Panamà

Paro l’orella a la conversa que hi ha just a la taula del costat. El tema és prometedor:

—Pues qué quieres que te diga, no hay para tanto. Cualquiera puede ser el de Cincuenta Sombras de Grey, no entiendo tanta expectación.

Qui parla és un mascle, evidentment, i se'l veu tocat. Sembla un alt executiu, vestit amb corbata i maletí. Parla amb molta seguretat; segurament ha fet cursos de lideratge i de llenguatge assertiu. Més que una conversa, és un monòleg, ja que el seu company només l’escolta i assenteix amb el cap de tant en tant.
Encara queda mitja hora per embarcar a l'avió que em portarà al Panamà. Remeno el cafè a poc a poc i miro de concentrar-me. Vaig al ralentí, el meu cos està intentant superar el trasbals que suposa llevar-se a les set del matí.

—Una película sadomaso, ¡vaya descubrimiento! Cuánto revuelo para esta tontería. Cualquier persona culta sabe de qué va ese rollo y, por suerte, yo no soy un ignorante.

No puc evitar somriure, és simptomàtic com aquesta història posa els homes tant a la defensiva. El seu gest és de seguretat, però jo només hi veig frustració. El seu company calla, però juraria que fa la mateixa lectura que jo: 

“El Christian Grey fot més calenta la teva dona que tu. Accepta-ho”.

Debilitats humanes que s'evidencien constantment, començant pels que parlen bé d'ells mateixos.


Ciutat de Panamà

Vaig entrar a l'Amèrica Central per la porta gran: en plena celebració dels Carnavals, la festa cràpula per excel·lència. Així dona gust arribar a un país. Però la vida és plena d'imprevistos i, quan es viatja, aquests es multipliquen i adopten les formes més insospitades.

L'Amèrica Llatina ha estat sotmesa, al llarg dels darrers segles, a catàstrofes de tota mena: començant fa mig mil·lenni pel colonialisme europeu i acabant amb les dictadures imposades per les forces imperialistes actuals. De mica en mica, la societat va remuntant, però una nova pandèmia s'estén en aquella zona del planeta i, a poc a poc, allarga els seus tentacles arreu: el reggaeton.

Per molt expert que un es consideri en l’art de viatjar, mai s'està prou preparat. A l'Avinguda Balboa no tenia escapatòria: centenars de xiringuitos competien en decibels per imposar la seva música. Els amables panamenys devien veure la meva cara de sofriment perquè m'oferien cervesa ben aviat. Emborratxar-se no és una mala opció quan un és agredit sistemàticament per altaveus monstruosos, tronant com si fos el dia del judici final:

 
♫ Lo qué pasó, pasó, entre tú y yo, lo qué pasó, pasó, entre tú y YOOOOO ♫

La ciutat de Panamà és un paradís fiscal i al senyor inversor se'l protegeix i se'l consenteix. No s'escatimen recursos per garantir-ne la seguretat: des de l'exèrcit de militars que patrullen pertot arreu fins a les prostitutes amb els certificats mèdics en regla. S’evita així que el benefactor capitalista torni sifilític al Vell Continent, com passava amb els seus avantpassats. És tot legal i en diuen progrés.

Si el reggaeton és un fenomen localitzat només a l'Amèrica Llatina, n'hi ha un altre d’abast mundial i del qual és impossible escapar: els taxistes. Ja feia temps que hi volia dedicar unes línies perquè el llistat d'anècdotes és llarg i els mètodes per estafar-te infinits. Als països més avançats s'ha sofisticat molt: taxímetres, recàrrecs i plusos que mai saps d'on surten. En aquelles latituds és menys tecnificat, però el resultat és el mateix: el taxista et cobra el que vol.
Ja me'n vaig cuidar prou de pactar el preu abans de fotre el cul al seient, però aquell home sordejava més que jo, i amb una variant patològica sorprenent: quan jo deia “un dólar y medio”, ell entenia “cinco dólares”. Normalment, soc tolerant amb aquestes coses, però ja estava fart de pagar de més, i encara em coïa el preu de l'entrada per visitar el Canal:

—Haga el favor de parar, bajo aquí mismo.

Però el taxista no em va fer cas. Al contrari, va bloquejar els pestells de les portes i em va conduir directament a una caserna de la policia.

 
Un oficial amb posat seriós escoltava amb atenció el relat del taxista: un honrat treballador que diàriament era víctima de turistes avariciosos que només pensaven a estafar-lo i evitar així guanyar-se la vida de manera digna. La versió d’aquell home s'allunyava força de la realitat, però la seva interpretació era molt bona, les coses com siguin. Va resultar tan convincent que tant el policia com jo vam emocionar-nos amb aquella història de sacrifici i servei al país.

Em tocava a mi. Vaig presentar-me com un viatger d’ànima pura que si d’alguna cosa se’m podia acusar era d’excés de bona fe. Individus sense escrúpols miraven d’aprofitar-se’n, com era el cas d’aquell corrupte, voltors que ronden la ciutat buscant una presa fàcil. El taxista m'interrompia cada dos per tres, el seu problema amb la sordesa havia desaparegut i ara em sentia la mar de bé, però jo el replicava com fan a la televisió els tertulians professionals:

—Disculpe, pero yo le he escuchado educadamente sin interrumpirle. Le pido por favor que haga usted lo mismo —el policia movia el cap en senyal d'aprovació. Allò anava bé!

Ho estava donant tot. En el moment més dramàtic de l’exposició vaig utilitzar la tècnica de trencament de veu, o tècnica Junqueras, que consisteix a quedar-te a mitja frase i no poder continuar a causa de l'emoció del moment:

—Además, señor policía, me habían asegurado que en Panamá es fácil ligar y... ¡y no es verdad!

Aquell cop d'efecte havia de fer decantar la balança a favor meu. Confiava en l’empatia universal entre homes davant les dificultats i frustracions en l’art de l’aparellament; allò estava guanyat!

Després d’una bona estona rumiant, el policia va emetre el seu veredicte: va donar la raó al taxista i a mi em va tocar pagar.

Bocas del Toro

La següent parada era a Bocas del Toro, el resort turístic per excel·lència de Panamà, a tocar de Costa Rica.
Garitos com la Iguana ofereixen servei les vint-i-quatre hores perquè et puguis fondre els dòlars a plaer: dormir, menjar, excursions pels voltants i, pels que ens agrada anar a dormir tard, festa fins a la matinada en companyia de locals i visitants. La policia, omnipresent arreu, s'encarrega que el turista pugui emborratxar-se i lligar amb seguretat. A primera vista, sembla exagerat veure'ls equipats amb armilles antibales i fusells, però quan t’expliquen que abans-d’ahir un petit malentès va acabar amb “un balasero”, ja no ho és tant.

Deu segons és el temps que triga un nord-americà a fer amics. Encara no s’havia assegut al meu costat que ja s’havia presentat:

—Do you speak English? Where are you from?

El John era un jubilat de Florida i feia mesos que viatjava pel continent. Em va mostrar una foto de la seva exdona al costat d'una tonyina acabada de pescar. S’havia separat no feia gaire, però no se'l veia pas trist; tot el contrari, estava eufòric. Al John li agradava beure. Es fotia vint-i-cinc cerveses cada dia i aquesta petita anomalia havia afectat la seva relació de parella. La seva dona ja no podia més i li va imposar un ultimàtum. El John va haver de prendre una decisió, havia de triar, i va deixar la dona.
Jo li confessava que anys enrere aguantava bé l'alcohol, però ara mateix amb dues mitjanes ja anava tocat.

—Home, és clar, això passa perquè no te’n beus vint-i-cinc.

Bocas del Toro és el lloc perfecte per relaxar-te i descansar, però jo no estava cansat. També és l’indret ideal per a llunes de mel i cites romàntiques, però jo continuava solter. S’hi afegeix que, vagant pel planeta, ja he tingut l’oportunitat de visitar paradisos similars: enclavaments privilegiats, cadascun amb la seva empremta local, però que el turisme ha anat uniformitzant progressivament. Sigui a l'Àfrica, al Sud-est Asiàtic, a l'Amèrica Llatina o al Mediterrani, aquests llocs s'assemblen cada cop més: els mateixos turistes, els mateixos kits d'snorkel, els mateixos hippies venent collarets i els mateixos dosificadors infames per a servir cubates.

Amb el temps, les anècdotes del John començaven a repetir-se i l'únic caixer de l'illa va deixar de funcionar. L'única opció d'aconseguir efectiu era un supermercat regentat per xinesos al 10% de comissió. No parava de rebre senyals negatius que m’empenyien a marxar. Possiblement hi estava un pèl predisposat, ja que feia dies que em rondava pel cap visitar una altra regió del país, el Darién. M'ho havien desaconsellat molt perquè era molt perillós: s'hi amagaven les FARC, segrestaven turistes i fàcilment podies ser víctima dels nombrosos depredadors que amagava la jungla. Com pitjor m’ho pintaven, més ganes tenia d’anar-hi.

El John no m’ajudava gaire a decidir. Volia demostrar-me la seva revolucionària teoria que com més cerveses beus, menys borratxo vas. No parava de convidar a rondes. Ens acompanyava un guia local que s’havia recorregut tot Panamà excepte el Darién i allò era raó suficient per no anar-hi; em deia. Va ser en aquell precís instant que vaig tenir un rampell de desobediència i vaig decidir visitar aquella misteriosa regió. Sí, i ho faria ara mateix!

La missió que em proposava no era gens fàcil de posar-la en pràctica, ja que volia anar a l'altra punta de Panamà, a la frontera colombiana. Moure's pel país no era fàcil i havia d'encadenar tres missions d’alta complexitat: fer-me la bossa borratxo sense deixar-me res (recordem que eren les quatre de la matinada i havia estat en companyia del John tota la nit); trobar places en el primer vol cap a la capital; i empalmar tres autobusos fins al Darién. Era difícil, bàsicament, perquè viatjava amb la logística habitual: zero guies i un mòbil en mode avió.

El Darién

Fer-se la bossa borratxo sense deixar-se res ✔
Agafar el primer avió cap a Ciutat de Panamà ✔✔
Empalmar autobusos fins a la Palma abans no es faci de nit ✔✔✔

Èxit total! La part més dura van ser les deu hores de trajecte en bus digerint vídeos de reggaeton i pel·lícules del Vin Diesel. A mesura que ens acostàvem a la frontera colombiana, escenes de realisme màgic afloraven a la televisió:

♫ Haciendo el amooor, recorriendo tu cuerpo poco a poco, no me digas que noooo
Vente conmigo que yo quiero escribir la historia sólo contigoooo ♫

Aquells versos et feien supurar les oïdes i la visió d'aquells dos puteros dalt d’un veler et convidava a arrancar-te els ulls.
Però, com sempre dic, un s'acostuma a tot. El cos s'adapta i amb el temps, allò que et semblava insuportable esdevé més tolerable; coses de la genètica. Quilòmetre a quilòmetre, el ritme de la cúmbia penetrava els meus porus i aviat vaig acabar formant part d'aquella família de passatgers que es commovien amb aquelles històries d'amor i desamor.

El darrer transport era una petita llanxa que em portaria a la Palma, al cor del Darién.

La Palma és un poble molt petit. La vida és tranquil·la i només arribar es va confirmar el que ja sospitava: de perill, res de res... tret que et faci por passar un cap de setmana sense wifi. L’absència de turisme fa que encara conservi aquell toc tan especial que tenen alguns pobles, aquella màgia que tan fàcilment et transporta al passat. El paisatge em recordava molt l'Amazònia, per la vegetació exuberant, el transport fluvial, la pell negra i els somriures blancs.

En llocs com aquest la vida se simplifica: els petits juguen al carrer —literalment, només n’hi ha un—; els grans es refugien de la calor al Regocijo, el bar del poble; i els més veterans s’asseuen davant una rampa de formigó que fa de moll per veure què descarreguen les llanxes.

Al moll precisament vaig conèixer el Freddy Córdoba. De jove havia treballat en l'antiga URSS i havia fet molts diners. Ara estava jubilat. Mentre m'explicava la seva vida, anava fent glops d’una ampolla d'aiguardent que tenia amagada sota d’un cartó. Ràpidament, m'organitzava l'estada amb excursions pels voltants. Jo em queixava dels preus, ho trobava una mica car, però ell assegurava que em resultaria molt rendible:

—Piensa que aquí no hay extranjeros. A la vuelta a España puedes vender las fotos y vídeos de los indígenas, ¡te vas a hacer de oro! Tienes que pensar en lucrarte.

Jo li responia que no havia vingut a guanyar diners, però no aconseguia treure'l d'aquí, aquell home només tenia “el lucro” al cap. En el transcurs de la conversa, i com aquell que no vol la cosa, va afegir:

 
—Y ahora vas al súper de Perú y me traes una de éstas —assenyalant l'ampolla d'aiguardent buida.
Aquell paio sí que sabia “como lucrarse”. Li vaig allargar un dòlar i vaig marxar.

Perú era el nom que li donaven a un peruà instal·lat allà des de feia més de trenta anys; els mateixos que feia que no es veia amb el seu germà, aquells dies de visita. L'endemà diumenge, anaven d'excursió a una platja propera i em convidaven a passar el dia amb ells.

El Perú era un vividor, un personatge en tota regla que tant abunden als pobles remots. S'havia mogut molt al llarg de la seva vida. La titola tampoc havia parat quieta, havia estat amb tres mil dones, “quinientas pagando'”. Ja no tenia la planta de quan era jove i havia d’intercanviar bitllets “para montar a una hembra”; paraules textuals. Tant frenesí havia donat els seus fruits: dinou fills oficials més una xifra indeterminada de criatures encara per reconèixer. Després de coneixe'l una mica, he de reconèixer que el Perú tendia una mica cap a l'exageració, però en qualsevol cas era un home agradable i molt estimat a la Palma.

El poble tafanejava mentre carregàvem la barca de provisions: pollastre amb arròs, vi i cerveses.
—Perú, ¿no os lleváis mujeres? —preguntaven.
—Eso, Perú, ¿y las mujeres? —afegia jo.
—Iban a venir un par de amigas, pero al final no ha podido ser. Yo bombeo a una —contestava picant-me l'ullet.

L'últim dia, quan m'acomiadava, vaig tenir l'oportunitat de conèixer les amigues del Perú. Eren molt atractives. En presentar-me, una d'elles em va mirar fixament als ulls mentre llepava un con de gelat amb molta perícia. Se'm va acostar, em va agafar la mà i la va besar com si jo fos una aristòcrata.

—Carne blanca y sabrosa —va afegir la seva amiga.
Jo no podia fer res més que admirar l'amabilitat d'aquelles noies tenint en compte el lamentable estat dels meus braços i cames, coberts de picades i erupcions diverses, típiques quan viatjo als tròpics. La del gelat em va pressionar la barbeta amb l'índex i el polze i va somriure a la seva amiga:
—A este le gustan las michas, ¿eh?
—Perdona, ¿me gustan las qué?
—¡Las michas! —fent un triangle amb els dits i assenyalant el cony.
Els germans reien, el parell d'amigues també; fins i tot el Freddy Córdoba reia, que a aquelles hores ja anava ben torrat.

Hora de marxar. L’operació tornada es presentava complicada. Hores d’autobús fins a l’aeroport de la capital amb l’infern de reggaeton a volum onze. Confesso, però, que se’m feien més suportables aquells videoclips. Segons sembla, deu dies al Panamà havien aconseguit canviar la manera de veure les coses. I no és per això que viatgem?
De forma inconscient, vaig anar inclinant el cap, em vaig col·locar la gorra de costat i se'm van començar a moure les mans. D'aquella manera com fan els rapers, com si s’espolsessin esparadrap enganxat als dits:

♫ Le gusta que le hagan todas las posiciones, que le unten crema de todos los sabores
Pa' que le hagan lo que nunca ha sentido,
Y pide que se lo haga YOOOOO ♫



febrer 2015