Jordània

No vaig trigar massa a perdre'm per la capital jordana. Si consulteu un mapa d'Amman veureu que no hi ha cap carrer en línia recta. Us confesso que la DiscoPub ja feia mala pinta abans d'entrar-hi, però començava a patir símptomes de deshidratació i necessitava beure.
— Només vull prendre una cervesa.
— Cap problema amic. Endavant.
En seure em vaig adonar que m’havia ficat en un prostíbul. Se'm va acostar una de les cambreres per prendre nota, es movia i em mirava d’una manera que hagués fet trontollar el mateix Al·là. La cervesa combinava prou bé amb el pica-pica de cortesia que em van servir i vaig relaxar-me. Dalt de l’escenari un cantant egipci feia de mestre de cerimònies i em va dedicar una de les seves cançons. La cambrera em va treure a ballar. L'audiència aplaudia i esclatava en sonores riallades.
Es deia Laila, era originària del Marroc i volia que la convidés a beure. Li vaig confessar que mai havia conegut una marroquina com ella i li vaig demanar si volia una foto junts, però ho va rebutjar amablement. M'explicava que les seves companyes de feina eren de llocs ben diversos com Síria o Indonèsia. Anava una mica borratxa; se la veia contenta i animada, però no podia dissimular una mirada trista. Vam estar una bona estona xerrant. Em costava entendre com una persona tan agradable com ella havia anat a parar a un cau tan sòrdid com aquell. Volia ajudar-la, però no sabia com fer-ho. El que sí que tenia clar era estalviar-li lliçons morals; primer, perquè no acostumo a atorgar-me aquesta autoritat, i segon, perquè no me les havia demanat. Vaig acabar-me la cervesa, em vaig acomiadar de la Laila, de l’egipci, de l’audiència i me’n vaig anar cap a casa.

L’endemà tocava visitar el mar Mort i m'hi portaria el taxista que m'havia vingut a buscar a l'aeroport, l'Ahmed. Ens havíem fet amics i em va prometre que després aniríem de festa a un lloc espectacular “ple de noies molt simpàtiques”, aquestes van ser les seves paraules. A Amman totes les discoteques són en hotels on invariablement es repeteix el mateix patró: homes jordans i dones estrangeres. En el primer local on vam anar eren filipines i en el segon procedien de l’Europa de l'Est. Aquest era el lloc que tant m'havia recomanat l'Ahmed. Efectivament eren noies molt simpàtiques tot i que s'havia oblidat de dir-me que aquella era una simpatia que calia pagar.
— Ahmed, estic cansat, prefereixo anar cap a casa.
Em vaig prendre l'última cervesa a l'habitació de l’hotel. En companyia de la televisió rumiava sobre el drama d'aquell país. No em volia precipitar en les meves conclusions, però els dies següents confirmarien les meves sospites. El concepte ‘sortir de festa’ no és el mateix pels jordans que per nosaltres.

L'endemà l'Ahmed em va proposar visitar un centre comercial. Em deia que era un bon lloc per conèixer noies i per demostrar-m'ho va abordar una siriana a la secció de cosmètics. No sé de què parlaven, però em miraven i reien constantment. Després d'acomiadar-nos l'Ahmed em va traduir la conversa.
— Estava bona, eh? I no era gaire car tirar-se-la, deu dinars m'oferia, a tu t'ho feia per cinc que tens uns ulls molt macos.
— Què dius, però si era molt jove, no?
— Setze anys!
Se'l veia molt satisfet, posava cara de qui té molt d'èxit entre les dones. Jo començava a estar fart de tota aquella comèdia, l'Ahmed em començava a caure malament i ja no vam quedar més.

A la tarda vaig conèixer l'Emad, treballava al restaurant d'un hotel de luxe en forma de zigurat al centre de la ciutat. Li transmetia les meves dificultats a l’hora de conèixer població local i ell mateix em va proposar sortir aquella mateixa nit. Jo em volia assegurar que li quedés ben clar que no m'interessaven locals amb noies estrangeres simpàtiques, més aviat llocs on conèixer gent de forma més natural.
— És possible?
— Oi tant, cap problema, anirem a un lloc que està molt bé on només hi ha jordans. Quedem a la una de la nit, quan acabi el servei.

La nit no va començar de la millor manera. L'Emad es va presentar amb un amic seu amb un pla d’acció ben ambiciós.
— La nit que et proposem només et costarà dos-cents cinquanta dinars —perquè us feu una idea un dinar equival a un euro aproximadament.
— Perdona? Em sap greu, però el meu pressupost és més baix. Vosaltres quan sortiu us gasteu això?
— Hi ha altres llocs per dos-cents.
— De cap manera, anem on aniríeu vosaltres com si jo no hi fos. No cal que feu cap extra per mi.
— Podem anar a un altre local que costa trenta dinars entrar.
— Et refereixes a trenta cadascú, oi? —vaig voler aclarir. Ja feia prou temps que era a Jordània perquè sorgissin sospites d'aquella naturalesa a algú tan poc desconfiat com jo.

— Sí, cadascú.
I efectivament, l’entrada costava trenta dinars per cap, però l’Emad esperava que jo pagués la de tots tres. Un altre exemple de com l’intercanvi de paraules no sempre es tradueix a intercanvi d’informació. Em faig càrrec que a molts països la diferència de nivell adquisitiu és important i el turista ho paga tot, però aquell parell m'estaven prenent el pèl. I que consti que una mica sí que me'l deixo prendre quan viatjo, però fins a un límit.
Tornant amb taxi l'Emad em deia que li sabia greu el malentès. També em demanava que pagués el taxi que els duia cap a casa perquè ells no duien diners.

El matí següent em vaig adormir i vaig perdre el bus que anava a Petra. El canvi de plans em portava a Jerash, un altre jaciment arqueològic del país. Un taxista em va convèncer aviat que anar-hi en bus era mala idea perquè era massa tard i era molt més còmode anar-hi en el seu taxi. M’ajustaria el preu per ser de Barcelona.
— Moltes gràcies, és vostè molt amable.
Quan t'enreden tant és bona estratègia actuar com si passés tot el contrari, gaudeixes més de les vacances i de la vida en general. El tema de conversa fou monotemàtic: sexe i prostitució. El taxista tenia amics amb molts diners que eren grans folladors i s'havien passat per la pedra dones d'arreu del món. Aquell home donava per fet que jo era allà per enrotllar-me amb ties —si aquest hagués estat el motiu del viatge, Jordània seria a la cua de la llista— i va considerar oportú explicar-me els detalls més escabrosos de la vida sexual dels kuwaitians i saudites.
Un altre bon exemple de fins a on pot arribar la degradació moral d’algunes converses masculines.

L'endemà vaig tornar a perdre l'autocar a Petra, no per haver-me adormit sinó per presentar-me a l'estació equivocada. L'alternativa fou un bus de línia més incòmode, més calorós i amb més passatgers. La meva ruta continuava al sud a la població d'Aqaba, al mar Roig, a tocar de la frontera amb l'Aràbia Saudita, Israel i Egipte.
Tant se val on anés, els meus intents per conèixer jordanes i jordans de forma casual i distesa van ser infructuosos; sobretot jordanes. Anys més tards entendria el perquè. Viatges a l’Iran i l’Iraq m’ajudarien a comprendre el context social i cultural que s’amagava darrere d’aquelles dificultats.

L'últim dia vaig escriure a la Laila per acomiadar-me.

— Laila, com estàs? Demà torno cap a Barcelona, tant de bo ens tornem a veure.
— Qui ets?
— Soc el Josep, recordes? Ens vam conèixer fa uns dies a la DiscoPub.
— Truca'm.
Em va renyar per no haver tornat a la DiscoPub. Em vaig excusar dient que tenia pocs dies de vacances i volia veure el país, però a ella no li interessaven els meus viatges, volia que tornés a Amman a ballar amb ella. Li vaig proposar veure'ns fora de la feina, però no li anava bé, estava molt ocupada. De fons sentia les seves amigues rient i cridant “Barcelona! Barcelona!” mentre l’egipci em dedicava una nova cançó.

maig 2010