Groenlàndia

Dissabte, tres de la matinada. El microbús s'atura i obre les seves portes. Baixant, sorprenc una noia pixant a la vorera, té els ulls vidriosos i el maquillatge li regalima galtes avall. En veure'm intenta apujar-se les calces, però es desequilibra i cau a terra. Faig veure que no la veig i em dirigeixo a la part posterior del vehicle per recollir la bossa del maleter. Allà soc testimoni d'una altra imatge força impactant: una segona criatura es disposa a entrar dins d'un taxi arrossegant-se a quatre potes. Literalment; no és una manera de parlar, no, va entrar com si fos un gos. A punt d'arribar a l'alberg presencio la millor escena de totes, se m'humitegen els ulls de l'emoció: al bar de la cantonada, un paio immens ha sortit a pixar fora al carrer, va tan borratxo que li costa mantenir l'equilibri i trontolla per no caure. A poc a poc, va girant-se fins a quedar totalment encarat al bar, a dos metres escassos dels clients que són fora fumant. El fred polar no li arronsa la polla que li arriba a mitja cuixa.
Benvinguts al carrer Laugavegur de Reykjavík, on cada cap de setmana es viu una de les festes més salvatges del planeta.

Darrerament, havia viatjat molt pel meu compte i el cos em demanava un viatge organitzat. El cos és molt savi i sap què li convé, és per això que sempre intento satisfer totes les seves necessitats, per estrafolàries que semblin algunes. La de conèixer gent és la mar de normal i un viatge en grup és una forma fantàstica de fer-ho.
El grup va sortir molt bo, esplèndid, començant pel nostre gurú, el guia. Els guies són personatges fascinants. La majoria d'ells es rodegen d'una aura mística més o menys sofisticada que atrau molt les dones. En un viatge d'aquestes característiques el seu rol de mascle alfa es multiplica. Ells en són plenament conscients i es foten les botes. A més, no cal que donin massa explicacions, l'estil de vida d'un guia dona poc marge d'error i malentesos, és com portar un post-it enganxat al front on hi diu: “follar i prou”. Tot i que una cosa és conèixer les normes i una altra seguir-les. La llum del nostre guia era molt poderosa i la seva jove ajudant, que aprenia l'ofici, hi havia quedat atrapada com arnes a les fogueres nocturnes.

Érem un grup molt variat. Teníem l'hostessa madrilenya, que sabia moltes coses i n'explicava moltes més, les anècdotes li vessaven de la boca. El metge andalús era tot el contrari, la seva humilitat i prudència feia que anés deixant anar la seva saviesa en petites dosis.
—Jesús, ¿sabes quién es este hombre de la foto?
—El de la derecha eres tú y ese de la izquierda..., se parece a Chomsky, ¿verdad?
—¡Respuesta correcta! —El cotó no enganya.
El meu company de llitera era un escalador de Barcelona. Les emocions li transpiraven pels porus de la pell, d'aquelles persones que viuen la vida d'una manera totalment desacomplexada. Ens acompanyava un altre metge, metgessa en aquest cas, una encantadora criatura de riure contagiós que em va portar de cap uns quants dies, aviat sabreu per què. El grup el tancaven tres mexicanes que posaven molta música a les converses i van tenir un paper transcendental en un moment molt delicat de l’expedició. Un cop acampats enmig del no-res, vam descobrir que ens havíem oblidat de comprar cerveses; tota una ironia tenint en compte que vivíem dins un congelador gegant. Quan estàvem a punt de morir de set van treure una ampolla de tequila de la seva motxilla màgica.
Dins d'una tenda de campanya, el senyor José Cuervo presidia una petita taula il·luminada per espelmes i somriures. Va fer del grup una pinya.

Feia poc menys d'un any que havia visitat un dels llocs més calorosos del món i ara tocava conèixer el fred. Aviat moltes de les coses que havien ocupat la meva ment els últims mesos van quedar en un molt llunyà segon pla: el dèficit fiscal, l’equació d'Slutsky, la crisi immobiliària i algun atzucac emocional que no portava enlloc.
Allà havia d'ocupar-me de coses realment importants: combatre el fred. A sobre, ens va ploure la majoria dels dies i al fred s'hi va sumar un altre enemic mortal, la humitat: tenir els mitjons secs es convertia en la màxima prioritat. Arribats al campament, després de les nostres expedicions matineres, ens reuníem al voltant de l'objecte més venerat de tots: l'estufa de butà. Allà eixugàvem la roba i reposàvem forces. Al vespre, després de sopar, ens trèiem una per una totes les capes de roba i ràpidament ens embotíem dins el sac. Sota les aurores boreals llegia contes a la meva nova família: “Abrigueu-vos bé, winter is coming! Si sortiu a fer pipí a mitjanit, aneu amb molt de compte, because the night is dark and full of terrors”.
Els explicava molt bé i s'adormien de seguida.

La metgessa em va agradar ben aviat. El guia ja ens havia avisat que Groenlàndia desperta la part més primitiva de les persones. En el meu cas, la tinc sempre ben desperta, i només falta que m’aïllin en un paradís natural en companyia de segons qui perquè se'm desestabilitzin els bioritmes.
La relació amb ella la vaig viure en tres etapes: cordialitat, interès i distància. En les dues primeres anàvem força coordinats, però els últims dies ella es va distanciar. El perquè no el sé i tampoc li vaig preguntar. Tinc algunes teories, però no posaria la mà al foc per cap d'elles. Les dones són criatures insondables i amb els anys que porto investigant he après ben poques coses. Però qui fa el que pot no està obligat a més i, en veritat, no se'm pot acusar d'esforçar-m'hi poc.

Podria haver passat quelcom ben senzill: de la mateixa manera que algú comença a interessar-te, pot deixar de fer-ho. Teoria bastant probable, però que em costava d'acceptar.
Una segona hipòtesi una mica més elaborada és la següent: ens ho estàvem passant tan bé, perduts en aquell racó de món, que fàcilment podies oblidar-te de la vida real. Si a casa hi ha gent que t'espera, millor pensar-s'ho dues vegades abans d'emocionar-se massa amb algú. La tornada a la realitat pot ser traumàtica; sé molt bé del que parlo. A part de les sis capes de roba, ella en portava un parell més de sèrie. Sabia protegir-se i havia aplicat mesures preventives per evitar-se complicacions, és a dir, distància. Aquesta idea m'agradava més: no és que deixava d'interessar-li, sinó que l'interessava massa!
Més teories: el temps passa més a poc a poc per una dona i és ben natural per un home anar massa ràpid. És probable que en alguna etapa del viatge em precipités sense voler. I no estem parlant d'ejaculació precoç; malauradament no vaig tenir l'oportunitat de demostrar les meves aptituds en aquest camp.
Una quarta tesi diu que aquesta distància no va existir i tot van ser imaginacions meves. Hi ha un principi físic que afirma que no pots estudiar un fenomen sense alterar-lo. Amb les persones passa una cosa semblant, si se't fot al cap que algú s'ha emprenyat amb tu quan no és veritat, et tornes hipersensible i veus fantasmes per tot arreu. Vigila, perquè és llavors quan comences a fer coses estranyes i s'emprenyaran amb tu de veritat.

En qualsevol cas, per mi fou ben real i em va costar acceptar-ho. Vaig intentar agafar-ho pel costat positiu. Si el viatge hagués acabat de manera diferent, per exemple, compartint el sac de dormir per entrar en calor mentre ella m'ensenyava els seus tatuatges secrets, hauria tornat a casa trobant-la moltíssim a faltar. Les dones són uns monstres terribles, estàs un temps amb elles i després ja no t’hi pots separar. No podia permetre'm un final de viatge com aquell, empalmava l'endemà cap a Nova Zelanda i volia anar-hi sencer. La distància, doncs, me la vaig prendre com una amarga medecina que la doctora em prescrivia.

La darrera nit la vam passar a Reykjavík, al mateix punt on havíem començat. Després de sopar els vaig acompanyar a l'alberg i ens vam acomiadar. Tots tornaven l'endemà al matí excepte jo que em quedava una jornada més. Em vaig posar una mica trist.
Tornava a ser dissabte i Laugavegur m'esperava en plena efervescència. Entre cervesa i cervesa repassava mentalment l'experiència als fiords groenlandesos. Al fons de la discoteca hi havia una pista amb una bola de miralls que girava i il·luminava a un grup d'islandesos que ballaven posseïts pels déus nòrdics. La bola tenia un efecte hipnòtic, era un bàlsam regenerador que m'anava carregant les piles. Els peus glaçats es despertaven de la hibernació, la sang circulava de nou per les venes i el DJ no parava d'encadenar himnes.
Vaig somriure i em vaig llençar a la pista desbocat; en estat salvatge.

setembre 2013

Estats Units (1a part)

Boston

La primera visita a la ciutat era obligada: Massachusetts Institute of Technology, departament de Lingüística i Filosofia.
—El professor Noam Chomsky, si us plau?
—Qui el demana? —Una dona de mitjana edat va alçar els ulls de l’ordinador i em va escrutar per damunt de les ulleres.
—Em dic Josep.
—Té una cita amb ell?
—No ben bé. Fa un parell de mesos li vaig escriure un correu comentant que passaria per la ciutat.
—El professor Chomsky serà aquí en una estona. Podrà saludar-lo, però tingui present que és un home molt ocupat, té una reunió molt important i...
Era a Boston! No em podia creure la sort que havia tingut, aquest home no para quiet i no és fàcil enganxar-lo.

No vaig haver d'esperar gaire. Els nervis em van passar de cop quan el vaig veure. Chomsky és un gegant intel·lectual, però no en fa ostentació. El tracte amb ell és afable i proper. Em va preguntar d'on era, a què em dedicava i què feia als Estats Units. La secretària demanava si portava llibres per signar.
—Porto un llibre per regalar-li, són dos articles del segle XVIII sobre la guerra de Successió, l'any que ve en farà tres-cents anys i serà bon moment per llegir-lo —Chomsky el fullejava encuriosit. —Ostres, hi ha els originals, moltes gràcies!
—Voleu una foto junts? —la secretària tornava a interrompre. Aquella dona tenia el protocol ben après.
—I tant! —vaig situar-me al seu costat i mirant a l'objectiu vaig aixecar el polze.
—És vostè una estrella, eh, professor?
Els dos rèiem mentre la secretària immortalitzava el moment.

Feia només tres anys que l’havia “descobert” i les conseqüències encara cuegen. En alguns aspectes fins i tot es podria dir que em va canviar la vida per complet; en l’àmbit del coneixement, sobretot. Com era possible haver arribat a la quarantena ignorant la seva existència? Tot i que quan sents el seu discurs entens per què no es prodiga massa en els mitjans de comunicació convencionals. El viatge chomskyà és com prendre’s la pastilla vermella de Matrix, però sense les collonades de Hollywood ni les ulleres de sol. Tampoc entraria en la categoria dels nous gurús de l’era digital o dels xarlatans conspiranoics. Chomsky juga en una altra lliga, la de Sòcrates, Descartes o Russell, però encara es viu, respon els correus i et rep al seu despatx al MIT. Sense cap mena de dubte, mereix la compra d’un bitllet d’avió als Estats Units.

Nova York

S’havia de celebrar! Vaig escollir passar el cap de setmana al barri de Harlem, a Nova York. Tenia ganes d'explorar racons foscos i què millor que el barri negre de la ciutat.
Durant el dia, passejava pels carrers al voltant de la 125 gaudint de l'ampli mostrari religiós de la zona. Arreu s'hi muntaven paradetes improvisades on fidels proclamaven extasiats les seves experiències: “Alabat sia el senyor! Al·leluia! Quan era jove em fotia crac fins al cul, però nostre senyor em va donar una segona oportunitat! Al·leluia!”. Tothom cantava, picava de mans i movia el cap com si aquelles revelacions els ressonessin dins el crani: “Jo em fotia cocaïna abans d'esmorzar i mai sortia de casa sense la meva pipa. Us ben juro que anava de pet a la tomba, però, al·leluia! Jesús em va deixar rectificar! Al·leluia!”
Les nits les passava al Shrine. Era molt a prop de l'hostal i s'hi podia sopar mentre escoltaves música en directe.

Qui també mereixia comprar un bitllet als Estats Units era l’Anne, la nord-americana que vaig conèixer al Festival de la Confraternidad Amazónica, a Colòmbia. Poc després de l’aventura al Gran Riu, van partir peres amb el Seb i la nostra correspondència es va intensificar considerablement. L’Anne m’animava a visitar-la al seu país, llogar una caravana i travessar el país de costa a costa. Plans ambiciosos i atractius a parts iguals; em vaig fer moltes il·lusions. Si el somni americà existia, era precisament aquest: la mítica ruta 66, nits en motels decadents il·luminats per llums de neó, i quilòmetres de carretera infinita en companyia d’aquell àngel. Però un parell de mesos abans de volar, l’Anne va emmudir i va estar força dies sense donar senyals de vida. Aviat en vaig saber la causa: estava embarassada de la seva nova parella, el Sean, fet que complicava notablement l’execució de totes les meves fantasies. Si hagués d’anotar en una llista les vegades que he malinterpretat les intencions d’una dona i les hagués d’ordenar per ordre de gravetat, aquesta ocuparia el primer lloc. Un pot anar lleugerament desencaminat, però allò estava totalment fora de guió.

En qualsevol cas, vaig entomar la nova realitat de la manera més digna que vaig poder, la vaig felicitar i vaig acceptar la seva invitació de passar uns dies a la capital.

Washington

El Sean tenia ganes de coneixe'm, havia viscut un any a Granada i parlava una mica de castellà. Em va caure bé de seguida. Em van acollir a casa seva i es van oferir per tot allò que necessités; eren uns amfitrions perfectes. Baltimore quedava a prop i en comentar que em faria gràcia veure la terra de l'Omar i el McNulty, no van dubtar a acompanyar-m'hi a menjar marisc.

Al cap d'un parell de dies vaig saber que la casa on dormia no era d'ells sinó del germà petit del Sean, el Jami, un enginyer superdotat. El vaig conèixer en un moment delicat, just després de fumar un petardo d'una maria explosiva que cultivava una amiga de l'Anne. No estic gaire acostumat a fumar i quan el Jami va seure davant meu per conversar, jo m'agafava ben fort a la cadira, enlairant-me cap a l'estratosfera.
—Hola, Josep. A Espanya qui està per sobre, el govern o l'exèrcit?
—L'exèrcit està per sobre del govern.
—I què passa si a l'exèrcit no li agrada el govern que s'ha votat?
—No, perdona. És el govern qui controla l'exèrcit.
—Entenc. I què succeeix si el govern es torna boig i decideix envair el món?
Al Jami li agradava jugar i jo no em trobava en el meu millor moment per batusses dialèctiques, prou feina tenia per enfilar una paraula rere l'altra amb un mínim de coherència. Aquella fumada m’havia deixat totalment fora de combat.
—Vols que t'ensenyi les meves armes?
—I tant!
Com un nen petit, el Jami em mostrava satisfet una lluent 9 mil·límetres dins una caixa plena de munició. Jo no m'atrevia a tocar-la i ja considerava seriosament la idea de patir al·lucinacions. El Jami era un militarista convençut que havia treballat com a enginyer al cos de marines; quan ataqués l'enemic no l'enganxaria amb la guàrdia baixa. Era l'exemple perfecte de com la intel·ligència i el sentit comú no tenen perquè anar plegats. El seu germà Sean, en canvi, en tenia molt de sentit comú i quan va veure que la meva capacitat de conversa era la d'una ameba, va venir al rescat. Mentrestant l'Anne estudiava concentrada la recepta de la seva primera paella. Havia promès ajudar-la, però en aquells moments jo i la meva cadira travessàvem l’òrbita de Saturn.

El Sean i el Jami eren la nit i el dia, pacifisme contra bel·licisme, darwinisme o creacionisme, onze de setembre i teoria de la conspiració. Amb l'Anne havíem visitat el Pentàgon feia poca estona i estava totalment convençuda de la implicació de la Casa Blanca en els atemptats. El Sean i jo compartíem opinió: el govern ianqui no eren les germanetes de la caritat, precisament, els màsters chomskyans en donaven fe, però creure'ls responsables d'aquella massacre al cor financer del país era passar-se de la ratlla. El Jami opinava que calia envair una dotzena més de països.

Van ser dies relaxats i amb pocs ensurts. Pràcticament, no vaig tenir cap problema durant els deu dies que vaig passar per l'est dels Estats Units, cosa rara quan viatjo. Semblava que la sort em somreia, però el viatge encara no havia acabat i jo parlava massa aviat.
L'Anne m'acompanyava amb cotxe cap a l'aeroport de Washington per iniciar l'operació tornada. D'allà enllaçava a Nova York on volaria cap a Barcelona per gentilesa d'Air Europa. Si mai hi voleu, no us perdeu la delicatessen “rejilla de frankfurt”, la cosa més fastigosa que he menjat a deu mil metres.
—A quina terminal hem d'anar, Josep?
—A veure... vol Washington - Nova York, dia tres de juliol a les cinc de la tarda...
—Tres de juliol? Però si falten dues setmanes pel tres de juliol!
Error. M'havia equivocat de data. L'Anne pensava que feia broma, no em veia capaç de cometre errors com aquest. Però sí, amics, en soc ben capaç. En un tancar i obrir d'ulls la meva tornada plàcida cap a Barcelona es va tornar en un malson: ja no quedaven vols per tornar a Nova York i perdia tots els enllaços cap a casa.
—Agafa el meu mòbil i busca vols als aeroports propers com Richmond o Baltimore —em va suggerir l’Anne.
Tot anava ple excepte un vol des de l'aeroport de Baltimore. Em resistia a comprar-lo perquè era molt car i anàvem justos de temps, però no hi havia alternativa.
—Acabo de comprar un bitllet de Baltimore a Nova York per cinc-cents dòlars, surt en dues hores.
—Esperem que no hi hagi cua —l'Anne va entrar el nou destí al GPS per dirigir-nos cap al nord.

La interestatal 295 era una festa, jo no havia vist mai tants cotxes en una autopista. Allà embussats, em preguntava què collons feia tanta gent anant cap a Baltimore un dimecres a la tarda i començava a semblar-me una idea racional donar-me cops de cap contra la porta. L'Anne em va assenyalar la guantera i em va demanar que li passés una bosseta que hi havia al fons.
—No desesperis. Arribarem a temps i agafaràs aquest puto avió —aquella noia era capaç de liar porros, conduir i tranquil·litzar-me al mateix temps. I ho feia tot bé.

Vaig arribar just per embarcar. Li vaig agrair enormement mentre ens foníem en una intensa abraçada. Aquell era una final de pel·lícula força millorable, sobretot si tenim en compte les expectatives inicials: una aventura romàntica amb l'actriu principal. Però ja m’estava bé. L’Anne era feliç i jo també ho era. El vincle amb aquella criatura era molt fort i el nostre no va ser un adeu per sempre, ja que els nostres camins es tornarien a creuar en un futur no gaire llunyà. Però això ja és una altra història.

juny 2013

Etiòpia (tercera part)

Continuació d Etiòpia (primera part) i Etiòpia (segona part)

Bahir Dar

Els trajectes en bus són un clàssic i a molts països funciona de la mateixa manera. Els vehicles, més o menys atrotinats, van omplint-se de passatgers i bosses fins que ja no hi cap ni una agulla. Quan tothom està extremadament incòmode, el motor arrenca i comença a fer quilòmetres. És una manera barata de veure l'interior i conèixer gent. Penseu que tanta proximitat física amb la resta de passatgers et força a intimar una mica. Alguna vegada, follant, he tingut la parella més lluny que la família etíop amb qui compartia seient. Tornaven a casa després d'assistir a una festivitat religiosa molt important a Axum i em van convidar a menjar pastanagues.

Les carreteres etíops estan prou bé, el problema és que també les transiten cabres, vaques, burros, camells i moltíssima gent que va amunt i avall, convertint el trajecte en una cursa d'obstacles. Va ser un viatge de dotze hores molt exigent anxovat dins aquella ferralla. Tenia moltes ganes d'arribar a Bahir Dar, era dissabte i el Tekeste m'havia assegurat que hi havia molta festa, però un no sempre aconsegueix el que es proposa; i a l'Àfrica encara menys.
El conductor es va aturar en un poble de mala mort i em va informar que havia de passar la nit allà. Si volia arribar fins a Bahir Dar, havia de continuar el viatge l'endemà al matí. El meu cervell endormiscat assimilava com podia la mala notícia mentre mirava aquell pedregar enmig del no-res. Primer vaig pensar que aquell home feia broma, però no era el cas, parlava seriosament. Vaig fer el paper de client emprenyat, de client dialogant i de client suplicant. El conductor m’assegurava que no hi havia res a fer, era l'únic passatger que anava a l'oest i la carrera no li sortia a compte. Frustrat vaig acceptar els diners que m'oferia per compensar-me i allotjar-me a l’hotel del poble.

L'hotel era una casa senzilla i la família que el regentava va fer el que bonament va poder per acomodar-me el millor possible. L'habitació era freda i molt austera. Vaig despullar-me ràpidament, vaig deixar la roba sobre una cadireta de fusta i em vaig cargolar sota el gruix de llençols i mantes. A les fosques em recreava amb la idea d'estar desconnectat del món; no parlo d’internet, que no n’hi havia, sinó que ningú sabia que era allà dormint en aquell petit racó de món. I amb ningú m'incloïa jo mateix, ja que no tenia la més remota idea d'on era. Aquesta idea, lluny d'alarmar-me, m'agradava i em reconfortava. Em vaig adormir.
Un altre clàssic dels viatges és l'atac microbiològic: àcars, polls, puces, mosquits; no tinc manies, ho arreplego tot. Aquelles mantes tan gruixudes donaven vida a tot un ecosistema parasitari que es va acarnissar amb la meva pell. Un record que m'acompanyaria fins al final del viatge.

L’endemà al migdia vaig arribar a Bahir Dar. L'Eyaya, un jove que treballava a l'hotel on m'allotjava, es va oferir a acompanyar-me a fer unes quantes gestions.
—Ves amb compte amb la gent que ofereix excursions al llac —em va avisar.
Feia un parell d'hores que era a la ciutat i ja estava envoltat per un núvol de gent que venia serveis de tota mena. L'Eyaya me’ls anava traient de sobre i quan ja estàvem sols vaig convidar-lo a una cervesa molt a prop del llac Tana. Era diumenge i la zona estava molt animada. Se'ns va unir un amic seu, el Berachew, parlava un molt bon anglès i estava molt interessat en tot el que estava passant a Espanya. Jo els explicava les meves aventures al Danakil i els dies amb el Tekeste. Quan el Berachew va saber que havia provat el khat, em va assegurar que el de Bahir Dar era el millor de tota Etiòpia. Et feia sentir increïblement bé i per follar era la bomba. Em preguntava què em semblaven les dones etíops, però abans de respondre ja m'explicava que ell se n'havia follat moltes, i que eren unes màquines. Tenia una amiga seva infermera que li agradaven els ferenjis, era guapíssima, i que la podia trucar perquè ens acompanyés. Aquell paio era un pèl bocamoll, però estava disposat aguantar-lo si em presentava una infermera.

Vam acabar la cervesa i ens vam dirigir cap al restaurant on havíem quedat amb ella, un local molt conegut a la ciutat on podies sopar mentre gaudies de música en directe: “els etíops estem molt orgullosos de la nostra cultura i ens agrada mostrar-la als estrangers”. L'entrada era més cara pels ferenjis i el Berachew es va oferir a regatejar-me el preu si li avançava els diners. Com que soc gat escaldat em vaig veure obligat a fer algunes preguntes impertinents que normalment no faria.
—Cadascú paga la seva entrada, oi?
—Home si ens convides, l'Eyaya i jo no direm que no.
—Ho sento, però encara em queden uns quants dies de vacances i vaig curt de pasta.
—És clar home, ja ho entenem. Cap problema!
Quan vam arribar, el local ja era mig ple i els músics escalfaven motors dalt de l'escenari. Vam demanar una ronda de cerveses. L'Eyaya feia estona que no obria boca i el fil de la conversa el portava el Berachew.
—La meva amiga no trigarà a arribar, Josep —deia, picant-me l'ullet. Jo començava a tenir dubtes.
—Al final hem pagat entrada?
—Sí, sí, mentre ens escorcollaven, li he passat els diners al porter.
—D’acord. M'has de tornar el canvi, doncs —li havia avançat més diners del compte perquè no ho tenia just.
—Com dius?
—Dic que si la meva entrada costava cent cinquanta i te n'he donat dos-cents, me'n deus cinquanta.
—Sí, sí, dos-cents els tres. Ja li he pagat al de la porta.
—Sí, però hem quedat que cadascú es paga la seva, oi? Jo pago cent cinquanta i vosaltres la resta.
—Com?
Començava a posar-me nerviós. L'Eyaya mirava fixament el terra. Vaig aturar un cambrer que passava pel costat de la taula.
—Disculpi, quin és el preu que paguem els estrangers per entrar al restaurant?
—Aquí no cobrem entrada, senyor.
Vaig agafar el Berachew pel braç i vaig apujar el to de veu perquè em sentís tothom.
—Torna'm els diners ara mateix! —el tenia ben agafat i molta gent del local ja ens estava mirant.
—Tranquil, Josep, parlem fora.
—Torna'm els calés!!
Un home de seguretat immens ja s'acostava quan el Berachew va posar la mà a la butxaca, va deixar els diners sobre la taula i va marxar corrents.
—Però tu quina mena d’amics tens?! —vaig etzibar-li a l'Eyaya, que encara mirava el terra avergonyit.
L’amo del restaurant, quan va saber què havia passat, va expulsar l'Eyaya i em va convidar a barra lliure. Per les molèsties, va dir. Ho vaig agrair enormement, tantes emocions m'havien donat molta set.

L'última jornada al país va ser molt tranquil·la. Al matí vaig navegar pel llac Tana en companyia de locals i ferenjis. A bord d'una petita embarcació vaig conèixer la Sivan, una preciosa israeliana que va aconseguir en temps rècord aparcar tots els meus prejudicis sobre els turistes israelians. De fet, va ser l'única que no es va queixar de la clavada que ens van fotre quan vam visitar els monestirs. Vam estar junts només mig dia, però l'efecte que em va provocar aquella criatura d’Orient Mitjà fou tan intensa que em vaig haver d'esforçar per no fer una bestiesa. El seu somriure m'esclatava a la cara i em sacsejava de dalt a baix. L’alemany que tenia al costat em va caure malament de seguida, es disputava amb mi l'atenció de la bella Sivan i jugava molt brut.
—Ostres, són puces això que tens als braços? Hauries de rentar-te bé i desinfectar tota la roba.
La sarna ja baixava colzes avall, però a la Sivan no semblava importar-li. Havia estudiat a Madrid i tenia planejat tornar-hi aviat.
—Avisa'm si ets a prop de Barcelona, Sivan, amb molt de gust t'ensenyaré la ciutat.
Ella no em va convidar a visitar-la a Tel-Aviv, segurament perquè sabia que li diria que sí.

Davant del meu hotel hi havia un grup d’amics que es guanyaven la vida enllustrant sabates al carrer. L’últim dia vaig passar per acomiadar-me. Mentre em raspallaven les espardenyes, els anava enumerant les vegades que m'havien estafat durant el viatge. No paraven de riure. L'enllustrador s'hi esforçava, però aquelles espardenyes no les faria netes. La sal del Danakil les havia malmès irremeiablement. Tres joves es van acostar caminant per la vorera on érem. El del mig em mirava somrient mentre aixecava el polze amb la mà. Veia visions, o s'assemblava molt a... No podia ser!
—Sí, sí, soc jo, Josep, el Berachew!
—Aquest cabró et volia fotre els calés, eh, ferenji? —va afegir un dels seus amics.
La meva cara era un poema. Els enllustradors tornaven a riure.

Era la quarta vegada que visitava al continent africà i la primera que ho feia pel meu compte. Com us podeu imaginar, l’experiència fou ben diferent. En anteriors viatges, el guia del grup era l’encarregat de solucionar qualsevol contratemps i la nostra feina es limitava a gaudir i assegurar-nos que hi hagués cervesa fresca a la nevera. Res a veure amb el relatat en aquestes pàgines, un exemple perfecte del que significa sortir de la teva zona de confort i una oportunitat única d’enfrontar-te cara a cara amb els teus prejudicis, les teves debilitats i la teva ignorància.