Va ser més fàcil del que em pensava. Fins no fa massa calia un permís especial per entrar al Kurdistan iraquià, però com m'havia informat un guia a Corea del Nord, ja no és necessari: compres un bitllet d'avió i t'hi presentes. No passa el mateix si vols visitar la resta del país. Si et ve de gust fotre't una festa a Bagdad, per exemple, els tràmits es compliquen i com m'explicarien els kurds més endavant són mons totalment diferents.
Vaig aprofitar l'escapada per fer un treball per a la universitat. Ja sabeu del meu compromís amb la disciplina de la condició humana des de qualsevol vessant: genètica, biologia, psicologia, filosofia de la ment... m’atreveixo amb tot. Potser m'exposo massa, però alguns camps d'investigació demanen una implicació total per part de l’acadèmic; sobretot els relacionats amb la sexualitat. Sovint en surto escaldat, però no precisament per manca de bones intencions.
A primer cop d'ull podia semblar una mala idea aterrar a menys de cent kilòmetres de Mossul, antic bastió d'Estat Islàmic i actualment una ciutat arrasada per la guerra. La veritat, però, és que la regió kurda és un oasi de pau dins l'Orient Mitjà. De fet, els moments més delicats eren durant els nombrosos controls militars que m'anava trobant. Després de revisar el meu passaport espanyol sempre em preguntaven el mateix: ets del Barça o del Madrid?
El treball que havia de fer estava relacionat amb la plataforma CouchSurfing, un servei d'allotjament gratuït, i abans de sortir de Barcelona havia contactat amb cinc usuaris i cinc usuàries del país. Els primers van respondre tots amb molt bona predisposició a col·laborar; de les segones només en va respondre una, però no ens vam arribar a trobar mai. Dies després entendria el perquè.
L'endemà mateix ja tenia la primera entrevista amb l'Ardawan, un estudiant d'enginyeria. M'havia citat en un centre comercial on vam prendre te i m'explicava la seva experiència amb l'aplicació.
—Conec Airbnb, però prefereixo allotjar els turistes gratuïtament amb CouchSurfing. Sempre m'ha interessat com viuen els estrangers. M'agrada rebre'ls a casa i facilitar-los informació del lloc on visc i la seva història. També és bo pel meu país i especialment necessari quan la gent creu que la majoria dels iraquians som terroristes i ni tan sols saben que el Kurdistan existeix.
—Tens raó, jo mateix que viatjo sovint no sabia que Irbil fos un lloc tan segur. Utilitzaries CouchSurfing per viatjar?
—Ho estic valorant, és possible si faig un màster a l'estranger.
—Pots venir a Barcelona, hi seràs benvingut.
—Gràcies.
—Et resulta fàcil sortir del país?
—No, necessito una carta d'invitació. Llavors pot ser que em donin el visat. No és segur. Tarden de sis mesos a un any en tramitar-ho. Els iraquians som a la llista negra.
El hobby de viatjar no és viable si vius a l'Iraq. O com deia el Mustapha, el segon usuari de CouchSurfing que vaig conèixer: “és el problema de tenir el pitjor passaport del món després de l'afganès”. Estudiava arquitectura i havia tingut molt més contacte amb estrangers que l'Ardawan. Fumava, bevia alcohol i s'esforçava a trencar els estereotips locals. Em va portar al barri cristià on vam sopar i fer unes quantes cerveses. Com havia passat anteriorment amb l'Ardawan no em va deixar pagar res.
—Amb Airbnb el convidat arriba, et dona els diners i adeu. No hi ha cap mena d'interacció. La relació és molt diferent si ofereixes casa teva de franc per a dormir i menjar. Una vegada va venir una noia i vaig ser jo qui va dormir al sofà. Ella va dormir al meu llit; és un tema cultural. Amb el CouchSurfing tinc l'oportunitat de viatjar sense moure'm de casa i he conegut gent de tot el món.
A la segona cervesa vam decidir aparcar el treball de la universitat per parlar de ties. De fet, el treball no deixava de ser una excusa per conèixer gent. Pels homes parlar de sexe és un dels grans temes de conversa durant gran part de la nostra existència. Podríem dir que és el monotema des de l'adolescència fins ben entrada la maduresa, que en alguns casos no acaba d'arribar mai.
Una taula d'homes parlant de dones presenta certa semblança amb congressos científics on es debaten grans enigmes de la humanitat: què és la realitat, quin és l'origen de la vida o com sorgeix la consciència. El llenguatge potser és més sofisticat, però el fons és exactament el mateix. Tothom fa veure que sap de què parla, però ningú en té ni la més remota idea. Ja se sap, la ignorància és molt atrevida, per això en pots parlar tranquil·lament amb tothom, tant amb el veí octogenari del pis de dalt com amb l’amic de l'Orient Mitjà.
Les dones et diran el mateix, que els homes no hi ha per on agafar-los. Però hi ha una diferència significativa. Elles no es queixen de no entendre'ns, es queixen d'entendre'ns massa bé! Com podem ser d'aquesta manera? A l'inici d'una relació el nostre simplisme infantil fa certa gràcia i desperta certa atracció. Però a mesura que s'acumulen anys i responsabilitats, aquestes virtuts es converteixen en defectes i en molts casos acaben esdevenint obstacles insalvables; com es veurà en pròxims capítols.
Però tot això al Mustapha encara li quedava molt lluny. Sortia amb una noia francesa que havia conegut a Turquia; un dels pocs països que els iraquians poden visitar sense visat. No es podien veure gaire sovint i tenien una relació oberta; és a dir, oberta per a ella, ja que l'amic Mustapha ho tenia complicat per lligar a Irbil. No pas perquè no fos atractiu, sinó perquè als bars kurds només hi ha homes; de dones kurdes ni rastre. Pel carrer no es prodigaven massa i sempre que en veia anaven acompanyades dels seus marits.
Em va sorprendre gratament que el Mustapha, criat en una societat tan conservadora, no tingués cap problema amb les relacions obertes. Aquell home sabia com trencar estereotips.
El Karwan, un reconegut guia local, em va explicar per què no tenia cap possibilitat de quedar amb un perfil femení de CouchSurfing: “no està ben vist que una noia vagi sola amb un home si no és el seu marit”.
L'últim dia al Kurdistan vaig decidir fer una excursió guiada fora de la capital. El Karwan m'explicava les dificultats que havia tingut amb portals com TripAdvisor per promocionar la seva empresa en un destí com aquell.
El temps no acompanyava, va ploure tot el dia, però m'era igual. El Karwan era molt ben parit i em posava al dia del passat i present del Kurdistan. Els kurds de l'Iraq també van celebrar un referèndum d'independència just una setmana abans que el de Catalunya. També tenen un Tribunal Suprem que el va declarar inconstitucional i la seva desobediència els va costar bastant més que cops de porra.
El Karwan em va portar a menjar els millors pinxos de la regió abans de visitar els gorgs i les muntanyes del nord-est del país, molt a prop de la frontera amb l’Iran. Una zona molt freqüentada pel turisme a l'estiu, àrabs majoritàriament, tot i que a l’hivern estava deserta. Els ressorts estaven tancats i érem els únics que passejàvem per la zona.
Em preguntava si estava casat.
—Fa un mes vaig conèixer una noia xinesa en una ONG a Puerto Rico. Ens vam agradar tant que aviat va abandonar la seva llitera per instal·lar-se a la meva habitació. Ens tornarem a veure d'aquí a uns mesos als Estats Units, a veure com va.
—Entenc. Aquí és tan diferent...
—A què et refereixes?
—Sexe abans del matrimoni és impensable. Això de 'a veure com va' aquí no existeix.
Al Kurdistan el procés prematrimonial involucra molta gent. Potser massa. És de tot menys discret. Si alguna noia t'agrada, són família, amics i veïns qui t'ajudaran a decidir si és un bon partit: si és verge, suma punts; si es relaciona amb molts homes diferents, en resta; si es passeja pel centre de la ciutat amb un estranger que no para de fer preguntes, en resta més.
—El mateix passava a Espanya fa només dues generacions. La societat ha canviat molt les darreres dècades.
—Aquí també ha canviat. En la generació dels meus avis, els matrimonis eren forçats.
El Karwan tenia dona i un fill petit. “He tingut molta sort”, em deia, “casar-se és una decisió per a tota la vida i gairebé es fa a cegues”. El ‘a veure com va’ arriba quan ja has passat per vicaria, t'has hipotecat i estàs a punt de parir el primer fill.
Se'm posaven els pèls de punta. Quina necessitat hi ha d'arriscar-se d'aquesta manera? Poden sortir malament tantes coses! Imagineu, per exemple, que a la nit de noces la núvia regala al nuvi una llista de fantasies sexuals que no la deixaven dormir i ara per fi les podrà posar en pràctica amb l'home de la seva vida, el seu príncep blau. Convindreu amb mi que la reacció més natural per part d'ell seria saltar d'alegria agraint a déu misericordiós la seva bona sort. Però resulta que no és el cas. Malauradament, ha anat a ensopegar amb l'home més purità del poble, un talibà encobert que la mira amb cara inquisidora mentre l'acusa de barjaula i coses molt pitjors. Situacions com aquesta les que vulgueu. Són temes que haurien de quedar clars amb la teva futura parella abans de signar qualsevol document.
Al capdavall, els prínceps blaus no existeixen i els homes de la teva vida tampoc.
És cert que les persones no les acabes de conèixer mai. Amb el temps sempre hi ha sorpreses, però si et van les apostes a llarg termini, com les de formar una família, és recomanable un període de prova. Tant pel que fa a la compatibilitat sexual com a la convivència; a veure com va. Si toleres bé els canvis i la nova rutina un cop ha baixat la febre hormonal dels primers mesos, aniràs ben encarat a l'etapa més important, l'única que no té marxa enrere: els fills. Una autèntica prova de foc que en la majoria dels casos fa saltar pels aires totes les bones intencions del passat.
Els darrers anys m'he documentat àmpliament en aquest aspecte i m'atreveixo a dir que disposo de sòlides teories que marcaran un abans i un després en el camp de la condició humana quan es fa fosc. I que si us sembla bé també deixarem per a més endavant.
Les misèries de la maternitat són coses que tothom pateix i de les quals ningú parla. No trencaria la norma amb el Karwan. A més a més, per res del món volia espatllar el gran dia que havíem passat junts.
En el control d'immigració de tornada cap a Barcelona em va tocar un policia més simpàtic. Em donava les gràcies per visitar el seu país i em preguntava com es diu t'estimo en castellà.
—Ho pot dir de dues maneres: te quiero o te amo.
—Avui li diré a la meva dona.
—Segur que li agrada.
—Moltes gràcies i que tingui un bon vol.
desembre 2019
El treball que havia de fer estava relacionat amb la plataforma CouchSurfing, un servei d'allotjament gratuït, i abans de sortir de Barcelona havia contactat amb cinc usuaris i cinc usuàries del país. Els primers van respondre tots amb molt bona predisposició a col·laborar; de les segones només en va respondre una, però no ens vam arribar a trobar mai. Dies després entendria el perquè.
L'endemà mateix ja tenia la primera entrevista amb l'Ardawan, un estudiant d'enginyeria. M'havia citat en un centre comercial on vam prendre te i m'explicava la seva experiència amb l'aplicació.
—Conec Airbnb, però prefereixo allotjar els turistes gratuïtament amb CouchSurfing. Sempre m'ha interessat com viuen els estrangers. M'agrada rebre'ls a casa i facilitar-los informació del lloc on visc i la seva història. També és bo pel meu país i especialment necessari quan la gent creu que la majoria dels iraquians som terroristes i ni tan sols saben que el Kurdistan existeix.
—Tens raó, jo mateix que viatjo sovint no sabia que Irbil fos un lloc tan segur. Utilitzaries CouchSurfing per viatjar?
—Ho estic valorant, és possible si faig un màster a l'estranger.
—Pots venir a Barcelona, hi seràs benvingut.
—Gràcies.
—Et resulta fàcil sortir del país?
—No, necessito una carta d'invitació. Llavors pot ser que em donin el visat. No és segur. Tarden de sis mesos a un any en tramitar-ho. Els iraquians som a la llista negra.
El hobby de viatjar no és viable si vius a l'Iraq. O com deia el Mustapha, el segon usuari de CouchSurfing que vaig conèixer: “és el problema de tenir el pitjor passaport del món després de l'afganès”. Estudiava arquitectura i havia tingut molt més contacte amb estrangers que l'Ardawan. Fumava, bevia alcohol i s'esforçava a trencar els estereotips locals. Em va portar al barri cristià on vam sopar i fer unes quantes cerveses. Com havia passat anteriorment amb l'Ardawan no em va deixar pagar res.
—Amb Airbnb el convidat arriba, et dona els diners i adeu. No hi ha cap mena d'interacció. La relació és molt diferent si ofereixes casa teva de franc per a dormir i menjar. Una vegada va venir una noia i vaig ser jo qui va dormir al sofà. Ella va dormir al meu llit; és un tema cultural. Amb el CouchSurfing tinc l'oportunitat de viatjar sense moure'm de casa i he conegut gent de tot el món.
A la segona cervesa vam decidir aparcar el treball de la universitat per parlar de ties. De fet, el treball no deixava de ser una excusa per conèixer gent. Pels homes parlar de sexe és un dels grans temes de conversa durant gran part de la nostra existència. Podríem dir que és el monotema des de l'adolescència fins ben entrada la maduresa, que en alguns casos no acaba d'arribar mai.
Una taula d'homes parlant de dones presenta certa semblança amb congressos científics on es debaten grans enigmes de la humanitat: què és la realitat, quin és l'origen de la vida o com sorgeix la consciència. El llenguatge potser és més sofisticat, però el fons és exactament el mateix. Tothom fa veure que sap de què parla, però ningú en té ni la més remota idea. Ja se sap, la ignorància és molt atrevida, per això en pots parlar tranquil·lament amb tothom, tant amb el veí octogenari del pis de dalt com amb l’amic de l'Orient Mitjà.
Les dones et diran el mateix, que els homes no hi ha per on agafar-los. Però hi ha una diferència significativa. Elles no es queixen de no entendre'ns, es queixen d'entendre'ns massa bé! Com podem ser d'aquesta manera? A l'inici d'una relació el nostre simplisme infantil fa certa gràcia i desperta certa atracció. Però a mesura que s'acumulen anys i responsabilitats, aquestes virtuts es converteixen en defectes i en molts casos acaben esdevenint obstacles insalvables; com es veurà en pròxims capítols.
Però tot això al Mustapha encara li quedava molt lluny. Sortia amb una noia francesa que havia conegut a Turquia; un dels pocs països que els iraquians poden visitar sense visat. No es podien veure gaire sovint i tenien una relació oberta; és a dir, oberta per a ella, ja que l'amic Mustapha ho tenia complicat per lligar a Irbil. No pas perquè no fos atractiu, sinó perquè als bars kurds només hi ha homes; de dones kurdes ni rastre. Pel carrer no es prodigaven massa i sempre que en veia anaven acompanyades dels seus marits.
Em va sorprendre gratament que el Mustapha, criat en una societat tan conservadora, no tingués cap problema amb les relacions obertes. Aquell home sabia com trencar estereotips.
El Karwan, un reconegut guia local, em va explicar per què no tenia cap possibilitat de quedar amb un perfil femení de CouchSurfing: “no està ben vist que una noia vagi sola amb un home si no és el seu marit”.
L'últim dia al Kurdistan vaig decidir fer una excursió guiada fora de la capital. El Karwan m'explicava les dificultats que havia tingut amb portals com TripAdvisor per promocionar la seva empresa en un destí com aquell.
El temps no acompanyava, va ploure tot el dia, però m'era igual. El Karwan era molt ben parit i em posava al dia del passat i present del Kurdistan. Els kurds de l'Iraq també van celebrar un referèndum d'independència just una setmana abans que el de Catalunya. També tenen un Tribunal Suprem que el va declarar inconstitucional i la seva desobediència els va costar bastant més que cops de porra.
El Karwan em va portar a menjar els millors pinxos de la regió abans de visitar els gorgs i les muntanyes del nord-est del país, molt a prop de la frontera amb l’Iran. Una zona molt freqüentada pel turisme a l'estiu, àrabs majoritàriament, tot i que a l’hivern estava deserta. Els ressorts estaven tancats i érem els únics que passejàvem per la zona.
Em preguntava si estava casat.
—Fa un mes vaig conèixer una noia xinesa en una ONG a Puerto Rico. Ens vam agradar tant que aviat va abandonar la seva llitera per instal·lar-se a la meva habitació. Ens tornarem a veure d'aquí a uns mesos als Estats Units, a veure com va.
—Entenc. Aquí és tan diferent...
—A què et refereixes?
—Sexe abans del matrimoni és impensable. Això de 'a veure com va' aquí no existeix.
Al Kurdistan el procés prematrimonial involucra molta gent. Potser massa. És de tot menys discret. Si alguna noia t'agrada, són família, amics i veïns qui t'ajudaran a decidir si és un bon partit: si és verge, suma punts; si es relaciona amb molts homes diferents, en resta; si es passeja pel centre de la ciutat amb un estranger que no para de fer preguntes, en resta més.
—El mateix passava a Espanya fa només dues generacions. La societat ha canviat molt les darreres dècades.
—Aquí també ha canviat. En la generació dels meus avis, els matrimonis eren forçats.
El Karwan tenia dona i un fill petit. “He tingut molta sort”, em deia, “casar-se és una decisió per a tota la vida i gairebé es fa a cegues”. El ‘a veure com va’ arriba quan ja has passat per vicaria, t'has hipotecat i estàs a punt de parir el primer fill.
Se'm posaven els pèls de punta. Quina necessitat hi ha d'arriscar-se d'aquesta manera? Poden sortir malament tantes coses! Imagineu, per exemple, que a la nit de noces la núvia regala al nuvi una llista de fantasies sexuals que no la deixaven dormir i ara per fi les podrà posar en pràctica amb l'home de la seva vida, el seu príncep blau. Convindreu amb mi que la reacció més natural per part d'ell seria saltar d'alegria agraint a déu misericordiós la seva bona sort. Però resulta que no és el cas. Malauradament, ha anat a ensopegar amb l'home més purità del poble, un talibà encobert que la mira amb cara inquisidora mentre l'acusa de barjaula i coses molt pitjors. Situacions com aquesta les que vulgueu. Són temes que haurien de quedar clars amb la teva futura parella abans de signar qualsevol document.
Al capdavall, els prínceps blaus no existeixen i els homes de la teva vida tampoc.
És cert que les persones no les acabes de conèixer mai. Amb el temps sempre hi ha sorpreses, però si et van les apostes a llarg termini, com les de formar una família, és recomanable un període de prova. Tant pel que fa a la compatibilitat sexual com a la convivència; a veure com va. Si toleres bé els canvis i la nova rutina un cop ha baixat la febre hormonal dels primers mesos, aniràs ben encarat a l'etapa més important, l'única que no té marxa enrere: els fills. Una autèntica prova de foc que en la majoria dels casos fa saltar pels aires totes les bones intencions del passat.
Els darrers anys m'he documentat àmpliament en aquest aspecte i m'atreveixo a dir que disposo de sòlides teories que marcaran un abans i un després en el camp de la condició humana quan es fa fosc. I que si us sembla bé també deixarem per a més endavant.
Les misèries de la maternitat són coses que tothom pateix i de les quals ningú parla. No trencaria la norma amb el Karwan. A més a més, per res del món volia espatllar el gran dia que havíem passat junts.
En el control d'immigració de tornada cap a Barcelona em va tocar un policia més simpàtic. Em donava les gràcies per visitar el seu país i em preguntava com es diu t'estimo en castellà.
—Ho pot dir de dues maneres: te quiero o te amo.
—Avui li diré a la meva dona.
—Segur que li agrada.
—Moltes gràcies i que tingui un bon vol.
desembre 2019
