Bielorússia

Les primeres quatre hores al país les vam passar a l'aeroport internacional de Minsk perquè ens faltava un paper. M’ho havia mirat amb cura abans de marxar, però no sabia que la burocràcia del país és famosa per inventar-se normes a darrera hora en concepte de sobresou pels oficials d’immigració. Vaig deixar la negociació en mans de l’amic amb qui viatjava, el David, que ja havia viscut experiències semblants en terres exsoviètiques. La clau és saber quant de temps estàs disposat a perdre i aguantar la teva posició, talment com si estiguéssim regatejant en un basar d’Orient Mitjà.
Ens demanaven cent cinquanta euros per cap, noranta euros del visat més una carta d’invitació que no teníem. Nosaltres els dèiem que no portàvem tant efectiu a sobre i necessitàvem un caixer. Era mentida, ells sabien que era mentida i nosaltres sabíem que ells ho sabien.
— No porteu prou diners? Molt bé, espereu-vos aquí —ens van dir.
A fora feia fred i els sofàs de l’aeroport semblaven còmodes, a més ens havíem aixecat a les quatre del matí per agafar l'avió o sigui que no ens aniria malament un petit descans. Vam decidir “aguantar la nostra posició”.
Després d’una curta migdiada, i veient que els de la duana no afluixaven, vam trucar a una agència de viatges de Minsk on la Tatiana, una agradable bielorussa, ens va confirmar que no calia el paper que ens demanaven, que amb la reserva de l'hotel ja n'hi havia prou. Però, continuava, si no ens deixaven passar, ella ens faria la documentació i ens la portaria pel mòdic preu de quaranta euros per persona. Quan l’oficial va veure que la seva comissió perillava es va mostrar menys intransigent, però ja era massa tard, la Tatiana estava en camí i la negociació havia acabat.
Per fi érem a Minsk! I el cap de setmana tot just acabava de començar.

Vam provar sort a l'Overtime, un local al costat de l'hotel on ens allotjàvem, però no ens van deixar entrar. El porter deia que era una festa privada i ens recomanava provar sort al Next, a l'hotel Crowne Plaza, on vam conèixer la Hanna, l'Angelina i l’Elena.
La Hanna era israeliana, havia marxat del seu país perquè no li agradava la guerra ni tenia ganes de fer la mili. Em va caure molt bé, però cap al tard es dispersava massa pel meu gust, saludava vells amics i en feia de nous. Quan se li buidava el got se m’acostava de nou perquè la convidés a una altra ronda. El David conversava amb l’Angelina, la més extravertida de totes, i l’Elena, que no havia obert boca en tota la nit va decidir que ja era hora de relacionar-se una mica. Era la més guapa de les tres, morena, de pell pàl·lida i molt alta, projectava un aire vampíric molt atractiu. Vam sortir fins ben entrada la matinada.

L’endemà, el David em va despertar del coma i em va arrencar del llit per aprofitar una mica el dia. Les nostres sospites de la nit anterior es van acabar confirmant, a Bielorússia hi ha les ties més bones del món. Degustant còctels en una cafeteria del centre no donàvem crèdit. Algú hauria d’estudiar seriosament perquè en aquesta franja de l'Europa oriental existeix aquesta alta concentració de dones tan guapes. Tinc una teoria: per aquelles latituds van morir desenes de milions d’homes durant la Segona Guerra Mundial provocant un desequilibri de gènere important; la pressió sexual evolutiva va fer la resta.
Les nostres amigues van tenir l'amabilitat de passar-nos a buscar i portar-nos a degustar gastronomia local a un restaurant del centre. El que no sabíem dels costums locals és que pagaven els convidats. L'Angelina encara ens va donar les gràcies, però quan la Hanna i l'Elena van abandonar la taula per seure amb vells coneguts, vam dubtar de la qualitat de la seva amistat.
Ben sopat vam anar al Doodah King Bar, un espai de concerts on s'havia de pagar per entrar. Ja tornava a tenir la Hanna al costat amb el millor dels seus somriures. Si esperava que li pagués l'entrada, ho tenia clar, ja estava fart de fer de caixer automàtic.
Vam entrar sols amb el David. El local estava molt bé, música en directe i ambient fantàstic. Allà vam conèixer la Catherine, la protagonista absoluta d'aquella nit, una dona espectacular rodejada d’admiradors que s’alternaven per treure-la a ballar. Semblava impossible que amb tot aquest tràfec tingués temps per mi, però així era la Catherine, un portent de la multitasca. Parlava una estona amb mi, s'excusava quan l'admirador número u la treia a ballar, tornava i reprenia el fil de la conversa, l'admirador número dos se li acostava per darrere mentre li xiuxiuejava coses a l'orella, tornava l'admirador número u... Durant la gimcana de la Catherine l’ajudava a beure’s les copes pagades entre tots els seus admiradors; en tenia una bona pila i no li convenia beure més. La Catherine ja no era capaç de seguir el fil i cada vegada que tornava de ballar em preguntava el mateix:
— Per què has vingut a Minsk?
A priori la conversa podia semblar molt repetitiva, però no era el cas, ja que li responia coses diferents: perquè el mes passat no sabia on era Minsk, perquè era fan del seu president Lukaixenko, perquè l'havia vingut a buscar a ella...
L’Angelina va aparèixer del no-res, havia demanat al porter que la deixés entrar un moment i ens demanava que l’acompanyéssim al Coyote Bar, on ens esperaven la Hanna, l’Elena i els seus amics russos. Realment aquella noia era molt il·lusa o tenia un sentit de l’humor molt fi si esperava que jo abandonés la Catherine per tornar amb elles. Però l’Angelina parlava de debò, va demanar-li a la Catherine si ens volia acompanyar i, per sorpresa meva, va acceptar. La sortida del Doodah King va ser molt accidentada, els dos admiradors que esportivament s'havien anat alternant i li havien omplert la barra de consumicions, van perdre els papers. L’estiraven del braç perquè no marxés, ella se'ls va treure de sobre com va poder, va pujar al cotxe de l’Angelina i vam posar rumb cap al Coyote Bar.

La Hanna, lluny de molestar-se amb mi per aparèixer amb una amiga molt més guapa que ella, va homenatjar-la com es mereixia: la va treure a ballar enmig de la pista per marcar-se un ball lèsbic de primer ordre; s'acariciaven i es feien petons. Nous admiradors feien cua per assetjar la Catherine. Les nostres converses es veien novament interrompudes per atendre els nous pretendents. L’última vegada que la vaig veure estava ballant amb un tio immens; la tenia encavalcada a l’altura de la cintura i simulaven follar al ritme de la música. El seu espectacular cos reverberava amb les salvatges envestides, tota ella estava en èxtasi. Aquella imatge em feia mal, sortir de festa amb la Catherine era molt estressant. Necessitava beure.
A la barra vaig coincidir amb una angèlica criatura que, no us sabria dir per què, semblava que fos allà esperant-me tota la nit. L'Anya era de Kaliningrad, un enclavament rus situat al mar Bàltic entre Polònia i Lituània. Li vaig confessar que les nits bielorusses eren molt intenses, tenia set i volia demanar una cançó; si seria tan amable d’ajudar-me. Ella va riure, va demanar un parell de white russian i, quan ens els van servir, em va agafar pel braç per acompanyar-me cap a la cabina del DJ. El seu contacte va tenir un efecte sorprenent sobre mi, talment com si em despertés d'un malson.
Em vaig girar cap a la pista on hi havia els meus amics i ho vaig veure ben clar. La Catherine no era una dona qualsevol, era la pura encarnació de Satanàs que s'alimentava de les pobres ànimes que se li creuaven pel davant. Un per un vam anar caient sota el seu encanteri: els dos admiradors del Doodah King Bar, la Hanna, jo mateix, el pobre desgraciat que encara la tenia eixarrancada a sobre. Vaig mirar amb nous ulls a aquella noia amb qui estava en deute, definitivament m'agradava!
Vam demanar una cançó que no ens van posar, vam sortir del Coyote Bar a trenc d'alba i vam compartir el taxi cap a casa.

L'endemà tornàvem cap a Barcelona. L'Anya es lamentava que marxés tan aviat. Li vaig prometre que el primer que faria quan arribés a casa seria comprar un altre bitllet a Minsk. Aleshores, jo encara no ho sabia, però amb l'Anya ens veuríem unes quantes vegades més durant tot l’any següent: a Vílnius, a Moscou, a Barcelona i una última vegada a Sant Petersburg; una intensa relació plena d’alts-i-baixos, una muntanya russa emocional que m’impactaria profundament i que mereix una història a part.



abril 2011

Antàrtida

La travessa a bord del Kapitan Khlebnikov per aigües antàrtiques commemorava el 95è aniversari de l'expedició de Sir Ernest Shackleton. Durant els trenta dies que va durar l'aventura, un centenar d’intrèpids viatgers vam reviure alguns dels moments més significatius de la seva odissea.
Shackleton pretenia travessar l'Antàrtida passant pel pol sud, però el vaixell va quedar atrapat al gel abans d’arribar al continent. La tripulació, després d'un any presonera al mar glaçat de Weddell, va decidir remolcar a pols els bots salvavides fins a una remota illa. La història continua amb tons d’epopeia extraordinaris de supervivència humana; una de les més famoses en les navegacions polars.
Jo sabia ben poca cosa abans d'embarcar. A tothom sorprenia que mai hagués sentit a parlar de l'illa Elefant. Com era possible?
— La famosa illa Elefant, Josep! On la tripulació de l'Endurance va sobreviure durant mesos esperant ser rescatada! En quin món vius? —en aquell vaixell, el capità Shackleton era més famós que Michael Jackson.

Les primeres jornades es feien molt llargues i la gent aprofitava per fer vida social al bar. Jo també el visitava sovint, però quan vaig conèixer la Shinobu vaig optar per acompanyar-la a l’auditori on s’impartien conferències sobre l’Antàrtida i es passaven documentals del fred. Volia aprofitar la intimitat de l’última fila per conèixer-la una mica millor, però ella em feia callar i es concentrava en prendre apunts. Vam compartir gran part del viatge. Em queia molt bé, era una criatura ben fascinant i em feia molta gràcia tota la seva japonesitat.
Els xocs culturals eren evidents. La Shinobu tenia trenta-set anys, “una vella” pels estàndards japonesos i el fet de no estar casada ni tenir fills era vist com una autèntica desgràcia personal. Jo la trobava molt guapa i segons els estàndards europeus aparentava deu anys menys, l'intentava convèncer que estar soltera era una gran notícia.
— Em dius aquestes coses per afalagar-me, hauré d'anar amb compte amb tu —somreia amb un punt de desconfiança. La Shinobu era una persona prudent i intel·ligent a parts iguals.

Ben aviat em va deixar entrar a la seva cabina. Jo vaig malinterpretar aquest gest d'hospitalitat nipona gràcies a aquest prisma distorsionador que molts homes tenim instal·lat al cervell i que confon l’amabilitat amb deliris fantasiosos. Res més lluny de la realitat, la Shinobu m’ho explicava de forma clara i senzilla.
— Al Japó hi ha dos perfils diferents de dones, les més modernes que poden separar el sexe de l'amor, i les més conservadores que només fan l'amor amb la persona que estimen. Jo soc de les segones.
— Doncs mira, a Barcelona passa el mateix i jo soc dels primers. Hauríem de buscar una solució intermèdia, no trobes?
Ella reia i es tapava la boca mentre remugava alguna cosa en japonès.
La Shinobu era l'única passatgera del trencaglaç que no sentia una devoció especial per Shackleton. Tot el contrari; deia que era un egoista i trobava imperdonable que s'haguessin menjat els gossos de l'expedició.
— I què faries tu en una situació límit on està en joc la supervivència de la tripulació? —li preguntava encuriosit.
— Jo hauria disparat als gossos i després m'hauria disparat a mi mateixa —la Shinobu s’estimava molt els animals i parlava molt seriosament.

L'última setmana de viatge vaig abandonar els meus companys d'habitació per instal·lar-me a la cabina de la Shinobu, dos pisos més avall, on el vaivé de la mala mar disminuïa considerablement. Quan em marejava la Shinobu cuidava de mi, em portava la sopa al llit i em feia un petó de bona nit. Li demanava que s'estirés al meu costat, que també m'anava bé pel mareig, però ella no veia quina relació tenia una cosa amb l'altra. Jo insistia en el fet diferencial, els xocs culturals tenen aquestes coses, quan es viatja un ha de tenir la ment oberta a noves maneres de veure el món. Ella accedia no gaire convençuda.
Amb el temps em va agafar molta confiança i em parlava de temes més personals. Ho havia deixat amb el seu ex perquè quan sortien bevia molt i sempre agafava el cotxe. Això de conduir borratxo era tremendament irresponsable i el va acabar deixant. Jo sabia de què parlava, feia poc que m'havien retirat el carnet i gairebé em tanquen a la presó per culpa d'un sopar que es va allargar massa. M'escoltava amb molta atenció.
— Ja has demanat perdó als teus pares? —em va preguntar amb els seus ulls orientals travessant la meva mala consciència. Vaig contestar-li que no, però li vaig prometre que ho faria tan bon punt fos a Barcelona.

La Shinobu no volia que se sabés que estàvem junts. Li feia molta vergonya i li preocupava què pensava la resta de la tripulació. Ella representava l'honor del seu poble i allò que fèiem a la seva cabina de forma compulsiva i sense compromís previ estava molt mal fet; la deshonrava profundament. Intentava tranquil·litzar-la dient-li que no estàvem al Japó, que fèiem bé estant junts perquè ens ho passàvem de puta mare i que no patís per la resta de passatgers. En aquell vaixell tothom anava molt cremat i s'alegraven de veure'ns junts. Ella ho negava amb el cap i no entenia com podia pensar d’aquella manera.
La Shinobu i jo veníem de mons molt distants, però després de dies navegants junts pel mar glaçat de Weddell ens vam entendre la mar de bé. Les interaccions entre dones i homes mai són senzilles, i el factor japonès afegeix encara més misteri a l'apassionant món de la condició humana. Mai oblidaré el viatge a l'Antàrtida ni els amics que vaig fer en aquell trencaglaç rus, més enllà de la fi del món.


novembre 2010