Però ja ho sabíem que l'estudi de la condició humana no era un camí planer, oi? I la ciència és això: caure i tornar-se a aixecar.
Newark
L'aventura ianqui comença a la ciutat satèl·lit de Nova York: Newark. Havia triat un hotel al costat de l'aeroport perquè arribava al vespre de Barcelona i l'endemà al matí volava cap a Nova Orleans. Havia de ser una parada tècnica molt avorrida, però a l'avió no havia menjat res i era dissabte a la nit. Haig de reconèixer que el barri no era el millor per fer incursions nocturnes, no és dels llocs més segurs del país, tot i que en cap moment vaig tenir sensació d'inseguretat.
Al contrari, a La Rouge em sentia com a casa. El gangsta rap sonava tronador i havia rebentat els altaveus. A la clientela no semblava importar-li, estava com un ou i alguns saludaven el nouvingut. Era l'únic rostre pàl·lid i em sentia com el Warren Beatty a Bulworth buscant la seva Halle Berry. Però allò no era una pel·lícula de Hollywood, era el món real. Els greixos saturats fan estralls entre la població. El sector alimentari és un bon exemple de com indústries desregulades s'allunyen de l'òptim desitjat i poden provocar l'enverinament massiu de milions de persones. El sobrepès està tan estès que ha acabat modificant els patrons estètics. El cas més exagerat el protagonitzava una de les noies més grasses que he vist mai. Lluny d'acomplexar-se, s'exhibia com una model per la pista i es feia fotos amb tothom qui volgués.
L'obesitat mòrbida com a cànon de bellesa.
M'estava posant massa transcendental. Encara no havia aconseguit menjar res des de Barcelona i les cerveses em pujaven massa ràpid. Les companyies de baix cost transoceàniques surten cares. Eren quarts de quatre de la matinada i només quedava oberta una paradeta de pollastres a l'ast a dos dòlars la peça. El preu era sospitosament baix i m'havia promès menjar bé. M'havia comprat uns pantalons on hi havia de cabre el dia del casament, però la fam apretava. De camí a l’hotel rosegava aquell tros de carn amb voracitat quan em vaig creuar amb un home que s'havia adormit dret. Estava encorbat com si recollís una moneda del terra. Anava molt brut. El vaig despertar per ajudar-lo a seure a un banc, però en veure'm va començar a riure i a parlar amb amics imaginaris. Aquell pobre home formava part de l'exèrcit de dements sense sostre que surten a les nits a patrullar els carrers. Congèneres que han passat a ser invisibles mentre no s'acostin massa. Corren el risc de generar el mateix rebuig que els insectes i rates amb qui comparteixen hàbitat i recursos. Li vaig donar un tros de pollastre i me'n vaig anar a dormir.
Si us ha entrat mal rotllo, espereu-vos a l’espectacle de Nova Orleans.
L'aventura ianqui comença a la ciutat satèl·lit de Nova York: Newark. Havia triat un hotel al costat de l'aeroport perquè arribava al vespre de Barcelona i l'endemà al matí volava cap a Nova Orleans. Havia de ser una parada tècnica molt avorrida, però a l'avió no havia menjat res i era dissabte a la nit. Haig de reconèixer que el barri no era el millor per fer incursions nocturnes, no és dels llocs més segurs del país, tot i que en cap moment vaig tenir sensació d'inseguretat.
Al contrari, a La Rouge em sentia com a casa. El gangsta rap sonava tronador i havia rebentat els altaveus. A la clientela no semblava importar-li, estava com un ou i alguns saludaven el nouvingut. Era l'únic rostre pàl·lid i em sentia com el Warren Beatty a Bulworth buscant la seva Halle Berry. Però allò no era una pel·lícula de Hollywood, era el món real. Els greixos saturats fan estralls entre la població. El sector alimentari és un bon exemple de com indústries desregulades s'allunyen de l'òptim desitjat i poden provocar l'enverinament massiu de milions de persones. El sobrepès està tan estès que ha acabat modificant els patrons estètics. El cas més exagerat el protagonitzava una de les noies més grasses que he vist mai. Lluny d'acomplexar-se, s'exhibia com una model per la pista i es feia fotos amb tothom qui volgués.
L'obesitat mòrbida com a cànon de bellesa.
M'estava posant massa transcendental. Encara no havia aconseguit menjar res des de Barcelona i les cerveses em pujaven massa ràpid. Les companyies de baix cost transoceàniques surten cares. Eren quarts de quatre de la matinada i només quedava oberta una paradeta de pollastres a l'ast a dos dòlars la peça. El preu era sospitosament baix i m'havia promès menjar bé. M'havia comprat uns pantalons on hi havia de cabre el dia del casament, però la fam apretava. De camí a l’hotel rosegava aquell tros de carn amb voracitat quan em vaig creuar amb un home que s'havia adormit dret. Estava encorbat com si recollís una moneda del terra. Anava molt brut. El vaig despertar per ajudar-lo a seure a un banc, però en veure'm va començar a riure i a parlar amb amics imaginaris. Aquell pobre home formava part de l'exèrcit de dements sense sostre que surten a les nits a patrullar els carrers. Congèneres que han passat a ser invisibles mentre no s'acostin massa. Corren el risc de generar el mateix rebuig que els insectes i rates amb qui comparteixen hàbitat i recursos. Li vaig donar un tros de pollastre i me'n vaig anar a dormir.
Si us ha entrat mal rotllo, espereu-vos a l’espectacle de Nova Orleans.
Nova Orleans
Saps que has arribat al barri francès de Nova Orleans quan comences a veure gent tirada per terra. Pertanyen a dues realitats ben diferents: els primers estan de festa i porten l’avituallament típic dels comiats de solter: consoladors al cap i disfresses absurdes; els segons viuen en la més absoluta misèria. Veure amb quina harmonia convivien aquells dos mons em produïa nàusees. Mai havia vist un nivell de mendicitat tan alt on els sense sostre estan en condicions tan precàries. Veia complicat passar-m'ho bé en aquell entorn. Havia triat aquella ciutat de Louisiana per la seva oferta nocturna, és clar, no te l'acabes, però és complicat gaudir la ruta de bars mentre veus adolescents drogades i inconscients amb un cartell que posa: “Ajuda'm, estic prenyada”.
Vaig optar per posar-me les ulleres d'economista i estudiar el capitalisme. Concretament el capitalisme de la pobresa.
La competència per captar els dòlars dels turistes era ferotge. Supervivència darwiniana implacable. Els missatges escrits en els cartrons per a demanar almoina estaven redactats amb bona lletra i pretenien ser originals per cridar l'atenció:
—Per què mentir? Necessito comprar herba.
—Soc massa lletja per ser puta, ajuda'm.
—Que et follin! Dona'm un dòlar!
Em va impressionar especialment un home gran que duia una bastida al voltant del coll per aguantar el pes del cap quan hi ha lesions a la columna. Aquells pobres desgraciats la palmaven com mosques. Els més afortunats eren reciclats en altres sectors de la indústria turística amb més o menys fortuna. Per exemple, l'home que em va gestionar l'excursió als aiguamolls era un professional. Dominava a la perfecció totes les tècniques de màrqueting i em va vendre l'excursió més cara amb molta facilitat.
—La meva feina és que estalviïs diners, Josep!
No és per treure-li mèrits al comercial, però a mi m'ho encolomen tot. L'excursió regular semblava més divertida. Hi havia molta més gent i s’hi havia improvisat una festa a coberta. A més, els caimans del parc eren els mateixos. Els que havíem escollit l'excursió VIP amb llanxa privada els miràvem amb enveja i un pèl avergonyits de qui se sap estafat.
Al vespre em dirigia als peus dels hotels Marriott i Sheraton per veure l’espectacle de @realbongoman, un talent sobrenatural.
—Us rieu de mi perquè no coneixeu el meu nivell de dolor. És onze. Dolor polític sobretot.
Quan el dolor apareix en qualsevol de les seves múltiples cares se'l combat amb música, bon humor i un toc de bogeria.
Saps que has arribat al barri francès de Nova Orleans quan comences a veure gent tirada per terra. Pertanyen a dues realitats ben diferents: els primers estan de festa i porten l’avituallament típic dels comiats de solter: consoladors al cap i disfresses absurdes; els segons viuen en la més absoluta misèria. Veure amb quina harmonia convivien aquells dos mons em produïa nàusees. Mai havia vist un nivell de mendicitat tan alt on els sense sostre estan en condicions tan precàries. Veia complicat passar-m'ho bé en aquell entorn. Havia triat aquella ciutat de Louisiana per la seva oferta nocturna, és clar, no te l'acabes, però és complicat gaudir la ruta de bars mentre veus adolescents drogades i inconscients amb un cartell que posa: “Ajuda'm, estic prenyada”.
Vaig optar per posar-me les ulleres d'economista i estudiar el capitalisme. Concretament el capitalisme de la pobresa.
La competència per captar els dòlars dels turistes era ferotge. Supervivència darwiniana implacable. Els missatges escrits en els cartrons per a demanar almoina estaven redactats amb bona lletra i pretenien ser originals per cridar l'atenció:
—Per què mentir? Necessito comprar herba.
—Soc massa lletja per ser puta, ajuda'm.
—Que et follin! Dona'm un dòlar!
Em va impressionar especialment un home gran que duia una bastida al voltant del coll per aguantar el pes del cap quan hi ha lesions a la columna. Aquells pobres desgraciats la palmaven com mosques. Els més afortunats eren reciclats en altres sectors de la indústria turística amb més o menys fortuna. Per exemple, l'home que em va gestionar l'excursió als aiguamolls era un professional. Dominava a la perfecció totes les tècniques de màrqueting i em va vendre l'excursió més cara amb molta facilitat.
—La meva feina és que estalviïs diners, Josep!
No és per treure-li mèrits al comercial, però a mi m'ho encolomen tot. L'excursió regular semblava més divertida. Hi havia molta més gent i s’hi havia improvisat una festa a coberta. A més, els caimans del parc eren els mateixos. Els que havíem escollit l'excursió VIP amb llanxa privada els miràvem amb enveja i un pèl avergonyits de qui se sap estafat.
Al vespre em dirigia als peus dels hotels Marriott i Sheraton per veure l’espectacle de @realbongoman, un talent sobrenatural.
—Us rieu de mi perquè no coneixeu el meu nivell de dolor. És onze. Dolor polític sobretot.
Quan el dolor apareix en qualsevol de les seves múltiples cares se'l combat amb música, bon humor i un toc de bogeria.
Lynchburg
Al casament tothom em va tractar la mar de bé. La Greta gairebé se'm passa per la pedra i tot, fins a tal punt arriba l'hospitalitat dels virginians. Dic gairebé perquè al final va escollir un exemplar local. No li guardo rancúnia, el tiu estava molt bo i era molt ben parit. L'última vegada que els vaig veure marxar junts ella em mirava amb cara de circumstàncies.
—No pateixis Greta, jo també m’hauria enrotllat amb ell.
Van ser dies intensos. El casament queia en dissabte, el divendres, però, hi havia una prèvia, i el dijous la prèvia de la prèvia on vaig començar a conèixer els amics i familiars en el seu vessant més distès. Tothom explicava anècdotes i no paràvem de riure. El Sam sobretot, que es va pixar de riure. Literalment. Lluny d’avergonyir-se ens ensenyava orgullós les seves bermudes molles. Acabàvem de començar la marató de celebracions i ell ja ho estava donant tot. A Lynchburg hi havia molt nivell, ja calia que em preparés.
Els parlaments durant la cerimònia van ser molt emotius, amb el toc just d’humor i llagrimeta. Tots eren excel·lents oradors i em veia novament dins d'una pel·lícula de Hollywood. Un matrimoni jove amics de la núvia em buscaven parella. No entenien com algú tan simpàtic com jo, vestit d'aquella manera tan exòtica, no estigués acompanyat. Jo pensava el mateix.
—Has vist la noia del vestit blau? Treu-la a ballar!
Just acostar-m'hi va aparèixer del no-res un tio saltant com si algú l'estigués electrocutant. Movia els braços com un ocellot abans d'arrencar el vol. Va començar a donar voltes al meu voltant per tot seguit arrambar-se a la noia del vestit blau. Ho vaig trobar ofensiu, però a ella semblava agradar-li. Al cap de poca estona va endur-se aquell energumen agafat de l'ala i ja no els vaig veure més. El matrimoni havia seguit atentament l'evolució dels esdeveniments i no se'ls veia satisfets amb els meus progressos.
—Espavila!
Tothom estava per mi. L'Anne no parava de presentar amics seus:
—Aquest cabró no para de viatjar! Ha estat a tot arreu!
El Sean, el flamant marit de l’Anne, es preocupava que sempre tingués una copa a la mà i no em faltés de res. És d'aquelles persones amb un do natural per a relacionar-se amb la gent. Recordo el seu sogre parlant d'ell a la cerimònia destacant com havia triomfat tirant endavant un parell de restaurants a la ciutat. El Sean era la viva imatge del somni americà: èxit empresarial amb una dona extraordinària i tres criatures adorables.
El volum de convidats s'anava reduint a mesura que avançava la nit fins a quedar només les aus nocturnes, entre les quals hi havia la Greta. Estava interessada en la política i tot el que estava passant a Catalunya. Les imatges fent la volta al món de la policia espanyola apallissant votants en el referèndum de l’1 d’octubre fou un punt d'inflexió i van canviar la perspectiva a molta gent. Abans d’aquesta data em treien el tema amb escepticisme i hostilitat: “Per què sou tan egoistes?”, després amb simpatia i empatia: “Quan us independitzeu?”.
Jo no en parlo quan viatjo. Em dedico a temps complet a estudiar la condició humana, però la Greta tenia curiositat i jo li responia totes les preguntes que em feia. Vaig intentar treure'n profit posant-me en el paper del ciutadà compromès amb la democràcia i indefens davant la brutalitat d’un estat policial. Ella m'agafava pel braç per reconfortar-me. Jo li explicava compungit què dur era viure en un estat repressiu i la il·lusió que em feia ser als Estats Units; el paradigma de la llibertat. Ella m'abraçava fort. Tot anava la mar de bé fins que va aparèixer l'exemplar local, s'emportà la Greta davant dels meus morros i jo vaig donar la festa per acabada.
El matrimoni movia el cap en senyal de desaprovació, amb l’expressió de qui contempla un fracassat, un looser, el pitjor que poden dir-te al país on els somnis es fan realitat.
Belize
M'esperen un parell d'hores de turment a alta mar. La culpa la té el Gran Forat Blau de Belize, una obra mestra de la naturalesa, un paisatge sobrenatural. Em concentro a no vomitar a sobre dels meus companys de travessia, no és bona manera de fer nous amics. Intento distreure'm amb el ritual d'aparellament que es manifesta davant meu, un dels meus passatemps preferits. Sempre s'aprenen coses.
Un nord-americà vol lligar-se una francesa. Fa estona que desplega tot el seu arsenal de seducció, ja sabeu, parlant bé d'ell mateix per impressionar-la. Mentidetes amunt, mentidetes avall, però sense abusar-ne gaire perquè tot sigui creïble. Ella l’escolta amb educació i de tant en tant deixa anar un: “Ostres!”, “De veritat?”, “Que bé!”, però són respostes automàtiques. El seu llenguatge corporal no enganya i ni s'esforça a dissimular els badalls. Li seria absolutament igual si aquell fantasma saltés per la borda i fos triturat pels motors de la nau. Ell no es dona per vençut i treu un altre tema de conversa, i un altre, i un altre.
Patró ben típic de qualsevol bestioleta d'aquest planeta: un mascle mostrant el seu repertori d'habilitats per intentar impressionar una femella. Em ve al cap la dansa de l'home ocell davant la noia del vestit blau al casament de l’Anne. No seria just riure-se'n. Només nosaltres sabem com n’és de dura la competència i com dol ser rebutjat una vegada, i una altra, i una altra.
Afortunadament, la dificultat més gran a la qual m’enfrontava a Cayo Caulker era decidir amb què acompanyar el plat de llagosta: amanida o arròs. La vida és tranquil·la, com a moltes illes del carib, i el temps passa a poc a poc. Al vespre la gent es reuneix per xerrar i beure cervesa.
A la taula del costat el nord-americà parla amb una altra noia. No se'l veu afectat per les carabasses de fa unes hores i aquesta vegada sí que hi veig possibilitats. Ella sembla impressionada per la immersió d'aquest matí al Gran Forat Blau. Es veu que es baixa molt avall i és una activitat molt perillosa, només apta per a submarinistes experts.
Els dies que em quedaven al país vaig decidir passar-los a San Ignacio, un poblet a tocar de la frontera amb Guatemala. El vaig escollir per visitar una cova impressionant que hi ha als voltants i que forma part de l'arqueologia funerària dels maies. Al bus de línia per arribar-hi vaig conèixer l'Steven. Tornava de la capital després de vendre hortalisses i pollastres que criava ell mateix. Ens vam caure bé de seguida i em va convidar a dinar a casa seva el següent diumenge amb la seva família. No deixaria de ser un fet anecdòtic si no fos perquè l'Steven era amish. L'atzar havia tornat a jugar a favor meu, no em creia la sort que havia tingut. Em venia al cap la pel·lícula Único Testigo. M'enamoraria com el Harrison Ford d'una bella donzella amish? Com em comunicaria amb una noia que viu sense tecnologia? Hauria de tornar a aprendre a escriure cartes a mà? Com li enviaria vídeos del Chomsky?
Moltes incògnites m'amoïnaven de camí cap al poblet amish. El Manuel, el taxista que m'hi portava, era originari de Guatemala i tenia sis fills: cinc amb la primera dona, un amb la segona i m’assegurava convençut que no en tindria cap amb la tercera. Tot i que ella en volia tenir. Al Manuel li costava entendre a les dones.
—Són molt geloses —es queixava—. Un home és un home. I a vegades se te’n va la vista quan veus una dona guapa.
Crec, Manuel, que se te’n van més coses que la vista, però també crec que a vegades és millor callar i escoltar.
—Hi ha molta feina amb el turisme a Belize, però els turistes es malfien dels taxistes i no ens tracten amb respecte. És per culpa dels morenos, no se saben comportar i es pensen que tot això és seu. Els maies i mestissos hi érem abans.
Quan el Manuel parla dels morenos es refereix a la població negra, descendents dels esclaus africans. S'ha de dir que el Manuel era bastant moreno, però pel que deia es devia incloure en la categoria dels mestissos.
El mestissatge no està exempt de problemes i des del poder sempre hi ha algú per treure'n rèdit polític. No cal que posi exemples a casa nostra. És un discurs que històricament s'ha demostrat que pot acabar molt malament, però els humans tenim molt mala memòria. Els de dalt es deuen fotre un fart de riure veient com els de baix es van tirant merda els uns als altres: els mestissos contra els negres, els negres contra els blancs, els blancs contra els grocs i tots contra els immigrants. Al Manuel li vaig dir el mateix que dic a tothom:
—Primer, la delinqüència està relacionada amb la pobresa i no amb el color de la pell, ètnia o país d'origen. I segon, com a norma general desconfia dels discursos que criminalitzen a grups de gent.
A la comunitat amish tothom era blanc, ros i amb els ulls blaus. La família de l'Steven em va tractar com un rei. El menjar era boníssim, vam passejar amb carro de tracció animal i em van presentar tots els veïns. Estaven molt interessats en mi i en les notícies del món exterior. Jo al·lucinava ser enmig d'aquella gent que per iniciativa pròpia havia decidit aïllar-se d'una realitat que no els agradava.
Em moria ganes de fer fotos, sobretot amb la filla gran, però per respecte vaig aguantar-me. Si la vols tornar a veure, haurà de ser en persona —em deia a mi mateix. No sé si em convenia; aquell àngel tenia uns ulls tan blaus que podia fer de mi el que desitgés. Us imagineu, convertit en gendre modèlic d'una família amish? Jo tampoc. Hi hauria molta feina a fer, no ens enganyem, però tampoc caiguem en l'error de subestimar el poder transformador de la màgia femenina.
Ens vam donar l'adreça postal i vam acomiadar-nos amb encaixades de mans i una abraçada.
El Manuel m'esperava puntual amb el taxi per portar-me de retorn al segle XXI.
—Interessant, oi? Els amish són bona gent. Els mennonites de més al nord són diferents, s'ha de vigilar. Beuen alcohol i de tant en tant hi ha problemes.
No me l'escoltava. Havia estat en un lloc màgic, un laboratori perfecte per l'estudi de la condició humana. M'hi hauria estat una setmana sencera. No em treia del cap l'Steve i la seva família. La decisió de marxar de Kansas per anar-se'n a viure en aquell racó de món no devia ser fàcil.
D’alguna manera la nostra vida és el resultat de les decisions que hem anat prenent, unes sense importància i d'altres transcendentals i irreversibles. Són aquestes últimes les que sovint provoquen comportaments del tot inesperats. Més endavant analitzarem com les decisions complicades —anar-se’n a viure junts, signar una hipoteca o tenir fills, per exemple— poden desestabilitzar-nos fins a extrems insospitats. Habitualment, del “jo controlo” al “no sé què estic fent amb la meva vida”, hi ha al darrere una decisió important. El risc d’infidelitat creix exponencialment en aquests períodes d’incertesa i tinc amigues que han fet coses molt estranyes. M'he documentat a consciència i he vist coses que els humans no creuríeu. Ja sabeu que no m'hi poso per poc.
agost 2018
Et vas arribar a escriure per carta després amb els amish!!?!
ResponEliminaNo encara! Però ho faré :)
EliminaJoseeeeep on ets????
ResponEliminaMontse! Em va dir la Marta que vau sortir! A la propera aviseu que m'apunto!
Elimina