Continuació d'Etiòpia (primera part)
La depressió de Danakil
Al Danakil hi falta un cartell a l'entrada que posi “Benvingut a l'infern”.
En aquell desert fa calor, molta calor, i l'activitat volcànica no en facilita la supervivència, però la vida és tossuda i es manifesta a llocs inimaginables. Els àfars han viscut en aquell desert molts segles i no els agraden les visites. Aquest poble de pastors nòmades té molta mala hòstia i allà els estrangers no són benvinguts, aquella és una terra hostil.
És per això que acompanyant la caravana de ferenjis hi anava un cap àfar local. La seva era una feina diplomàtica per resoldre els problemes que ens poguéssim trobar, una espècie de relacions públiques que en comptes de corbata portava fusell. Per si no n'hi hagués prou amb totes aquestes inconveniències, érem molt a prop de la frontera amb Eritrea, una zona calenta del mapa on de tant en tant hi ha segrestos, i perquè la gent dormís tranquil·la ens escortaven soldats de l'exèrcit.
La depressió de Danakil
Al Danakil hi falta un cartell a l'entrada que posi “Benvingut a l'infern”.
En aquell desert fa calor, molta calor, i l'activitat volcànica no en facilita la supervivència, però la vida és tossuda i es manifesta a llocs inimaginables. Els àfars han viscut en aquell desert molts segles i no els agraden les visites. Aquest poble de pastors nòmades té molta mala hòstia i allà els estrangers no són benvinguts, aquella és una terra hostil.
És per això que acompanyant la caravana de ferenjis hi anava un cap àfar local. La seva era una feina diplomàtica per resoldre els problemes que ens poguéssim trobar, una espècie de relacions públiques que en comptes de corbata portava fusell. Per si no n'hi hagués prou amb totes aquestes inconveniències, érem molt a prop de la frontera amb Eritrea, una zona calenta del mapa on de tant en tant hi ha segrestos, i perquè la gent dormís tranquil·la ens escortaven soldats de l'exèrcit.
Érem una gran família. La Marie, una atractiva noia del Quebec que parlava un anglès afrancesat mooooolt arrossegat, tremendament sexi confesso. El Fabio, de la Toscana, un excel·lent company de viatge amb qui vaig compartir moltíssimes hores de quatre per quatre per pistes impossibles. La parella d'australians, Cat i Brandon, optimistes per naturalesa; no em cansaré mai de repetir-ho, que grans són els australians! L'irlandès Denis que per molt desert a 40 graus que patíssim, per molta manca d'aigua corrent, dutxes i lavabos, per complicada que fos la higiene durant quatre dies, sir Denis anava sempre impecable. El grup de ferenjis el tancaven quatre bielorussos que, per trencar una mica el gel, van convidar-nos a gintònics la primera nit. De les seves motxilles no paraven de sortir ampolles.
—Siguis on siguis del món, si necessites alcohol, busca un rus —deia molt seriós l'Alexander.
No és fàcil arribar-hi, però l’experiència val la pena. Aviat oblides a quin planeta vius i entres en un nou món d'irrealitat: mars de sal, llacs d'àcid sulfúric..., la vall del Dallol sembla un quadre pintat pel teu col·lega ionqui després de convidar-lo a tripis. I l'estrella indiscutible d'aquell escenari extraterrestre: l'Erta Ale i la seva caldera de lava. Al campament base vam coincidir amb un altre grup de rostres pàl·lids i tan aviat com aquell sol inclement es va pondre vam iniciar junts l'ascens al volcà, una caminada nocturna d'unes tres hores.
La Marianne era una anglesa que mostrava molt interès en tot el procés polític que es vivia a Catalunya, ella treballava a Escòcia i allà hi passaven coses semblants. Era genetista i jo aprofitava per preguntar-li sobre Richard Dawkins i la seva creuada contra el creacionisme i la religió.
—A Etiòpia hi ha una majoria molt important de cristians ortodoxos, molt integristes —em deia. Era veritat, tot déu portava creus penjant del coll i alguns d'ells les tenien tatuades a la cara.
Jo li vaig explicar una conversa que havia tingut dies abans amb el Tekeste quan em confessava que no s'havia llegit El codi Da Vinci perquè li feia por. Havia sentit dir que en aquelles pàgines es deien coses molt irreverents sobre Jesús. “No entenc una cosa, Josep”, confessava, “Jo he nascut en una família cristiana on m'han ensenyat que el cristianisme és l'únic camí cap a la salvació. Si m’hi desvio una mica, cremaré a l'infern. La meva amiga, en canvi”, assenyalant-me una noia asseguda al seu costat, “és musulmana i a casa seva li diuen exactament el mateix. Sembla doncs que anar a l'infern té més a veure amb la casa on has nascut que cap altra cosa, no? És un tema de pur atzar!“.
La Marianne assentia amb el cap.
—Aquest Tekeste és un paio intel·ligent. El codi Da Vinci no li ha de fer por, però ha d'estar preparat per posar en dubte el que creia fins ara.
—És veritat, de fet és el que li vaig acabar dient; amb molt de tacte, per cert. Aquests temes van arrelats endins i no volia que el Tekeste se sentís malament.
—Completament d'acord, Josep —la Marianne no estava d'acord amb mi, estava completament d'acord, i això m'agradava. La conversa fluïa extraordinàriament en aquell escenari de màgia volcànica il·luminat per la lluna plena.
Una altra conversa en paral·lel tenia lloc entre la Marianne i jo. Una conversa física i corporal, en un llenguatge invisible i molt primitiu. Era el tercer dia a la depressió del Danakil i caminàvem en un entorn extremadament calorós, amb condicions higièniques complicades. La suor regalimava coll avall alliberant un festival de feromones que voleiaven d'un cos a l'altre, lliures de la competència deslleial de desodorants i perfums. Com us deia, caminàvem de nit. Gairebé no podia veure com era físicament aquella noia, però la química i la biologia es van encarregar de fer la seva feina. Fou un matx absolut.
En la seva companyia vaig arribar al cràter. L'espectacle era hipnotitzador. Aquell paisatge de roca i foc ens teletransportava al passat, quan el món encara era jove. Ferenjis, guies i soldats admiràvem en silenci el mar de lava que teníem a pocs metres de distància.
El Denis va treure de la seva motxilla una ampolla d'absenta.
—Si necessites alcohol i no trobeu russos, busqueu un irlandès!
Van ser moments de felicitat viscuts amb especial intensitat. Ningú volia marxar, no volíem que aquell moment s'acabés. Però res dura per sempre i el nostre guia, que era jove, però molt savi, va decidir que era hora de retirar-se. Era massa arriscat fer-se càrrec de ferenjis borratxos als marges del cràter d'un volcà actiu.
Els camins amb la Marianne se separaven més aviat del desitjat. Em va saber greu que tal dispendi de feromones no s'hagués materialitzat en quelcom més palpable. Ens vam acomiadar assegurant-li que la visitaria a Edimburg més endavant.
Arribats a Mekele, el recepcionista de l'hostal em va saludar amb un somriure i una encaixada de mans, res a veure amb la rebuda freda de la setmana anterior. La raó del seu canvi d'humor era la Marta, una periodista d'Addis Abeba que estava de vacances i s'allotjava al mateix hostal. Semblava contenta de veure’m, havien estat parlant de mi i ja sabia d'on era, d'on venia i fins i tot a quina habitació dormia. Jo també m’alegrava de conèixer-la, era una noia molt guapa i tenia un nom que podia pronunciar. La vaig convidar a sortir de festa amb nosaltres, però estava cansada del viatge i volia descansar.
Era la meva última nit a Mekele i s'havia de celebrar. El Tekeste havia estat treballant i tenia les butxaques plenes de bitllets.
—Propines dels ferenjis, Josep. Aquesta nit convido jo!
Vaig agafar el llit amb ganes, estava molt cansat i al cap de poques hores havia de ser a l'estació d'autobusos per viatjar cap al sud. Vaig despertar-me al cap de mitja hora parlant amb la Marta, havia entrat a la meva habitació mentre dormia i estava asseguda al meu llit. Al meu cervell li va costar una mica assimilar aquell nou escenari, m'hi devia portar fusionant somnis amb realitat, una realitat embriagada amb brots somnàmbuls. Sovint m'exposo a situacions surrealistes, però allò era massa. Vaig posar-me en guàrdia.
—Per què no has contestat les meves trucades? —la Marta m'havia trucat durant tota la nit perquè s’ho havia repensat i volia apuntar-se a la festa.
—Em sap greu, no ho he vist fins ara i en poques hores marxo de la ciutat.
—És una llàstima —em deia agafant-me de la mà. Jo encara estava espantat, però no vaig poder evitar excitar-me. Una mostra més de bipolaritat masculina, o de com el cap i el cos poden prendre camins totalment oposats.
—Siguis on siguis del món, si necessites alcohol, busca un rus —deia molt seriós l'Alexander.
No és fàcil arribar-hi, però l’experiència val la pena. Aviat oblides a quin planeta vius i entres en un nou món d'irrealitat: mars de sal, llacs d'àcid sulfúric..., la vall del Dallol sembla un quadre pintat pel teu col·lega ionqui després de convidar-lo a tripis. I l'estrella indiscutible d'aquell escenari extraterrestre: l'Erta Ale i la seva caldera de lava. Al campament base vam coincidir amb un altre grup de rostres pàl·lids i tan aviat com aquell sol inclement es va pondre vam iniciar junts l'ascens al volcà, una caminada nocturna d'unes tres hores.
La Marianne era una anglesa que mostrava molt interès en tot el procés polític que es vivia a Catalunya, ella treballava a Escòcia i allà hi passaven coses semblants. Era genetista i jo aprofitava per preguntar-li sobre Richard Dawkins i la seva creuada contra el creacionisme i la religió.
—A Etiòpia hi ha una majoria molt important de cristians ortodoxos, molt integristes —em deia. Era veritat, tot déu portava creus penjant del coll i alguns d'ells les tenien tatuades a la cara.
Jo li vaig explicar una conversa que havia tingut dies abans amb el Tekeste quan em confessava que no s'havia llegit El codi Da Vinci perquè li feia por. Havia sentit dir que en aquelles pàgines es deien coses molt irreverents sobre Jesús. “No entenc una cosa, Josep”, confessava, “Jo he nascut en una família cristiana on m'han ensenyat que el cristianisme és l'únic camí cap a la salvació. Si m’hi desvio una mica, cremaré a l'infern. La meva amiga, en canvi”, assenyalant-me una noia asseguda al seu costat, “és musulmana i a casa seva li diuen exactament el mateix. Sembla doncs que anar a l'infern té més a veure amb la casa on has nascut que cap altra cosa, no? És un tema de pur atzar!“.
La Marianne assentia amb el cap.
—Aquest Tekeste és un paio intel·ligent. El codi Da Vinci no li ha de fer por, però ha d'estar preparat per posar en dubte el que creia fins ara.
—És veritat, de fet és el que li vaig acabar dient; amb molt de tacte, per cert. Aquests temes van arrelats endins i no volia que el Tekeste se sentís malament.
—Completament d'acord, Josep —la Marianne no estava d'acord amb mi, estava completament d'acord, i això m'agradava. La conversa fluïa extraordinàriament en aquell escenari de màgia volcànica il·luminat per la lluna plena.
Una altra conversa en paral·lel tenia lloc entre la Marianne i jo. Una conversa física i corporal, en un llenguatge invisible i molt primitiu. Era el tercer dia a la depressió del Danakil i caminàvem en un entorn extremadament calorós, amb condicions higièniques complicades. La suor regalimava coll avall alliberant un festival de feromones que voleiaven d'un cos a l'altre, lliures de la competència deslleial de desodorants i perfums. Com us deia, caminàvem de nit. Gairebé no podia veure com era físicament aquella noia, però la química i la biologia es van encarregar de fer la seva feina. Fou un matx absolut.
En la seva companyia vaig arribar al cràter. L'espectacle era hipnotitzador. Aquell paisatge de roca i foc ens teletransportava al passat, quan el món encara era jove. Ferenjis, guies i soldats admiràvem en silenci el mar de lava que teníem a pocs metres de distància.
El Denis va treure de la seva motxilla una ampolla d'absenta.
—Si necessites alcohol i no trobeu russos, busqueu un irlandès!
Van ser moments de felicitat viscuts amb especial intensitat. Ningú volia marxar, no volíem que aquell moment s'acabés. Però res dura per sempre i el nostre guia, que era jove, però molt savi, va decidir que era hora de retirar-se. Era massa arriscat fer-se càrrec de ferenjis borratxos als marges del cràter d'un volcà actiu.
Els camins amb la Marianne se separaven més aviat del desitjat. Em va saber greu que tal dispendi de feromones no s'hagués materialitzat en quelcom més palpable. Ens vam acomiadar assegurant-li que la visitaria a Edimburg més endavant.
Arribats a Mekele, el recepcionista de l'hostal em va saludar amb un somriure i una encaixada de mans, res a veure amb la rebuda freda de la setmana anterior. La raó del seu canvi d'humor era la Marta, una periodista d'Addis Abeba que estava de vacances i s'allotjava al mateix hostal. Semblava contenta de veure’m, havien estat parlant de mi i ja sabia d'on era, d'on venia i fins i tot a quina habitació dormia. Jo també m’alegrava de conèixer-la, era una noia molt guapa i tenia un nom que podia pronunciar. La vaig convidar a sortir de festa amb nosaltres, però estava cansada del viatge i volia descansar.
Era la meva última nit a Mekele i s'havia de celebrar. El Tekeste havia estat treballant i tenia les butxaques plenes de bitllets.
—Propines dels ferenjis, Josep. Aquesta nit convido jo!
Vaig agafar el llit amb ganes, estava molt cansat i al cap de poques hores havia de ser a l'estació d'autobusos per viatjar cap al sud. Vaig despertar-me al cap de mitja hora parlant amb la Marta, havia entrat a la meva habitació mentre dormia i estava asseguda al meu llit. Al meu cervell li va costar una mica assimilar aquell nou escenari, m'hi devia portar fusionant somnis amb realitat, una realitat embriagada amb brots somnàmbuls. Sovint m'exposo a situacions surrealistes, però allò era massa. Vaig posar-me en guàrdia.
—Per què no has contestat les meves trucades? —la Marta m'havia trucat durant tota la nit perquè s’ho havia repensat i volia apuntar-se a la festa.
—Em sap greu, no ho he vist fins ara i en poques hores marxo de la ciutat.
—És una llàstima —em deia agafant-me de la mà. Jo encara estava espantat, però no vaig poder evitar excitar-me. Una mostra més de bipolaritat masculina, o de com el cap i el cos poden prendre camins totalment oposats.
Vaig convidar-la a estirar-se amb mi al llit. La temperatura pujava mentre la Marta es treia la roba. Lluïa unes rastes que li arribaven fins a la cintura i li acariciaven aquella pell negra extraordinària. El seu blanquíssim somriure il·luminava tota l’habitació i en el fons dels seus ulls em va semblar veure el foc ardent de l’Erta Ale. Al cap em va venir la injera i les espècies, aquella pols vermella màgica. Vaig resar al déu rastafari perquè em donés forces.
De matinada, el Tekeste em va acompanyar a l’estació d’autobusos. Li vaig explicar la situació tan inversemblant que acabava de viure.
—T’ha demanat calés?
—No.
—Trobes a faltar alguna cosa?
—Tampoc.
—Sembla que li has agradat a la Marta. En qualsevol cas, quan arribis a casa, passa per l’hospital a veure si tens tots els òrgans.
Vam riure i ens vam acomiadar amb una forta abraçada.
Continua a Etiòpia (tercera part)
De matinada, el Tekeste em va acompanyar a l’estació d’autobusos. Li vaig explicar la situació tan inversemblant que acabava de viure.
—T’ha demanat calés?
—No.
—Trobes a faltar alguna cosa?
—Tampoc.
—Sembla que li has agradat a la Marta. En qualsevol cas, quan arribis a casa, passa per l’hospital a veure si tens tots els òrgans.
Vam riure i ens vam acomiadar amb una forta abraçada.
Continua a Etiòpia (tercera part)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada