“Senyores i senyors passatgers, benvinguts al vol 714 amb destinació Singapur. Aviat ens enlairarem de Barcelona. Facin el favor de cordar-se els cinturons i posar els aparells electrònics en mode avió. El vol tindrà una durada de dotze hores i cinquanta minuts. Gràcies per volar amb nosaltres”.
La crònica de Malàisia comença ben aviat, dins l’avió. A prop tinc la passatgera del seient 33G, una dona molt atractiva d'uns cinquanta anys. Fa mala cara, està refredada o acaba de plorar. Es moca, treu el mòbil i comença a escriure. Té una pantalla gran i està asseguda de manera que veig perfectament què escriu. Llegeixo les primeres línies i hi quedo enganxat:
“No puc evitar escriure't tornant cap a casa. Aquest cop ho faig amb llàgrimes als ulls. No puc parar de plorar. M'he de tapar la cara de la gent que m'envolta. No ho puc controlar. El dolor em devora l'estómac. Només sento buidor. Sembla que hem acabat allà on temíem quan vam començar aquest affair: amb un DOLORÓS ADEU. El nostre final s'ha embrutat de vergonya i culpabilitat. Res podia haver anat pitjor”.
És cert que la passatgera 33G té els ulls vermells, però no està plorant desconsoladament ni es tapa la cara de la gent que l'envolta. Però és la imatge que vol transmetre al seu amant, vol que se la imagini sola plorant envoltada de desconeguts i despatxada en un avió cap a Singapur. És una escena força potent. La carta de les llàgrimes és una aposta forta, sap que fa molt de mal als homes. Jo mateix, que no destacaria per tenir memòria fotogràfica, mai oblidaré les llàgrimes infringides; agulles clavades dins l’ànima que m'acompanyaran fins a la tomba.
“D'altra banda, hem acabat descobrint què significa l'amor i la passió, i això també ha estat un final inesperat de la nostra relació. Repeteixo la paraula ‘final’, però dins meu tinc un profund desig d'anomenar-ho ‘trencament forçat’. No puc acceptar el final d'aquesta història d'amor única”.
Atenció amb l'última frase: “No puc acceptar el final”. No sé qui hi ha a l'altra banda, probablement un home casat, però li auguro problemes. Si facturant-la en un avió dona el tema per tancat, està molt equivocat.
Començava a sentir-me malament espiant-la. No m'agradava veure aquella dona despullant-se sentimentalment d'aquella manera, però ningú ha dit que la tasca d'un investigador de la condició humana sigui senzilla i un científic es deu a la seva feina. Així doncs, vaig col·locar-me mascareta, guants i em vaig enfangar en el relat. A més aquella dona escrivia de meravella i la seva història era bastant més entretinguda que el totxo d'història del capitalisme que m'estava llegint.
“Vaig sentir com un ganivet esmolat travessava el meu cor quan et vas desfer de la memòria SIM on les nostres converses van construir aquest amor. Les fotos no són tan importants com les nostres paraules, esculpides una per una des del fons dels nostres cors. Res podem fer per recuperar-les excepte escriure una altra història, paraula per paraula, de cor a cor i pell contra pell. Si la vida ens dona l'oportunitat, escriurem una història més forta i duradora d'amor i passió”.
La carta acaba aquí. Sembla que un cop destapat l'affair han pactat no tenir més contacte i han donat la història per acabada. Però ja sabem que la passatgera 33G “no pot acceptar aquest final” i sobrevolant l'Índia torna a treure el mòbil per escriure una segona carta.
La trama es complica. Resulta que ella també està casada, el trio és ara quartet. I és aquest nou personatge, el marit de la passatgera 33G, qui va destapar la infidelitat en llegir accidentalment un xat de WhatsApp que no hagués hagut de veure mai. Ai, quin perill la tecnologia! Ella continua temptejant la possibilitat d'una futura relació amb el seu amant, aquest cop trencant els matrimonis respectius. Tal com ho veig, però, no té cap possibilitat. Ell no hi sembla predisposat.
La passatgera 33G estava en plena fase de transició. Segurament feia temps que volia separar-se, però només ho faria un cop tingués assegurada la nova relació. Sí, amigues i amics, ens trobem davant la famosa teoria del mico i la branca què diu així: de la mateixa manera que els orangutans —que veuria ben aviat— no deixen anar una branca fins que no tenen ben agafada l'altra, els humans no abandonen una relació fins que no se n'asseguren una altra. La passatgera 33G preferia continuar amb la seva relació de merda abans que estar sola, talment com si quedar-te sol fos una caiguda al buit, una mort segura.
La infidelitat sempre apareix en moments de debilitat. No és casualitat, és clar. La carn és dèbil, però també és veritat que els humans sovint adoptem el mal costum d’imposar-nos reptes de dubtós compliment: “t'estimaré tota la vida”, “estarem junts fins que la mort ens separi”, “prometo ser-te fidel”.
Amb vint, trenta anys... promets ser fidel?
No em malinterpreteu, són objectius lloables i que respecto, però reconeixereu que a la pràctica és complicat i mostren un desconeixement profund de la condició humana. Tard o d'hora les crisis arriben, el príncep blau s'ha transformat en un gripau, les promeses queden lluny i tothom vol tornar a sentir-se viu. I llavors apareix la infidelitat, et pica l'ullet i et somriu de forma seductora.
Aterrant a Singapur em va passar pel cap de convidar la passatgera 33G a continuar volant amb mi cap a l'est, a la jungla de Borneo. Li hauria fet veure que la seva història no tenia cap futur, ni la passada amb el marit, ni la futura amb l'amant, i que no valia la pena dedicar-hi més temps i energies. L'hauria intentat convèncer que estar sol no és una caiguda al buit sinó un món ple de possibilitats i que uns dies a la selva en companyia d’un desconegut, amanits amb sexe lleuger, curen molts mals i en cicatritzen d'altres.
No ho vaig fer.
Borneo
Vaig aterrar a Kuching en el millor moment de la setmana: dissabte al vespre. No era casualitat. Volia perdre'm uns quants dies enmig de la selva, però abans havia de prendre el pols als malais, per això em vaig assegurar d’entrar a l'illa per la ciutat més poblada i en cap de setmana. Després de deixar la bossa a l'hotel i fer una dutxa ràpida vaig sortir a treure el cap. Tantes hores volant m'havien donat molta set. Ja t'ho recorden les hostesses: a 10.000 metres cal hidratar-se constantment.
El Magazzino estava a rebentar de gent, de soroll i de fum. Encara no havia arribat a la barra que una colla em va convidar a beure amb ells. Eren al voltant d'una taula amb un tanc de cervesa al mig. Em van allargar un vas.
—Hola! Em dic Sean, soc 70% xinès i 30% malai. He vingut a passar el cap de setmana a Kuching per veure el meu amic. Jo visc a Kuala Lumpur, hi porto uns quants anys. Vaig haver de marxar de la Xina tio, allò és una merda!
L'amic del Sean anava molt borratxo, se'l veia incapaç de seguir la conversa i la seva feina es limitava a observar el meu vas i omplir-lo cada cop que feia un glop.
—Hola, Sean. Em dic Josep, soc de...
—No paren de cridar! Jo crec que estan tots sords. És una puta bogeria!
Una afirmació que vaig poder comprovar l'endemà mateix esmorzant en un dels locals que hi ha al barri xinès de la ciutat. La mestressa em preparava una taula a prop de la barra mentre donava ordres al marit i als fills. Quins crits fotia aquella dona! S'ha de dir que el Sean també cridava força:
—Si busques ties, has anat a mal lloc. Kuching és una merda! A Kuala Lumpur n’està ple, hi trobes de tot: japoneses, coreanes, xineses, àrabs!
El seu amic s'havia posat molt seriós, com si aquelles declaracions l'afectessin profundament. El Sean parlava de Kuching com si fos un poblet selvàtic al costat del riu. Res més lluny de la realitat: érem en una ciutat de 300.000 habitants, vibrant i amb molta activitat nocturna. Ja me'n vaig cuidar prou quan vaig comprar els bitllets.
El Sean continuava amb el seu particular monòleg:
—Jakarta també mola molt, hi has anat? No t’has de perdre Bali, Bangkok...
—Sí, a Bangkok hi he estat, increïbles les...
—Estàs casat? Jo sí, em vaig casar fa poc. Mira.
El Sean em va ensenyar una foto d'una guapa malaia amb un vel arrapat al crani d'orella a orella.
—Aquí a Malàisia, si t'enganxen amb una altra dona, estàs mort tio. Estàs mort!
L'amic bufava sonorament. La gravetat del moment mereixia un altre glop de cervesa. Jo intentava dosificar perquè el ritme era intens, però no tenia opció, m'obligaven a buidar el got ràpid.
—Hòstia puta, la meva dona està embarassada, al gener seré pare! Crec que em tornaré boig!
Aquell pobre nano s'acabava de casar, estava a punt de ser pare i parlava com un condemnat a mort. Realment hi ha gent que s'ho munta molt malament, encara que no seré jo qui jutgi la vida dels altres. L'últim brindis el vaig proposar jo. L'amic va omplir els vasos, vam brindar, vam beure d’un sol glop i ens vam acomiadar. Abans de desaparèixer per la porta el Sean es va girar amb un escandalós:
—BENVINGUT A BORNEO!
Quina arribada! Feia un parell d'hores que era a Malàisia i ja anava ben torrat. Aviat em vaig adonar de dues qualitats malaies enormement benvingudes per un viatger: l'elevat nivell d'hospitalitat i el baix nivell d'estafa. En les dues setmanes que vaig ser al país ningú em va cobrar més del compte per ser de fora, ni els taxistes.
Vaig aterrar a Kuching en el millor moment de la setmana: dissabte al vespre. No era casualitat. Volia perdre'm uns quants dies enmig de la selva, però abans havia de prendre el pols als malais, per això em vaig assegurar d’entrar a l'illa per la ciutat més poblada i en cap de setmana. Després de deixar la bossa a l'hotel i fer una dutxa ràpida vaig sortir a treure el cap. Tantes hores volant m'havien donat molta set. Ja t'ho recorden les hostesses: a 10.000 metres cal hidratar-se constantment.
El Magazzino estava a rebentar de gent, de soroll i de fum. Encara no havia arribat a la barra que una colla em va convidar a beure amb ells. Eren al voltant d'una taula amb un tanc de cervesa al mig. Em van allargar un vas.
—Hola! Em dic Sean, soc 70% xinès i 30% malai. He vingut a passar el cap de setmana a Kuching per veure el meu amic. Jo visc a Kuala Lumpur, hi porto uns quants anys. Vaig haver de marxar de la Xina tio, allò és una merda!
L'amic del Sean anava molt borratxo, se'l veia incapaç de seguir la conversa i la seva feina es limitava a observar el meu vas i omplir-lo cada cop que feia un glop.
—Hola, Sean. Em dic Josep, soc de...
—No paren de cridar! Jo crec que estan tots sords. És una puta bogeria!
Una afirmació que vaig poder comprovar l'endemà mateix esmorzant en un dels locals que hi ha al barri xinès de la ciutat. La mestressa em preparava una taula a prop de la barra mentre donava ordres al marit i als fills. Quins crits fotia aquella dona! S'ha de dir que el Sean també cridava força:
—Si busques ties, has anat a mal lloc. Kuching és una merda! A Kuala Lumpur n’està ple, hi trobes de tot: japoneses, coreanes, xineses, àrabs!
El seu amic s'havia posat molt seriós, com si aquelles declaracions l'afectessin profundament. El Sean parlava de Kuching com si fos un poblet selvàtic al costat del riu. Res més lluny de la realitat: érem en una ciutat de 300.000 habitants, vibrant i amb molta activitat nocturna. Ja me'n vaig cuidar prou quan vaig comprar els bitllets.
El Sean continuava amb el seu particular monòleg:
—Jakarta també mola molt, hi has anat? No t’has de perdre Bali, Bangkok...
—Sí, a Bangkok hi he estat, increïbles les...
—Estàs casat? Jo sí, em vaig casar fa poc. Mira.
El Sean em va ensenyar una foto d'una guapa malaia amb un vel arrapat al crani d'orella a orella.
—Aquí a Malàisia, si t'enganxen amb una altra dona, estàs mort tio. Estàs mort!
L'amic bufava sonorament. La gravetat del moment mereixia un altre glop de cervesa. Jo intentava dosificar perquè el ritme era intens, però no tenia opció, m'obligaven a buidar el got ràpid.
—Hòstia puta, la meva dona està embarassada, al gener seré pare! Crec que em tornaré boig!
Aquell pobre nano s'acabava de casar, estava a punt de ser pare i parlava com un condemnat a mort. Realment hi ha gent que s'ho munta molt malament, encara que no seré jo qui jutgi la vida dels altres. L'últim brindis el vaig proposar jo. L'amic va omplir els vasos, vam brindar, vam beure d’un sol glop i ens vam acomiadar. Abans de desaparèixer per la porta el Sean es va girar amb un escandalós:
—BENVINGUT A BORNEO!
Quina arribada! Feia un parell d'hores que era a Malàisia i ja anava ben torrat. Aviat em vaig adonar de dues qualitats malaies enormement benvingudes per un viatger: l'elevat nivell d'hospitalitat i el baix nivell d'estafa. En les dues setmanes que vaig ser al país ningú em va cobrar més del compte per ser de fora, ni els taxistes.
En aquell país la comunitat xinesa és molt nombrosa i hi estan ben integrats. El Sean n’era un bon exemple, s'havia casat amb una guapa malaia i formaria una família. A hores d'ara el seu fill ja deu tenir uns quatre mesos.
Una generació sencera separa la passatgera 33G del Sean. Me l'imagino fa trenta anys amb l'edat del Sean a punt de casar-se, enamorada del seu marit i amb tota una vida al davant. Poc s'imaginava aleshores que acabaria plorant sola en un avió pel seu matrimoni de merda i un affair desastrós. En aquest sentit, l'hem de disculpar. Quan estem enamorats no pensem amb claredat. Les decisions es prenen en un estat d'embriaguesa hormonal que et fan creure tot el que dius. Però no t'equivoquis, estàs drogat i quan els nivells d'oxitocina tornin als nivells habituals te n'adonaràs amb quin exemplar més mediocre has decidit compartir la teva vida. Ara bé, el cas del Sean clamava al cel, no arribava als vint-i-cinc anys i ja se'l veia abocat al desastre.
Val més que vagis amb compte, amic. La infidelitat ronda seductora al teu voltant i Malàisia és un estat musulmà, crec que no gestiona gaire bé aquestes històries.
En un parell de dies remuntaria el riu Rejang fins a arribar al poblet de Belaga. Borneo encara conserva una de les selves més primigènies del planeta; dic encara perquè està en procés de desforestació. Hi ha alguns parcs protegits i d'altres àrees remotes de més difícil accés que encara conserven l'autenticitat dels pobles perduts. Allà em dirigia, a un punt minúscul en l'abisme verd de Borneo on coneixeria l'Amran, l'home més ric del poble i a punt de cometre un gran error.
Val més que vagis amb compte, amic. La infidelitat ronda seductora al teu voltant i Malàisia és un estat musulmà, crec que no gestiona gaire bé aquestes històries.
En un parell de dies remuntaria el riu Rejang fins a arribar al poblet de Belaga. Borneo encara conserva una de les selves més primigènies del planeta; dic encara perquè està en procés de desforestació. Hi ha alguns parcs protegits i d'altres àrees remotes de més difícil accés que encara conserven l'autenticitat dels pobles perduts. Allà em dirigia, a un punt minúscul en l'abisme verd de Borneo on coneixeria l'Amran, l'home més ric del poble i a punt de cometre un gran error.
