Brasil

—Et puc preguntar una cosa, Josep?
—Naturalment, dispara.

L'Adriana s'havia posat molt seriosa. Fins ara les converses havien estat lleugeres i festives, però la nostra amistat encetava una nova fase. Podia imaginar-me què li preocupava. Si una relació s'allarga prou, tard o d'hora arriba el moment 'hem de parlar', que consisteix bàsicament a exposar les teves intencions de cara al futur. Però l'Adriana i jo feia molt poc que ens coneixíem.
Tot anava molt de pressa.

—A tu t'agradaria que estigués tontejant amb un altre home mentre estem junts?
—Ostres... doncs la veritat és que no, però fes el que et sembli, només faltaria.
—Llavors per què ho estàs fent tu?

Hauria estat interessant que l'Adriana em gravés durant l'interrogatori per poder-vos mostrar la cara que vaig fer. M'esperava preguntes personals relacionades amb la solteria als quaranta: des de “per què no t'has casat mai” fins a versions menys diplomàtiques com “quin és el teu puto problema”. Però tot el que deia l'Adriana estava completament fora de guió.
L'idil·li amb aquella brasilera tenia els dies comptats. Cada relació té un temps de maduració, n'hi ha que duren un any, n'hi ha que duren tota una vida. L'Adriana i jo vam cremar totes les fases en menys d'una setmana.

La vaig conèixer la meva primera nit a São Luís en plena celebració de la victòria del Jair Bolsonaro a les eleccions. No seré jo qui critiqui l'Adriana per les seves idees polítiques, menys encara després de veure-la ballar. Aquella mateixa nit ja fèiem plans per passar el cap de setmana junts a un dels parcs naturals més espectaculars del nord del Brasil: els Lençóis Maranhenses.
Havia decidit anar-hi després d'una rebregada emocional que m'havia deixat el cap del revés. El meu cervell era com un rusc d'abelles després de rebre l'impacte d'un meteorit. Necessitava un canvi i no hauria pogut triar millor destí.
L'Adriana cuidaria de mi: “et prometo que esborraré la tristesa dels teus ulls i del teu cor”.

Si algú coneixia el dol era ella. Amb trenta-set anys havia perdut el seu marit en un accident de cotxe quedant-se sola amb una filla petita. Els meus problemes eren minúsculs contratemps comparats amb la vida d'aquella noia. I és per això que permetia l'Adriana acusar-me de qualsevol cosa, fins i tot de les que era innocent.

El paper de víctima el vaig explotar al màxim, vaig ser un pèl egoista, però em reconfortava tenir algú tan a prop una altra vegada. No ho faig mai, de fet tinc poques raons per queixar-me. Visc amb molta autonomia i moltes de les coses que em passen me les busco jo mateix.

—Tornaràs a ser feliç Josep. T’ho asseguro. Déu no va creuar els nostres camins en va.

Al Brasil, com en altres societats fonamentalistes, tard o d’hora acaba apareixent Déu. Per als brasilers és important i ben aviat volen saber quina opinió tens al respecte. Al llibre ja han sortit converses delicades sobre el tema a l’Iran, a Etiòpia i a Mèxic. Aquesta última fou especialment greu, ja que va ensorrar una prometedora amistat amb la Nayeli.

Recordo quan tenia vint anys intentant convèncer la meva parella de la irracionalitat de creure en Déu. Aleshores jo associava religió amb incultura i era realment frustrant veure com aquella noia, que duplicava la meva intel·ligència, podia viure amb aquell nivell de misticisme. Amb els anys vaig arribar a dues conclusions importants: la primera és que les persones no som racionals, i la segona és que molta gent no vol saber la veritat, vol viure tranquil·la.
Amb el temps he après que amb segons quins discursos no es va enlloc. Si m’importava poc que l’Adriana fos una ultra del Bolsonaro, encara m'importava menys que la Bíblia fos el seu llibre de capçalera.

—M’agradaria creure en Déu, però em costa molt Adriana. M’he educat en un entorn molt laic on es qüestiona absolutament tot... però envejo la fortalesa i coratge que la religió et dona per enfrontar-te a l’adversitat. Ho intento, però no puc!

Ah! Que lluny quedaven aquells discursos irreverents on afirmava que Déu només era un producte de la ment humana: “Déu no existeix! I si existís, seria un psicòpata per crear un món amb tant de sofriment”. Ni rastre quedava d’aquella pretesa superioritat moral que m’atorgava el meu ateisme militant. Una superioritat moral que no arrencava ovacions ni aplaudiments precisament. Tot el contrari. L’únic que aconseguia eren mirades de recel i desconfiança: “Si em foto al llit amb aquest tio, aniré a l’infern!”.

El nou discurs aconseguia l’efecte contrari. Em mostrava com una criatura que vaga perduda en la foscor i necessita l’ajuda d'una bona samaritana per tornar a la llum. En comptes de desconfiança despertava condescendència i molta, molta tendresa. L’Adriana cuidaria de mi. Les seves abraçades em protegien i em feien sentir segur. M’estrenyia la cara ben fort entre els seus pits i jo estava content.

La meva ruta inicial era recórrer la costa des de São Luís fins a Fortaleza, però conèixer l'Adriana tan aviat va alterar el recorregut. Em quedaria tota la setmana a São Luís. Durant el dia passejava pel passeig marítim, visitava mercats i m'atrevia amb la capoeira. Bàsicament feia temps fins que ella sortís de treballar per sopar junts. L'Adriana era agent immobiliària i el negoci anava molt bé en aquell racó del Brasil. Tenia molta feina venent pisos, però s'ho va poder combinar per escapar-nos uns dies junts.

São Luís em recordava molt la visita recent a la ciutat nord-americana de Nova Orleans, però amb diferències importants. Com vam veure, la ciutat de Louisiana s'ha convertit en un putiferi decadent amb multitud de turistes en coma etílic convivint amb indigents locals que malviuen al carrer. Això sí, els edificis de l'època colonial i les seves balconades enlluernadores estan en un estat de conservació excel·lent.

A la ciutat brasilera existeix un altre ordre de prioritats. La població està en millor estat que els seus carrers i edificis. Això no vol dir que no hi hagi problemes, sobretot al centre històric on hi havia la pousada on m'allotjava. El Marcos, el madrileny que regentava l'hostal, m'orientava per la zona i em recordava de tancar bé l'enreixat quan sortís a donar un vol. Des de la meva habitació sentia la música de la capoeira, un gimnàs amb una important tasca d'integració per a joves amb problemes de reinserció. El mestre Bamba s'encarregava que els veïns de São Luís practiquessin esport i es concentressin en tombarelles i salts mortals en comptes de robar als turistes.

L'Adriana no entenia què feia amb aquells vagabundos, ella preferia el nord, les platges, i que la convidés a les marisqueries del passeig marítim.

Entre setmana tot anava com una seda, però la convivència dels darrers dies ho va precipitar tot. El divendres, conduint cap a Barreirinhas, fèiem plans de futur per veure’ns el febrer a Pinheiro i celebrar ‘o melhor carnaval do Maranhão’, el dissabte m’acusava de lligar amb una altra noia, i el diumenge jo volia marxar cap a casa.

—No estic tontejant amb ningú Adriana. No sé de què em parles —ella aixecava la cella. Se li havia activat el detector de mentides. —Et refereixes a aquella noia d’allà?
—Veus com saps de qui parlo?

Allò era interessant. Un acadèmic de la condició humana es deu en cos i ànima a l’estudi de la disciplina, fins i tot en els escenaris més adversos. Ja m’havia trobat en una situació semblant. Recordeu l’episodi de l’argentina dalt el ferri rumb a Formentera? Podria ser que aquella noia estigués lligant amb mi, l’Adriana se n’hagués adonat i jo no? Era una possibilitat. Ja hem analitzat amb escreix la meva pèssima capacitat a l’hora de desxifrar senyals femenins.

—Qui està tontejant, ella o jo?
—Tu Josep, tu.
—T’estàs confonent. Si estigués lligant amb ella, ho sabria. No soc tan despistat.

L’Adriana era molt desconfiada. Havia tingut males experiències amb els nois i tot era motiu de sospita. Vivia en un estat d’alerta continu que feia molt difícil relaxar-se. Tenia l'altra noia a la taula del davant i per no mirar-la havia de mirar el plat de peix arrebossat amb patates fregides o entretenir-me observant el sostre. Em començaven a fer mal les cervicals. Al cap d’una estona em va demanar que no li tingués en compte, que m’hi havia d’acostumar.

—As mulheres brasileiras são muito apaixonadas —em deia, però allò no tenia res a veure amb la passió. Allò era una altra cosa.

Les nostres converses aviat derivaven en retrets i acusacions. L'últim dia plegats va aparèixer una clau d'hotel al terra del seu cotxe.

—Només pot ser teva, ets l'únic que ha pujat al cotxe darrerament. T'has fotut al llit amb una altra?

Era la primera vegada que veia aquell tros de cartró, us ho ben juro, però les meves explicacions no l'acabaven de convèncer. Ni el meu posat de bon minyó funcionava. A ulls de l'Adriana era culpable.

—La fe que tens en Déu l'hauries de dipositar en les persones.

Però l'Adriana no m'escoltava. Havia patit molt, tenia mal currículum amb els homes i per ella érem poc més que una polla amb potes que calia lligar curt.

A mi no m'agradava haver-me de justificar constantment. I que consti que també tinc el meu costat fosc, que no ens enganyem és força diversificat. Faig coses de les quals no em sento gens orgullós i em costa deixar de fer-les.
Normalment, aquest costat fosc tarda a aparèixer. Al principi tots som capaços de mostrar la nostra millor cara, és més endavant que la merda comença a surar. Però amb l'Adriana tot anava molt de pressa. Feia una setmana que ens havíem conegut i ja semblàvem un matrimoni mal avingut.

No suporto el conflicte. Els meus amics diuen que no suporto el compromís. No, no suporto el conflicte i me n'allunyo tant com puc. N'hi ha que malauradament t'hi has d'enfrontar, d'altres afortunadament tens l'opció d'agafar el vol de tornada i enterrar-lo per sempre més.



octubre 2018