—A veure quan vens a Pequín, Josep. Depèn de com vagi de feina t’acompanyaré uns dies a visitar les ciutats del nord.
—Ostres, això seria increïble!
Hi havia ganes de retrobar-se i reaccionava amb alegria quan l'informava dels meus plans de ser allà al febrer:
—Ja tinc el visat per anar a la Xina!
—Que bé!
Però a mesura que s'acostava la data es mostrava menys eufòrica i el dia que vaig aterrar a Pequín van començar a aparèixer tota una bateria d'excuses per no veure'ns: que si tenia molta feina, que si no es trobava massa bé, que si tenia familiars a casa amb motiu d’any nou... Me les conec totes; a hores d'ara podria fer una tesi doctoral.
Per sort els meus plans no depenien dels capricis d'aquella noia i tenia pla B. Concretament, dos plans B.
—Que bé!
Però a mesura que s'acostava la data es mostrava menys eufòrica i el dia que vaig aterrar a Pequín van començar a aparèixer tota una bateria d'excuses per no veure'ns: que si tenia molta feina, que si no es trobava massa bé, que si tenia familiars a casa amb motiu d’any nou... Me les conec totes; a hores d'ara podria fer una tesi doctoral.
Per sort els meus plans no depenien dels capricis d'aquella noia i tenia pla B. Concretament, dos plans B.
Corea del Nord
Les imatges que es despleguen davant nostre són dantesques: ciutats devastades per les bombes, nens plorant sota les runes al costat dels seus familiars mutilats...
El Fran no sembla impressionat per la propaganda nord-coreana. No se'l veu gens afectat pel documental. De fet, diria que és feliç. El cafè del museu de la guerra de Pyongyang és sorprenentment bo, gens típic d’aquell indret de l'est asiàtic, i un reportatge sobre napalm i destrucció no li espatllarà el moment.
Les imatges que es despleguen davant nostre són dantesques: ciutats devastades per les bombes, nens plorant sota les runes al costat dels seus familiars mutilats...
El Fran no sembla impressionat per la propaganda nord-coreana. No se'l veu gens afectat pel documental. De fet, diria que és feliç. El cafè del museu de la guerra de Pyongyang és sorprenentment bo, gens típic d’aquell indret de l'est asiàtic, i un reportatge sobre napalm i destrucció no li espatllarà el moment.
—No està gens malament, no —repeteix mentre assaboreix el cafè en una tassa minúscula.
Amb el Fran compartim habitació i ens hem arribat a conèixer una mica. No hi veu gaire i és sord d'una orella. Entre els dos no en fem un. Fa tres anys que no beu:
—Hi ha moments a la vida que has de prendre decisions radicals com aquesta si vols arribar a conèixer els teus nets.
En boca de qualsevol altre sonaria a exageració, però el Fran era irlandès i amb l'alcohol juguen en una altra lliga.
—Vull viatjar a Moçambic i a Tombuctú. M'agrada com sonen.
Criteri tan bo com un altre per sortir de casa i agafar un avió. Tothom en aquell grup era viatger nivell expert amb un punt friqui per embarcar-se en una expedició com aquella. La curta estada al país va desenvolupar-se sense contratemps destacables.
Millor, poca broma amb els nord-coreans. El guia ens explicava com feia pocs anys havien detingut un estudiant nord-americà per endur-se’n un estendard de l'hotel on dormia. El van fotre a la presó d'on va sortir en coma per morir poc després als Estats Units.
El documental no afluixa: parla de “les forces agressores imperialistes” per referir-se a l'exèrcit dels Estats Units. El missatge és poc subtil i ens rebota. Nosaltres, els occidentals, estem sotmesos a mètodes de persuasió molt més sofisticats. No en va, cada any es destinen milers de milions de dòlars a indústries com l'audiovisual per manipular les nostres opinions. Els nord-coreans no són tan rics, però els resultats són sorprenentment semblants. O com s'explica que en societats més lliures i democràtiques com la nord-americana, amb accés gairebé il·limitat a la informació, s'acabi escollint de president un home més sonat i perillós que Kim Jong-un?
El Fran continua absort paladejant el seu cafè. De tant en tant aixeca la vista davant la pantalla gran que no para de reproduir imatges monstruoses.
—Més nens esquarterats sota les bombes? Més sofriment insuportable? El món se'n pot anar a la merda. A qui li importa? Aquest cafè està de puta mare.
M'esforçava perquè no se m'escapés el riure. El documental no feia gens de gràcia i no volia ofendre els oficials que ens escortaven.
Havent acabat amb els objectius militars, les bombes de les forces agressores imperialistes apuntaven a les preses dels rius provocant tsunamis que arrasaven camps d'arròs i la supervivència de tota una generació.
Made in USA: alimentant monstres durant dècades.
Tornant de l'expedició nord-coreana em vaig connectar a internet amb l'esperança de rebre notícies de la meva amiga xinesa. Segur que es moria de curiositat per conèixer les meves aventures a Corea del Nord; probablement hauria trobat un forat a la seva ocupada agenda per quedar i fer una cervesa.
Em vaig equivocar. La Liu no va donar senyals de vida a excepció d’una felicitació d'any nou amb el dibuix d'un porquet tirant-se pets.
Hora d'iniciar el segon pla B.
El temple budista
La rutina d'entrenaments comença ben d'hora a Wu Wei Si. Encara no són les set del matí i fa estona que caminem amb una pedra ben grossa sobre el cap. Les hem recollit al riu que baixa l'aigua del desgel de les muntanyes i les carreguem fent equilibris sense que caiguin a terra. És una de les moltes coses que un pot fer a la vida abans d'esmorzar. Vull aclarir que estic sobri. No arribo de festa ni res semblant. De fet, l'alcohol està prohibit al temple on he decidit passar una setmana practicant kungfu en companyia de monjos budistes.
Sobre el paper l'experiència pinta molt bé, però la realitat és molt diferent. Per començar, no hi ha mestres de kungfu. Les classes les donen alumnes avançats que han arribat abans. En el nostre cas s'encarrega d'entrenar-nos un noi holandès que m'irrita bastant. Pateix la síndrome del veterà de la mili. Individus que pel fet de portar més temps que tu s’atorguen una autoritat que no els correspon i que habitualment els ve massa gran.
L'hauríeu d’haver vist donant ordres: “Xxt! S'ha de menjar en silenci”, “Si us plau, Josep, quan serveixis l'arròs, comença pel de més edat”.
Havia d’esforçar-me per no buidar-li el bol de fideus al cap.
L'altre hàndicap és la vida espartana del monjo, començant per l'hora que es lleven al matí. No ho voleu saber. Encara no havia sortit el sol que ja els tenies al pati cantant. Una hora de rellotge repetint càntics acompanyats de garrotades a una campana gegant: “Gong! Gong!”. Les habitacions on dormíem eren molt bàsiques, amb els banys i les dutxes a l’exterior. La higiene brillava per la seva absència.
En qualsevol cas ja sabia a què venia i formava part de l’aventura. A favor hi havia el grup que m'acompanyava: un parell de francesos i quatre nord-americanes amb ganes de viure emocions fortes. També hi vivien un grup de xinesos que feien un interinatge de pràctiques budistes i taitxí. És en aquest entorn auster, lluny de la zona de confort, on es viuen experiències vitals i es forgen aliances importants que poden durar per sempre. Tenia clar que al cap d'una setmana acabaríem formant una família amb tota aquella gent —fins i tot amb l’holandès.
La rutina d'entrenaments comença ben d'hora a Wu Wei Si. Encara no són les set del matí i fa estona que caminem amb una pedra ben grossa sobre el cap. Les hem recollit al riu que baixa l'aigua del desgel de les muntanyes i les carreguem fent equilibris sense que caiguin a terra. És una de les moltes coses que un pot fer a la vida abans d'esmorzar. Vull aclarir que estic sobri. No arribo de festa ni res semblant. De fet, l'alcohol està prohibit al temple on he decidit passar una setmana practicant kungfu en companyia de monjos budistes.
Sobre el paper l'experiència pinta molt bé, però la realitat és molt diferent. Per començar, no hi ha mestres de kungfu. Les classes les donen alumnes avançats que han arribat abans. En el nostre cas s'encarrega d'entrenar-nos un noi holandès que m'irrita bastant. Pateix la síndrome del veterà de la mili. Individus que pel fet de portar més temps que tu s’atorguen una autoritat que no els correspon i que habitualment els ve massa gran.
L'hauríeu d’haver vist donant ordres: “Xxt! S'ha de menjar en silenci”, “Si us plau, Josep, quan serveixis l'arròs, comença pel de més edat”.
Havia d’esforçar-me per no buidar-li el bol de fideus al cap.
L'altre hàndicap és la vida espartana del monjo, començant per l'hora que es lleven al matí. No ho voleu saber. Encara no havia sortit el sol que ja els tenies al pati cantant. Una hora de rellotge repetint càntics acompanyats de garrotades a una campana gegant: “Gong! Gong!”. Les habitacions on dormíem eren molt bàsiques, amb els banys i les dutxes a l’exterior. La higiene brillava per la seva absència.
En qualsevol cas ja sabia a què venia i formava part de l’aventura. A favor hi havia el grup que m'acompanyava: un parell de francesos i quatre nord-americanes amb ganes de viure emocions fortes. També hi vivien un grup de xinesos que feien un interinatge de pràctiques budistes i taitxí. És en aquest entorn auster, lluny de la zona de confort, on es viuen experiències vitals i es forgen aliances importants que poden durar per sempre. Tenia clar que al cap d'una setmana acabaríem formant una família amb tota aquella gent —fins i tot amb l’holandès.
—Si us plau, Josep, està prohibit fer orgies a les habitacions.
—Apunta't que te’n mors de ganes.
Podria ben ser un final de pel·lícula, però no ho sabrem mai. L’aventura al temple Shaolin va acabar abans del desitjat perquè em vaig posar malalt.
Dali
Vaig arreplegar el cinturó negre dels virus xinesos. Tan bon punt vaig començar a notar els primers símptomes vaig fugir cap a Dali, la ciutat més propera, per instal·lar-me en una habitació amb llit doble, dutxa d'aigua calenta i un vàter per poder cagar assegut. La malaltia em va deixar fora de combat gairebé una setmana. No era la primera vegada que queia malalt, però allò estava fora d'escala, una experiència mística a l'alçada de les meditacions budistes dels monjos que havia hagut d’abandonar. Em passava gran part del temps dins l'habitació. Em situava enmig del llit cap per amunt amb les dues mans plegades sobre la panxa, admirant el llum del sostre i gaudint de la infinitat de textures del dolor i el malestar. Allò s'assemblava ben poc al premi que em volia regalar per acabar el Grau d'Economia després de sis anys de treball i amb un final de temporada èpic. Els viatges al lavabo, les dutxes d'aigua calenta i els ibuprofens se succeïen a un ritme vertiginós. La medicació la feia tirar avall amb els caldos de pollastre que em servien amablement al restaurant de l’hotel.
Febre, tos, mal de colls i mocs. Sempre podia ser pitjor: continuar vivint al temple i patir els càntics d’aquella colla de fanàtics acompanyats de percussions arrítmiques. No se m'acut millor manera d'embogir. Potser Buda em castigava per irreverent i pels meus pecats, que continuo cometent a bon ritme.
L'últim baluard a caure fou el meu estat d'ànim. Em considero una persona optimista, però començava a estar fart de tants dies patint. No m'ho mereixia, em feia molta llàstima i vaig donar entrada al pitjor virus de tots: el de la tristesa.
Quin espectacle més penós. Un superguerrer, heroi de mil batalles, capaç d'aguantar una hora en la posició del diamant, vençut per una infecció vírica. Als símptomes descrits anteriorment s’hi va sumar la dificultat per respirar. Les llàgrimes havien multiplicat per deu la mucositat als pulmons i m'havia obturat el sistema respiratori. Quasi soc el primer ésser humà que mor per culpa dels plors. Un fet que em produïa més llàstima encara.
Era un organisme ben deteriorat.
Però res dura per sempre i un bon dia el virus fou vençut, la febre va baixar i el sol s’alçà sobre l’extraordinària Dali. Sortint del meu cau, com qui es desperta després d’un llarg període d’hibernació, em vaig retrobar amb la Namaste.
Ens havíem conegut el primer dia, quan jo preparava la meva expedició al temple, i va al·lucinar quan li vaig explicar que havia vingut a fer arts marcials. La Namaste, com milers de milions de compatriotes seus arreu del país, era de vacances celebrant l'Any Nou xinès. S’allotjava al mateix hotel i vam quedar aquella mateixa tarda per visitar la ciutat antiga.
Una cita amb la Namaste, que interessant! Aquella noia era molt estranya, anava vestida sempre igual, es passava el dia enganxada al mòbil i llegint en veu alta fragments d'un llibret ronyós. Era un caramel·let per a un estudiós de la condició humana com jo. És cert que encara no em trobava massa bé, però tenir l'oportunitat de conèixer gent de l'altra punta del món és un privilegi. I qui sap si en uns dies no abandonaria la seva llitera en habitació quàdruple per fer-me companyia i introduir-me en els remeis terapèutics orientals que tant necessitava.
A les quatre de la tarda, puntual com un clau, la vaig anar a buscar per sortir a passejar. Era asseguda on sempre concentrada en la pantalla del mòbil i el seu llibret de versos secrets. Va aixecar la vista per sobre les ulleres, em va preguntar què volia per tot seguit confessar que li feia mandra acompanyar-me.
Era la segona xinesa que em plantava en menys d'una setmana, però si us haig de dir la veritat, no em va afectar gaire. Em començava a trobar bé i per fi podia abandonar la meva estricta dieta a base de caldo de pollastre. Em vaig dirigir a la millor cafeteria de la ciutat i em vaig recordar del Fran.
Vaig arreplegar el cinturó negre dels virus xinesos. Tan bon punt vaig començar a notar els primers símptomes vaig fugir cap a Dali, la ciutat més propera, per instal·lar-me en una habitació amb llit doble, dutxa d'aigua calenta i un vàter per poder cagar assegut. La malaltia em va deixar fora de combat gairebé una setmana. No era la primera vegada que queia malalt, però allò estava fora d'escala, una experiència mística a l'alçada de les meditacions budistes dels monjos que havia hagut d’abandonar. Em passava gran part del temps dins l'habitació. Em situava enmig del llit cap per amunt amb les dues mans plegades sobre la panxa, admirant el llum del sostre i gaudint de la infinitat de textures del dolor i el malestar. Allò s'assemblava ben poc al premi que em volia regalar per acabar el Grau d'Economia després de sis anys de treball i amb un final de temporada èpic. Els viatges al lavabo, les dutxes d'aigua calenta i els ibuprofens se succeïen a un ritme vertiginós. La medicació la feia tirar avall amb els caldos de pollastre que em servien amablement al restaurant de l’hotel.
Febre, tos, mal de colls i mocs. Sempre podia ser pitjor: continuar vivint al temple i patir els càntics d’aquella colla de fanàtics acompanyats de percussions arrítmiques. No se m'acut millor manera d'embogir. Potser Buda em castigava per irreverent i pels meus pecats, que continuo cometent a bon ritme.
L'últim baluard a caure fou el meu estat d'ànim. Em considero una persona optimista, però començava a estar fart de tants dies patint. No m'ho mereixia, em feia molta llàstima i vaig donar entrada al pitjor virus de tots: el de la tristesa.
Quin espectacle més penós. Un superguerrer, heroi de mil batalles, capaç d'aguantar una hora en la posició del diamant, vençut per una infecció vírica. Als símptomes descrits anteriorment s’hi va sumar la dificultat per respirar. Les llàgrimes havien multiplicat per deu la mucositat als pulmons i m'havia obturat el sistema respiratori. Quasi soc el primer ésser humà que mor per culpa dels plors. Un fet que em produïa més llàstima encara.
Era un organisme ben deteriorat.
Però res dura per sempre i un bon dia el virus fou vençut, la febre va baixar i el sol s’alçà sobre l’extraordinària Dali. Sortint del meu cau, com qui es desperta després d’un llarg període d’hibernació, em vaig retrobar amb la Namaste.
Ens havíem conegut el primer dia, quan jo preparava la meva expedició al temple, i va al·lucinar quan li vaig explicar que havia vingut a fer arts marcials. La Namaste, com milers de milions de compatriotes seus arreu del país, era de vacances celebrant l'Any Nou xinès. S’allotjava al mateix hotel i vam quedar aquella mateixa tarda per visitar la ciutat antiga.
Una cita amb la Namaste, que interessant! Aquella noia era molt estranya, anava vestida sempre igual, es passava el dia enganxada al mòbil i llegint en veu alta fragments d'un llibret ronyós. Era un caramel·let per a un estudiós de la condició humana com jo. És cert que encara no em trobava massa bé, però tenir l'oportunitat de conèixer gent de l'altra punta del món és un privilegi. I qui sap si en uns dies no abandonaria la seva llitera en habitació quàdruple per fer-me companyia i introduir-me en els remeis terapèutics orientals que tant necessitava.
A les quatre de la tarda, puntual com un clau, la vaig anar a buscar per sortir a passejar. Era asseguda on sempre concentrada en la pantalla del mòbil i el seu llibret de versos secrets. Va aixecar la vista per sobre les ulleres, em va preguntar què volia per tot seguit confessar que li feia mandra acompanyar-me.
Era la segona xinesa que em plantava en menys d'una setmana, però si us haig de dir la veritat, no em va afectar gaire. Em començava a trobar bé i per fi podia abandonar la meva estricta dieta a base de caldo de pollastre. Em vaig dirigir a la millor cafeteria de la ciutat i em vaig recordar del Fran.
—La Liu em podia deixar tirat. La Namaste em podia deixar tirat. Cinc-cents milions de xineses em podien deixar tirat. El món se'n podia anar a la merda, a qui li importa? Aquest cafè està de puta mare.
En veritat Dali era molt més interessant que la Namaste. La ciutat antiga bullia d'activitat i no tenia res a veure amb les tones de ciment que caracteritzen les metròpolis xineses. Hi havia gent de tot el país gaudint de les vacances i em fascinava la multitud d'ètnies que es congregaven en aquell petit barri. Alguns d'ells estaven igual de fascinats de veure'm. No estaven acostumats a veure occidentals i els més atrevits es feien fotos amb mi. Xineses guapíssimes em miraven amb curiositat i sempre em tornaven el somriure. El contacte era molt superficial, però m'omplia i em feia feliç. Quina diferència amb Corea del Nord, allà tothom passava de tu. No m'ho esperava gens d'un país tan tancat al turisme. M’esperava més interacció amb els forasters, però semblava un home invisible passejant pels carrers de Pyongyang. A la Xina era tot el contrari, semblava que fos fosforescent.
La setmana a Dali em va canviar per sempre. Com tots els viatges de fet. Em vaig adonar que l'experiència vital que buscava al temple fent arts marcials la vaig viure en una habitació d'hotel aïllat del món. En un món saturat d'informació, on cada cop hi ha més soroll, costa més adonar-se de les coses importants. De tant en tant val la pena desconnectar el mòbil, tancar els ulls i esperar que la remor baixi. Si tens una mica de paciència, ben aviat apareixerà el teu ordre de prioritats. I si per aconseguir-ho cal agafar un avió fins a l'altra punta del món, s'agafa. El que sigui per expulsar el virus de la tristesa; un virus ben tòxic i destructor de vides. El meu ja era lluny, molt lluny, i amb ell marxava tot el malestar que havia arrossegat darrerament.
L’últim dia a Dali vaig conèixer la Xixi. Era una noia molt guapa de somriure magnètic que em mirava amb la curiositat de qui contacta per primera vegada amb extraterrestres. També s’allotjava al mateix hotel i els nostres xats reflectien el malestar d’haver-nos conegut tan tard:
—Quin greu que marxis! Podries quedar-te més dies.
—No puc, però tinc intenció de tornar a la Xina ben aviat.
—Depenent de la feina que tingui puc acompanyar-te uns dies i visitar les ciutats del nord.
—Ostres, això seria increïble!
febrer 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada