Groenlàndia

Dissabte, tres de la matinada. El microbús s'atura i obre les seves portes. Baixant, sorprenc una noia pixant a la vorera, té els ulls vidriosos i el maquillatge li regalima galtes avall. En veure'm intenta apujar-se les calces, però es desequilibra i cau a terra. Faig veure que no la veig i em dirigeixo a la part posterior del vehicle per recollir la bossa del maleter. Allà soc testimoni d'una altra imatge força impactant: una segona criatura es disposa a entrar dins d'un taxi arrossegant-se a quatre potes. Literalment; no és una manera de parlar, no, va entrar com si fos un gos. A punt d'arribar a l'alberg presencio la millor escena de totes, se m'humitegen els ulls de l'emoció: al bar de la cantonada, un paio immens ha sortit a pixar fora al carrer, va tan borratxo que li costa mantenir l'equilibri i trontolla per no caure. A poc a poc, va girant-se fins a quedar totalment encarat al bar, a dos metres escassos dels clients que són fora fumant. El fred polar no li arronsa la polla que li arriba a mitja cuixa.
Benvinguts al carrer Laugavegur de Reykjavík, on cada cap de setmana es viu una de les festes més salvatges del planeta.

Darrerament, havia viatjat molt pel meu compte i el cos em demanava un viatge organitzat. El cos és molt savi i sap què li convé, és per això que sempre intento satisfer totes les seves necessitats, per estrafolàries que semblin algunes. La de conèixer gent és la mar de normal i un viatge en grup és una forma fantàstica de fer-ho.
El grup va sortir molt bo, esplèndid, començant pel nostre gurú, el guia. Els guies són personatges fascinants. La majoria d'ells es rodegen d'una aura mística més o menys sofisticada que atrau molt les dones. En un viatge d'aquestes característiques el seu rol de mascle alfa es multiplica. Ells en són plenament conscients i es foten les botes. A més, no cal que donin massa explicacions, l'estil de vida d'un guia dona poc marge d'error i malentesos, és com portar un post-it enganxat al front on hi diu: “follar i prou”. Tot i que una cosa és conèixer les normes i una altra seguir-les. La llum del nostre guia era molt poderosa i la seva jove ajudant, que aprenia l'ofici, hi havia quedat atrapada com arnes a les fogueres nocturnes.

Érem un grup molt variat. Teníem l'hostessa madrilenya, que sabia moltes coses i n'explicava moltes més, les anècdotes li vessaven de la boca. El metge andalús era tot el contrari, la seva humilitat i prudència feia que anés deixant anar la seva saviesa en petites dosis.
—Jesús, ¿sabes quién es este hombre de la foto?
—El de la derecha eres tú y ese de la izquierda..., se parece a Chomsky, ¿verdad?
—¡Respuesta correcta! —El cotó no enganya.
El meu company de llitera era un escalador de Barcelona. Les emocions li transpiraven pels porus de la pell, d'aquelles persones que viuen la vida d'una manera totalment desacomplexada. Ens acompanyava un altre metge, metgessa en aquest cas, una encantadora criatura de riure contagiós que em va portar de cap uns quants dies, aviat sabreu per què. El grup el tancaven tres mexicanes que posaven molta música a les converses i van tenir un paper transcendental en un moment molt delicat de l’expedició. Un cop acampats enmig del no-res, vam descobrir que ens havíem oblidat de comprar cerveses; tota una ironia tenint en compte que vivíem dins un congelador gegant. Quan estàvem a punt de morir de set van treure una ampolla de tequila de la seva motxilla màgica.
Dins d'una tenda de campanya, el senyor José Cuervo presidia una petita taula il·luminada per espelmes i somriures. Va fer del grup una pinya.

Feia poc menys d'un any que havia visitat un dels llocs més calorosos del món i ara tocava conèixer el fred. Aviat moltes de les coses que havien ocupat la meva ment els últims mesos van quedar en un molt llunyà segon pla: el dèficit fiscal, l’equació d'Slutsky, la crisi immobiliària i algun atzucac emocional que no portava enlloc.
Allà havia d'ocupar-me de coses realment importants: combatre el fred. A sobre, ens va ploure la majoria dels dies i al fred s'hi va sumar un altre enemic mortal, la humitat: tenir els mitjons secs es convertia en la màxima prioritat. Arribats al campament, després de les nostres expedicions matineres, ens reuníem al voltant de l'objecte més venerat de tots: l'estufa de butà. Allà eixugàvem la roba i reposàvem forces. Al vespre, després de sopar, ens trèiem una per una totes les capes de roba i ràpidament ens embotíem dins el sac. Sota les aurores boreals llegia contes a la meva nova família: “Abrigueu-vos bé, winter is coming! Si sortiu a fer pipí a mitjanit, aneu amb molt de compte, because the night is dark and full of terrors”.
Els explicava molt bé i s'adormien de seguida.

La metgessa em va agradar ben aviat. El guia ja ens havia avisat que Groenlàndia desperta la part més primitiva de les persones. En el meu cas, la tinc sempre ben desperta, i només falta que m’aïllin en un paradís natural en companyia de segons qui perquè se'm desestabilitzin els bioritmes.
La relació amb ella la vaig viure en tres etapes: cordialitat, interès i distància. En les dues primeres anàvem força coordinats, però els últims dies ella es va distanciar. El perquè no el sé i tampoc li vaig preguntar. Tinc algunes teories, però no posaria la mà al foc per cap d'elles. Les dones són criatures insondables i amb els anys que porto investigant he après ben poques coses. Però qui fa el que pot no està obligat a més i, en veritat, no se'm pot acusar d'esforçar-m'hi poc.

Podria haver passat quelcom ben senzill: de la mateixa manera que algú comença a interessar-te, pot deixar de fer-ho. Teoria bastant probable, però que em costava d'acceptar.
Una segona hipòtesi una mica més elaborada és la següent: ens ho estàvem passant tan bé, perduts en aquell racó de món, que fàcilment podies oblidar-te de la vida real. Si a casa hi ha gent que t'espera, millor pensar-s'ho dues vegades abans d'emocionar-se massa amb algú. La tornada a la realitat pot ser traumàtica; sé molt bé del que parlo. A part de les sis capes de roba, ella en portava un parell més de sèrie. Sabia protegir-se i havia aplicat mesures preventives per evitar-se complicacions, és a dir, distància. Aquesta idea m'agradava més: no és que deixava d'interessar-li, sinó que l'interessava massa!
Més teories: el temps passa més a poc a poc per una dona i és ben natural per un home anar massa ràpid. És probable que en alguna etapa del viatge em precipités sense voler. I no estem parlant d'ejaculació precoç; malauradament no vaig tenir l'oportunitat de demostrar les meves aptituds en aquest camp.
Una quarta tesi diu que aquesta distància no va existir i tot van ser imaginacions meves. Hi ha un principi físic que afirma que no pots estudiar un fenomen sense alterar-lo. Amb les persones passa una cosa semblant, si se't fot al cap que algú s'ha emprenyat amb tu quan no és veritat, et tornes hipersensible i veus fantasmes per tot arreu. Vigila, perquè és llavors quan comences a fer coses estranyes i s'emprenyaran amb tu de veritat.

En qualsevol cas, per mi fou ben real i em va costar acceptar-ho. Vaig intentar agafar-ho pel costat positiu. Si el viatge hagués acabat de manera diferent, per exemple, compartint el sac de dormir per entrar en calor mentre ella m'ensenyava els seus tatuatges secrets, hauria tornat a casa trobant-la moltíssim a faltar. Les dones són uns monstres terribles, estàs un temps amb elles i després ja no t’hi pots separar. No podia permetre'm un final de viatge com aquell, empalmava l'endemà cap a Nova Zelanda i volia anar-hi sencer. La distància, doncs, me la vaig prendre com una amarga medecina que la doctora em prescrivia.

La darrera nit la vam passar a Reykjavík, al mateix punt on havíem començat. Després de sopar els vaig acompanyar a l'alberg i ens vam acomiadar. Tots tornaven l'endemà al matí excepte jo que em quedava una jornada més. Em vaig posar una mica trist.
Tornava a ser dissabte i Laugavegur m'esperava en plena efervescència. Entre cervesa i cervesa repassava mentalment l'experiència als fiords groenlandesos. Al fons de la discoteca hi havia una pista amb una bola de miralls que girava i il·luminava a un grup d'islandesos que ballaven posseïts pels déus nòrdics. La bola tenia un efecte hipnòtic, era un bàlsam regenerador que m'anava carregant les piles. Els peus glaçats es despertaven de la hibernació, la sang circulava de nou per les venes i el DJ no parava d'encadenar himnes.
Vaig somriure i em vaig llençar a la pista desbocat; en estat salvatge.

setembre 2013