Etiòpia (segona part)

Continuació d'Etiòpia (primera part)

La depressió de Danakil

Al Danakil hi falta un cartell a l'entrada que posi “Benvingut a l'infern”.
En aquell desert fa calor, molta calor, i l'activitat volcànica no en facilita la supervivència, però la vida és tossuda i es manifesta a llocs inimaginables. Els àfars han viscut en aquell desert molts segles i no els agraden les visites. Aquest poble de pastors nòmades té molta mala hòstia i allà els estrangers no són benvinguts, aquella és una terra hostil.
És per això que acompanyant la caravana de ferenjis hi anava un cap àfar local. La seva era una feina diplomàtica per resoldre els problemes que ens poguéssim trobar, una espècie de relacions públiques que en comptes de corbata portava fusell. Per si no n'hi hagués prou amb totes aquestes inconveniències, érem molt a prop de la frontera amb Eritrea, una zona calenta del mapa on de tant en tant hi ha segrestos, i perquè la gent dormís tranquil·la ens escortaven soldats de l'exèrcit.

Érem una gran família. La Marie, una atractiva noia del Quebec que parlava un anglès afrancesat mooooolt arrossegat, tremendament sexi confesso. El Fabio, de la Toscana, un excel·lent company de viatge amb qui vaig compartir moltíssimes hores de quatre per quatre per pistes impossibles. La parella d'australians, Cat i Brandon, optimistes per naturalesa; no em cansaré mai de repetir-ho, que grans són els australians! L'irlandès Denis que per molt desert a 40 graus que patíssim, per molta manca d'aigua corrent, dutxes i lavabos, per complicada que fos la higiene durant quatre dies, sir Denis anava sempre impecable. El grup de ferenjis el tancaven quatre bielorussos que, per trencar una mica el gel, van convidar-nos a gintònics la primera nit. De les seves motxilles no paraven de sortir ampolles.
—Siguis on siguis del món, si necessites alcohol, busca un rus —deia molt seriós l'Alexander.

No és fàcil arribar-hi, però l’experiència val la pena. Aviat oblides a quin planeta vius i entres en un nou món d'irrealitat: mars de sal, llacs d'àcid sulfúric..., la vall del Dallol sembla un quadre pintat pel teu col·lega ionqui després de convidar-lo a tripis. I l'estrella indiscutible d'aquell escenari extraterrestre: l'Erta Ale i la seva caldera de lava. Al campament base vam coincidir amb un altre grup de rostres pàl·lids i tan aviat com aquell sol inclement es va pondre vam iniciar junts l'ascens al volcà, una caminada nocturna d'unes tres hores.
La Marianne era una anglesa que mostrava molt interès en tot el procés polític que es vivia a Catalunya, ella treballava a Escòcia i allà hi passaven coses semblants. Era genetista i jo aprofitava per preguntar-li sobre Richard Dawkins i la seva creuada contra el creacionisme i la religió.
—A Etiòpia hi ha una majoria molt important de cristians ortodoxos, molt integristes —em deia. Era veritat, tot déu portava creus penjant del coll i alguns d'ells les tenien tatuades a la cara.
Jo li vaig explicar una conversa que havia tingut dies abans amb el Tekeste quan em confessava que no s'havia llegit El codi Da Vinci perquè li feia por. Havia sentit dir que en aquelles pàgines es deien coses molt irreverents sobre Jesús. “No entenc una cosa, Josep”, confessava, “Jo he nascut en una família cristiana on m'han ensenyat que el cristianisme és l'únic camí cap a la salvació. Si m’hi desvio una mica, cremaré a l'infern. La meva amiga, en canvi”, assenyalant-me una noia asseguda al seu costat, “és musulmana i a casa seva li diuen exactament el mateix. Sembla doncs que anar a l'infern té més a veure amb la casa on has nascut que cap altra cosa, no? És un tema de pur atzar!“.
La Marianne assentia amb el cap.
—Aquest Tekeste és un paio intel·ligent. El codi Da Vinci no li ha de fer por, però ha d'estar preparat per posar en dubte el que creia fins ara.
—És veritat, de fet és el que li vaig acabar dient; amb molt de tacte, per cert. Aquests temes van arrelats endins i no volia que el Tekeste se sentís malament.
—Completament d'acord, Josep —la Marianne no estava d'acord amb mi, estava completament d'acord, i això m'agradava. La conversa fluïa extraordinàriament en aquell escenari de màgia volcànica il·luminat per la lluna plena.
Una altra conversa en paral·lel tenia lloc entre la Marianne i jo. Una conversa física i corporal, en un llenguatge invisible i molt primitiu. Era el tercer dia a la depressió del Danakil i caminàvem en un entorn extremadament calorós, amb condicions higièniques complicades. La suor regalimava coll avall alliberant un festival de feromones que voleiaven d'un cos a l'altre, lliures de la competència deslleial de desodorants i perfums. Com us deia, caminàvem de nit. Gairebé no podia veure com era físicament aquella noia, però la química i la biologia es van encarregar de fer la seva feina. Fou un matx absolut.
En la seva companyia vaig arribar al cràter. L'espectacle era hipnotitzador. Aquell paisatge de roca i foc ens teletransportava al passat, quan el món encara era jove. Ferenjis, guies i soldats admiràvem en silenci el mar de lava que teníem a pocs metres de distància.
El Denis va treure de la seva motxilla una ampolla d'absenta.
—Si necessites alcohol i no trobeu russos, busqueu un irlandès!
Van ser moments de felicitat viscuts amb especial intensitat. Ningú volia marxar, no volíem que aquell moment s'acabés. Però res dura per sempre i el nostre guia, que era jove, però molt savi, va decidir que era hora de retirar-se. Era massa arriscat fer-se càrrec de ferenjis borratxos als marges del cràter d'un volcà actiu.
Els camins amb la Marianne se separaven més aviat del desitjat. Em va saber greu que tal dispendi de feromones no s'hagués materialitzat en quelcom més palpable. Ens vam acomiadar assegurant-li que la visitaria a Edimburg més endavant.

Arribats a Mekele, el recepcionista de l'hostal em va saludar amb un somriure i una encaixada de mans, res a veure amb la rebuda freda de la setmana anterior. La raó del seu canvi d'humor era la Marta, una periodista d'Addis Abeba que estava de vacances i s'allotjava al mateix hostal. Semblava contenta de veure’m, havien estat parlant de mi i ja sabia d'on era, d'on venia i fins i tot a quina habitació dormia. Jo també m’alegrava de conèixer-la, era una noia molt guapa i tenia un nom que podia pronunciar. La vaig convidar a sortir de festa amb nosaltres, però estava cansada del viatge i volia descansar.
Era la meva última nit a Mekele i s'havia de celebrar. El Tekeste havia estat treballant i tenia les butxaques plenes de bitllets.
—Propines dels ferenjis, Josep. Aquesta nit convido jo!

Vaig agafar el llit amb ganes, estava molt cansat i al cap de poques hores havia de ser a l'estació d'autobusos per viatjar cap al sud. Vaig despertar-me al cap de mitja hora parlant amb la Marta, havia entrat a la meva habitació mentre dormia i estava asseguda al meu llit. Al meu cervell li va costar una mica assimilar aquell nou escenari, m'hi devia portar fusionant somnis amb realitat, una realitat embriagada amb brots somnàmbuls. Sovint m'exposo a situacions surrealistes, però allò era massa. Vaig posar-me en guàrdia.
—Per què no has contestat les meves trucades? —la Marta m'havia trucat durant tota la nit perquè s’ho havia repensat i volia apuntar-se a la festa.
—Em sap greu, no ho he vist fins ara i en poques hores marxo de la ciutat.
—És una llàstima —em deia agafant-me de la mà. Jo encara estava espantat, però no vaig poder evitar excitar-me. Una mostra més de bipolaritat masculina, o de com el cap i el cos poden prendre camins totalment oposats.

Vaig convidar-la a estirar-se amb mi al llit. La temperatura pujava mentre la Marta es treia la roba. Lluïa unes rastes que li arribaven fins a la cintura i li acariciaven aquella pell negra extraordinària. El seu blanquíssim somriure il·luminava tota l’habitació i en el fons dels seus ulls em va semblar veure el foc ardent de l’Erta Ale. Al cap em va venir la injera i les espècies, aquella pols vermella màgica. Vaig resar al déu rastafari perquè em donés forces.

De matinada, el Tekeste em va acompanyar a l’estació d’autobusos. Li vaig explicar la situació tan inversemblant que acabava de viure.
—T’ha demanat calés?
—No.
—Trobes a faltar alguna cosa?
—Tampoc.
—Sembla que li has agradat a la Marta. En qualsevol cas, quan arribis a casa, passa per l’hospital a veure si tens tots els òrgans.
Vam riure i ens vam acomiadar amb una forta abraçada.

Continua a Etiòpia (tercera part)

Etiòpia (primera part)

Addis Abeba

No tenia molt clar on anar. Feia només quatre dies que havia decidit viatjar a Etiòpia i talment em trobava com si m’haguessin teletransportat allà des del menjador de casa meva; sense plans, sense guia i sense coneixement. El meu pas pels carrers de la capital era decidit, però ulls experts havien detectat que anava perdut i era un blanc perfecte. No tardaria a tenir companyia.

El Ben es va oferir a orientar-me una mica per la metròpoli. Era un jove emprenedor amb molts plans de futur que treballava a l'alberg on m'allotjava. Jo no recordava haver-lo vist, però em deia que era normal no reconeixe’l sense el mono de feina. Alerta groga.
Quan li vaig demanar informació per fer excursions pel país, va trucar un amic seu que tenia bons contactes i segurament em donaria un cop de mà. El Matias ja tenia la seva edat, era un vell llop de mar que havia viscut molts anys a bord d'un mercant grec, la seva vida era una pel·lícula d'aventures. Tenia molta cultura i em prometia bons contactes per tot allò que necessités, fins i tot per acostar-me a Juba, la capital del Sudan del Sud. Per demostrar-ho va trucar al consolat davant meu. Picant-me l’ullet els demanava que quan passés un turista de Barcelona, li donessin un tracte preferent. Alerta taronja.
El Ben i el Matias em van recomanar la visita d’un lloc molt especial, un espai cultural on joves estudiants portaven programes de beneficència. Les voluntàries, engalanades amb vestits tradicionals, servien te i un vi amb mel que elles mateixes preparaven. Tenia un gust estrany, però no estava del tot malament. M’animaven a ballar danses etíops amb elles. Em sentia una mica ridícul fent aquells moviments, però em confortava saber que els diners recaptats eren destinats a zones rurals del país amb dificultats.
La Hikma estudiava econòmiques i el seu anglès era perfecte; el seu cos també. Vam connectar ben aviat i vam quedar que m'acompanyaria l'endemà a passejar per la ciutat i fer-me una mica de guia.
—Ens convides a beure amb tu, Josep? Amb els diners ajudes al nostre voluntariat de beneficència que...
—Sí, sí, ja n'estic al cas Hikma, endavant!
M'explicava com era la universitat on estudiava i tot el ventall de possibilitats que se'ns obrien l'endemà en una ciutat com Addis. Jo deia que sí a tot, hipnotitzat com estava per aquells ullassos. La Hikma sabia com fer-te sentir bé, era una noia molt agradable. El Ben ballava amb la resta de noies que cada cop més omplien l’habitació. El Maties, assegut al meu costat, fumava i bevia: “relaxa’t amic meu, relaxa’t i gaudeix!”. Massa tard em vaig adonar que les noies a qui convidava destapaven ampolles de xampany francès i conyac del bo. Alerta roja.
La meva aportació a la beneficència potser pujaria més del desitjat, vaig demanar el compte. La factura canviava l'escenari completament. Vaig aixecar la vista i amb el somriure esborrat de la cara vaig fer un repàs a tota aquella colla. El Ben, aquell jove emprenedor i enrotllat, em semblava un imbècil ballant d'aquella manera. El vell llop de mar d’en Matias s'havia convertit en un pirata, i les joves estudiants en unes males putes. Ara entenia allò de “relaxa’t i gaudeix”, aquella xifra et podia provocar un atac de cor. Em vaig enfadar molt. Cagant-me amb déu, vaig agafar la factura i li vaig plantar als morros del Matias:
—Tu que ho saps tot i que dones tan bons consells, t'has oblidat d'avisar-me d'això?!
La resta obrien els ulls perplexos. No vaig caure que els etíops són molt religiosos i les meves expressions no eren gaire catòliques, però estava molt emprenyat i necessitava esbravar-me. Fa molts anys que escolto metal i el meu repertori de renecs en anglès és força variat.

No era la primera vegada que m’estafaven, ni seria l'última, però sempre fa la mateixa ràbia, un mai s’hi acostuma. Ja feia més de mig any dels intents fallits a Atenes i la meva memòria és fràgil. També és veritat que em veig incapaç de mantenir la guàrdia alta constantment. Em sembla que ho prefereixo així, m'imposaria un estat de desconfiança que no em deixaria gaudir dels viatges.
L'endemà vaig trucar a la Hikma, volia que m'expliqués tota aquella comèdia. Vam quedar al meu barri, a Bole, una zona amb molta activitat nocturna. Mentre l'esperava, els venedors ambulants m'oferien condons i les noies que s'oferien al carrer em convidaven a utilitzar-los. Jo els deia educadament que havia quedat amb una amiga, però la Hikma no va aparèixer. Ni aquella nit, ni l'endemà.

Mekele

Havia entrat a l'Àfrica per la porta gran i necessitava un canvi d'aires. Vaig volar cap al nord, a la ciutat de Mekele, des d'on iniciaria una de les expedicions més al·lucinants que he fet a la meva vida. Encara quedaven uns dies per marxar i aquella ciutat era perfecte per estar-s'hi el cap de setmana. El Tekeste, un noi de l'agència amb qui havia contractat l’excursió, em va venir a buscar a l'aeroport i em va acompanyar a un hostal, prop del centre. L’home de la recepció m’explicava les normes i quan em va ensenyar l’habitació em va dir molt seriosament que no hi podia convidar cap noia.
—Home, segur que no? Amb aquest llit tan gran? I si n'estic molt enamorat, puc?
El Tekeste reia, però el recepcionista era inflexible.
—Sense excepcions. Cap noia.
Vaig acceptar, tot i que, de forma un tant involuntària, acabaria infringint la norma.

El Tekeste era un paio de puta mare; vaig tenir molta sort en coneixe'l i va compensar amb escreix tots els estafadors del país. Vaig passar amb ell moltes hores i em posava al dia sobre la història del seu país: la bíblica Kush, l'Abissínia imperial, la multiètnica Etiòpia, l'orgull d'Àfrica! Jo l'escoltava atentament i aprenia moltes coses. Algunes de molt pràctiques com, per exemple, les diferències en el calendari. Els fusos horaris funcionen diferent i si vols quedar amb algú a les set de la tarda, li has de dir a la una. Detall important si tens una cita amb la Hikma i us voleu acabar trobant. Jugàvem al billar, bevíem cervesa i passàvem les tardes apalancats en una espècie de chill-outs on la gent es reuneix per fer tertúlia i socialitzar.
És des d'un d'aquests locals que escric aquestes línies. El Tekeste debat amb els seus amics. Sembla interessant el que diuen, però jo no els entenc, parlen en tigrinya, una de les llengües majoritàries de la vuitantena que hi ha al país. Tots estem estirats en terres encoixinats, sona música reggae (no oblidem que soc en terra rastafari), mengem cacauets, bevem te i fumem. També masteguem unes herbes, et khat, que t'obren la ment i t'ajuden a concentrar-te. La droga no és gaire potent, però diria que sí que m'ajuda a centrar-me per escriure, tot i que la noia que tinc asseguda al davant m'ho dificulta enormement. Es fa complicat descriure com són les dones etíops i qualsevol cosa que escrigui no els hi faria justícia, però us ben juro que estan a l'alçada de les totpoderoses bielorusses.

El cap de setmana a Mekele havia de ser per relaxar-se, però no va ser possible. Vam empalmar festes una darrere l’altra: dijous, divendres i dissabte. Cada nit superava l'anterior. Per sopar compartíem una gran plata de carn i verdures, ben condimentada. Amb les mans llescàvem la injera que acompanyava tots els àpats. Les cerveses omplien la taula, en consumia molta per apaivagar l'efecte del picant, omnipresent arreu. El Tekeste hi estava acostumat i se'n fotia a grapats, deia que donava molta potència sexual, per això quan les europees es follaven els etíops, se'ls emportaven cap a casa. Jo ja no em notava la llengua, però hi sucava pa confiant en els poders miraculosos d'aquella pols vermella.
Els bars eren molt foscos i a tot arreu hi havia noies que ballaven amb tu si les convidaves a beure. Tots aquells locals amb aquelles noies treballant-hi podien donar-te una idea equivocada sobre les motivacions reals de voler conèixer un ferenji com jo (ferenji és com anomenen els blancs). En realitat els homes es mostraven molt més interessats en mi que les dones; les que no treballaven als bars vull dir. La nit de dissabte vaig estar en una festa universitària on només hi havia estudiants, les noies que eren allà no venien a ballar amb tu ni et demanaven que les convidessis. Allà era jo qui m'acostava i em presentava carregat de bones intencions.
—Encantada de coneixe't, Josep —responien, per allunyar-se tot seguit a l'altra punta de la pista.
Bé, allò ja s'ajustava més a l'equilibri natural entre dones i homes.

Continua a Etiòpia (segona part)