La nit de Beirut no te l’acabes.
Ja m’havien advertit, però no pensava que fos tan exagerat. El meu hotel estava situat en un dels punts neuràlgics de festa, Hamra, i la guia Lonely Planet recomanava dedicar-li una visita. Els libanesos estan molt orgullosos de la barreja d’ètnies i confessions religioses que hi ha al país; una característica que et permet ser testimoni de fenòmens ben sorprenents: una rossa espectacular, amb els cabells fins a la cintura, discutint en àrab amb la seva amiga, aquesta amb el mocador i sòbria; moros i cristians gaudint fins ben entrada la matinada, compartint èxits i fracassos. I excessos, molts excessos; vaig poder presenciar tota una colla d’amics vomitant plegats en un racó. No hi ha res més integrador que això, sé del que parlo, haurien de declarar la nit de Beirut patrimoni de la humanitat.
Vagarejant tota la nit vaig anar a parar al B018, un d'aquests locals que proliferen arreu per cremar els últims cartutxos ballant a ritme de house. La veritat és que no suporto aquests locals, però el B018 era molt original. Estava situat en un soterrani que simulava un búnquer i et transmetia seguretat, un bé preuat a l'Orient Mitjà. Ja podien bombardejar israelians, sirians, tropes aliades o alienígenes, que res podia aturar les sessions de drum and bass, la degustació de gintònics i les cues de cocaïnòmans als lavabos.
Estava sol i l’alcohol se m'estava posant malament. Ho acabava de deixar amb l’Anya i encara patia síndrome d'abstinència eslava; havia d’anar amb compte amb la depressió postfesta. Vaig aixecar el cap i em vaig adonar que el sostre era descobert: hi havia lluna plena. En realitat, no era tan segur aquell búnquer.
Volia aprofitar l’endemà i me'n vaig anar a dormir.
A la guia no hi havia rastre de què volia anar a veure a Beirut, un barri invisible pels circuits turístics on la poca informació que pots arribar a trobar t'anima a allunyar-te'n: el barri de Chatila. Una àrea on malviuen milers de palestins expulsats de casa seva durant la creació de l’estat d’Israel, i on es va viure una de les pitjors massacres que es recorden. L'experiència no és agradable; de seguida t'arriba la pudor d'aigües residuals i escombraries que hi ha pertot arreu. Impressiona molt la visió de façanes d’edificis que encara aguanten, metrallades a trets. Tot i les condicions de misèria extrema, el barri és ple de vida i els seus habitants la viuen amb molta dignitat. Passejava, respectuós, repartint somriures, salams i marhabas; no vaig fer cap foto.
No portava gaire estona quan un home se'm va acostar a saludar-me. El Sharif vivia al barri de Sabra, molt a prop d’on érem, i després d’una breu conversa em va convidar a conèixer la seva família. Vivia amb la dona i el fill petit; la meva presència va coincidir amb altres familiars que aquells dies eren de visita. En aquella modesta casa hi havia un bon mostrari del poble libanès: un musulmà sunnita d'ascendència grega casat amb una cristiana maronita. Eren uns amfitrions excel·lents, i la seva companyia era una bona teràpia contra els prejudicis racials i religiosos.
Ja m’havien advertit, però no pensava que fos tan exagerat. El meu hotel estava situat en un dels punts neuràlgics de festa, Hamra, i la guia Lonely Planet recomanava dedicar-li una visita. Els libanesos estan molt orgullosos de la barreja d’ètnies i confessions religioses que hi ha al país; una característica que et permet ser testimoni de fenòmens ben sorprenents: una rossa espectacular, amb els cabells fins a la cintura, discutint en àrab amb la seva amiga, aquesta amb el mocador i sòbria; moros i cristians gaudint fins ben entrada la matinada, compartint èxits i fracassos. I excessos, molts excessos; vaig poder presenciar tota una colla d’amics vomitant plegats en un racó. No hi ha res més integrador que això, sé del que parlo, haurien de declarar la nit de Beirut patrimoni de la humanitat.
Vagarejant tota la nit vaig anar a parar al B018, un d'aquests locals que proliferen arreu per cremar els últims cartutxos ballant a ritme de house. La veritat és que no suporto aquests locals, però el B018 era molt original. Estava situat en un soterrani que simulava un búnquer i et transmetia seguretat, un bé preuat a l'Orient Mitjà. Ja podien bombardejar israelians, sirians, tropes aliades o alienígenes, que res podia aturar les sessions de drum and bass, la degustació de gintònics i les cues de cocaïnòmans als lavabos.
Estava sol i l’alcohol se m'estava posant malament. Ho acabava de deixar amb l’Anya i encara patia síndrome d'abstinència eslava; havia d’anar amb compte amb la depressió postfesta. Vaig aixecar el cap i em vaig adonar que el sostre era descobert: hi havia lluna plena. En realitat, no era tan segur aquell búnquer.
Volia aprofitar l’endemà i me'n vaig anar a dormir.
A la guia no hi havia rastre de què volia anar a veure a Beirut, un barri invisible pels circuits turístics on la poca informació que pots arribar a trobar t'anima a allunyar-te'n: el barri de Chatila. Una àrea on malviuen milers de palestins expulsats de casa seva durant la creació de l’estat d’Israel, i on es va viure una de les pitjors massacres que es recorden. L'experiència no és agradable; de seguida t'arriba la pudor d'aigües residuals i escombraries que hi ha pertot arreu. Impressiona molt la visió de façanes d’edificis que encara aguanten, metrallades a trets. Tot i les condicions de misèria extrema, el barri és ple de vida i els seus habitants la viuen amb molta dignitat. Passejava, respectuós, repartint somriures, salams i marhabas; no vaig fer cap foto.
No portava gaire estona quan un home se'm va acostar a saludar-me. El Sharif vivia al barri de Sabra, molt a prop d’on érem, i després d’una breu conversa em va convidar a conèixer la seva família. Vivia amb la dona i el fill petit; la meva presència va coincidir amb altres familiars que aquells dies eren de visita. En aquella modesta casa hi havia un bon mostrari del poble libanès: un musulmà sunnita d'ascendència grega casat amb una cristiana maronita. Eren uns amfitrions excel·lents, i la seva companyia era una bona teràpia contra els prejudicis racials i religiosos.
Al vespre vaig passejar per l'animada Corniche, el passeig marítim de Beirut, però aquella nit m’havia proposat fer bondat. L’endemà tenia una cita amb la Mireille i volia mostrar la meva millor cara.
Abans de marxar cap al Líban vaig contactar amb una libanesa mitjançant una aplicació de cites per internet. Vam intercanviar uns quants missatges abans de citar-nos al lloc on vivia, a Biblos, un poblet de la costa mediterrània.
La Mireille guanyava al natural, era molt atractiva i no tenia parella. Buscava un home que estigués per ella, que la cuidés, que no digués mentides i que tingués diners; ni més ni menys. Ho tenia clar, la pobra. Era professora d’anglès, cristiana i desconfiava dels musulmans. M’explicava que a la feina havia d’anar amb molt de compte amb les matèries que impartia; si a classe es deia quelcom que no encaixava amb els criteris puritans religiosos, la podien fotre fora. No li agradava viure al Líban i es plantejava marxar amb algun dels nombrosos pretendents que l'empaitaven per internet.
Portava els llavis i les ungles pintats de vermell. Sota les ulleres de sol amagava unes lentilles de color que li donaven una mirada intensa i pertorbadora. Els libanesos cuiden molt la seva imatge. En el cas de les dones, especialment les cristianes, la pintura i la silicona juguen un paper important; massa pel meu gust. No era el cas de la Mireille, que com ja he dit, m'atreia tota ella. Malauradament, aquesta atracció no era recíproca i no semblava massa interessada a explorar de forma més profunda la nostra amistat.
L’última jornada al país la vaig passar a un campus universitari. Em vaig estirar a la gespa prenent el sol i escoltant música en companyia d’universitaris libanesos. Reflexionava sobre la conversa amb la Mireille on es desmitificava la meva visió idealista d’una comunitat multicultural convivint en harmonia. El Líban és una terra de contrastos, la seva història contemporània és un relat d'odi, guerra i sofriment, però existeixen també històries més petites i amables, com la del Sharif i la seva família a Sabra; història que em vaig endur cap a casa.
Abans de marxar cap al Líban vaig contactar amb una libanesa mitjançant una aplicació de cites per internet. Vam intercanviar uns quants missatges abans de citar-nos al lloc on vivia, a Biblos, un poblet de la costa mediterrània.
La Mireille guanyava al natural, era molt atractiva i no tenia parella. Buscava un home que estigués per ella, que la cuidés, que no digués mentides i que tingués diners; ni més ni menys. Ho tenia clar, la pobra. Era professora d’anglès, cristiana i desconfiava dels musulmans. M’explicava que a la feina havia d’anar amb molt de compte amb les matèries que impartia; si a classe es deia quelcom que no encaixava amb els criteris puritans religiosos, la podien fotre fora. No li agradava viure al Líban i es plantejava marxar amb algun dels nombrosos pretendents que l'empaitaven per internet.
Portava els llavis i les ungles pintats de vermell. Sota les ulleres de sol amagava unes lentilles de color que li donaven una mirada intensa i pertorbadora. Els libanesos cuiden molt la seva imatge. En el cas de les dones, especialment les cristianes, la pintura i la silicona juguen un paper important; massa pel meu gust. No era el cas de la Mireille, que com ja he dit, m'atreia tota ella. Malauradament, aquesta atracció no era recíproca i no semblava massa interessada a explorar de forma més profunda la nostra amistat.
L’última jornada al país la vaig passar a un campus universitari. Em vaig estirar a la gespa prenent el sol i escoltant música en companyia d’universitaris libanesos. Reflexionava sobre la conversa amb la Mireille on es desmitificava la meva visió idealista d’una comunitat multicultural convivint en harmonia. El Líban és una terra de contrastos, la seva història contemporània és un relat d'odi, guerra i sofriment, però existeixen també històries més petites i amables, com la del Sharif i la seva família a Sabra; història que em vaig endur cap a casa.
abril 2012
