Moldàvia

—A mi també m'agrada escriure, Josep. Podríem fer un duel de relats! Què et sembla?
—A què et refereixes?
—Escrivim un relat entre tots dos. Sobre el que vulguis, tu tries.

A la Nadya li agradaven els reptes. Aquella noia era un portent de la naturalesa, ho feia tot bé i em reptava a escriure. Em deixava triar el tema i l'idioma: romanès, anglès o rus; havia guanyat premis literaris en tots tres. Ho tenia complicat, el meu anglès no és per tirar coets, però no podia negar-me davant aquell somriure. Aquella moldava m'agradava molt i jo també volia agradar-li. Em mirava desafiant com si m'estigués llegint el pensaments.
La resistència era fútil.

Era el meu segon viatge a Moldàvia i tota la gent amb qui m'havia creuat m'havia donat molt bona impressió. Potser havia estat de sort, però ho trobava rellevant tenint en compte que feia ben poc que sabia situar el país al mapa.
Qualsevol excusa era bona per no perdre el contacte amb la Nadya; i a mi també m'agraden els reptes.

—Tinc una idea, escriurem sobre el dia que hem passat junts. Però tu et faràs passar per mi i jo per tu.
—Fet!

Ara el repte era doble. La Nadya i jo ens coneixíem de feia poques hores i ens havíem de posar a la pell de l'altra amb poquíssima informació. Us confesso que la meva proposta no era gens innocent, la vaig deixar anar com aquell qui no vol la cosa, però darrere hi havia un pla maquiavèl·lic. Volia posar en pràctica una tècnica de seducció fins ara mai vista. Fent-me passar per ella tindria l'oportunitat d'explicar una versió interessada del dia que ens vam conèixer. Diria en boca seva coses que no va dir, plantaria a la seva ment pensaments que no havia tingut, de manera que a mesura que ella anés llegint la seva (meva) versió dels fets, una llavor aniria germinant fins a arrelar dins l'inconscient de la Nadya.
Ah! No em digueu que no era un pla ambiciós! Pretenia ni més ni menys que canviar la història!

Us confesso que en aquest punt em començaven a preocupar les implicacions ètiques de les meves investigacions. Em feia por haver de pagar un preu massa alt per la meva contribució a la ciència. Per res del món volia que el meu nom fos recordat al costat de monstres com Josef Mengele per l'ús d'experiments poc ortodoxos. Però qui podia resistir-se a una oportunitat com aquella? No m'agrada defugir responsabilitats, però la Nadya era tan guapa que anul·lava completament el meu criteri.

Era una operació molt delicada. De forma subliminar calia barrejar ficció i realitat per anar modificant gradualment els seus records. Si tot anava bé, faria créixer dins seu una llavor preciosa amb el meu nom escrit en majúscules. Més aviat que tard la Nadya es despertaria un bon dia amb una idea al seu cap: “El Josep m'agrada!”.

El que ve a continuació és el duel de relats amb la Nadya. S’han traduït al català i s’hi han afegit comentaris en cursiva i entre parèntesis per aclarir-ne el context.
Vaig ser l'encarregat d'obrir foc.


Jo:

—Ja soc aquí.
—Venint.

Ja hi tornem a ser. No és la primera vegada que quedo amb un desconegut, però no m’hi acabo d’acostumar. A veure com va aquesta vegada. Espero que no confongui la nostra trobada amb una cita com m’ha passat amb els anteriors, alguns poden ser molt pesats (explícitament deia que no es tractava d'una cita per introduir precisament el concepte de cita. El jardiner feia forat per plantar la llavor).

La meva mare diu que no hauria de continuar fent això, pot ser perillós, però no puc evitar-ho. M’encanta (la Nadya i jo ens vam conèixer a través d’una aplicació on locals s’ofereixen a fer de guia a turistes). Conèixer gent de fora és una finestra a un món desconegut, amb costums diferents, molts per aprendre, i sempre és una aventura interessant. Qualsevol expectativa sempre resulta errònia i l’inesperat és cert. Aquesta falta de control m’atrau molt, em manté viva, definitivament m’agrada! (la Nadya no en tenia gens de falta de control, tot el contrari, però m'hauria anat molt bé que en perdés una mica).

El Josep fa tard, mal senyal. M’han dit que els europeus del sud no són amics de la puntualitat. Ho vaig poder comprovar a Itàlia. Diuen que els espanyols són com els italians, però amb pitjor anglès; veurem. Espero que no sigui una pèrdua de temps, tinc un examen demà i qualsevol nota per sota de l’excel·lent seria inacceptable (la Nadya estudiava Dret i no baixava del 9,5).

Potser no ha estat una bona idea després de tot...

—Nadya?
—Sí!

No s’assembla gens al tio de la foto, cap problema. Sembla simpàtic i el seu anglès no està del tot malament; pels estàndards del sud naturalment (parlant bé de mi en boca de la Nadya. No llegia res tan patètic des de Sánchez Dragó tirant-se floretes en boca de Jesús).
M’hi trobo bé. L’estómac em diu que serà divertit i la intuïció mai em falla. Oh! Quin cotxe més increïble hi ha aparcat! I resulta que és meu! (la Nadya estava enamorada del seu Volvo).

—Anem a Old Orhei?
—Som-hi Nadya. Fot-li gas!


Ella:

—Ja soc aquí.
—Venint.

He viatjat molt a la vida, he estat arreu, he fet coses per aquí, he pujat muntanyes per allà, he menjat de tot (a la Nadya li va fer molta gràcia una anècdota meva d’un viatge on havia menjat termites vives. El tema serà recurrent al llarg de la història), però us puc assegurar que el sol brilla diferent a Moldàvia. Amb centelleigs de tendresa i amargor formant borrissols entre els núvols com cotó blanc (la traducció no fa justícia a l’original).
El seu perfil estava bé, he remenat pel ShowAround i per alguna raó ella em va cridar l’atenció. Vaig decidir donar-li una oportunitat.

Faig tard, espero que no m’ho tingui en compte. Encara no he vist cap insecte, espero que n’hi hagi algun en el meu apartament. He decidit per norma tastar un bitxo de cada país. Al llarg del temps he anat acumulant un ampli coneixement sobre els sabors de la naturalesa, a través dels insectes, és clar, però encara no n’he arreplegat cap i les termites són el meu plat prefer...

—Nadya?
—Sí!
—Encantat de coneixe’t.
—Igualment.

Havíem planejat anar a Old Orhei, un congost espectacular, un indret ple de llegendes i històries que atreu no només els turistes sinó també gurmets locals.
La Nadya em demanava de marxar de pressa perquè havia deixat el cotxe mal aparcat. Espero que no sigui un pot, tenim una hora de carretera i m’agradaria gaudir del viatge.
Girant la cantonada el meu cor es va aturar, em semblava veure visions. Mai m’hauria imaginat que existís al planeta una màquina com aquella. Allò estava totalment fora d’escala.

—Aquest és el meu cotxe ^^


Jo:

Conèixer algú és com llegir un llibre (la Nadya era una lectora excel·lent, més que llegir devorava els llibres). Sempre és excitant al començament, però qui sap, potser et decebrà en algun punt. El problema amb un llibre-persona és que són més llargs que els de paper. Molt més llargs. Soc capaç de llegir vint-i-set llibres en un mes (no exagerava, era la seva marca personal), puc sofrir lesions de retina i perdre lligams amb els éssers més estimats (aquí sí que exagerava), però, al cap i a la fi, tot és qüestió de temps.
Amb un llibre-persona és diferent. En primer lloc, mai el comences per l’inici. De fet, llegeixes capítols aleatoris i la major part del temps acabes repetint les mateixes pàgines. Moltes altres mai les arribes a llegir.

El llibre-Josep no ha començat gaire bé, ja fa mitja hora que som a la carretera i encara no ha dit res del meu cotxe. Ho trobo de molt mala educació i estrany venint d’un home. Quaranta-sis anys i viatjant sol? Potser és gai (aquí li deia que no ho era). Això estaria bé, estic farta de la malaltia que sofreixen alguns homes que confonen ser simpàtica amb lligar (jo la pateixo). He tingut males experiències amb bons amics. Nous capítols de la seva personalitat que no em van agradar gens. Capítols més aviat escrits per Isaac Asimov que per la vida mateixa. Quina decepció (la Nadya m'havia explicat que un bon amic se li havia declarat enviant l'amistat a fer punyetes. Al llibre parlem exhaustivament d’aquest fenomen).

Tant de bo tot fos tan senzill com conduir el meu Volvo, esquivar forats de carretera i radars de velocitat.

—Una mica de música Josep? Pots connectar el mòbil, l’equip d’àudio sona de puta mare!
—I tant, però no porto música al mòbil.
—Què t’agrada?
—Rock, metal... però el que escoltis ja m’està bé.

El Josep és del tipus acomodatiu (no ho sabia prou), crec que ens entendrem. Espero que li agradi la gastronomia moldava, la gent pot ser molt especial amb el menjar.

(Havia començat fluix, però aquest segon relat li va agradar molt. Anàvem molt bé!).


Ella:

Començo a pensar que l’univers s’ha conjurat per trobar-nos. Definitivament, m’agrada Moldàvia. M’havien dit que el menjar era llegendari, però el que fa d’aquest país un lloc tan especial és sens dubte la seva gent.

No m'agrada gaire parlar per parlar. Prefereixo conversar sobre àtoms, experiències, les nostres pors, els alts i baixos de la vida, revolucions i història. Parlar dels nostres colors preferits o de la música que ha canviat la nostra manera de veure el món (en donar a la Nadya l’oportunitat de parlar de mi es confirmava el que diuen els meus amics: soc molt pesat).

Vull saber per què la Nadya ha començat a escriure un llibre i sobretot vull llegir-lo. És interessant com a vegades dues persones connecten a un nivell inexplicable, compartint la mateixa visió de com funcionen les coses (aquesta última frase, venint d’ella, deia molt). Em sento molt afortunat, com m’agrada aquest món, és realment impressionant! Em sento viu mentre viatgem per aquests formidables turons amb antigues i petites cases. Sembla com si en qualsevol moment un vell follet amb barba hagués d’aparèixer per esbrinar quina mena de bruixeria fa aquest soroll. Se sorprendria de saber què és el so dels pneumàtics volant per l'asfalt. Quan passéssim pel seu costat, la seva llarga barba platejada ballaria emportada pel vent i seria just llavors quan entendria que existeixen moltes altres coses en aquest univers!

Tornant a la nostra història se m’acut que tinc curiositat per la cultura local i especialment per la política, però suposo que ja hi haurà temps de parlar-ne més endavant. Sembla que la Nadya també controla aquests temes, segur que tindrem una bona conversa dalt del congost on ens dirigim (la Nadya també parlava bé d’ella mateixa, però en aquest cas era del tot justificat).

Em pregunto si al vell follet li ha passat mai pel cap de viatjar en cotxe. Possiblement, el seu mitjà de transport consisteixi en un acte de fe i un bri de màgia.


Jo:

—Mira Nadya, el teu moneder és del mateix color que les estovalles.
—Sí, vaig robar un tros de teixit l’última vegada que vaig venir.
—De veritat?!
—No! Ha, ha, ha!
—Ha, ha, ha!

El Josep té sentit de l’humor. M’agrada. Després de tot el rotllo polític que m’ha fotut sobre Catalunya pensava que era del perfil #tocardepeusaterra i #foraconyes. Ara veig que també li agrada la ironia i la frivolitat.
M’agrada el sentit de l’humor, m’encanta riure! De fet, a qui no? Vaig llegir en un llibre que l’humor és el llenguatge de la intel·ligència. No recordo quin exactament, llegir-ne una dotzena al dia té els seus inconvenients. El que sé del cert és que riure amb algú és com levitar de la realitat i surar dins una boirina de fantasia.

Mai em canso de venir a aquest poble. L’església mereix una visita cada vegada. Des d’aquí dalt és majestuosa. Com més ric més còmoda em sento flotant per l’atmosfera amb ell. Dins la nostra bombolla de diversió i fantasia el passat esdevé irrellevant juntament amb els problemes i les preocupacions que arrossega. Només el present importa i aquest esclat de felicitat et fa sentir realment bé (ho estava donant tot).

El riure és una força poderosa. Construeix estrets lligams entre les persones i ens connecta de formes inesperades. Que estrany és confessar els pensaments més íntims a un desconegut que acabes de conèixer! Un secret confessat és un altre llast alliberat del nostre globus aerostàtic que s’eleva cap a l’estratosfera.
Des de l’espai el congost d’Old Orhei no és més que una fina línia a la superfície terrestre. Les cases són puntets i el meu Volvo és un espurna de llum entre el paisatge ombrívol (la metàfora de la bombolla flotant per l'espai era molt clara. Volia que la Nadya tallés tots els vincles que la retenien a terra i volés amb mi amb la nostra nau espacial sense mirar enrere).

El temps passa massa ràpid! És hora de tornar a la realitat i tornar a Chisinau. Crec que el Josep s'ho ha passat bé, sembla content i relaxat. Naturalment està de vacances. Tant de bo jo pogués dir el mateix i no tenir un examen l’endemà. El meu Volvo vol més aventures i el Josep podria ser un bon copilot. Li agrada la música, li agrada el meu cotxe, li agrada el menjar moldau... fins i tot li agraden els acudits més diabòlics (la Nadya feia gala d’un humor negre exquisit).


El duel de relats es va interrompre en aquest punt. La Nadya havia marxat uns dies a Creta amb un amic. M'havia parlat d'ell tan bon punt ens vam conèixer, abans de pujar al Volvo cap a Old Orhei, però durant les llargues converses que posteriorment omplirien els nostres xats, el seu misteriós amic va brillar per la seva absència. Jo tampoc vaig voler preguntar; gaudia enormement del joc amb ella, dels nostres relats i de les nostres fantasies. No volia que s’acabés. Però a la tornada de Creta els xats eren breus i l’amic va aparèixer de manera ben explícita:

—Nadya, com estàs? Fa temps que no sé res de tu.
—No he parat, entre els estudis a fora i les sol·licituds de feina vaig de bòlit! Me'n vaig a Ucraïna amb el meu home d’aquí a una setmana! La vida és meravellosa!

La traducció de “el meu home” era clara: game over.



abril 2018

El duel de relats original


Jo:

—I’m here.
—Coming.

Here I go again. It’s not the first time I meet a stranger, but I am never used to it. Let’s see how it goes this time. I hope he didn’t misunderstand the meeting as a date like the other ones, some of them can be very annoying. My mum always say I must stop doing this, it can be dangerous, but I can’t help it. I love it, knowing someone from outside it’s like a window to a new place, with other rules, some of them unlearned, a strange world, and that adventure is always interesting no matter what. Any thought about what is going to happen always results wrong and the unexpected is true. That lack of control attracts me a lot. Keeps me alive, definitely, I like it!

He is late, a bad sign. I heard southern Europeans are not friends of being on time. It was true in Italy, they say Spanish are like Italians but with worse English. Let’s see. I expect this will not be a waste of time, I have a test tomorrow and something below and A it would be unacceptable.
Maybe it hasn’t been a good idea after all...

—Nadya?
—Yes!

He doesn’t seem like the guy in the picture at all, but it’s OK. He seems nice and his English is not so bad at all; for southern Europe standards of course.
I feel comfortable. My guts say it would be fun, and they never lie to me.
Oh, wait, what an amazing car is parked there! And it happens that it is mine!

—Let’s go to Orheiul Vechi, Josep?
—Let’s go Nadya, let it roll!


Ella:

—I’m here.
—Coming.

I have travelled a lot in my life, been there, done that, climbed this, eaten that, but what I have noticed for sure, is that the sun shines differently in Moldova. It just has a pitch of tenderness and bitterness swirling around the clouds and making a big fuzz of white cotton up in there.

Her profile was nice, I’ve searched into ShowAround a bit, but for some reason she caught my attention, so I decided to give it a go. I’m a bit late, I hope she doesn’t mind too much. I haven’t seen a single bug up till now, I hope there is one in my apartment. You see, I’ve decided to make a habit —eating a different bug in every country. Up until now, I’ve managed to build up quite a good knowledge about the tastes of the wildlife (throughout bugs, of course), but I didn’t get the chance to catch one in here and termites are definitely my fav...

—Nadya?
—Yes!
—Nice to meet you.
—Nice to meet you too.

We planned on going to Old Orhei, a beautiful natural canyon, a place full of legends and stories that attracts not only tourists, but also local gourmands.
She asked me to hurry a bit because Nadya left her car in the prosecution's parking lot. I hope it’s not going to be a cart or something, because we have an hour of driving or so and I honestly would like to enjoy it.
Just as we turned around the corner my heart stopped. It was heavenly, oh my, never have I thought to see a godly cart on this Earth. What I have seen was beyond amazing.

—That’s my car ^^


Jo:

Knowing somebody it’s like reading a book. Always exciting at the beginning, but who knows, maybe you will be disappointed at some point. The problems with a person’s book are that they are longer than paper ones. Very much longer. I could read twenty seven books in a month, I could suffer some retina injuries and lose my ties with my beloved ones, but it’s all a matter of will and time. With a person's books it’s quite different. First of all, you never start from the beginning. In fact it’s like reading random chapters and looks like most of the time you are reading the same pages, other ones you’ll never know.

Josep’s book hasn’t started well, it has been almost half an hour, and he still hasn't said a nice word about my car. This is rude and really weird coming from a man. Forty six and travelling alone? Maybe he is gay. That would be fine, I am a bit tired of the disease that most of the men suffer that makes them misunderstand being kind with hooking-up. I had bad experiences with good friends about that, new chapters of their personality that I don’t like at all. Some of them are more likely written by Isaac Asimov than life itself. What a disappointment.
I wish all would be as easy as driving my Volvo among radars and potholes.

—Do you like some music, Josep? You can plug your phone. The hi-fi of this car is badass!
—Of course, but I don’t have music on my phone.
—What do you like?
—I like rock and metal but what you are used to listening to is fine.

Josep is an accommodative type. I think we will understand each other. I hope he will like Moldavian food, people could be very special about food preferences.


Ella:

I’m starting to get pretty sure that the universe conspired our meeting. I really do enjoy Moldova, and even though I heard the food is legendary, the people are what make this place just so special.

I don’t really like small talk. I prefer speaking about atoms, about experiences, about fears, ups and downs, aliens, revolutions and history, about favourite colours or the music that changed the way you see the world. I want to get to know why Nadya started writing a book and moreover I would like to read it. It’s interesting how sometimes two people meet and on some unexplainable level, they just belong to the same theory about how life works. It really absolutely amazes me how lucky I am and how much I am in love with this world. It is indeed wonderful. I feel alive while driving around these formidable hills with small, old houses which look as though, at any moment, an old dwarf with a beard will come out to find what kind of sorcery makes that sound. And he would be amazed to know it’s the sound of wheels going fast along the road. And when it passes right by him, his long silver beard would dance along the wind and that’s when the old man would understand that there’s so much more to this universe!

Back to our story, it occurs to me that I am actually quite curious about the local culture and especially about the problems in politics, but I guess I am going to have that talk with Nadya a bit later. She seems to know about that kind of stuff, so I believe that we will have a nice discussion on top of the canyon she is driving me to.
I wonder if the dwarf ever thought about travelling by car. Or maybe his only means of transportation is a leap of faith and a little bit of magic.


Jo:

—Look Nadya, your purse, it's the same colour as the table clothe.
—Yeah Josep, I stole a piece of it last time I was here.
—Really?!
—No, haha!
—Haha!

Josep has a sense of humour. I like it. After all this politic shit he told me about Catalonia, I thought he was the type of #feetontheground and #notimefullbullshit. Now I see he has room for irony and frivolity.
I like the sense of humour, I love to laugh! In fact, who doesn't? I read in a book that humour is the language of intelligence. I don’t remember which one, exactly, reading a dozen of them daily has its inconveniences. What I am sure of is when you laugh with someone it is like levitating from reality and flowing among mists of fantasy.

I am never tired of visiting this town, the church deserves a visit every time. From here up it’s majestic and the more I laugh, the more I am comfortable floating in the atmosphere with Josep. Inside our bubble of fun and fantasy the past gains irrelevance, as well with all the problems and worries attached. Only the present matters and that spark of happy lightness feels really good.
Laughing is powerful stuff. It builds strong links between people and connects each other in such unexpected ways. How strange is confessing the most inner thoughts to a stranger you've just known! A secret unveiled it’s another weight dropped from our balloon heading up the stratosphere.
Here in space the cliffs of Orheiul Vechi are no more of a tiny line on a surface. The houses are simple dots and my Volvo is a spark of light among all this shady landscape.

Time’s running out, damn fast! It’s time to go down to reality and go back to Chisinau. I think Josep enjoyed the trip, he seems happy and relaxed, of course he is on holiday. I wish I could say the same and not have the test tomorrow. My Volvo asks for more adventures and Josep could be a good copilot. He likes my music, he likes my car, he likes Moldovan food... even he likes my most evil jokes.

Brasil

—Et puc preguntar una cosa, Josep?
—Naturalment, dispara.

L'Adriana s'havia posat molt seriosa. Fins ara les converses havien estat lleugeres i festives, però la nostra amistat encetava una nova fase. Podia imaginar-me què li preocupava. Si una relació s'allarga prou, tard o d'hora arriba el moment 'hem de parlar', que consisteix bàsicament a exposar les teves intencions de cara al futur. Però l'Adriana i jo feia molt poc que ens coneixíem.
Tot anava molt de pressa.

—A tu t'agradaria que estigués tontejant amb un altre home mentre estem junts?
—Ostres... doncs la veritat és que no, però fes el que et sembli, només faltaria.
—Llavors per què ho estàs fent tu?

Hauria estat interessant que l'Adriana em gravés durant l'interrogatori per poder-vos mostrar la cara que vaig fer. M'esperava preguntes personals relacionades amb la solteria als quaranta: des de “per què no t'has casat mai” fins a versions menys diplomàtiques com “quin és el teu puto problema”. Però tot el que deia l'Adriana estava completament fora de guió.
L'idil·li amb aquella brasilera tenia els dies comptats. Cada relació té un temps de maduració, n'hi ha que duren un any, n'hi ha que duren tota una vida. L'Adriana i jo vam cremar totes les fases en menys d'una setmana.

La vaig conèixer la meva primera nit a São Luís en plena celebració de la victòria del Jair Bolsonaro a les eleccions. No seré jo qui critiqui l'Adriana per les seves idees polítiques, menys encara després de veure-la ballar. Aquella mateixa nit ja fèiem plans per passar el cap de setmana junts a un dels parcs naturals més espectaculars del nord del Brasil: els Lençóis Maranhenses.
Havia decidit anar-hi després d'una rebregada emocional que m'havia deixat el cap del revés. El meu cervell era com un rusc d'abelles després de rebre l'impacte d'un meteorit. Necessitava un canvi i no hauria pogut triar millor destí.
L'Adriana cuidaria de mi: “et prometo que esborraré la tristesa dels teus ulls i del teu cor”.

Si algú coneixia el dol era ella. Amb trenta-set anys havia perdut el seu marit en un accident de cotxe quedant-se sola amb una filla petita. Els meus problemes eren minúsculs contratemps comparats amb la vida d'aquella noia. I és per això que permetia l'Adriana acusar-me de qualsevol cosa, fins i tot de les que era innocent.

El paper de víctima el vaig explotar al màxim, vaig ser un pèl egoista, però em reconfortava tenir algú tan a prop una altra vegada. No ho faig mai, de fet tinc poques raons per queixar-me. Visc amb molta autonomia i moltes de les coses que em passen me les busco jo mateix.

—Tornaràs a ser feliç Josep. T’ho asseguro. Déu no va creuar els nostres camins en va.

Al Brasil, com en altres societats fonamentalistes, tard o d’hora acaba apareixent Déu. Per als brasilers és important i ben aviat volen saber quina opinió tens al respecte. Al llibre ja han sortit converses delicades sobre el tema a l’Iran, a Etiòpia i a Mèxic. Aquesta última fou especialment greu, ja que va ensorrar una prometedora amistat amb la Nayeli.

Recordo quan tenia vint anys intentant convèncer la meva parella de la irracionalitat de creure en Déu. Aleshores jo associava religió amb incultura i era realment frustrant veure com aquella noia, que duplicava la meva intel·ligència, podia viure amb aquell nivell de misticisme. Amb els anys vaig arribar a dues conclusions importants: la primera és que les persones no som racionals, i la segona és que molta gent no vol saber la veritat, vol viure tranquil·la.
Amb el temps he après que amb segons quins discursos no es va enlloc. Si m’importava poc que l’Adriana fos una ultra del Bolsonaro, encara m'importava menys que la Bíblia fos el seu llibre de capçalera.

—M’agradaria creure en Déu, però em costa molt Adriana. M’he educat en un entorn molt laic on es qüestiona absolutament tot... però envejo la fortalesa i coratge que la religió et dona per enfrontar-te a l’adversitat. Ho intento, però no puc!

Ah! Que lluny quedaven aquells discursos irreverents on afirmava que Déu només era un producte de la ment humana: “Déu no existeix! I si existís, seria un psicòpata per crear un món amb tant de sofriment”. Ni rastre quedava d’aquella pretesa superioritat moral que m’atorgava el meu ateisme militant. Una superioritat moral que no arrencava ovacions ni aplaudiments precisament. Tot el contrari. L’únic que aconseguia eren mirades de recel i desconfiança: “Si em foto al llit amb aquest tio, aniré a l’infern!”.

El nou discurs aconseguia l’efecte contrari. Em mostrava com una criatura que vaga perduda en la foscor i necessita l’ajuda d'una bona samaritana per tornar a la llum. En comptes de desconfiança despertava condescendència i molta, molta tendresa. L’Adriana cuidaria de mi. Les seves abraçades em protegien i em feien sentir segur. M’estrenyia la cara ben fort entre els seus pits i jo estava content.

La meva ruta inicial era recórrer la costa des de São Luís fins a Fortaleza, però conèixer l'Adriana tan aviat va alterar el recorregut. Em quedaria tota la setmana a São Luís. Durant el dia passejava pel passeig marítim, visitava mercats i m'atrevia amb la capoeira. Bàsicament feia temps fins que ella sortís de treballar per sopar junts. L'Adriana era agent immobiliària i el negoci anava molt bé en aquell racó del Brasil. Tenia molta feina venent pisos, però s'ho va poder combinar per escapar-nos uns dies junts.

São Luís em recordava molt la visita recent a la ciutat nord-americana de Nova Orleans, però amb diferències importants. Com vam veure, la ciutat de Louisiana s'ha convertit en un putiferi decadent amb multitud de turistes en coma etílic convivint amb indigents locals que malviuen al carrer. Això sí, els edificis de l'època colonial i les seves balconades enlluernadores estan en un estat de conservació excel·lent.

A la ciutat brasilera existeix un altre ordre de prioritats. La població està en millor estat que els seus carrers i edificis. Això no vol dir que no hi hagi problemes, sobretot al centre històric on hi havia la pousada on m'allotjava. El Marcos, el madrileny que regentava l'hostal, m'orientava per la zona i em recordava de tancar bé l'enreixat quan sortís a donar un vol. Des de la meva habitació sentia la música de la capoeira, un gimnàs amb una important tasca d'integració per a joves amb problemes de reinserció. El mestre Bamba s'encarregava que els veïns de São Luís practiquessin esport i es concentressin en tombarelles i salts mortals en comptes de robar als turistes.

L'Adriana no entenia què feia amb aquells vagabundos, ella preferia el nord, les platges, i que la convidés a les marisqueries del passeig marítim.

Entre setmana tot anava com una seda, però la convivència dels darrers dies ho va precipitar tot. El divendres, conduint cap a Barreirinhas, fèiem plans de futur per veure’ns el febrer a Pinheiro i celebrar ‘o melhor carnaval do Maranhão’, el dissabte m’acusava de lligar amb una altra noia, i el diumenge jo volia marxar cap a casa.

—No estic tontejant amb ningú Adriana. No sé de què em parles —ella aixecava la cella. Se li havia activat el detector de mentides. —Et refereixes a aquella noia d’allà?
—Veus com saps de qui parlo?


Allò era interessant. Un acadèmic de la condició humana es deu en cos i ànima a l’estudi de la disciplina, fins i tot en els escenaris més adversos. Ja m’havia trobat en una situació semblant. Recordeu l’episodi de l’argentina dalt el ferri rumb a Formentera? Podria ser que aquella noia estigués lligant amb mi, l’Adriana se n’hagués adonat i jo no? Era una possibilitat. Ja hem analitzat amb escreix la meva pèssima capacitat a l’hora de desxifrar senyals femenins.

—Qui està tontejant, ella o jo?
—Tu Josep, tu.
—T’estàs confonent. Si estigués lligant amb ella, ho sabria. No soc tan despistat.

L’Adriana era molt desconfiada. Havia tingut males experiències amb els nois i tot era motiu de sospita. Vivia en un estat d’alerta continu que feia molt difícil relaxar-se. Tenia l'altra noia a la taula del davant i per no mirar-la havia de mirar el plat de peix arrebossat amb patates fregides o entretenir-me observant el sostre. Em començaven a fer mal les cervicals. Al cap d’una estona em va demanar que no li tingués en compte, que m’hi havia d’acostumar.
As mulheres brasileiras são muito apaixonadas —em deia, però allò no tenia res a veure amb la passió. Allò era una altra cosa.
Les nostres converses aviat derivaven en retrets i acusacions. L'últim dia plegats va aparèixer una clau d'hotel al terra del seu cotxe.

—Només pot ser teva, ets l'únic que ha pujat al cotxe darrerament. T'has fotut al llit amb una altra?

Era la primera vegada que veia aquell tros de cartró, us ho ben juro, però les meves explicacions no l'acabaven de convèncer. Ni el meu posat de bon minyó funcionava. A ulls de l'Adriana era culpable.

—La fe que tens en Déu l'hauries de dipositar en les persones.

Però l'Adriana no m'escoltava. Havia patit molt, tenia mal currículum amb els homes i per ella érem poc més que una polla amb potes que calia lligar curt.

A mi no m'agradava haver-me de justificar constantment. I que consti que també tinc el meu costat fosc, que no ens enganyem és força diversificat. Faig coses de les quals no em sento gens orgullós i em costa deixar de fer-les.
Normalment, aquest costat fosc tarda a aparèixer. Al principi tots som capaços de mostrar la nostra millor cara, és més endavant que la merda comença a surar. Però amb l'Adriana tot anava molt de pressa. Feia una setmana que ens havíem conegut i ja semblàvem un matrimoni mal avingut.

No suporto el conflicte. Els meus amics diuen que no suporto el compromís. No, no suporto el conflicte i me n'allunyo tant com puc. N'hi ha que malauradament t'hi has d'enfrontar, d'altres afortunadament tens l'opció d'agafar el vol de tornada i enterrar-lo per sempre més.



octubre 2018

Geòrgia

—Ho recordo perfectament. Hi havia la Taso, la Sophii i aquella amiga teva espanyola, com es deia...
—Que no Josep, no era espanyola, era la meva germana que havia estudiat a Madrid. Per això parlava una mica espanyol.
—No parlem de la mateixa persona, mira.

No seria la primera vegada que algú intenta treure avantatge de la meva mala memòria i em vol fer passar gat per llebre. En alguns casos se m'ha acusat de coses molt greus. Per sort tenia fotos d'aquella nit i estava tot documentat.

—Veus? És aquesta noia amb el cap mig rapat i els cabells de color blau.
—Aquesta noia és la meva germana!

La Meko tornava a tenir raó. Era una lluita molt desigual. Ella tenia memòria fotogràfica, “tinc un arxiu dins del meu cap”, i jo amb prou feina recordava què ens havien portat de primer. També és cert que em distrec amb molta facilitat i en cinc minuts de conversa n'hi ha prou perquè la meva atenció surti per la finestra i voli ben lluny, cap a l'espai exterior. Just quan reprenia el fil apareixia un altre focus de distracció important: la cambrera del Gattolardo. S'interessava per si els fettuccine amb salsa d'anxoves eren del nostre gust. Els plats eren excel·lents, com a tot arreu on vam menjar a Desenzano del Garda, al nord d’Itàlia.

La Meko era efectivament una base de dades. La posava a prova constantment:

—A veure, quan vaig estar a Geòrgia per primera vegada?
—El juny del 2017, va ser quan ens vam conèixer. Me'n recordo perquè celebràvem l'aniversari de la Sophii.

Cert. Aquesta era fàcil. Una bona amiga recorda els aniversaris sense necessitat que t'avisi el Facebook i pobre de tu que et passi per alt perquè és una falta greu.

La primera parada al país caucàsic havia estat a Chiatura, una relíquia soviètica on només es parla rus. L'excusa per ser allà era conèixer un monjo que viu en una petita ermita dalt d'un monòlit imponent: el pilar Katskhi. No vaig tenir sort, l'home no admet visites. Probablement per això havia triat viure sol allà dalt. En qualsevol cas no vaig desaprofitar l'excursió i intentava posar en pràctica el meu repertori de vocabulari rus: “cervesa”, “restaurant”, “noia bonica!”.

La ruta continuava per les espectaculars muntanyes del Caucas on vaig conèixer dos catalans de Vilafranca. Havien estat a Geòrgia moltes vegades i es coneixien molt bé el país. Em van donar valuosos consells per a quan visités la capital del país, Tbilissi. Anaven acompanyats d’una fotògrafa local que es coneixia tots els locals nocturns:

—Si surts de festa, no et perdis el Bassiani.

I aquesta era la idea: no perdre’m el Bassiani. Però de camí a la discoteca em vaig aturar a un bar de la zona on casualment la Meko Kharkhelauri i les seves amigues estaven celebrant una festa d’aniversari. Ja no em vaig moure d’allà en tota la nit.

Els cambrers darrere la barra eren els que anaven més torrats amb diferència. Em van rebre com si em coneguessin de tota la vida: amb una abraçada i un xupito. Una per una em van anar presentant tota la clientela del local.
La Meko em va situar a la friend zone des del principi. Ja hem analitzat en profunditat la polèmica teoria de l'amic gai. No és un bon lloc per estar-s’hi; fa molt de fred. La Meko és d'aquelles persones amb qui és fàcil confondre’s. És una persona extremadament afectuosa que omple els xats de cors i petons i no té manies a dir-me que m’estima. Amb certa regularitat hi afegeix la paraula clau ‘amic’ perquè no m'oblidi de quina és la nostra relació. I ben fet que fa. Com a norma general, si ets atractiva, els teus amics masculins fàcilment confondran aquesta amistat pristina amb quelcom més tèrbol. Ja vam parlar en la crònica mexicana com d’inestable en el temps és una situació com aquesta.

Una amiga meva sempre protesta quan em sent dir aquestes coses:

—No és veritat Josep. Mira, tu i jo som amics de fa temps, oi?
—A veure. Tu i jo som amics perquè, primer, tu vols; i segon, perquè contínuament corregeixo el rumb natural de navegació.

Hi ha excepcions, és clar, també existeixen els ornitorrincs. Però no oblidem que en l'estudi de la condició humana busquem lleis generals de comportament.

La cambrera del Gattolardo és la persona amb les pupil·les més grans que he vist mai. Uns ulls que semblen un pou sense fons. Demanem una altra ronda d’Aperol.

—I la segona vegada que ens vam veure, Meko. Recordes quan va ser?
—És clar, vas venir l'octubre del mateix any. Et vaig convidar a la festa del meu aniversari.

Jo també recordava les dates. Era just després del referèndum de l'1 d'Octubre i m'havia agafat uns dies per desconnectar de la política. Mentre engarjolaven mig govern català jo estava fent botellón pels carrers de Tbilissi amb universitàries georgianes.
Geòrgia és de fet un país extraordinari. Té llengua i alfabet propi, sembla un idioma extret del Senyor dels Anells. El nom del país en georgià s’escriu així: საქართველო. Sobreviure el llarg del temps enmig de tres imperis com són el persa, l'otomà i el rus, és un autèntic miracle. I un tresor, com la seva gent.

Si algú em cregués, diria que jo també m'estimo la Meko només com a amiga. És una persona encantadora, però la diferència d'edat es nota molt i si passés alguna cosa, complicaria la gestió dels dies posteriors.
Com podeu apreciar jo també tinc en compte les conseqüències del ‘i després què’, perquè llavors m'acuseu d'immadur.

Per a la Meko soc l'amic gran, experimentat i amb sentit comú —obviarem la seva innocència— a qui pot explicar els seus problemes sentimentals perquè l'aconselli. La friend zone de llibre. Jo sempre li dic el mateix: “Els homes els conec bé, les dones ben malament”.

M'explicava que tenia una parella que la maltractava. Quan ella el va engegar, ell no va trigar gaire a demanar-li perdó i prometre que canviaria, però la Meko tenia por que l'enganyés una altra vegada.

—La gent canvia, però no en un parell de setmanes. Segurament és sincer quan diu que vol canviar, et troba a faltar terriblement, però és improbable que això passi.

La nostàlgia té un gran poder de persuasió. Et pot fer creure que són certes coses que no ho són i el que abans no volies ara ho desitges amb totes les teves forces. És un miratge, és clar, i no és bo prendre decisions importants en aquestes condicions.
Recentment, havia viscut en pròpies carns aquest fenomen en trencar una relació. La separació es va portar de manera molt civilitzada i en aquell moment jo tenia ben clar que volia deixar-ho. Però a mesura que passaven els dies la trobava a faltar terriblement. Aviat vaig oblidar les raons de voler trencar i només em venien a la memòria els bons moments viscuts; que, per cert, van ser extraordinaris. Intentava recordar els mals moments per mantenir-me fort i reprimir l’impuls de trucar-li. Buscava al meu cervell les raons per les quals havia decidit tallar, però havien desaparegut de la meva memòria!

Comentava aquest fet al cercle més íntim d’amistats i els consells anaven tots en la mateixa direcció:

—Truca! A què esperes? Truca i digues que l’estimes! Visca l’amor!

Només un dels meus amics, que és psicòleg i em coneix molt bé m’alertava en sentit contrari.

—Crec que l’he cagat, Quim —li deia convençut de les meves noves veritats. —M’he adonat que és la dona de la meva vida i l’acabaré perdent si no faig alguna cosa aviat.
—No ho facis.
Em va anar d’un pèl.

A Geòrgia predominen mentalitats conservadores i per això la Meko té problemes amb el seu pare: “Vam discutir molt fort, no li agrada que tingui amics gais”. També té problemes amb el gènere masculí: “Els tios sempre volen sexe ben aviat, no ho entenc. Jo prefereixo esperar una mica“.

Aquest no era un problema exclusiu de la Meko, era un problema global. El disseny de l'espècie obliga les femelles a fer-se càrrec de l'ou fecundat i no els convenen mascles que surtin volant poc després. Com saber si al tio amb qui comences a sortir li agrades de veritat o només vol divertir-se una estona? Una bona estratègia és fer-lo esperar. Si vol follar amb tu aquesta nit, vol dir que li agrades. Si pot esperar fins a la setmana que ve, li agrades més. I si sobreviu tres mesos a base d'una estricta dieta de sopars romàntics i passejades sota la llum de la lluna, li agrades més encara!
No és un mètode infal·lible, però funciona prou bé.

El maig del 2018 la Meko em va tornar la visita. Ella encara no té prou diners per viatjar; la resta del món és molt cara per als georgians. Però la seva àvia Natasha, cap del departament d'anestesiologia de l'hospital de Tbilissi, tenia un bon sou i se la va emportar a fer les espanyes. Vam coincidir un parell de dies a Barcelona.

L’any següent va tocar Itàlia. Amb la Natasha havien recorregut Nàpols, Roma, Florència i Venècia. Jo em vaig afegir al final de ruta, al llac Garda.

—Vine'm a veure si us plau! Estic farta de veure museus! Salva'm!

L'ambient era molt viciat, massa dies juntes. Els companys de viatges importen i si us separen dues generacions, és fàcil acabar arrencant-te els ulls. Totes dues estaven encantades de tenir-me allà.

—Que bonic aquest poble! Gràcies per l'excursió, Josep —la Natasha m’agraïa que les portés amb cotxe a través d’aquell paisatge alpí. Només feia mala cara quan la seva neta s'aturava cada cent metres per fer el seu reportatge de ganyotes davant el mòbil i penjar-ho a Instagram.

La cambrera del Gattolardo ens demanava què volíem per postres. Estàvem tips a rebentar, però sempre queda espai per la xocolata. Vueling m'havia cancel·lat un vol i pensava gastar-me la indemnització convidant la Meko als millors restaurants de la zona.

—Vols que t'expliqui un secret? La nit que ens vam conèixer pensava que a la Taso li agradava.
—Què dius?!
—a la Meko gairebé li surt el vi pel nas.
—Sí si, havia begut molt i m'abraçava tota l'estona. Vas haver-la d'acompanyar a casa, recordes? —Naturalment que ho recordava, era una pregunta retòrica. —L'endemà em va escriure disculpant-se per haver marxat sense acomiadar-se, li feia ràbia no recordar coses i em volia tornar a veure ben aviat.

La Meko posava cara d'incredulitat. La Taso era la seva millor amiga i no estava al corrent de res del que deia —i, per tant, el meu secret no tenia cap indici de versemblança. En qualsevol cas vaig voler insistir en aquella hipotètica història entre la Taso i jo. Volia posar en pràctica una altra teoria sobre la condició humana: la del desig col·lectiu.

Ens pensem que ens agraden les coses independentment de l'entorn. Que el nostre gust és exclusiu i fora de tota manipulació, però no és cert. Només cal veure com funcionen les modes i les tendències. Amb les persones hi ha inèrcies semblants. Ho vaig veure clar amb amics meus que els agradaven les mateixes noies que m'agradaven a mi. No era casualitat, era causalitat: ella m'agrada → ella t'agrada. Ja vam parlar a Mèxic d'aquest fenomen i el mecanisme psicològic que hi ha al darrere.

La meva confessió va fer dubtar la Meko. Notava com m'escanejava de cap a peus amb la mirada. Ja feia estona que jo havia portat la conversa al terreny sexual i el meu flirteig amb la cambrera del Gattolardo formava part d'aquell experiment científic: pretenia presentar-me davant la Meko com alguna cosa més que l'amic gran asexuat.

L'experiment no va acabar de donar els fruits esperats. En el xat de comiat continuava afegint la paraula clau 'amic' quan em deia que m'estimava. Algunes teories tenen marges d'error grans.
Li vaig respondre que jo també l’estimava i vaig agrair un cop més la sort d’haver coincidit en el camí d'aquella estrella georgiana.



maig 2019

Estats Units i Belize

El plat fort del viatge és un casament: el de l'Anne, l’amiga nord-americana que vaig conèixer navegant l'Amazones i que anys més tard vaig anar a veure a Washington per viure junts el somni americà. Com es va veure, dels somnis a la realitat hi ha tot un univers, l’Anne tenia parella i estava embarassada del seu primer fill. Una realitat implacable que sempre s'acaba imposant davant els meus deliris i un altre bon exemple de desajust cognitiu masculí.
Però ja ho sabíem que l'estudi de la condició humana no era un camí planer, oi? I la ciència és això: caure i tornar-se a aixecar.

Newark

L'aventura ianqui comença a la ciutat satèl·lit de Nova York: Newark. Havia triat un hotel al costat de l'aeroport perquè arribava al vespre de Barcelona i l'endemà al matí volava cap a Nova Orleans. Havia de ser una parada tècnica molt avorrida, però a l'avió no havia menjat res i era dissabte a la nit. Haig de reconèixer que el barri no era el millor per fer incursions nocturnes, no és dels llocs més segurs del país, tot i que en cap moment vaig tenir sensació d'inseguretat.

Al contrari, a La Rouge em sentia com a casa. El gangsta rap sonava tronador i havia rebentat els altaveus. A la clientela no semblava importar-li, estava com un ou i alguns saludaven el nouvingut. Era l'únic rostre pàl·lid i em sentia com el Warren Beatty a Bulworth buscant la seva Halle Berry. Però allò no era una pel·lícula de Hollywood, era el món real. Els greixos saturats fan estralls entre la població. El sector alimentari és un bon exemple de com indústries desregulades s'allunyen de l'òptim desitjat i poden provocar l'enverinament massiu de milions de persones. El sobrepès està tan estès que ha acabat modificant els patrons estètics. El cas més exagerat el protagonitzava una de les noies més grasses que he vist mai. Lluny d'acomplexar-se, s'exhibia com una model per la pista i es feia fotos amb tothom qui volgués.
L'obesitat mòrbida com a cànon de bellesa.

M'estava posant massa transcendental. Encara no havia aconseguit menjar res des de Barcelona i les cerveses em pujaven massa ràpid. Les companyies de baix cost transoceàniques surten cares. Eren quarts de quatre de la matinada i només quedava oberta una paradeta de pollastres a l'ast a dos dòlars la peça. El preu era sospitosament baix i m'havia promès menjar bé. M'havia comprat uns pantalons on hi havia de cabre el dia del casament, però la fam apretava. De camí a l’hotel rosegava aquell tros de carn amb voracitat quan em vaig creuar amb un home que s'havia adormit dret. Estava encorbat com si recollís una moneda del terra. Anava molt brut. El vaig despertar per ajudar-lo a seure a un banc, però en veure'm va començar a riure i a parlar amb amics imaginaris. Aquell pobre home formava part de l'exèrcit de dements sense sostre que surten a les nits a patrullar els carrers. Congèneres que han passat a ser invisibles mentre no s'acostin massa. Corren el risc de generar el mateix rebuig que els insectes i rates amb qui comparteixen hàbitat i recursos. Li vaig donar un tros de pollastre i me'n vaig anar a dormir.
Si us ha entrat mal rotllo, espereu-vos a l’espectacle de Nova Orleans.

Nova Orleans

Saps que has arribat al barri francès de Nova Orleans quan comences a veure gent tirada per terra. Pertanyen a dues realitats ben diferents: els primers estan de festa i porten l’avituallament típic dels comiats de solter: consoladors al cap i disfresses absurdes; els segons viuen en la més absoluta misèria. Veure amb quina harmonia convivien aquells dos mons em produïa nàusees. Mai havia vist un nivell de mendicitat tan alt on els sense sostre estan en condicions tan precàries. Veia complicat passar-m'ho bé en aquell entorn. Havia triat aquella ciutat de Louisiana per la seva oferta nocturna, és clar, no te l'acabes, però és complicat gaudir la ruta de bars mentre veus adolescents drogades i inconscients amb un cartell que posa: “Ajuda'm, estic prenyada”.

Vaig optar per posar-me les ulleres d'economista i estudiar el capitalisme. Concretament el capitalisme de la pobresa.
La competència per captar els dòlars dels turistes era ferotge. Supervivència darwiniana implacable. Els missatges escrits en els cartrons per a demanar almoina estaven redactats amb bona lletra i pretenien ser originals per cridar l'atenció:

—Per què mentir? Necessito comprar herba.
—Soc massa lletja per ser puta, ajuda'm.
—Que et follin! Dona'm un dòlar!

Em va impressionar especialment un home gran que duia una bastida al voltant del coll per aguantar el pes del cap quan hi ha lesions a la columna. Aquells pobres desgraciats la palmaven com mosques. Els més afortunats eren reciclats en altres sectors de la indústria turística amb més o menys fortuna. Per exemple, l'home que em va gestionar l'excursió als aiguamolls era un professional. Dominava a la perfecció totes les tècniques de màrqueting i em va vendre l'excursió més cara amb molta facilitat.

—La meva feina és que estalviïs diners, Josep!

No és per treure-li mèrits al comercial, però a mi m'ho encolomen tot. L'excursió regular semblava més divertida. Hi havia molta més gent i s’hi havia improvisat una festa a coberta. A més, els caimans del parc eren els mateixos. Els que havíem escollit l'excursió VIP amb llanxa privada els miràvem amb enveja i un pèl avergonyits de qui se sap estafat.

Al vespre em dirigia als peus dels hotels Marriott i Sheraton per veure l’espectacle de @realbongoman, un talent sobrenatural.

—Us rieu de mi perquè no coneixeu el meu nivell de dolor. És onze. Dolor polític sobretot.

Quan el dolor apareix en qualsevol de les seves múltiples cares se'l combat amb música, bon humor i un toc de bogeria.


Lynchburg

Al casament tothom em va tractar la mar de bé. La Greta gairebé se'm passa per la pedra i tot, fins a tal punt arriba l'hospitalitat dels virginians. Dic gairebé perquè al final va escollir un exemplar local. No li guardo rancúnia, el tiu estava molt bo i era molt ben parit. L'última vegada que els vaig veure marxar junts ella em mirava amb cara de circumstàncies.

—No pateixis Greta, jo també m’hauria enrotllat amb ell.

Van ser dies intensos. El casament queia en dissabte, el divendres, però, hi havia una prèvia, i el dijous la prèvia de la prèvia on vaig començar a conèixer els amics i familiars en el seu vessant més distès. Tothom explicava anècdotes i no paràvem de riure. El Sam sobretot, que es va pixar de riure. Literalment. Lluny d’avergonyir-se ens ensenyava orgullós les seves bermudes molles. Acabàvem de començar la marató de celebracions i ell ja ho estava donant tot. A Lynchburg hi havia molt nivell, ja calia que em preparés.

Els parlaments durant la cerimònia van ser molt emotius, amb el toc just d’humor i llagrimeta. Tots eren excel·lents oradors i em veia novament dins d'una pel·lícula de Hollywood. Un matrimoni jove amics de la núvia em buscaven parella. No entenien com algú tan simpàtic com jo, vestit d'aquella manera tan exòtica, no estigués acompanyat. Jo pensava el mateix.

—Has vist la noia del vestit blau? Treu-la a ballar!

Just acostar-m'hi va aparèixer del no-res un tio saltant com si algú l'estigués electrocutant. Movia els braços com un ocellot abans d'arrencar el vol. Va començar a donar voltes al meu voltant per tot seguit arrambar-se a la noia del vestit blau. Ho vaig trobar ofensiu, però a ella semblava agradar-li. Al cap de poca estona va endur-se aquell energumen agafat de l'ala i ja no els vaig veure més. El matrimoni havia seguit atentament l'evolució dels esdeveniments i no se'ls veia satisfets amb els meus progressos.

—Espavila!

Tothom estava per mi. L'Anne no parava de presentar amics seus:

—Aquest cabró no para de viatjar! Ha estat a tot arreu!

El Sean, el flamant marit de l’Anne, es preocupava que sempre tingués una copa a la mà i no em faltés de res. És d'aquelles persones amb un do natural per a relacionar-se amb la gent. Recordo el seu sogre parlant d'ell a la cerimònia destacant com havia triomfat tirant endavant un parell de restaurants a la ciutat. El Sean era la viva imatge del somni americà: èxit empresarial amb una dona extraordinària i tres criatures adorables.

El volum de convidats s'anava reduint a mesura que avançava la nit fins a quedar només les aus nocturnes, entre les quals hi havia la Greta. Estava interessada en la política i tot el que estava passant a Catalunya. Les imatges fent la volta al món de la policia espanyola apallissant votants en el referèndum de l’1 d’octubre fou un punt d'inflexió i van canviar la perspectiva a molta gent. Abans d’aquesta data em treien el tema amb escepticisme i hostilitat: “Per què sou tan egoistes?”, després amb simpatia i empatia: “Quan us independitzeu?”.

Jo no en parlo quan viatjo. Em dedico a temps complet a estudiar la condició humana, però la Greta tenia curiositat i jo li responia totes les preguntes que em feia. Vaig intentar treure'n profit posant-me en el paper del ciutadà compromès amb la democràcia i indefens davant la brutalitat d’un estat policial. Ella m'agafava pel braç per reconfortar-me. Jo li explicava compungit què dur era viure en un estat repressiu i la il·lusió que em feia ser als Estats Units; el paradigma de la llibertat. Ella m'abraçava fort. Tot anava la mar de bé fins que va aparèixer l'exemplar local, s'emportà la Greta davant dels meus morros i jo vaig donar la festa per acabada.

El matrimoni movia el cap en senyal de desaprovació, amb l’expressió de qui contempla un fracassat, un looser, el pitjor que poden dir-te al país on els somnis es fan realitat.




Belize

M'esperen un parell d'hores de turment a alta mar. La culpa la té el Gran Forat Blau de Belize, una obra mestra de la naturalesa, un paisatge sobrenatural. Em concentro a no vomitar a sobre dels meus companys de travessia, no és bona manera de fer nous amics. Intento distreure'm amb el ritual d'aparellament que es manifesta davant meu, un dels meus passatemps preferits. Sempre s'aprenen coses.

Un nord-americà vol lligar-se una francesa. Fa estona que desplega tot el seu arsenal de seducció, ja sabeu, parlant bé d'ell mateix per impressionar-la. Mentidetes amunt, mentidetes avall, però sense abusar-ne gaire perquè tot sigui creïble. Ella l’escolta amb educació i de tant en tant deixa anar un: “Ostres!”, “De veritat?”, “Que bé!”, però són respostes automàtiques. El seu llenguatge corporal no enganya i ni s'esforça a dissimular els badalls. Li seria absolutament igual si aquell fantasma saltés per la borda i fos triturat pels motors de la nau. Ell no es dona per vençut i treu un altre tema de conversa, i un altre, i un altre.

Patró ben típic de qualsevol bestioleta d'aquest planeta: un mascle mostrant el seu repertori d'habilitats per intentar impressionar una femella. Em ve al cap la dansa de l'home ocell davant la noia del vestit blau al casament de l’Anne. No seria just riure-se'n. Només nosaltres sabem com n’és de dura la competència i com dol ser rebutjat una vegada, i una altra, i una altra.

Afortunadament, la dificultat més gran a la qual m’enfrontava a Cayo Caulker era decidir amb què acompanyar el plat de llagosta: amanida o arròs. La vida és tranquil·la, com a moltes illes del carib, i el temps passa a poc a poc. Al vespre la gent es reuneix per xerrar i beure cervesa.

A la taula del costat el nord-americà parla amb una altra noia. No se'l veu afectat per les carabasses de fa unes hores i aquesta vegada sí que hi veig possibilitats. Ella sembla impressionada per la immersió d'aquest matí al Gran Forat Blau. Es veu que es baixa molt avall i és una activitat molt perillosa, només apta per a submarinistes experts.

Els dies que em quedaven al país vaig decidir passar-los a San Ignacio, un poblet a tocar de la frontera amb Guatemala. El vaig escollir per visitar una cova impressionant que hi ha als voltants i que forma part de l'arqueologia funerària dels maies. Al bus de línia per arribar-hi vaig conèixer l'Steven. Tornava de la capital després de vendre hortalisses i pollastres que criava ell mateix. Ens vam caure bé de seguida i em va convidar a dinar a casa seva el següent diumenge amb la seva família. No deixaria de ser un fet anecdòtic si no fos perquè l'Steven era amish. L'atzar havia tornat a jugar a favor meu, no em creia la sort que havia tingut. Em venia al cap la pel·lícula Único Testigo. M'enamoraria com el Harrison Ford d'una bella donzella amish? Com em comunicaria amb una noia que viu sense tecnologia? Hauria de tornar a aprendre a escriure cartes a mà? Com li enviaria vídeos del Chomsky?

Moltes incògnites m'amoïnaven de camí cap al poblet amish. El Manuel, el taxista que m'hi portava, era originari de Guatemala i tenia sis fills: cinc amb la primera dona, un amb la segona i m’assegurava convençut que no en tindria cap amb la tercera. Tot i que ella en volia tenir. Al Manuel li costava entendre a les dones.

—Són molt geloses —es queixava—. Un home és un home. I a vegades se te’n va la vista quan veus una dona guapa.

Crec, Manuel, que se te’n van més coses que la vista, però també crec que a vegades és millor callar i escoltar.

—Hi ha molta feina amb el turisme a Belize, però els turistes es malfien dels taxistes i no ens tracten amb respecte. És per culpa dels morenos, no se saben comportar i es pensen que tot això és seu. Els maies i mestissos hi érem abans.

Quan el Manuel parla dels morenos es refereix a la població negra, descendents dels esclaus africans. S'ha de dir que el Manuel era bastant moreno, però pel que deia es devia incloure en la categoria dels mestissos.

El mestissatge no està exempt de problemes i des del poder sempre hi ha algú per treure'n rèdit polític. No cal que posi exemples a casa nostra. És un discurs que històricament s'ha demostrat que pot acabar molt malament, però els humans tenim molt mala memòria. Els de dalt es deuen fotre un fart de riure veient com els de baix es van tirant merda els uns als altres: els mestissos contra els negres, els negres contra els blancs, els blancs contra els grocs i tots contra els immigrants. Al Manuel li vaig dir el mateix que dic a tothom:

—Primer, la delinqüència està relacionada amb la pobresa i no amb el color de la pell, ètnia o país d'origen. I segon, com a norma general desconfia dels discursos que criminalitzen a grups de gent.

A la comunitat amish tothom era blanc, ros i amb els ulls blaus. La família de l'Steven em va tractar com un rei. El menjar era boníssim, vam passejar amb carro de tracció animal i em van presentar tots els veïns. Estaven molt interessats en mi i en les notícies del món exterior. Jo al·lucinava ser enmig d'aquella gent que per iniciativa pròpia havia decidit aïllar-se d'una realitat que no els agradava.

Em moria ganes de fer fotos, sobretot amb la filla gran, però per respecte vaig aguantar-me. Si la vols tornar a veure, haurà de ser en persona —em deia a mi mateix. No sé si em convenia; aquell àngel tenia uns ulls tan blaus que podia fer de mi el que desitgés. Us imagineu, convertit en gendre modèlic d'una família amish? Jo tampoc. Hi hauria molta feina a fer, no ens enganyem, però tampoc caiguem en l'error de subestimar el poder transformador de la màgia femenina.
Ens vam donar l'adreça postal i vam acomiadar-nos amb encaixades de mans i una abraçada.

El Manuel m'esperava puntual amb el taxi per portar-me de retorn al segle XXI.

—Interessant, oi? Els amish són bona gent. Els mennonites de més al nord són diferents, s'ha de vigilar. Beuen alcohol i de tant en tant hi ha problemes.

No me l'escoltava. Havia estat en un lloc màgic, un laboratori perfecte per l'estudi de la condició humana. M'hi hauria estat una setmana sencera. No em treia del cap l'Steve i la seva família. La decisió de marxar de Kansas per anar-se'n a viure en aquell racó de món no devia ser fàcil.
 
D’alguna manera la nostra vida és el resultat de les decisions que hem anat prenent, unes sense importància i d'altres transcendentals i irreversibles. Són aquestes últimes les que sovint provoquen comportaments del tot inesperats. Més endavant analitzarem com les decisions complicades —anar-se’n a viure junts, signar una hipoteca o tenir fills, per exemple— poden desestabilitzar-nos fins a extrems insospitats. Habitualment, del “jo controlo” al “no sé què estic fent amb la meva vida”, hi ha al darrere una decisió important. El risc d’infidelitat creix exponencialment en aquests períodes d’incertesa i tinc amigues que han fet coses molt estranyes. M'he documentat a consciència i he vist coses que els humans no creuríeu. Ja sabeu que no m'hi poso per poc.



agost 2018

Xina i Corea del Nord

Vaig viatjar a la Xina per visitar una noia que no tenia ganes de veure'm. Sí amics, així porto la brúixola. Sort que per viatjar no calen raons, amb excuses n'hi ha prou. Havia conegut la Liu a Copenhaguen l'estiu passat i ens escrivíem sovint:

—A veure quan vens a Pequín, Josep. Depèn de com vagi de feina t’acompanyaré uns dies a visitar les ciutats del nord.
—Ostres, això seria increïble!


Hi havia ganes de retrobar-se i reaccionava amb alegria quan l'informava dels meus plans de ser allà al febrer:

—Ja tinc el visat per anar a la Xina!
—Que bé!


Però a mesura que s'acostava la data es mostrava menys eufòrica i el dia que vaig aterrar a Pequín van començar a aparèixer tota una bateria d'excuses per no veure'ns: que si tenia molta feina, que si no es trobava massa bé, que si tenia familiars a casa amb motiu d’any nou... Me les conec totes; a hores d'ara podria fer una tesi doctoral.

Per sort els meus plans no depenien dels capricis d'aquella noia i tenia pla B. Concretament, dos plans B.

Corea del Nord

Les imatges que es despleguen davant nostre són dantesques: ciutats devastades per les bombes, nens plorant sota les runes al costat dels seus familiars mutilats...
El Fran no sembla impressionat per la propaganda nord-coreana. No se'l veu gens afectat pel documental. De fet, diria que és feliç. El cafè del museu de la guerra de Pyongyang és sorprenentment bo, gens típic d’aquell indret de l'est asiàtic, i un reportatge sobre napalm i destrucció no li espatllarà el moment.

—No està gens malament, no —repeteix mentre assaboreix el cafè en una tassa minúscula.

Amb el Fran compartim habitació i ens hem arribat a conèixer una mica. No hi veu gaire i és sord d'una orella. Entre els dos no en fem un. Fa tres anys que no beu:

—Hi ha moments a la vida que has de prendre decisions radicals com aquesta si vols arribar a conèixer els teus nets.

En boca de qualsevol altre sonaria a exageració, però el Fran era irlandès i amb l'alcohol juguen en una altra lliga.
 
—Vull viatjar a Moçambic i a Tombuctú. M'agrada com sonen.

Criteri tan bo com un altre per sortir de casa i agafar un avió. Tothom en aquell grup era viatger nivell expert amb un punt friqui per embarcar-se en una expedició com aquella. La curta estada al país va desenvolupar-se sense contratemps destacables.
Millor, poca broma amb els nord-coreans. El guia ens explicava com feia pocs anys havien detingut un estudiant nord-americà per endur-se’n un estendard de l'hotel on dormia. El van fotre a la presó d'on va sortir en coma per morir poc després als Estats Units.

El documental no afluixa: parla de “les forces agressores imperialistes” per referir-se a l'exèrcit dels Estats Units. El missatge és poc subtil i ens rebota. Nosaltres, els occidentals, estem sotmesos a mètodes de persuasió molt més sofisticats. No en va, cada any es destinen milers de milions de dòlars a indústries com l'audiovisual per manipular les nostres opinions. Els nord-coreans no són tan rics, però els resultats són sorprenentment semblants. O com s'explica que en societats més lliures i democràtiques com la nord-americana, amb accés gairebé il·limitat a la informació, s'acabi escollint de president un home més sonat i perillós que Kim Jong-un?

El Fran continua absort paladejant el seu cafè. De tant en tant aixeca la vista davant la pantalla gran que no para de reproduir imatges monstruoses.

—Més nens esquarterats sota les bombes? Més sofriment insuportable? El món se'n pot anar a la merda. A qui li importa? Aquest cafè està de puta mare.

M'esforçava perquè no se m'escapés el riure. El documental no feia gens de gràcia i no volia ofendre els oficials que ens escortaven.

Havent acabat amb els objectius militars, les bombes de les forces agressores imperialistes apuntaven a les preses dels rius provocant tsunamis que arrasaven camps d'arròs i la supervivència de tota una generació.
Made in USA: alimentant monstres durant dècades.

Tornant de l'expedició nord-coreana em vaig connectar a internet amb l'esperança de rebre notícies de la meva amiga xinesa. Segur que es moria de curiositat per conèixer les meves aventures a Corea del Nord; probablement hauria trobat un forat a la seva ocupada agenda per quedar i fer una cervesa.
Em vaig equivocar. La Liu no va donar senyals de vida a excepció d’una felicitació d'any nou amb el dibuix d'un porquet tirant-se pets.
Hora d'iniciar el segon pla B.

El temple budista

La rutina d'entrenaments comença ben d'hora a Wu Wei Si. Encara no són les set del matí i fa estona que caminem amb una pedra ben grossa sobre el cap. Les hem recollit al riu que baixa l'aigua del desgel de les muntanyes i les carreguem fent equilibris sense que caiguin a terra. És una de les moltes coses que un pot fer a la vida abans d'esmorzar. Vull aclarir que estic sobri. No arribo de festa ni res semblant. De fet, l'alcohol està prohibit al temple on he decidit passar una setmana practicant kungfu en companyia de monjos budistes.

Sobre el paper l'experiència pinta molt bé, però la realitat és molt diferent. Per començar, no hi ha mestres de kungfu. Les classes les donen alumnes avançats que han arribat abans. En el nostre cas s'encarrega d'entrenar-nos un noi holandès que m'irrita bastant. Pateix la síndrome del veterà de la mili. Individus que pel fet de portar més temps que tu s’atorguen una autoritat que no els correspon i que habitualment els ve massa gran.

L'hauríeu d’haver vist donant ordres: “Xxt! S'ha de menjar en silenci”, “Si us plau, Josep, quan serveixis l'arròs, comença pel de més edat”.
Havia d’esforçar-me per no buidar-li el bol de fideus al cap.

L'altre hàndicap és la vida espartana del monjo, començant per l'hora que es lleven al matí. No ho voleu saber. Encara no havia sortit el sol que ja els tenies al pati cantant. Una hora de rellotge repetint càntics acompanyats de garrotades a una campana gegant: “Gong! Gong!”. Les habitacions on dormíem eren molt bàsiques, amb els banys i les dutxes a l’exterior. La higiene brillava per la seva absència.

En qualsevol cas ja sabia a què venia i formava part de l’aventura. A favor hi havia el grup que m'acompanyava: un parell de francesos i quatre nord-americanes amb ganes de viure emocions fortes. També hi vivien un grup de xinesos que feien un interinatge de pràctiques budistes i taitxí. És en aquest entorn auster, lluny de la zona de confort, on es viuen experiències vitals i es forgen aliances importants que poden durar per sempre. Tenia clar que al cap d'una setmana acabaríem formant una família amb tota aquella gent —fins i tot amb l’holandès.

—Si us plau, Josep, està prohibit fer orgies a les habitacions.
—Apunta't que te’n mors de ganes.

Podria ben ser un final de pel·lícula, però no ho sabrem mai. L’aventura al temple Shaolin va acabar abans del desitjat perquè em vaig posar malalt.

Dali

Vaig arreplegar el cinturó negre dels virus xinesos. Tan bon punt vaig començar a notar els primers símptomes vaig fugir cap a Dali, la ciutat més propera, per instal·lar-me en una habitació amb llit doble, dutxa d'aigua calenta i un vàter per poder cagar assegut. La malaltia em va deixar fora de combat gairebé una setmana. No era la primera vegada que queia malalt, però allò estava fora d'escala, una experiència mística a l'alçada de les meditacions budistes dels monjos que havia hagut d’abandonar. Em passava gran part del temps dins l'habitació. Em situava enmig del llit cap per amunt amb les dues mans plegades sobre la panxa, admirant el llum del sostre i gaudint de la infinitat de textures del dolor i el malestar. Allò s'assemblava ben poc al premi que em volia regalar per acabar el Grau d'Economia després de sis anys de treball i amb un final de temporada èpic. Els viatges al lavabo, les dutxes d'aigua calenta i els ibuprofens se succeïen a un ritme vertiginós. La medicació la feia tirar avall amb els caldos de pollastre que em servien amablement al restaurant de l’hotel.

Febre, tos, mal de colls i mocs. Sempre podia ser pitjor: continuar vivint al temple i patir els càntics d’aquella colla de fanàtics acompanyats de percussions arrítmiques. No se m'acut millor manera d'embogir. Potser Buda em castigava per irreverent i pels meus pecats, que continuo cometent a bon ritme.

L'últim baluard a caure fou el meu estat d'ànim. Em considero una persona optimista, però començava a estar fart de tants dies patint. No m'ho mereixia, em feia molta llàstima i vaig donar entrada al pitjor virus de tots: el de la tristesa.

Quin espectacle més penós. Un superguerrer, heroi de mil batalles, capaç d'aguantar una hora en la posició del diamant, vençut per una infecció vírica. Als símptomes descrits anteriorment s’hi va sumar la dificultat per respirar. Les llàgrimes havien multiplicat per deu la mucositat als pulmons i m'havia obturat el sistema respiratori. Quasi soc el primer ésser humà que mor per culpa dels plors. Un fet que em produïa més llàstima encara.
Era un organisme ben deteriorat.

Però res dura per sempre i un bon dia el virus fou vençut, la febre va baixar i el sol s’alçà sobre l’extraordinària Dali. Sortint del meu cau, com qui es desperta després d’un llarg període d’hibernació, em vaig retrobar amb la Namaste.

Ens havíem conegut el primer dia, quan jo preparava la meva expedició al temple, i va al·lucinar quan li vaig explicar que havia vingut a fer arts marcials. La Namaste, com milers de milions de compatriotes seus arreu del país, era de vacances celebrant l'Any Nou xinès. S’allotjava al mateix hotel i vam quedar aquella mateixa tarda per visitar la ciutat antiga.

Una cita amb la Namaste, que interessant! Aquella noia era molt estranya, anava vestida sempre igual, es passava el dia enganxada al mòbil i llegint en veu alta fragments d'un llibret ronyós. Era un caramel·let per a un estudiós de la condició humana com jo. És cert que encara no em trobava massa bé, però tenir l'oportunitat de conèixer gent de l'altra punta del món és un privilegi. I qui sap si en uns dies no abandonaria la seva llitera en habitació quàdruple per fer-me companyia i introduir-me en els remeis terapèutics orientals que tant necessitava.

A les quatre de la tarda, puntual com un clau, la vaig anar a buscar per sortir a passejar. Era asseguda on sempre concentrada en la pantalla del mòbil i el seu llibret de versos secrets. Va aixecar la vista per sobre les ulleres, em va preguntar què volia per tot seguit confessar que li feia mandra acompanyar-me.

Era la segona xinesa que em plantava en menys d'una setmana, però si us haig de dir la veritat, no em va afectar gaire. Em començava a trobar bé i per fi podia abandonar la meva estricta dieta a base de caldo de pollastre. Em vaig dirigir a la millor cafeteria de la ciutat i em vaig recordar del Fran.

—La Liu em podia deixar tirat. La Namaste em podia deixar tirat. Cinc-cents milions de xineses em podien deixar tirat. El món se'n podia anar a la merda, a qui li importa? Aquest cafè està de puta mare.

En veritat Dali era molt més interessant que la Namaste. La ciutat antiga bullia d'activitat i no tenia res a veure amb les tones de ciment que caracteritzen les metròpolis xineses. Hi havia gent de tot el país gaudint de les vacances i em fascinava la multitud d'ètnies que es congregaven en aquell petit barri. Alguns d'ells estaven igual de fascinats de veure'm. No estaven acostumats a veure occidentals i els més atrevits es feien fotos amb mi. Xineses guapíssimes em miraven amb curiositat i sempre em tornaven el somriure. El contacte era molt superficial, però m'omplia i em feia feliç. Quina diferència amb Corea del Nord, allà tothom passava de tu. No m'ho esperava gens d'un país tan tancat al turisme. M’esperava més interacció amb els forasters, però semblava un home invisible passejant pels carrers de Pyongyang. A la Xina era tot el contrari, semblava que fos fosforescent.

La setmana a Dali em va canviar per sempre. Com tots els viatges de fet. Em vaig adonar que l'experiència vital que buscava al temple fent arts marcials la vaig viure en una habitació d'hotel aïllat del món. En un món saturat d'informació, on cada cop hi ha més soroll, costa més adonar-se de les coses importants. De tant en tant val la pena desconnectar el mòbil, tancar els ulls i esperar que la remor baixi. Si tens una mica de paciència, ben aviat apareixerà el teu ordre de prioritats. I si per aconseguir-ho cal agafar un avió fins a l'altra punta del món, s'agafa. El que sigui per expulsar el virus de la tristesa; un virus ben tòxic i destructor de vides. El meu ja era lluny, molt lluny, i amb ell marxava tot el malestar que havia arrossegat darrerament.

L’últim dia a Dali vaig conèixer la Xixi. Era una noia molt guapa de somriure magnètic que em mirava amb la curiositat de qui contacta per primera vegada amb extraterrestres. També s’allotjava al mateix hotel i els nostres xats reflectien el malestar d’haver-nos conegut tan tard:

—Quin greu que marxis! Podries quedar-te més dies.
—No puc, però tinc intenció de tornar a la Xina ben aviat.
—Depenent de la feina que tingui puc acompanyar-te uns dies i visitar les ciutats del nord.
—Ostres, això seria increïble!




febrer 2019