Existeix un fenomen molt curiós quan viatges en grup. El concepte que tens de cadascú varia molt ràpidament, sobretot els primers dies: avui em caus bé, demà ets un imbècil; avui ets curt de gambals, demà ets un geni; avui no m’agrades, demà follem apassionadament sota els cocoters. Amb el temps he anat estudiant aquest fenomen; com és possible que persones que, a priori, no t'atrauen gens, t'acabin fent perdre el cap en tan poc de temps?
Ara soc molt prudent a l'hora de guiar-me per les primeres impressions. Mai pots dir d'aquesta aigua no en beuré, tot depèn de la set que tinguis, i hi ha deserts on se'n passa molta. Però una altra cosa també és certa, la màgia d'aquest fenomen no és infinita. Vull dir que hi ha escenaris que, per molta set que es tingui, mai acabaran passant; hi ha barreres insalvables entre homes i dones. Aquests escenaris improbables són els que em van venir al cap al minut u de viatge quan ens vam reunir tots a l'aeroport de Barcelona. Analitzava atentament amb qui compartiria les pròximes quatre setmanes i veia molt complicat qualsevol aventura fora del programa de viatge.
Les primeres nits a Port Vila, desxifrant quin patró seguien els roncs del meu company d'habitació, el meu cervell entremaliat s'esforçava buscant senyals. En anteriors expedicions, aquests senyals se m'havien rebel·lat en forma de somni, una manera ben curiosa que té l'inconscient de comunicar-se amb la consciència. L’endemà al matí em despertava sentint-me misteriosament atret per una noia del grup i a partir d'aquí començava una nova aventura, un nou escenari amb uns bonics cocoters a l'horitzó. A Vanuatu, però, el primer somni va ser amb un madrileny amb els collons ben peluts, la prova definitiva que allà no hi havia res a pelar. Game over.
Si als quaranta, un ja comença a tenir les seves manies, imagineu-vos a la cinquantena, a la seixantena o, fins i tot, a la setantena! Era gent molt viatjada; la majoria, vells camarades que ja es coneixien de sortides anteriors. Les seves discussions s’assemblaven més a batusses matrimonials que les provocades per la complexitat d'un viatge com aquell. Jo no entenia com gent amb tanta experiència era incapaç de processar les recomanacions del prospecte de l’agència: “Porteu equipatge lleuger”; “Aquest viatge no és apte per a tothom”; “Cal estar en bona forma física”; “Tingueu la ment oberta davant els imprevistos”.
Durant l’ascensió al primer volcà ja van començar les queixes: “La guia deia quatre hores d’excursió i ja en portem sis!”. El clima tropical humit, típic de les illes del Pacífic Sud, tampoc era del grat de tothom: “En aquesta merda d'illa plou cada dia!”; “Hi ha fang a tot arreu!”; “Ja estic farta de travessar rius!”, “Això està infestat de mosquits!”.
Hi havia una dona que tenia un talent innat per trobar pegues a qualsevol situació. Vaig ser testimoni d'aquest do portat a l'extrem. Fent escala a mig camí, a l'aeroport de Singapur, el guia ens va comentar que volant amb Singapore Airlines, la companyia et regalava quaranta dòlars per gastar a l'aeroport. Et donava un xec per gastar a canvi de res. Seria capaç de trobar pegues a això?:
—Per què no ens vau avisar al viatge de l'any passat? També vam fer escala a Singapur!
Sí, n’era ben capaç.
Un dels episodis amb més tensió fou quan el sènior del grup es va cagar dins la bassa on ens banyàvem. Els trekkings per la selva eren durs i la higiene mínima, per això aprofitàvem els rius per refrescar-nos, omplir cantimplores i rentar-nos una mica. A priori, doncs, no semblava una bona idea buidar-hi els intestins i era poc intel·ligent fer-ho riu amunt, ja que algun vell camarada podria presenciar com la merda assoleix el nivell de flotació i va surant riu avall topant amb els feliços banyistes. No em vaig adonar del que passava fins que vaig sentir els crits:
—Ja n'estic fins als collons de les teves criaturades!
Hi ha disputes que foten tanta ferum que ni la vella camaraderia suporta.
Els viatges en grup s'han acabat per a mi. A mesura que he vagat pel món, el meu concepte de viatjar ha anat variant. Sincerament, encara no tinc clar quin concepte és exactament i encara hi ha moltes preguntes que em costa respondre, com, per exemple, la més important de totes: per què viatjo? Està relacionat amb escapar de la rutina i l'aventura, sens dubte, però al darrere hi ha moltes altres coses que haig d'anar descobrint. El viatge dels viatges. El metaviatge.
El que sí que puc fer mentrestant, és anar-me adaptant a les meves preferències i descartar allò que ja no m'interessa tant. Per exemple, prefereixo passar la tarda bevent cerveses i jugar al billar amb el meu amic etíop, que no pas contemplar la posta de sol en una remota platja paradisíaca del Pacífic. És clar que cada experiència té el seu moment, però viatjar sol et permet gaudir molt més de la primera.
En aquella expedició va haver-hi un grapat de situacions i protagonistes que hauria explorat en cas de viatjar pel meu compte:
Els viatges en grup s'han acabat per a mi. A mesura que he vagat pel món, el meu concepte de viatjar ha anat variant. Sincerament, encara no tinc clar quin concepte és exactament i encara hi ha moltes preguntes que em costa respondre, com, per exemple, la més important de totes: per què viatjo? Està relacionat amb escapar de la rutina i l'aventura, sens dubte, però al darrere hi ha moltes altres coses que haig d'anar descobrint. El viatge dels viatges. El metaviatge.
El que sí que puc fer mentrestant, és anar-me adaptant a les meves preferències i descartar allò que ja no m'interessa tant. Per exemple, prefereixo passar la tarda bevent cerveses i jugar al billar amb el meu amic etíop, que no pas contemplar la posta de sol en una remota platja paradisíaca del Pacífic. És clar que cada experiència té el seu moment, però viatjar sol et permet gaudir molt més de la primera.
En aquella expedició va haver-hi un grapat de situacions i protagonistes que hauria explorat en cas de viatjar pel meu compte:
- Un jove de Port Vila em va oferir sortir de festa amb ell i provar la droga local. Tenia mala pinta, no ens enganyem, i va activar algunes alarmes antiestafa, però mereixia una oportunitat. Per cert, cada vegada que em prenen el pèl se m'instal·la una nova alarma al cervell, ja en tinc una pila.
- Una guapíssima guia local amb la qual vaig quedar en deute, l’Esther. Em vaig oblidar d’agafar el sac de dormir pel trekking de quatre dies a l'illa de Santo. Les nits eren molt fredes i ella sempre em reservava un espai privilegiat al costat del foc i em deixava la seva manta.
- Els portadors durant l'ascens als volcans Benbow i Marum, sempre de bon humor i amb ganes de compartir anècdotes. La segona nit ja em convidaven a beure kava amb ells; m'hi hauria estat més dies.
- La banda de música del sud de l'illa de Pentecostés. Després del concert de benvinguda es van treure la roba, es van lligar una fulla de palmera als genitals i una liana als turmells, van pujar dalt d'una bastida de canyes i van saltar al buit.
Històries prometedores que quedaven avortades perquè el viatge continuava i havíem de marxar. Una disciplina de grup que m'obligava a ser a tot arreu i enlloc a la vegada. No tornarà a passar.
- La banda de música del sud de l'illa de Pentecostés. Després del concert de benvinguda es van treure la roba, es van lligar una fulla de palmera als genitals i una liana als turmells, van pujar dalt d'una bastida de canyes i van saltar al buit.
Històries prometedores que quedaven avortades perquè el viatge continuava i havíem de marxar. Una disciplina de grup que m'obligava a ser a tot arreu i enlloc a la vegada. No tornarà a passar.
L'àngel negre em mirava fixament intentant esbrinar els meus pensaments. Jo feia cara de cansat. No la dissimulava, ja que després de trenta hores de vol, l'opció de dormir al meu llit s'havia convertit en una magnífica idea. Els àngels negres, però, també s'anomenen diables, són cruels i no tenen misericòrdia. Mai marxen sense el que volen. Un mes fora són molts dies i el preu a pagar és alt.
—Una hora més.
juny 2014
