Montevideo, cinc de la matinada en un local de la Avenida Doctor Luis Alberto de Herrera. Després de voltar per tota la ciutat finalment he trobat el lloc ideal. Pinta la mar de bé, fa estona que una gràcil uruguaiana balla davant meu; de tant en tant es gira i em dona l'esquena. No recordo qui em va dir que era un molt bon senyal, “si se't fot de cul, és que li agrades!”.
Serà el meu primer contacte, l'emoció m'embarga, som-hi!
—Hola, ¿qué tal, cómo te llamas?
—Ana.
—Soy Josep, de Barcelona, justo acabo de llegar...
Però ella ja no m'escolta. Ha girat cua i corre cap a les seves amigues que han seguit tota l'escena amb gran hilaritat. Comenten la jugada i em miren de reüll mentre faig veure que no veig com es riuen de mi.
L'atenció del grup es dirigeix ara cap a l’home més borratxo del local. Ha substituït el kit de mate per una copa de cava que li vessa per sobre la camisa mentre es mou. L'Ana s'hi acosta i balla davant d'ell, les amigues esclaten amb sonores riallades.
Sobren bufons en aquesta discoteca i és hora d'anar a dormir.
La primera jornada a Montevideo havia estat intensa, havia recorregut els punts més calents de la ciutat i m'agradava el que veia; allò era un món ple de possibilitats. Com sempre quan soc en una ciutat nova estava excitat i una maleducada no aconseguiria deprimir-me. El taxista que em portava cap a casa em va dir que aquell local no valia la pena:
—Sólo hay chetas (pijes). Si de verdad quieres agarrar (lligar) una mina (noia), yo conozco un buen boliche (discoteca).
Eren quarts de sis, però li vaig fer cas. Mai rebutjo un bon consell. El local escollit era l'Ibiza Mega Disco, un dels pitjors antros de la capital.
Havia viatjat a l'Uruguai per esbrinar com era possible que un perfil com el de Pepe Mujica arribés a la presidència del govern; no em quadrava massa tal com està muntada l'estructura del poder. No semblava pas que la fauna de l'Ibiza em pogués resoldre el dubte, tenint en compte l'estat del personal que a aquelles hores feia cua, però no m'hi vaig poder resistir. El control d'entrada era exhaustiu: armes i drogues; el porter m'escorcollava a fons i ensumava amb gest sospitós una capseta de pastilles Juanola. Li vaig preguntar a quina hora tancaven i em va dir una de les coses més boniques que he sentit mai sortint de festa:
—Ana.
—Soy Josep, de Barcelona, justo acabo de llegar...
Però ella ja no m'escolta. Ha girat cua i corre cap a les seves amigues que han seguit tota l'escena amb gran hilaritat. Comenten la jugada i em miren de reüll mentre faig veure que no veig com es riuen de mi.
L'atenció del grup es dirigeix ara cap a l’home més borratxo del local. Ha substituït el kit de mate per una copa de cava que li vessa per sobre la camisa mentre es mou. L'Ana s'hi acosta i balla davant d'ell, les amigues esclaten amb sonores riallades.
Sobren bufons en aquesta discoteca i és hora d'anar a dormir.
La primera jornada a Montevideo havia estat intensa, havia recorregut els punts més calents de la ciutat i m'agradava el que veia; allò era un món ple de possibilitats. Com sempre quan soc en una ciutat nova estava excitat i una maleducada no aconseguiria deprimir-me. El taxista que em portava cap a casa em va dir que aquell local no valia la pena:
—Sólo hay chetas (pijes). Si de verdad quieres agarrar (lligar) una mina (noia), yo conozco un buen boliche (discoteca).
Eren quarts de sis, però li vaig fer cas. Mai rebutjo un bon consell. El local escollit era l'Ibiza Mega Disco, un dels pitjors antros de la capital.
Havia viatjat a l'Uruguai per esbrinar com era possible que un perfil com el de Pepe Mujica arribés a la presidència del govern; no em quadrava massa tal com està muntada l'estructura del poder. No semblava pas que la fauna de l'Ibiza em pogués resoldre el dubte, tenint en compte l'estat del personal que a aquelles hores feia cua, però no m'hi vaig poder resistir. El control d'entrada era exhaustiu: armes i drogues; el porter m'escorcollava a fons i ensumava amb gest sospitós una capseta de pastilles Juanola. Li vaig preguntar a quina hora tancaven i em va dir una de les coses més boniques que he sentit mai sortint de festa:
—Aquí no cerramos, amigo.
El primer contacte és un bon termòmetre de com et valores a tu mateix i de com valores l’acceptació dels altres. A ningú li agrada ser rebutjat i la vergonya és un poderós dissuasiu que fa que t’ho pensis dues vegades abans d’embarcar-te en segons quines aventures. La confiança en un mateix és cabdal i hi ha dues maneres de reforçar-la: la primera, sortint amb amics; és ben sabut que la dinàmica de grup crea un clima més propens a relacionar-te amb desconegudes sense por de fer el ridícul. La segona, mitjançant l’ús d’estimulants com l’alcohol, la majoria dels quals relativitzen els fracassos, enforteixen l’ego i configuren el cervell en mode carpe diem.
Jo viatjava sol i m’havia proposat no maltractar gaire el cos; les ressaques casa vegada es feien més insuportables. És a dir, que a priori, l’experiència del primer contacte se’m podia fer feixuga. Però en el cas de qui escriu hi ha un poderós estimulant que compensa amb escreix qualsevol dificultat descrita anteriorment a l’hora de fer noves amistats: la recerca científica. Aportar el meu granet de sorra al vast camp del coneixement humà, i en una de les disciplines més controvertides —la condició humana quan es fa fosc—, passa per davant de qualsevol esporàdic fracàs personal.
Buenos Aires
Per primera vegada m'he allotjat en cases de particulars. És una excel·lent forma d'aterrar als llocs. Els amfitrions acostumen a ser gent molt oberta sempre disposada a donar-te un cop de mà, valuosos consells i, en el cas de Buenos Aires, una targeta SUBE per moure't en transport públic.
No parava, semblava un insecte atrapat dins d'una ampolla de vidre, movent-me d'un cantó a l'altre. La ciutat és immensa i aviat em vaig adonar que un autobús és un lloc tan bo com qualsevol altre per conèixer gent. Em vaig proposar el següent repte: un bus, una conversa. Sovint hi pujava sense saber on em portaria la línia, de manera que les meves preguntes de turista perdut eren del tot sinceres. Els porteños són gent oberta, disposada a ajudar-te en tot moment, i les porteñas són extraordinàriament atractives.
La línia 152 fa un recorregut llarguíssim i a l'Avinguda Santa Fe vaig conèixer la Guada, una dolça criatura que sense deixar de somriure va resoldre tots els meus dubtes, els reals i els inventats. Tenia molta paciència. També era molt ben educada i a tot em deia que sí, fins i tot quan li vaig proposar que l'endemà m'acompanyés a la Florería Atlántico, al barri del Retiro, un dels millors bars del món. La Guada es mereixia el millor.
Li vaig donar el meu correu per acabar de concretar l'hora i ens vam acomiadar. A primera hora del matí em va escriure excusant-se, tenia una setmana complicada i no li anava bé veure'ns. El correu era llarg i em feia moltes preguntes: on tenia previst anar, quants dies em quedava a Buenos Aires, etc. Detectava reserves en veure'ns immediatament, però li despertava interès i va deixar oberta la porta a quedar més endavant.
El viatge continuava a l'altra ribera del riu de la Plata, a l'Uruguai, i mai vaig ser prou lluny de Buenos Aires per si la bella Guada deixava de tenir setmanes complicades. Diàriament ens escrivíem. Encara no veia clar quedar amb mi, però el seu interès pel que feia no minvava. Li encantaven les fotos que li enviava de la costa uruguaiana. També li agradava molt viatjar i a principis de l'any vinent visitaria Europa; segur que tindríem ocasió de veure'ns.
En pocs dies, però, el seu interès es va aturar en sec. Els meus correus ja no obtenien resposta. La Guada va deixar de donar senyals de vida; semblava talment com si l’autobús 152 li hagués passat per sobre.
La Pedrera
Arraulit sota les mantes intento combatre el fred. No hi ha calefacció a l'habitació, les portes i finestres no tanquen bé, i la temperatura a l'interior és la mateixa que a l'exterior: quatre graus. Abans de ficar-me al llit havia demanat una estufeta al Barbas, l'home que regentava aquells apartaments, però no en quedava cap. Quina mala sort! L’espai era rústic i econòmic, però fotia un fred de collons, i odio el fred.
Abraçat als genolls i maleint els meus ossos sento una noia cantar. És a l’habitació del costat i té una veu extraordinària, amb els poderosos efectes d'un bàlsam regenerador. Jo renegant pel fred i ella cantant d'aquella manera; quines actituds tan diferents davant l'adversitat, oi? Tanta bellesa enmig d'aquell clima extrem em commou i m'adono de la sort que tinc de viure aquell moment. La màgia d'aquella noia ha transformat la mala sort en bona sort; em poso content i m'adormo.
Havia arribat a aquell poble a l'atzar. Palplantat a la terminal Tres Cruces de Montevideo, observant la pantalla amb els busos que feien ruta cap a la costa, vaig pujar en el primer que sortia. Destí final: la Pedrera; a priori, un lloc tan bo com qualsevol altre. Vaig ser l’únic passatger a baixar-hi, la resta s’havien quedat a mig camí i aviat vaig saber per què. La visió d'aquell poble fantasma amb els gossos passejant pels carrers abandonats evocaven una idea força al meu cap: estació errònia. A l'estiu està ple a vessar, però ja feia molts mesos de l'estiu. A l'hemisferi sud, al juny fa fred i la majoria dels comerços, albergs i restaurants estaven tancats. Els llocs per allotjar-se es limitaven a les casetes del Barbas on només hi vivia una noia que cantava com un rossinyol.
Tot plegat semblava l’inici d'una pel·lícula romàntica de les dolentes, però si acabava amb final feliç, era prou bona per mi.
L'endemà me la vaig trobar al pati practicant el que semblaven exercicis de meditació. No volia destorbar-la i vaig esperar que acabés per presentar-me. La Paloma era de Montevideo i feia uns quants mesos que estava a la Pedrera vivint un retir espiritual. La seva vida a la capital no l’omplia i va tirar pel dret: va abandonar feina, família, amics i parella. Actualment, passava els dies passejant per la platja, dibuixant i tocant la flauta. Vivia de la renda d'un familiar. És veritat que això desmuntava una mica el seu discurs hippie, però aquella noia havia renunciat a moltes comoditats a les quals jo no en seria capaç, començant per la calefacció a l'hivern i acabant per les pizzes Buitoni.
A la marihuana no hi havia renunciat i la pipa de fumar l'acompanyava arreu.
Vam passar tot el dia junts. Es coneixia tots els racons de la Pedrera i en companyia dels gossos del poble passejàvem per paratges impressionants mentre m’ensenyava a tocar la flauta. Les nostres opinions coincidien força respecte al sistema socioeconòmic en el qual ens havia tocat viure, repassàvem fil per randa totes les maldats del capitalisme i de quina manera el consumisme desenfrenat havia abocat la societat a una vida ben superficial. Érem una parella de perroflautes autèntics!
Tenia previst marxar aquella mateixa tarda, però la Paloma m’ho va treure del cap. Aquella nit era Sant Joan i vindria molta gent dels voltants a celebrar-ho. La idea era atractiva, però em tirava enrere passar més nits en aquella habitació tan freda amb aquelles mantes tan primes. Tot i que, ben pensat, també podríem acabar dormint junts amb la Paloma! Era una possibilitat remota, però tenia molt de sentit en aquell context hippie en el qual ens havíem instal·lat. I se la veia prou oberta per un desenllaç com aquell.
A mesura que avançava la nit, però, la seva actitud va canviar. No la veia tan receptiva i preferia la companyia dels seus amics de sempre i alguns de nous. Després d’una bona estona perseguir-la amunt i avall, m'envaïa aquella desagradable sensació d'estar fent el préssec una altra vegada. L'últim cop que la vaig veure estava asseguda davant la foguera al costat d'un amic fumadíssim en posició de loto. Em vaig acomiadar d’ella i me'n vaig anar a dormir. Li vaig estalviar la invitació d’acompanyar-me; m'hauria dit que no.
Una vegada més maleïa la meva mala sort sota les mantes; tan calentet que estaria al costat de la Paloma. Vaig sentir-la arribar poc després. Tornava a cantar, però ja no m'agradava la seva veu ni em commovien les seves cançons. De fet, no em deixava dormir i vaig picar la paret per fer-la callar.
Montevideo
Per primera vegada m'he allotjat en cases de particulars. És una excel·lent forma d'aterrar als llocs. Els amfitrions acostumen a ser gent molt oberta sempre disposada a donar-te un cop de mà, valuosos consells i, en el cas de Buenos Aires, una targeta SUBE per moure't en transport públic.
No parava, semblava un insecte atrapat dins d'una ampolla de vidre, movent-me d'un cantó a l'altre. La ciutat és immensa i aviat em vaig adonar que un autobús és un lloc tan bo com qualsevol altre per conèixer gent. Em vaig proposar el següent repte: un bus, una conversa. Sovint hi pujava sense saber on em portaria la línia, de manera que les meves preguntes de turista perdut eren del tot sinceres. Els porteños són gent oberta, disposada a ajudar-te en tot moment, i les porteñas són extraordinàriament atractives.
La línia 152 fa un recorregut llarguíssim i a l'Avinguda Santa Fe vaig conèixer la Guada, una dolça criatura que sense deixar de somriure va resoldre tots els meus dubtes, els reals i els inventats. Tenia molta paciència. També era molt ben educada i a tot em deia que sí, fins i tot quan li vaig proposar que l'endemà m'acompanyés a la Florería Atlántico, al barri del Retiro, un dels millors bars del món. La Guada es mereixia el millor.
Li vaig donar el meu correu per acabar de concretar l'hora i ens vam acomiadar. A primera hora del matí em va escriure excusant-se, tenia una setmana complicada i no li anava bé veure'ns. El correu era llarg i em feia moltes preguntes: on tenia previst anar, quants dies em quedava a Buenos Aires, etc. Detectava reserves en veure'ns immediatament, però li despertava interès i va deixar oberta la porta a quedar més endavant.
El viatge continuava a l'altra ribera del riu de la Plata, a l'Uruguai, i mai vaig ser prou lluny de Buenos Aires per si la bella Guada deixava de tenir setmanes complicades. Diàriament ens escrivíem. Encara no veia clar quedar amb mi, però el seu interès pel que feia no minvava. Li encantaven les fotos que li enviava de la costa uruguaiana. També li agradava molt viatjar i a principis de l'any vinent visitaria Europa; segur que tindríem ocasió de veure'ns.
En pocs dies, però, el seu interès es va aturar en sec. Els meus correus ja no obtenien resposta. La Guada va deixar de donar senyals de vida; semblava talment com si l’autobús 152 li hagués passat per sobre.
La Pedrera
Arraulit sota les mantes intento combatre el fred. No hi ha calefacció a l'habitació, les portes i finestres no tanquen bé, i la temperatura a l'interior és la mateixa que a l'exterior: quatre graus. Abans de ficar-me al llit havia demanat una estufeta al Barbas, l'home que regentava aquells apartaments, però no en quedava cap. Quina mala sort! L’espai era rústic i econòmic, però fotia un fred de collons, i odio el fred.
Abraçat als genolls i maleint els meus ossos sento una noia cantar. És a l’habitació del costat i té una veu extraordinària, amb els poderosos efectes d'un bàlsam regenerador. Jo renegant pel fred i ella cantant d'aquella manera; quines actituds tan diferents davant l'adversitat, oi? Tanta bellesa enmig d'aquell clima extrem em commou i m'adono de la sort que tinc de viure aquell moment. La màgia d'aquella noia ha transformat la mala sort en bona sort; em poso content i m'adormo.
Havia arribat a aquell poble a l'atzar. Palplantat a la terminal Tres Cruces de Montevideo, observant la pantalla amb els busos que feien ruta cap a la costa, vaig pujar en el primer que sortia. Destí final: la Pedrera; a priori, un lloc tan bo com qualsevol altre. Vaig ser l’únic passatger a baixar-hi, la resta s’havien quedat a mig camí i aviat vaig saber per què. La visió d'aquell poble fantasma amb els gossos passejant pels carrers abandonats evocaven una idea força al meu cap: estació errònia. A l'estiu està ple a vessar, però ja feia molts mesos de l'estiu. A l'hemisferi sud, al juny fa fred i la majoria dels comerços, albergs i restaurants estaven tancats. Els llocs per allotjar-se es limitaven a les casetes del Barbas on només hi vivia una noia que cantava com un rossinyol.
Tot plegat semblava l’inici d'una pel·lícula romàntica de les dolentes, però si acabava amb final feliç, era prou bona per mi.
L'endemà me la vaig trobar al pati practicant el que semblaven exercicis de meditació. No volia destorbar-la i vaig esperar que acabés per presentar-me. La Paloma era de Montevideo i feia uns quants mesos que estava a la Pedrera vivint un retir espiritual. La seva vida a la capital no l’omplia i va tirar pel dret: va abandonar feina, família, amics i parella. Actualment, passava els dies passejant per la platja, dibuixant i tocant la flauta. Vivia de la renda d'un familiar. És veritat que això desmuntava una mica el seu discurs hippie, però aquella noia havia renunciat a moltes comoditats a les quals jo no en seria capaç, començant per la calefacció a l'hivern i acabant per les pizzes Buitoni.
A la marihuana no hi havia renunciat i la pipa de fumar l'acompanyava arreu.
Vam passar tot el dia junts. Es coneixia tots els racons de la Pedrera i en companyia dels gossos del poble passejàvem per paratges impressionants mentre m’ensenyava a tocar la flauta. Les nostres opinions coincidien força respecte al sistema socioeconòmic en el qual ens havia tocat viure, repassàvem fil per randa totes les maldats del capitalisme i de quina manera el consumisme desenfrenat havia abocat la societat a una vida ben superficial. Érem una parella de perroflautes autèntics!
Tenia previst marxar aquella mateixa tarda, però la Paloma m’ho va treure del cap. Aquella nit era Sant Joan i vindria molta gent dels voltants a celebrar-ho. La idea era atractiva, però em tirava enrere passar més nits en aquella habitació tan freda amb aquelles mantes tan primes. Tot i que, ben pensat, també podríem acabar dormint junts amb la Paloma! Era una possibilitat remota, però tenia molt de sentit en aquell context hippie en el qual ens havíem instal·lat. I se la veia prou oberta per un desenllaç com aquell.
A mesura que avançava la nit, però, la seva actitud va canviar. No la veia tan receptiva i preferia la companyia dels seus amics de sempre i alguns de nous. Després d’una bona estona perseguir-la amunt i avall, m'envaïa aquella desagradable sensació d'estar fent el préssec una altra vegada. L'últim cop que la vaig veure estava asseguda davant la foguera al costat d'un amic fumadíssim en posició de loto. Em vaig acomiadar d’ella i me'n vaig anar a dormir. Li vaig estalviar la invitació d’acompanyar-me; m'hauria dit que no.
Una vegada més maleïa la meva mala sort sota les mantes; tan calentet que estaria al costat de la Paloma. Vaig sentir-la arribar poc després. Tornava a cantar, però ja no m'agradava la seva veu ni em commovien les seves cançons. De fet, no em deixava dormir i vaig picar la paret per fer-la callar.
Montevideo
L’última nit la vaig passar al mateix lloc on havia començat el viatge: a la capital uruguaiana de Montevideo. Estava molt ben acompanyat. Havia conegut la Magela la setmana anterior a la terminal d'autobusos, abans de marxar cap a la Pedrera. Amablement, m'havia orientat per les diferents terminals i m’havia passat el seu número per si necessitava res durant l'estada al país. Ens vam citar per sopar junts i vam connectar de seguida. A les postres ja ens lamentàvem d’haver-nos conegut tan tard:
—¿Te vas mañana? ¿Por qué no me escribiste antes?
La Magela era una dona molt directa. Tenia les idees molt clares i et mirava fixament als ulls quan parlava. Havia engegat una botiga de roba de segona mà i li anava “viento en popa”. Parlava sense embuts i se li entenia tot el que deia, qualitat que s'agraeix quan tens poc temps. Es definia com una persona sincera, a qui no li agradava donar voltes a les coses, i probablement per això s'entenia tan bé amb els homes. Jo li explicava que m'encantava viatjar perquè m'agradava la gent, i que vagant pel món tenia la sort de viure moments especials com el que vivia ara mateix amb ella. Començava així l'intercanvi de petites mentides que tots diem sobre nosaltres mateixos quan volem agradar a algú.
Però la Magela era realment especial i la nostra connexió ben real: em deia “lindo”, li agradaven les meves mans i em posava deu anys menys. Fins i tot deia que li agradava com parlava, i no oblidem que ho feia en el meu penós castellà.
És per això que, immers tal com estava en aquella fantàstica bombolla d’irrealitat, entaulats en un dels millors restaurants de Montevideo, vaig cometre un error majúscul: vaig proposar-li de passar junts la nit en un hotel. La seva reacció fou una llarga mirada amb unes pupil·les dilatadíssimes, símptoma que el seu cervell estava processant molta informació.
—Magela, perdona, no hace falta que respondas, tenemos toda la noche por delante.
En defensa meva haig de dir que m’havia acabat creient les nostres petites mentides: la sinceritat absoluta, el no donar voltes a les coses, a tirar pel dret. Però un acadèmic sobre la condició humana quan es fa fosc no ha d’oblidar mai que en l’art de la seducció és de vital importància allò que no es diu. I si dues persones que s’acaben de conèixer acaben al llit és, en gran part, gràcies a la no verbalització d’aquest fet al llarg de la nit. No tenia excusa.
No va trigar gaire a dir-me que no. El poc temps que em quedava a l’Uruguai també jugava en contra. El factor i després, què?, cabdal per a moltes dones, escapa sovint a les anàlisis masculines de la majoria de les situacions. Prou feina tenim per l’abans de i, sobretot, pel mentrestant.
Que no sigui aquesta una de les claus que fa que tinguem perspectives tan diferents sobre la vida, elles són més de llarg termini i nosaltres, pobres éssers limitats, ens movem més en el curt termini, i en el cas d'alguns individus, en el molt curt termini.
El fet que marxés l'endemà la feia recular:
—Si te quedaras más días...
Podia llegir als seus ulls la desagradable escena del tio que marxa cap a casa just després de follar. I casa meva era a 10.000 kilòmetres.
Ens vam fer una abraçada, un petó i vaig ajudar-la a pujar al taxi. Em vaig quedar sol al carrer. A aquella hora de la nit hi havia un silenci absolut. La boira baixa donava un aire fantasmal a la ciutat. Tornava a fer fred, em vaig cordar la jaqueta fins al coll i vaig posar-me les mans a la butxaca on guardava la capseta de pastilles Juanola i els condons amb el seu precinte i la data de caducitat.
En poques hores volava cap a Barcelona i me'n vaig anar a dormir.
juny 2015
