Continuació d Etiòpia (primera part) i Etiòpia (segona part)
Bahir Dar
Els trajectes en bus són un clàssic i a molts països funciona de la mateixa manera. Els vehicles, més o menys atrotinats, van omplint-se de passatgers i bosses fins que ja no hi cap ni una agulla. Quan tothom està extremadament incòmode, el motor arrenca i comença a fer quilòmetres. És una manera barata de veure l'interior i conèixer gent. Penseu que tanta proximitat física amb la resta de passatgers et força a intimar una mica. Alguna vegada, follant, he tingut la parella més lluny que la família etíop amb qui compartia seient. Tornaven a casa després d'assistir a una festivitat religiosa molt important a Axum i em van convidar a menjar pastanagues.
Bahir Dar
Els trajectes en bus són un clàssic i a molts països funciona de la mateixa manera. Els vehicles, més o menys atrotinats, van omplint-se de passatgers i bosses fins que ja no hi cap ni una agulla. Quan tothom està extremadament incòmode, el motor arrenca i comença a fer quilòmetres. És una manera barata de veure l'interior i conèixer gent. Penseu que tanta proximitat física amb la resta de passatgers et força a intimar una mica. Alguna vegada, follant, he tingut la parella més lluny que la família etíop amb qui compartia seient. Tornaven a casa després d'assistir a una festivitat religiosa molt important a Axum i em van convidar a menjar pastanagues.
Les carreteres etíops estan prou bé, el problema és que també les transiten cabres, vaques, burros, camells i moltíssima gent que va amunt i avall, convertint el trajecte en una cursa d'obstacles. Va ser un viatge de dotze hores molt exigent anxovat en aquella ferralla. Tenia moltes ganes d'arribar a Bahir Dar, era dissabte i el Tekeste m'havia assegurat que hi havia molta festa, però un no sempre aconsegueix el que es proposa; i a l'Àfrica encara menys.
El conductor es va aturar en un poble de mala mort i em va informar que havia de passar la nit allà. Si volia arribar fins a Bahir Dar, havia de continuar el viatge l'endemà al matí. El meu cervell endormiscat assimilava com podia la mala notícia mentre mirava aquell pedregar enmig del no-res. Primer vaig pensar que aquell home feia broma, però no era el cas, parlava seriosament. Vaig fer el paper de client emprenyat, de client dialogant i de client suplicant. El conductor m’assegurava que no hi havia res a fer, era l'únic passatger que anava a l'oest i la carrera no li sortia a compte. Frustrat vaig acceptar els diners que m'oferia per compensar-me i allotjar-me a l’hotel del poble.
El conductor es va aturar en un poble de mala mort i em va informar que havia de passar la nit allà. Si volia arribar fins a Bahir Dar, havia de continuar el viatge l'endemà al matí. El meu cervell endormiscat assimilava com podia la mala notícia mentre mirava aquell pedregar enmig del no-res. Primer vaig pensar que aquell home feia broma, però no era el cas, parlava seriosament. Vaig fer el paper de client emprenyat, de client dialogant i de client suplicant. El conductor m’assegurava que no hi havia res a fer, era l'únic passatger que anava a l'oest i la carrera no li sortia a compte. Frustrat vaig acceptar els diners que m'oferia per compensar-me i allotjar-me a l’hotel del poble.
L'hotel era una casa senzilla i la família que el regentava va fer el que bonament va poder per acomodar-me el millor possible. L'habitació era freda i molt austera. Vaig despullar-me ràpidament, vaig deixar la roba sobre una cadireta de fusta i em vaig cargolar sota el gruix de llençols i mantes. A les fosques em recreava amb la idea d'estar desconnectat del món; no parlo d’internet, que no n’hi havia, sinó que ningú sabia que era allà dormint en aquell petit racó de món. I amb ningú m'incloïa jo mateix, ja que no tenia la més remota idea d'on era. Aquesta idea, lluny d'alarmar-me, m'agradava i em reconfortava. Em vaig adormir.
Un altre clàssic dels viatges és l'atac microbiològic: àcars, polls, puces, mosquits; no tinc manies, ho arreplego tot. Aquelles mantes tan gruixudes donaven vida a tot un ecosistema parasitari que es va acarnissar amb la meva pell. Un record que m'acompanyaria fins al final del viatge.
L’endemà al migdia vaig arribar a Bahir Dar. L'Eyaya, un jove que treballava a l'hotel on m'allotjava, es va oferir a acompanyar-me a fer unes quantes gestions.
—Ves amb compte amb la gent que ofereix excursions al llac —em va avisar.
Feia un parell d'hores que era a la ciutat i ja estava envoltat per un núvol de gent que venia serveis de tota mena. L'Eyaya me’ls anava traient de sobre i quan ja estàvem sols vaig convidar-lo a una cervesa molt a prop del llac Tana. Era diumenge i la zona estava molt animada. Se'ns va unir un amic seu, el Berachew, parlava un molt bon anglès i estava molt interessat en tot el que estava passant a Espanya. Jo els explicava les meves aventures al Danakil i els dies amb el Tekeste. Quan el Berachew va saber que havia provat el khat, em va assegurar que el de Bahir Dar era el millor de tota Etiòpia. Et feia sentir increïblement bé i per follar era la bomba. Em preguntava què em semblaven les dones etíops, però abans de respondre ja m'explicava que ell se n'havia follat moltes, i que eren unes màquines. Tenia una amiga seva infermera que li agradaven els ferenjis, era guapíssima, i que la podia trucar perquè ens acompanyés. Aquell paio era un pèl bocamoll, però estava disposat aguantar-lo si em presentava una infermera.
Un altre clàssic dels viatges és l'atac microbiològic: àcars, polls, puces, mosquits; no tinc manies, ho arreplego tot. Aquelles mantes tan gruixudes donaven vida a tot un ecosistema parasitari que es va acarnissar amb la meva pell. Un record que m'acompanyaria fins al final del viatge.
L’endemà al migdia vaig arribar a Bahir Dar. L'Eyaya, un jove que treballava a l'hotel on m'allotjava, es va oferir a acompanyar-me a fer unes quantes gestions.
—Ves amb compte amb la gent que ofereix excursions al llac —em va avisar.
Feia un parell d'hores que era a la ciutat i ja estava envoltat per un núvol de gent que venia serveis de tota mena. L'Eyaya me’ls anava traient de sobre i quan ja estàvem sols vaig convidar-lo a una cervesa molt a prop del llac Tana. Era diumenge i la zona estava molt animada. Se'ns va unir un amic seu, el Berachew, parlava un molt bon anglès i estava molt interessat en tot el que estava passant a Espanya. Jo els explicava les meves aventures al Danakil i els dies amb el Tekeste. Quan el Berachew va saber que havia provat el khat, em va assegurar que el de Bahir Dar era el millor de tota Etiòpia. Et feia sentir increïblement bé i per follar era la bomba. Em preguntava què em semblaven les dones etíops, però abans de respondre ja m'explicava que ell se n'havia follat moltes, i que eren unes màquines. Tenia una amiga seva infermera que li agradaven els ferenjis, era guapíssima, i que la podia trucar perquè ens acompanyés. Aquell paio era un pèl bocamoll, però estava disposat aguantar-lo si em presentava una infermera.
Vam acabar la cervesa i ens vam dirigir cap al restaurant on havíem quedat amb ella, un local molt conegut a la ciutat on podies sopar mentre gaudies de música en directe: “els etíops estem molt orgullosos de la nostra cultura i ens agrada mostrar-la als estrangers”. L'entrada era més cara pels ferenjis i el Berachew es va oferir a regatejar-me el preu si li avançava els diners. Com que soc gat escaldat em vaig veure obligat a fer algunes preguntes impertinents que normalment no faria.
—Cadascú paga la seva entrada, oi?
—Home si ens convides, l'Eyaya i jo no direm que no.
—Ho sento, però encara em queden uns quants dies de vacances i vaig curt de pasta.
—És clar home, ja ho entenem. Cap problema!
Quan vam arribar, el local ja era mig ple i els músics escalfaven motors dalt de l'escenari. Vam demanar una ronda de cerveses. L'Eyaya feia estona que no obria boca i el fil de la conversa el portava el Berachew.
—La meva amiga no trigarà a arribar, Josep —deia, picant-me l'ullet. Jo començava a tenir dubtes.
—Al final hem pagat entrada?
—Sí, sí, mentre ens escorcollaven, li he passat els diners al porter.
—D’acord. M'has de tornar el canvi, doncs —li havia avançat més diners del compte perquè no ho tenia just.
—Com dius?
—Dic que si la meva entrada costava cent cinquanta i te n'he donat dos-cents, me'n deus cinquanta.
—Sí, sí, dos-cents els tres. Ja li he pagat al de la porta.
—Sí, però hem quedat que cadascú es paga la seva, oi? Jo pago cent cinquanta i vosaltres la resta.
—Com?
Començava a posar-me nerviós. L'Eyaya mirava fixament el terra. Vaig aturar un cambrer que passava pel costat de la taula.
—Disculpi, quin és el preu que paguem els estrangers per entrar al restaurant?
—Aquí no cobrem entrada, senyor.
Vaig agafar el Berachew pel braç i vaig apujar el to de veu perquè em sentís tothom.
—Torna'm els diners ara mateix! —el tenia ben agafat i molta gent del local ja ens estava mirant.
—Tranquil, Josep, parlem fora.
—Torna'm els calés!!
Un home de seguretat immens ja s'acostava quan el Berachew va fotre la mà a la butxaca, va deixar els diners sobre la taula i va marxar corrents.
—Però tu quina mena d’amics tens?! —vaig etzibar-li a l'Eyaya, que encara mirava el terra avergonyit.
L’amo del restaurant, quan va saber què havia passat, va expulsar l'Eyaya i em va convidar a barra lliure. Per les molèsties, va dir. Ho vaig agrair enormement, tantes emocions m'havien donat molta set.
L'última jornada al país va ser molt tranquil·la. Al matí vaig navegar pel llac Tana en companyia de locals i ferenjis. A bord d'una petita embarcació vaig conèixer la Sivan, una preciosa israeliana que va aconseguir en temps rècord aparcar tots els meus prejudicis sobre els turistes israelians. De fet, va ser l'única que no es va queixar de la clavada que ens van fotre quan vam visitar els monestirs. Vam estar junts només mig dia, però l'efecte que em va provocar aquella criatura d’Orient Mitjà fou tan intensa que em vaig haver d'esforçar per no fotre una bestiesa. El seu somriure m'esclatava a la cara i em sacsejava de dalt a baix. L’alemany que tenia al costat em va caure malament de seguida, es disputava amb mi l'atenció de la bella Sivan i jugava molt brut.
—Ostres, són puces això que tens als braços? Hauries de rentar-te bé i desinfectar tota la roba.
La sarna ja baixava colzes avall, però a la Sivan no semblava importar-li. Havia estudiat a Madrid i tenia planejat tornar-hi aviat.
—Avisa'm si ets a prop de Barcelona, Sivan, amb molt de gust t'ensenyaré la ciutat.
Ella no em va convidar a visitar-la a Tel-Aviv, segurament perquè sabia que li diria que sí.
Davant del meu hotel hi havia un grup d’amics que es guanyaven la vida enllustrant sabates al carrer. L’últim dia vaig passar per acomiadar-me. Mentre em raspallaven les espardenyes, els anava enumerant les vegades que m'havien estafat durant el viatge. No paraven de riure. L'enllustrador s'hi esforçava, però aquelles espardenyes no les faria netes. La sal del Danakil les havia malmès irremeiablement. Tres joves es van acostar caminant per la vorera on érem. El del mig em mirava somrient mentre aixecava el polze amb la mà. Veia visions, o s'assemblava molt a... No podia ser!
—Sí, sí, soc jo, Josep, el Berachew!
—Aquest cabró et volia fotre els calés, eh, ferenji? —va afegir un dels seus amics.
La meva cara era un poema. Els enllustradors tornaven a riure.
Era la quarta vegada que visitava al continent africà i la primera que ho feia pel meu compte. Com us podeu imaginar, l’experiència fou ben diferent. En anteriors viatges, el guia del grup era l’encarregat de solucionar qualsevol contratemps i la nostra feina es limitava a gaudir i assegurar-nos que hi hagués cervesa fresca a la nevera. Res a veure amb el relatat en aquestes pàgines, un exemple perfecte del que significa sortir de la teva zona de confort i una oportunitat única d’enfrontar-te cara a cara amb els teus prejudicis, les teves debilitats i la teva ignorància.
—Cadascú paga la seva entrada, oi?
—Home si ens convides, l'Eyaya i jo no direm que no.
—Ho sento, però encara em queden uns quants dies de vacances i vaig curt de pasta.
—És clar home, ja ho entenem. Cap problema!
Quan vam arribar, el local ja era mig ple i els músics escalfaven motors dalt de l'escenari. Vam demanar una ronda de cerveses. L'Eyaya feia estona que no obria boca i el fil de la conversa el portava el Berachew.
—La meva amiga no trigarà a arribar, Josep —deia, picant-me l'ullet. Jo començava a tenir dubtes.
—Al final hem pagat entrada?
—Sí, sí, mentre ens escorcollaven, li he passat els diners al porter.
—D’acord. M'has de tornar el canvi, doncs —li havia avançat més diners del compte perquè no ho tenia just.
—Com dius?
—Dic que si la meva entrada costava cent cinquanta i te n'he donat dos-cents, me'n deus cinquanta.
—Sí, sí, dos-cents els tres. Ja li he pagat al de la porta.
—Sí, però hem quedat que cadascú es paga la seva, oi? Jo pago cent cinquanta i vosaltres la resta.
—Com?
Començava a posar-me nerviós. L'Eyaya mirava fixament el terra. Vaig aturar un cambrer que passava pel costat de la taula.
—Disculpi, quin és el preu que paguem els estrangers per entrar al restaurant?
—Aquí no cobrem entrada, senyor.
Vaig agafar el Berachew pel braç i vaig apujar el to de veu perquè em sentís tothom.
—Torna'm els diners ara mateix! —el tenia ben agafat i molta gent del local ja ens estava mirant.
—Tranquil, Josep, parlem fora.
—Torna'm els calés!!
Un home de seguretat immens ja s'acostava quan el Berachew va fotre la mà a la butxaca, va deixar els diners sobre la taula i va marxar corrents.
—Però tu quina mena d’amics tens?! —vaig etzibar-li a l'Eyaya, que encara mirava el terra avergonyit.
L’amo del restaurant, quan va saber què havia passat, va expulsar l'Eyaya i em va convidar a barra lliure. Per les molèsties, va dir. Ho vaig agrair enormement, tantes emocions m'havien donat molta set.
L'última jornada al país va ser molt tranquil·la. Al matí vaig navegar pel llac Tana en companyia de locals i ferenjis. A bord d'una petita embarcació vaig conèixer la Sivan, una preciosa israeliana que va aconseguir en temps rècord aparcar tots els meus prejudicis sobre els turistes israelians. De fet, va ser l'única que no es va queixar de la clavada que ens van fotre quan vam visitar els monestirs. Vam estar junts només mig dia, però l'efecte que em va provocar aquella criatura d’Orient Mitjà fou tan intensa que em vaig haver d'esforçar per no fotre una bestiesa. El seu somriure m'esclatava a la cara i em sacsejava de dalt a baix. L’alemany que tenia al costat em va caure malament de seguida, es disputava amb mi l'atenció de la bella Sivan i jugava molt brut.
—Ostres, són puces això que tens als braços? Hauries de rentar-te bé i desinfectar tota la roba.
La sarna ja baixava colzes avall, però a la Sivan no semblava importar-li. Havia estudiat a Madrid i tenia planejat tornar-hi aviat.
—Avisa'm si ets a prop de Barcelona, Sivan, amb molt de gust t'ensenyaré la ciutat.
Ella no em va convidar a visitar-la a Tel-Aviv, segurament perquè sabia que li diria que sí.
Davant del meu hotel hi havia un grup d’amics que es guanyaven la vida enllustrant sabates al carrer. L’últim dia vaig passar per acomiadar-me. Mentre em raspallaven les espardenyes, els anava enumerant les vegades que m'havien estafat durant el viatge. No paraven de riure. L'enllustrador s'hi esforçava, però aquelles espardenyes no les faria netes. La sal del Danakil les havia malmès irremeiablement. Tres joves es van acostar caminant per la vorera on érem. El del mig em mirava somrient mentre aixecava el polze amb la mà. Veia visions, o s'assemblava molt a... No podia ser!
—Sí, sí, soc jo, Josep, el Berachew!
—Aquest cabró et volia fotre els calés, eh, ferenji? —va afegir un dels seus amics.
La meva cara era un poema. Els enllustradors tornaven a riure.
Era la quarta vegada que visitava al continent africà i la primera que ho feia pel meu compte. Com us podeu imaginar, l’experiència fou ben diferent. En anteriors viatges, el guia del grup era l’encarregat de solucionar qualsevol contratemps i la nostra feina es limitava a gaudir i assegurar-nos que hi hagués cervesa fresca a la nevera. Res a veure amb el relatat en aquestes pàgines, un exemple perfecte del que significa sortir de la teva zona de confort i una oportunitat única d’enfrontar-te cara a cara amb els teus prejudicis, les teves debilitats i la teva ignorància.
