol. D’aquesta manera, quan el guia feia una parada tècnica de vint minuts per si volíem comprar en el comerç de torn, el grup aprofitava per posar-se al dia: “d’on sou?”, “quants dies sou pel país?”, “fem unes cerveses després?”.
La Lidia formava part del col·lectiu de dones davant les quals m’és impossible saber si estan lligant o són amables. Ja hem parlat àmpliament de les dificultats que exhibeixo en aquesta àrea. Al llarg dels anys he intentat elaborar una guia bàsica per poder navegar en situacions com aquesta i, sincerament, he avançat ben poc. Des del moment que les vaig conèixer vaig deixar de prestar atenció al guia per investigar quelcom més important i transcendent: quina relació hi havia entre aquelles dues noies. Es tenien molta confiança i per alguns gestos d’afecte sospitava que eren parella.
Vam quedar aquell mateix vespre per fer unes cerveses. La Lidia també formava part del col·lectiu de persones que són tremendament properes amb la gent que acaben de conèixer. La Lidia, la Susana i la major part dels madrilenys amb qui m’he creuat vagant pel món formen part d’aquest col·lectiu. Per algú com jo, criat al nord-est de la península Ibèrica on la desconfiança amb el forà està a l’ordre del dia, aquesta naturalitat pot ser fàcilment mal interpretable. S’ha de dir que les rondes d’alcohol acabarien amb qualsevol rastre de desconfiança, si aquesta hagués existit per part meva, que ja us avanço no és el cas. En aquest aspecte soc prou madrileny. Aquella primera nit ens havíem proposat d’anar a dormir d’hora i deixar la festa grossa per a la nit següent. Tant elles com jo teníem activitats l’endemà i vam decidir tornar-nos a veure en acabat.
Recordeu quan comentàvem el perill de reviure segons quines experiències? Doncs vet aquí un petit exemple. Durant la meva estada a Oaxaca vaig decidir fer la mateixa excursió a Hierve el Agua que havia fet anys enrere. És allà on havia conegut la Nayeli, la seva amiga i la petita Olivia. El dia en companyia d’aquelles tres mexicanes de Tijuana fou irrepetible i, tot i que la història amb la Nayeli va descarrilar més aviat de l’esperat, en guardava un gran record.
Dic guardava perquè en aquesta segona excursió també hi havia tres mexicanes, de Veracruz crec recordar, i extremadament desagradables. Una d’elles, aprofitant que el guia explicava un capítol de la trista història dels conquistadors espanyols en aquell hemisferi, se’m va adreçar a mi culpant-me de la fortuna dels seus avantpassats. No és la primera vegada que m’enfronto a comentaris d’aquesta mena pel fet de ser espanyol, però sempre t’agafa desprevingut; encara més venint de mexicanes tan atractives.
—Amigues de Veracruz. En primer lloc, ningú és responsable dels crims dels seus avantpassats perquè si això fos així, tots aquí seríem igual de culpables. Segon, en el cas que us arribéssiu a creure que el mal es transmet genèticament de pares a fills, vosaltres tres seríeu més culpables que jo. Que els meus avantpassats fossin conquistadores és com a mínim dubtós, però que vosaltres en sou descendents directes no hi ha dubte, només cal que us mireu al mirall i reviseu els vostres cognoms.
Les mexicanes de Veracruz semblaven més espanyoles que les meves amigues madrilenyes.
—I en tercer lloc, jo soc de Barcelona. Si en algun indret del planeta hi ha gent que entén i empatitza amb els pobles que han sofert l’imperialisme espanyol, aquests són els catalans els quals avui dia encara en patim repressió.
El guia m’havia cedit el micròfon perquè em sentissin fins a l'última fila de l’autocar. En acabar, uns tímids primers aplaudiments van desembocar en una sonora ovació per part de tothom, inclòs el conductor que havia parat el vehicle a un voral de la carretera per tenir les mans lliures. Les mexicanes de Veracruz m’abraçaven avergonyides, demanaven perdó a mi i als meus avantpassats i prometien no tractar mai més els espanyols d’aquella manera.
Evidentment res d’això va succeir. L’últim paràgraf és pur realisme màgic. Les paraules de la mexicana me les vaig empassar juntament amb el meu orgull. El temps de reacció no és sempre tan acurat com un voldria i no és la primera vegada que em quedo amb les ganes de contestar com cal aquesta mena d’atacs. Quina ràbia!
Em consolava trobar-me més tard amb les meves amigues espanyoles. En companyia seva vaig oblidar ràpidament un incident tan desagradable i em vaig proposar resoldre d’una vegada per totes quines eren les misterioses intencions de la bella Lidia. Les mirades d’aquella noia em travessaven l’ànima i un cop més els deliris més fantasiosos van apoderar-se de mi. De forma natural les converses van derivar cap a temes més personals i sense adonar-me'n vaig ser sotmès a un interrogatori de tercer grau. Em vaig posar en guàrdia. La història es repetia vuit anys després en el mateix escenari i recordava perfectament com respostes equivocades havien enfonsat una prometedora relació amb la Nayeli. Però em mostrava optimista i confiat. Era molt bon senyal l’interès de la Lidia cap a la meva persona, sens dubte, i els xupitos de mezcal m'havien dotat del toc màgic necessari per aprovar amb bona nota.
La primera pregunta, però, era un escull insalvable:
—¿Cuántos años tienes?
Arriba un moment a la vida on ja no hi ha resposta correcta per aquesta pregunta. Si vols dir la veritat, és clar. A la quarantena ja m’havia trobat en greus expulsions del terreny de joc just després de confessar l’edat i a partir dels cinquanta era una constant. La cara de la Lidia ho deia tot. Si en algun moment s’havia plantejat una aventura amb aquell solitari viatger, les noves revelacions afegien certa dificultat. Tot i que sorprenentment, tenir cinquanta-un anys no seria un obstacle insalvable.
—¿Y tú, cuántos años nos pones?
Una altra pregunta endimoniada. Mai has de posar anys de més, això ho sap tothom, però tampoc has de tirar massa avall perquè la teva resposta sembli sincera. És important també el temps de reacció, si tardes massa, resultaràs poc creïble.
—Mmm... cuarenta y...?
—¡Hala, qué cabrón, tronco!
En tenien trenta-set. En defensa meva haig de dir que em va trair el desig que la distància entre les nostres edats no fos gaire gran; per una major probabilitat de matx bàsicament. Allò no anava bé. Si te’n vols anar al llit amb algú, no és bona idea posar-li anys de més. Tot el que va venir després per intentar excusar-me va contribuir encara més al desastre, no cal dir-ho. Elles s’ho prenien amb esportivitat, bon humor i amb aquella complicitat de qui es coneix de fa molt de temps.
Vaig aprofitar el meu torn de preguntes per esvair aquell misteri d’una vegada per totes: eren la Lidia i la Susana parella? Es van posar a riure. No anava gaire desencaminat, ja que la Susana sí que era lesbiana, però la seva amiga no. Ben avançada la nit va aparèixer un tema de conversa que havia estat evitant els darrers dos dies: la política. Com bé sabeu els arguments independentistes mai són de bon grat fora de Catalunya i pot acabar rebentant qualsevol germen de relació en temps rècord. La Lidia no em donava treva i em va situar en l’instant més delicat del viatge.
—¿En un referéndum de independencia, votarías que no, verdad?
Aquella pregunta no era gens innocent. La mirada inquisitiva de la Lidia així m’ho feia saber. Hi havia una resposta correcta i una incorrecta. La primera em conduiria cap a un univers de plaer i felicitat, l’altra no. L’altra em mantindria dins aquella crisi existencial de la cinquantena, en aquell purgatori on l’edat t’ha penjat l’etiqueta de no apte i cal acceptar que hi ha experiències vitals que ja no tornaran. No volia decebre les expectatives de la Lidia, però al mateix temps no volia mentir. Com la vida podia ser tan cruel? Sempre havia presumit de viure sense enganyar ningú i d’anar sempre amb la veritat pel davant. Al mateix temps, dins el meu cap, veia davant meu un tribunal independentista orgullós i expectant la resposta d’un dels seus soldats més fidels. Aquella era una prova d’integritat moral on tenia l’oportunitat de posar en pràctica aquelles lliçons ètiques que vaig pregonant arreu, sovint sense que ningú me les hagi demanat.
Sí, és clar! No podia fallar!
—Votaría que no.
Vam arribar al meu hotel gairebé de matinada. La Susana havia tingut la decència de retirar-se i deixar-nos sols. En el relat anterior a Mèxic ja vam analitzar quant important és aquest gest per part d’una amiga.
Les línies que segueixen he estat temptat d’ometre-les per no donar més munició a aquells que m’acusen de ser massa explícit i exhibicionista en algunes històries. L’anècdota viscuda amb la Lidia, però, fou tan surrealista i extraordinària a parts iguals que he prioritzat el meu rol de divulgador científic per sobre de la prudència a l'hora d’explicar intimitats.
Com ja s’ha destacat en anteriors ocasions, la connexió fortuïta entre dues persones en un viatge és una experiència extraordinària. Intimar amb algú que acabes de conèixer en un paratge idíl·lic com el mexicà conté elements de fantasia, temeritat i fugida de la realitat la mar d’irresistibles. A més, la Lidia va tenir sort perquè m’havia allotjat en un dels millors hotels de la ciutat. Em va costar un ull de la cara, però fer reserves a última hora per celebrar Día de Muertos a Oaxaca té aquests inconvenients. Ara bé, tenir aquella deessa castellana en aquell llit tan gran valia cada euro invertit en aquell espai. Quina sort havia tingut! Mai m’hauria imaginat un final de festa tan espectacular com aquest. Tot just començàvem a rebolcar-nos dins aquell escenari de joia extrema que la Lidia s’adonà d’un petit detall que provocaria un gir de guió del tot inesperat.
—Espera. No lo llevas puesto.
Vaig mirar amb incredulitat el meu baix ventre. Allà on abans hi havia ajustat amb cura un preservatiu ara només hi apareixia el membre nu. Vaig encendre el llum. La Lidia romania estirada al llit amb les cames obertes mirant fixament el sostre mentre jo palpava el seu baix ventre. Aquell escenari romàntic d’erotisme i passió en què havia culminat aquella bonica història es va transformar en la consulta d’un ginecòleg. Mostrava tranquil·litat per no posar-la nerviosa, però dins meu resava als déus asteques perquè aparegués el maleït condó d’una puta vegada. Cal dir en favor d’ella que no va perdre els nervis en cap moment; al contrari, va estar ben tranquil·la i fins i tot acceptava amb resignació la possibilitat més que probable d’haver de visitar una clínica per fer-li una intervenció d’urgència.
Vaig demanar ajuda a ChatGPT. El primer que em va dir és que era molt mala idea introduir un objecte per intentar pescar-lo, el segon és que deixéssim passar uns minuts per calmar-los, i el tercer és que la Lidia s’assegués sobre els talons i fent pinça amb el polze i l’índex intentés pescar el preservatiu dins seu. Ben concentrada va entrar sola al lavabo per efectuar tan delicada operació. No havien passat ni cinc minuts que va sortir amb el preservatiu a la mà i un somriure de victòria.
—¡Lo tengo!
Ens vam abraçar alleugerits mentre donàvem les gràcies als déus de la tecnologia.
L’endemà tocava acomiadar-se. La Lidia i la Susana continuaven les seves vacances a Mèxic i a mi m’esperaven uns quants avions fins a arribar a Barcelona. Ens vam fer un petó i una abraçada; d’aquelles abraçades sentides de qui ha compartit aventures i emocions fortes. Ens vam emplaçar per veure’ns a Espanya i li vaig prometre que compraria condons de la meva talla.
—¿Y tú, cuántos años nos pones?
Una altra pregunta endimoniada. Mai has de posar anys de més, això ho sap tothom, però tampoc has de tirar massa avall perquè la teva resposta sembli sincera. És important també el temps de reacció, si tardes massa, resultaràs poc creïble.
—Mmm... cuarenta y...?
—¡Hala, qué cabrón, tronco!
En tenien trenta-set. En defensa meva haig de dir que em va trair el desig que la distància entre les nostres edats no fos gaire gran; per una major probabilitat de matx bàsicament. Allò no anava bé. Si te’n vols anar al llit amb algú, no és bona idea posar-li anys de més. Tot el que va venir després per intentar excusar-me va contribuir encara més al desastre, no cal dir-ho. Elles s’ho prenien amb esportivitat, bon humor i amb aquella complicitat de qui es coneix de fa molt de temps.
Vaig aprofitar el meu torn de preguntes per esvair aquell misteri d’una vegada per totes: eren la Lidia i la Susana parella? Es van posar a riure. No anava gaire desencaminat, ja que la Susana sí que era lesbiana, però la seva amiga no. Ben avançada la nit va aparèixer un tema de conversa que havia estat evitant els darrers dos dies: la política. Com bé sabeu els arguments independentistes mai són de bon grat fora de Catalunya i pot acabar rebentant qualsevol germen de relació en temps rècord. La Lidia no em donava treva i em va situar en l’instant més delicat del viatge.
—¿En un referéndum de independencia, votarías que no, verdad?
Aquella pregunta no era gens innocent. La mirada inquisitiva de la Lidia així m’ho feia saber. Hi havia una resposta correcta i una incorrecta. La primera em conduiria cap a un univers de plaer i felicitat, l’altra no. L’altra em mantindria dins aquella crisi existencial de la cinquantena, en aquell purgatori on l’edat t’ha penjat l’etiqueta de no apte i cal acceptar que hi ha experiències vitals que ja no tornaran. No volia decebre les expectatives de la Lidia, però al mateix temps no volia mentir. Com la vida podia ser tan cruel? Sempre havia presumit de viure sense enganyar ningú i d’anar sempre amb la veritat pel davant. Al mateix temps, dins el meu cap, veia davant meu un tribunal independentista orgullós i expectant la resposta d’un dels seus soldats més fidels. Aquella era una prova d’integritat moral on tenia l’oportunitat de posar en pràctica aquelles lliçons ètiques que vaig pregonant arreu, sovint sense que ningú me les hagi demanat.
Sí, és clar! No podia fallar!
—Votaría que no.
Vam arribar al meu hotel gairebé de matinada. La Susana havia tingut la decència de retirar-se i deixar-nos sols. En el relat anterior a Mèxic ja vam analitzar quant important és aquest gest per part d’una amiga.
Les línies que segueixen he estat temptat d’ometre-les per no donar més munició a aquells que m’acusen de ser massa explícit i exhibicionista en algunes històries. L’anècdota viscuda amb la Lidia, però, fou tan surrealista i extraordinària a parts iguals que he prioritzat el meu rol de divulgador científic per sobre de la prudència a l'hora d’explicar intimitats.
Com ja s’ha destacat en anteriors ocasions, la connexió fortuïta entre dues persones en un viatge és una experiència extraordinària. Intimar amb algú que acabes de conèixer en un paratge idíl·lic com el mexicà conté elements de fantasia, temeritat i fugida de la realitat la mar d’irresistibles. A més, la Lidia va tenir sort perquè m’havia allotjat en un dels millors hotels de la ciutat. Em va costar un ull de la cara, però fer reserves a última hora per celebrar Día de Muertos a Oaxaca té aquests inconvenients. Ara bé, tenir aquella deessa castellana en aquell llit tan gran valia cada euro invertit en aquell espai. Quina sort havia tingut! Mai m’hauria imaginat un final de festa tan espectacular com aquest. Tot just començàvem a rebolcar-nos dins aquell escenari de joia extrema que la Lidia s’adonà d’un petit detall que provocaria un gir de guió del tot inesperat.
—Espera. No lo llevas puesto.
Vaig mirar amb incredulitat el meu baix ventre. Allà on abans hi havia ajustat amb cura un preservatiu ara només hi apareixia el membre nu. Vaig encendre el llum. La Lidia romania estirada al llit amb les cames obertes mirant fixament el sostre mentre jo palpava el seu baix ventre. Aquell escenari romàntic d’erotisme i passió en què havia culminat aquella bonica història es va transformar en la consulta d’un ginecòleg. Mostrava tranquil·litat per no posar-la nerviosa, però dins meu resava als déus asteques perquè aparegués el maleït condó d’una puta vegada. Cal dir en favor d’ella que no va perdre els nervis en cap moment; al contrari, va estar ben tranquil·la i fins i tot acceptava amb resignació la possibilitat més que probable d’haver de visitar una clínica per fer-li una intervenció d’urgència.
Vaig demanar ajuda a ChatGPT. El primer que em va dir és que era molt mala idea introduir un objecte per intentar pescar-lo, el segon és que deixéssim passar uns minuts per calmar-los, i el tercer és que la Lidia s’assegués sobre els talons i fent pinça amb el polze i l’índex intentés pescar el preservatiu dins seu. Ben concentrada va entrar sola al lavabo per efectuar tan delicada operació. No havien passat ni cinc minuts que va sortir amb el preservatiu a la mà i un somriure de victòria.
—¡Lo tengo!
Ens vam abraçar alleugerits mentre donàvem les gràcies als déus de la tecnologia.
L’endemà tocava acomiadar-se. La Lidia i la Susana continuaven les seves vacances a Mèxic i a mi m’esperaven uns quants avions fins a arribar a Barcelona. Ens vam fer un petó i una abraçada; d’aquelles abraçades sentides de qui ha compartit aventures i emocions fortes. Ens vam emplaçar per veure’ns a Espanya i li vaig prometre que compraria condons de la meva talla.
novembre 2023