La primera visita a la ciutat era obligada: Massachusetts Institute of Technology, departament de Lingüística i Filosofia.
—El professor Noam Chomsky, si us plau?
—Qui el demana? —Una dona de mitjana edat va alçar els ulls de l’ordinador i em va escrutar per damunt de les ulleres.
—Em dic Josep.
—Té una cita amb ell?
—No ben bé. Fa un parell de mesos li vaig escriure un correu comentant que passaria per la ciutat.
—El professor Chomsky serà aquí en una estona. Podrà saludar-lo, però tingui present que és un home molt ocupat, té una reunió molt important i...
Era a Boston! No em podia creure la sort que havia tingut, aquest home no para quiet i no és fàcil enganxar-lo.
No vaig haver d'esperar gaire. Els nervis em van passar de cop quan el vaig veure. Chomsky és un gegant intel·lectual, però no en fa ostentació. El tracte amb ell és afable i proper. Em va preguntar d'on era, a què em dedicava i què feia als Estats Units. La secretària demanava si portava llibres per signar.
—Porto un llibre per regalar-li, són dos articles del segle XVIII sobre la guerra de Successió, l'any que ve en farà tres-cents anys i serà bon moment per llegir-lo —Chomsky el fullejava encuriosit. —Ostres, hi ha els originals, moltes gràcies!
—Voleu una foto junts? —la secretària tornava a interrompre. Aquella dona tenia el protocol ben après.
—I tant! —vaig situar-me al seu costat i mirant a l'objectiu vaig aixecar el polze.
—És vostè una estrella, eh, professor?
Els dos rèiem mentre la secretària immortalitzava el moment.
Feia només tres anys que l’havia “descobert” i les conseqüències encara cuegen. En alguns aspectes fins i tot es podria dir que em va canviar la vida per complet; en l’àmbit del coneixement, sobretot. Com era possible haver arribat a la quarantena ignorant la seva existència? Tot i que quan sents el seu discurs entens per què no es prodiga massa en els mitjans de comunicació convencionals. El viatge chomskyà és com prendre’s la pastilla vermella de Matrix, però sense les collonades de Hollywood ni les ulleres de sol. Tampoc entraria en la categoria dels nous gurús de l’era digital o dels xarlatans conspiranoics. Chomsky juga en una altra lliga, la de Sòcrates, Descartes o Russell, però encara es viu, respon els correus i et rep al seu despatx al MIT. Sense cap mena de dubte, mereix la compra d’un bitllet d’avió als Estats Units.
Nova York
S’havia de celebrar! Vaig escollir passar el cap de setmana al barri de Harlem, a Nova York. Tenia ganes d'explorar racons foscos i què millor que el barri negre de la ciutat.
Durant el dia, passejava pels carrers al voltant de la 125 gaudint de l'ampli mostrari religiós de la zona. Arreu s'hi muntaven paradetes improvisades on fidels proclamaven extasiats les seves experiències: “Alabat sia el senyor! Al·leluia! Quan era jove em fotia crac fins al cul, però nostre senyor em va donar una segona oportunitat! Al·leluia!”. Tothom cantava, picava de mans i movia el cap com si aquelles revelacions els ressonessin dins el crani: “Jo em fotia cocaïna abans d'esmorzar i mai sortia de casa sense la meva pipa. Us ben juro que anava de pet a la tomba, però, al·leluia! Jesús em va deixar rectificar! Al·leluia!”
Les nits les passava al Shrine. Era molt a prop de l'hostal i s'hi podia sopar mentre escoltaves música en directe.
Qui també mereixia comprar un bitllet als Estats Units era l’Anne, la nord-americana que vaig conèixer al Festival de la Confraternidad Amazónica, a Colòmbia. Poc després de l’aventura al Gran Riu, van partir peres amb el Seb i la nostra correspondència es va intensificar considerablement. L’Anne m’animava a visitar-la al seu país, llogar una caravana i travessar el país de costa a costa. Plans ambiciosos i atractius a parts iguals; em vaig fer moltes il·lusions. Si el somni americà existia, era precisament aquest: la mítica ruta 66, nits en motels decadents il·luminats per llums de neó, i quilòmetres de carretera infinita en companyia d’aquell àngel. Però un parell de mesos abans de volar, l’Anne va emmudir i va estar força dies sense donar senyals de vida. Aviat en vaig saber la causa: estava embarassada de la seva nova parella, el Sean, fet que complicava notablement l’execució de totes les meves fantasies. Si hagués d’anotar en una llista les vegades que he malinterpretat les intencions d’una dona i les hagués d’ordenar per ordre de gravetat, aquesta ocuparia el primer lloc. Un pot anar lleugerament desencaminat, però allò estava totalment fora de guió.
En qualsevol cas, vaig entomar la nova realitat de la manera més digna que vaig poder, la vaig felicitar i vaig acceptar la seva invitació de passar uns dies a la capital.
Washington
El Sean tenia ganes de coneixe'm, havia viscut un any a Granada i parlava una mica de castellà. Em va caure bé de seguida. Em van acollir a casa seva i es van oferir per tot allò que necessités; eren uns amfitrions perfectes. Baltimore quedava a prop i en comentar que em faria gràcia veure la terra de l'Omar i el McNulty, no van dubtar a acompanyar-m'hi a menjar marisc.
Al cap d'un parell de dies vaig saber que la casa on dormia no era d'ells sinó del germà petit del Sean, el Jami, un enginyer superdotat. El vaig conèixer en un moment delicat, just després de fumar un petardo d'una maria explosiva que cultivava una amiga de l'Anne. No estic gaire acostumat a fumar i quan el Jami va seure davant meu per conversar, jo m'agafava ben fort a la cadira, enlairant-me cap a l'estratosfera.
—Hola, Josep. A Espanya qui està per sobre, el govern o l'exèrcit?
—L'exèrcit està per sobre del govern.
—I què passa si a l'exèrcit no li agrada el govern que s'ha votat?
—No, perdona. És el govern qui controla l'exèrcit.
—Entenc. I què succeeix si el govern es torna boig i decideix envair el món?
Al Jami li agradava jugar i jo no em trobava en el meu millor moment per batusses dialèctiques, prou feina tenia per enfilar una paraula rere l'altra amb un mínim de coherència. Aquella fumada m’havia deixat totalment fora de combat.
—Vols que t'ensenyi les meves armes?
—I tant!
Com un nen petit, el Jami em mostrava satisfet una lluent 9 mil·límetres dins una caixa plena de munició. Jo no m'atrevia a tocar-la i ja considerava seriosament la idea de patir al·lucinacions. El Jami era un militarista convençut que havia treballat com a enginyer al cos de marines; quan ataqués l'enemic no l'enganxaria amb la guàrdia baixa. Era l'exemple perfecte de com la intel·ligència i el sentit comú no tenen perquè anar plegats. El seu germà Sean, en canvi, en tenia molt de sentit comú i quan va veure que la meva capacitat de conversa era la d'una ameba, va venir al rescat. Mentrestant l'Anne estudiava concentrada la recepta de la seva primera paella. Havia promès ajudar-la, però en aquells moments jo i la meva cadira travessàvem l’òrbita de Saturn.
El Sean i el Jami eren la nit i el dia, pacifisme contra bel·licisme, darwinisme o creacionisme, onze de setembre i teoria de la conspiració. Amb l'Anne havíem visitat el Pentàgon feia poca estona i estava totalment convençuda de la implicació de la Casa Blanca en els atemptats. El Sean i jo compartíem opinió: el govern ianqui no eren les germanetes de la caritat, precisament, els màsters chomskyans en donaven fe, però creure'ls responsables d'aquella massacre al cor financer del país era passar-se de la ratlla. El Jami opinava que calia envair una dotzena més de països.
Van ser dies relaxats i amb pocs ensurts. Pràcticament, no vaig tenir cap problema durant els deu dies que vaig passar per l'est dels Estats Units, cosa rara quan viatjo. Semblava que la sort em somreia, però el viatge encara no havia acabat i jo parlava massa aviat.
L'Anne m'acompanyava amb cotxe cap a l'aeroport de Washington per iniciar l'operació tornada. D'allà enllaçava a Nova York on volaria cap a Barcelona per gentilesa d'Air Europa. Si mai hi voleu, no us perdeu la delicatessen “rejilla de frankfurt”, la cosa més fastigosa que he menjat a deu mil metres.
—A quina terminal hem d'anar, Josep?
—A veure... vol Washington - Nova York, dia tres de juliol a les cinc de la tarda...
—Tres de juliol? Però si falten dues setmanes pel tres de juliol!
Error. M'havia equivocat de data. L'Anne pensava que feia broma, no em veia capaç de cometre errors com aquest. Però sí, amics, en soc ben capaç. En un tancar i obrir d'ulls la meva tornada plàcida cap a Barcelona es va tornar en un malson: ja no quedaven vols per tornar a Nova York i perdia tots els enllaços cap a casa.
—Agafa el meu mòbil i busca vols als aeroports propers com Richmond o Baltimore —em va suggerir l’Anne.
Tot anava ple excepte un vol des de l'aeroport de Baltimore. Em resistia a comprar-lo perquè era molt car i anàvem justos de temps, però no hi havia alternativa.
—Acabo de comprar un bitllet de Baltimore a Nova York per cinc-cents dòlars, surt en dues hores.
—Esperem que no hi hagi cua —l'Anne va entrar el nou destí al GPS per dirigir-nos cap al nord.
La interestatal 295 era una festa, jo no havia vist mai tants cotxes en una autopista. Allà embussats, em preguntava què collons feia tanta gent anant cap a Baltimore un dimecres a la tarda i començava a semblar-me una idea racional donar-me cops de cap contra la porta. L'Anne em va assenyalar la guantera i em va demanar que li passés una bosseta que hi havia al fons.
—No desesperis. Arribarem a temps i agafaràs aquest puto avió —aquella noia era capaç de liar porros, conduir i tranquil·litzar-me al mateix temps. I ho feia tot bé.
Vaig arribar just per embarcar. Li vaig agrair enormement mentre ens foníem en una intensa abraçada. Aquell era una final de pel·lícula força millorable, sobretot si tenim en compte les expectatives inicials: una aventura romàntica amb l'actriu principal. Però ja m’estava bé. L’Anne era feliç i jo també ho era. El vincle amb aquella criatura era molt fort i el nostre no va ser un adeu per sempre, ja que els nostres camins es tornarien a creuar en un futur no gaire llunyà. Però això ja és una altra història.
juny 2013
juny 2013
