La Fiona no deia res. Feia una cara difícil de descriure amb paraules, però seria alguna cosa com: “Tu fas matx dia sí i dia també”.
Però jo parlava seriosament. Conec molt bé el mecanisme biològic que hi ha al darrere d’aquest fenomen i quin és el seu principal objectiu: millorar el sistema immunitari dels teus fills.
Com s'ha vist al llarg d'aquestes pàgines, l’art de la seducció opera a molts nivells, però n’hi ha un de molt primitiu que resta invisible i ocult a la nostra consciència. Els cossos de dones i homes en la proximitat física parlen mitjançant substàncies químiques i la seva conversa tracta bàsicament sobre fortaleses i debilitats del sistema immunitari. El matx consisteix a trobar una parella sexual que sigui complementària, és a dir, que et proveeixi d’allò que a tu et manca. El resultat és una descendència més ben equipada per a un futur incert i canviant.
—Abans de saber que eres una grandíssima persona i que tenies un físic extraordinari ja m’agradaves!
M’estranyava que no sabés de què li parlava, ja que la Fiona tenia dos doctorats relacionats amb la matèria: medicina i genètica. Somreia de forma forçada i la meva història no aconseguia atrapar-la. Però jo encara no havia acabat. Si fins aquí tot era ben conegut en l'àmbit acadèmic, el que seguia era teoria científica de collita pròpia. Una teoria que per no trencar amb la tradició al llarg d’aquest tractat conté altes dosis de polèmica i genialitat; modèstia a part.
—Però, què passa si aquesta persona que tant t’atrau, el teu matx químic diguem-ne, és poc fiable per tirar endavant una criatura? De què et serveix la biologia si al poc de parir, ell t’abandona? Com bé deus saber, un sistema immunitari potent no és incompatible amb la immaduresa flagrant de molts homes que, fins i tot amb unes quantes dècades a l’esquena, encara fan gala d’una irresponsabilitat extrema.
Aquí sí que vaig arrancar una reacció sincera de la Fiona. Movia el cap de dalt a baix en senyal d’aprovació.
—La genètica és important, però només és una part de la història. A una futura mare també li interessa procrear amb un company responsable, fidel i amb prou recursos per donar suport a la maternitat. I m’atreveixo a dir que actualment es valora més aquest segon perfil d’home, el matx social podríem dir-ne, que el primer perfil, el matx químic. L’ideal és que la teva parella sigui matx social i matx químic, però què succeeix quan no és el cas i has de triar entre l’un o l’altre? D’aquí neix la meva teoria batejada com ‘el millor dels dos mons’.
Tenia la Fiona ben enganxada. Feia uns ulls com unes taronges i un cop més se’m feia difícil de dir què li passava pel cap.
Ja feia anys que treballava en l’elaboració d’aquesta teoria. Va néixer en una anècdota que em va explicar una altra genetista al laboratori de Múnic on treballava. Realitzaven l’estudi d’una malaltia que es transmet genèticament de pares a fills i pel qual necessitaven l’ADN de tota la família. En més casos dels esperats es trobaven amb la delicada situació que el pare no era el pare biològic.
També m’havia sobtat saber que en moltes espècies d’animals monògams hi ha un alt percentatge d’infidelitat. Sovint és un greu error extrapolar comportaments animals a l’ésser humà, però l’experiència dels darrers anys amb algunes bones amigues me’n va fer dubtar.
—Ras i curt, el millor dels dos mons és tenir un fill amb el matx químic i que te’l criï el matx social.
A la Fiona li va passar la cervesa per l’altre forat i va començar a tossir per no ofegar-se.
La dificultat de testar una teoria com aquesta rau en el fet que aquestes situacions no es planegen deliberadament, succeeixen sense saber gairebé què cony ha passat. Les dones escullen de forma voluntària el matx social. Amb més o menys fortuna acabaran triant el millor candidat: el pare pels seus fills. Però el matx químic pertany al nivell de l’art de la seducció invisible, al món del subconscient. I un bon dia, quan per fi tenies ben clar el teu full de ruta, et lleves un matí sense treure’t del cap aquell cràpula amb qui et vas embolicar fa anys. I a partir d’aquí comença l’endimoniat escenari de les línies vermelles. En el moment més important de la teva vida, passes del “jo controlo” al “no sé què estic fent amb la meva vida“.
Recordo molt bé què em va dir una bona amiga quan li explicava els primers esbossos d’aquesta teoria.
—Només et diré una cosa. Jo només he estat amb un home: el pare dels meus fills. Des dels disset anys fins ara no he tingut cap mena de temptació excepte just abans de quedar-me embarassada del meu fill gran. Si alguna vegada he estat a punt de fer una ximpleria, fou en aquest període.
Recordo també fa més de vint anys les lamentacions d’una altra amiga quan m’enumerava les coses dolentes que li estaven passant en aquell moment:
—No sé què m’està passant. He deixat d’anar al gimnàs, he tornat a fumar, m’he enrotllat amb tu...
Deixant de banda el dolorós fet que enrotllar-se amb mi formava part de la seva llista de despropòsits, qui em deia aquestes paraules és una de les persones amb les idees més clares que conec.
La Fiona es posava les mans al cap. Estava escandalitzada. M’esperava un debat acadèmic constructiu sobre el tema, com havia passat temps enrere quan li explicava alguna de les meves teories, però es va limitar a fer que no amb el cap i deixar anar uns:
—Homes.
No era la primera vegada que al·ludia al meu gènere de forma poc entusiasta. El dia anterior vam fer un tour guiat ben especial per la ciutat vella d’Edimburg. La Fiona havia reservat l’excursió amb una organització que treballa amb dones que han viscut al carrer. La ruta feia un repàs d’històries invisibilitzades protagonitzades per personatges femenins que havien patit l’ostracisme, càstigs i tortures en una societat brutal i masclista. La guia tenia un accent escocès molt tancat i la Fiona, que és anglesa i parla un british impecable, m’ajudava a no perdre detall. En alguns casos, quan els crims narrats eren especialment infames, es limitava a deixar-me anar uns:
—Homes.
Haig de confessar que al principi m’ho prenia de broma, però al final em va incomodar una mica.
La Fiona havia canviat molt des de l’última vegada que ens havíem vist. Al llarg dels anys la nostra relació havia passat per diferents graus d’intensitat. M’havia vingut a veure unes quantes vegades a Barcelona i havíem alternat èpoques de força correspondència amb d’altres on el contacte era escàs. Si hagués de triar quin havia estat el millor moment, seria sens dubte el cap de setmana a Berlín de feia un parell de mesos. La Fiona estava especialment afectuosa i pràcticament vam estar enganxats tot el cap de setmana.
—Aquesta ha estat una de les millors experiències sensuals de la meva vida —em va confessar just sortir del Liquidrom, un balneari on els berlinesos es refugien del fred hivernal. La Fiona era una criatura aquàtica, nedava cada setmana en les aigües gèlides del Mar del Nord, hivern inclòs! Dins les piscines del balneari es trobava en el seu medi natural i es mostrava totalment desinhibida. Havíem triat veure’ns a la capital alemanya per ‘compensar’ una mala experiència en aquella ciutat. Enumerant les decepcions a Tinder va esmentar un cas particular on havia decidit passar uns dies a Berlín amb un noi que havia conegut per l’aplicació. Fou un fracàs absolut i li preocupava que aquella cita desastrosa li arruïnes el record d’una gran ciutat.
—Josep, ajuda’m a arreglar Berlín si us plau!
No va caler que m’ho digués dues vegades.
Recordo molt bé què em va dir una bona amiga quan li explicava els primers esbossos d’aquesta teoria.
—Només et diré una cosa. Jo només he estat amb un home: el pare dels meus fills. Des dels disset anys fins ara no he tingut cap mena de temptació excepte just abans de quedar-me embarassada del meu fill gran. Si alguna vegada he estat a punt de fer una ximpleria, fou en aquest període.
Recordo també fa més de vint anys les lamentacions d’una altra amiga quan m’enumerava les coses dolentes que li estaven passant en aquell moment:
—No sé què m’està passant. He deixat d’anar al gimnàs, he tornat a fumar, m’he enrotllat amb tu...
Deixant de banda el dolorós fet que enrotllar-se amb mi formava part de la seva llista de despropòsits, qui em deia aquestes paraules és una de les persones amb les idees més clares que conec.
La Fiona es posava les mans al cap. Estava escandalitzada. M’esperava un debat acadèmic constructiu sobre el tema, com havia passat temps enrere quan li explicava alguna de les meves teories, però es va limitar a fer que no amb el cap i deixar anar uns:
—Homes.
No era la primera vegada que al·ludia al meu gènere de forma poc entusiasta. El dia anterior vam fer un tour guiat ben especial per la ciutat vella d’Edimburg. La Fiona havia reservat l’excursió amb una organització que treballa amb dones que han viscut al carrer. La ruta feia un repàs d’històries invisibilitzades protagonitzades per personatges femenins que havien patit l’ostracisme, càstigs i tortures en una societat brutal i masclista. La guia tenia un accent escocès molt tancat i la Fiona, que és anglesa i parla un british impecable, m’ajudava a no perdre detall. En alguns casos, quan els crims narrats eren especialment infames, es limitava a deixar-me anar uns:
—Homes.
Haig de confessar que al principi m’ho prenia de broma, però al final em va incomodar una mica.
La Fiona havia canviat molt des de l’última vegada que ens havíem vist. Al llarg dels anys la nostra relació havia passat per diferents graus d’intensitat. M’havia vingut a veure unes quantes vegades a Barcelona i havíem alternat èpoques de força correspondència amb d’altres on el contacte era escàs. Si hagués de triar quin havia estat el millor moment, seria sens dubte el cap de setmana a Berlín de feia un parell de mesos. La Fiona estava especialment afectuosa i pràcticament vam estar enganxats tot el cap de setmana.
—Aquesta ha estat una de les millors experiències sensuals de la meva vida —em va confessar just sortir del Liquidrom, un balneari on els berlinesos es refugien del fred hivernal. La Fiona era una criatura aquàtica, nedava cada setmana en les aigües gèlides del Mar del Nord, hivern inclòs! Dins les piscines del balneari es trobava en el seu medi natural i es mostrava totalment desinhibida. Havíem triat veure’ns a la capital alemanya per ‘compensar’ una mala experiència en aquella ciutat. Enumerant les decepcions a Tinder va esmentar un cas particular on havia decidit passar uns dies a Berlín amb un noi que havia conegut per l’aplicació. Fou un fracàs absolut i li preocupava que aquella cita desastrosa li arruïnes el record d’una gran ciutat.
—Josep, ajuda’m a arreglar Berlín si us plau!
No va caler que m’ho digués dues vegades.
Però el present era ben diferent. A la Fiona ja no l’atreien les meves abraçades, els meus petons, ni les meves teories. M’ho va deixar ben clar el primer dia just arribar a casa seva.
—Pots dormir amb mi o a l’altra habitació, però si dormim junts haurà de ser sense sexe.
Em vaig quedar de pedra. Em vaig esforçar per encaixar la mala notícia amb la màxima naturalitat de què era capaç.
L’endemà al matí la Fiona m’havia convidat a unir-me amb un grup d’amigues seves a fer una sauna. En una de les platges de la capital hi havien instal·lat uns barrils de fusta on podies alternar remullades en aigües subàrtiques amb sessions de calor extrema fins a assolir el punt d’ebullició.
La platja era lluny del centre, però el nostre pas era ràpid. M’havia d’esforçar per seguir-li el ritme. Més que un passeig semblava una persecució.
—Fiona, pel que fa a dormir junts sense sexe m’agradaria que la norma s’allargués tot el cap de setmana. Vull dir: sense sexe avui, demà i demà passat.
Pot sobtar al lector que sorgís de mi un desig com aquest, però volia demostrar-li que no era l’única capaç de prendre decisions d’aquella naturalesa. Tampoc volia que donés per fet que jo sempre estava disponible. Al llarg dels anys la Fiona havia mostrat una volatilitat extrema en aquest sentit. I si era cert que al principi el misteri i la incertesa m’atreien profundament, també era cert que amb el pas del temps aquesta situació s’havia convertit en una font d’estrès que ja no estava disposat a suportar.
Entaforats en un minúscul habitacle de fusta a 100° centígrads les amigues de la Fiona conversaven animadament. Aprofitaven les sessions setmanals de sauna per posar-se al dia. Al principi les escoltava, però aviat vaig tancar els ulls i em vaig relaxar. Absort en els meus pensaments somreia com qui ha fet una malifeta.
Em fa certa vergonya reconèixer que darrere l’actitud mostrada davant la Fiona s’hi amagava una altra raó. Volia posar en pràctica una estratègia bastida gràcies al coneixement acumulat al llarg d’anys d’estudi sobre la condició humana quan es fa fosc. Si existien les nits sense sexe perquè ella així ho havia decidit, era una cosa. Però si la decisió la prenia jo, era una cosa ben diferent. Confiava en el fenomen psicològic que t’impulsa a desitjar precisament allò que t’acaben de prohibir. Era qüestió de temps.
La nit de diumenge era el plat fort de l’expedició escocesa: el concert a Glasgow d’una de les meves bandes preferides. Havia regalat una entrada a la Fiona tot i sospitar que el Death Metal no era una de les seves preferències.
—Puc anar-hi sol. No és obligatori acompanyar-me —li havia dit, conscient que amb la música puc arribar a ser molt pesat. Però ella va acceptar encantada i juraria que fins i tot va gaudir de l’experiència.
Tornant en tren cap a Edimburg em va explicar que havia decidit adoptar una criatura. Estava molt motivada amb el nou projecte tot i que no seria fàcil. La burocràcia i requisits necessaris d’un procés d’aquestes característiques poden acabar la paciència de qualsevol, però ja estava decidit i no hi havia marxa enrere.
S’havia de celebrar! Era la nostra última nit i li vaig proposar de fer unes cerveses de comiat, però la Fiona estava cansada i preferia anar-se’n a dormir.
—Pots dormir amb mi o a l’altra habitació, però si dormim junts haurà de ser sense sexe.
Em vaig quedar de pedra. Em vaig esforçar per encaixar la mala notícia amb la màxima naturalitat de què era capaç.
L’endemà al matí la Fiona m’havia convidat a unir-me amb un grup d’amigues seves a fer una sauna. En una de les platges de la capital hi havien instal·lat uns barrils de fusta on podies alternar remullades en aigües subàrtiques amb sessions de calor extrema fins a assolir el punt d’ebullició.
La platja era lluny del centre, però el nostre pas era ràpid. M’havia d’esforçar per seguir-li el ritme. Més que un passeig semblava una persecució.
—Fiona, pel que fa a dormir junts sense sexe m’agradaria que la norma s’allargués tot el cap de setmana. Vull dir: sense sexe avui, demà i demà passat.
Pot sobtar al lector que sorgís de mi un desig com aquest, però volia demostrar-li que no era l’única capaç de prendre decisions d’aquella naturalesa. Tampoc volia que donés per fet que jo sempre estava disponible. Al llarg dels anys la Fiona havia mostrat una volatilitat extrema en aquest sentit. I si era cert que al principi el misteri i la incertesa m’atreien profundament, també era cert que amb el pas del temps aquesta situació s’havia convertit en una font d’estrès que ja no estava disposat a suportar.
Entaforats en un minúscul habitacle de fusta a 100° centígrads les amigues de la Fiona conversaven animadament. Aprofitaven les sessions setmanals de sauna per posar-se al dia. Al principi les escoltava, però aviat vaig tancar els ulls i em vaig relaxar. Absort en els meus pensaments somreia com qui ha fet una malifeta.
Em fa certa vergonya reconèixer que darrere l’actitud mostrada davant la Fiona s’hi amagava una altra raó. Volia posar en pràctica una estratègia bastida gràcies al coneixement acumulat al llarg d’anys d’estudi sobre la condició humana quan es fa fosc. Si existien les nits sense sexe perquè ella així ho havia decidit, era una cosa. Però si la decisió la prenia jo, era una cosa ben diferent. Confiava en el fenomen psicològic que t’impulsa a desitjar precisament allò que t’acaben de prohibir. Era qüestió de temps.
La nit de diumenge era el plat fort de l’expedició escocesa: el concert a Glasgow d’una de les meves bandes preferides. Havia regalat una entrada a la Fiona tot i sospitar que el Death Metal no era una de les seves preferències.
—Puc anar-hi sol. No és obligatori acompanyar-me —li havia dit, conscient que amb la música puc arribar a ser molt pesat. Però ella va acceptar encantada i juraria que fins i tot va gaudir de l’experiència.
Tornant en tren cap a Edimburg em va explicar que havia decidit adoptar una criatura. Estava molt motivada amb el nou projecte tot i que no seria fàcil. La burocràcia i requisits necessaris d’un procés d’aquestes característiques poden acabar la paciència de qualsevol, però ja estava decidit i no hi havia marxa enrere.
S’havia de celebrar! Era la nostra última nit i li vaig proposar de fer unes cerveses de comiat, però la Fiona estava cansada i preferia anar-se’n a dormir.
Un cop al llit, de costat i ben a prop l’un de l’altra, repassava mentalment l’actuació d’aquella espectacular banda al Barrowland Ballroom. Que bé que ens ho havíem passat! No em treia del cap el directe en companyia de la Fiona. De forma innocent la meva mà esquerra havia quedat sobre de la seva cama dreta i es movia al ritme de les cançons que més m’havien agradat. La Fiona no va tardar gens a reaccionar: va agafar-me el braç pel canell i se’l va treure de sobre amb un fred “bona nit”. A continuació es va girar de costat i em va donar l’esquena.
Fou un gest tan humiliant que vaig quedar paralitzat uns quants segons sense saber què fer ni què dir excepte balbucejar un tímid: “Perdona’m”.
Vaig estar a punt d’aixecar-me del llit, vestir-me i marxar per la porta. No ho vaig fer perquè ja fa anys que intento no sobrereaccionar davant segons quines situacions i penedir-me'n després.
No vaig dormir en tota la nit. L’endemà havia de ser a l’aeroport al migdia, però a primera hora del matí ja estava llest per marxar.
—Ja te’n vas? No tenies el vol més tard? —preguntava asseguda al sofà esmorzant acompanyada dels seus estimats gats.
No podia mirar-li als ulls. El meu ressentiment era tan profund que l’únic que desitjava era fugir d’aquella casa i perdre de vista la Fiona, el seu fastigós porridge i els seus maleïts gats.
Un cop aterrat a Barcelona, amb les emocions ja més reposades, li vaig enviar un missatge protocol·lari agraint la seva hospitalitat per a continuació esborrar el seu contacte i donar per acabats tretze d'anys d'amistat.
Què havia passat? Per què la Fiona m’havia tractat d’aquella manera? I no parlo de no voler tenir relacions sexuals, això ja havia passat anteriorment en altres trobades i ho acceptava com a part de la seva imprevisibilitat i el seu misteri. Em refereixo a la manera com ho va fer; el seu gest traspuava un menyspreu i una fredor ben impropis d’ella.
Com haureu endevinat, després d’un temps meditant-hi, tinc una sòlida teoria al respecte, però abans de desenvolupar-la m’agradaria exposar una altra qüestió que m’amoïnava més encara:
Per què m’havia afectat tant?
Em preocupava que la crisi existencial de la qual vam parlar durant la travessa centreamericana m'hagués convertit en una persona susceptible i irritable; qualitats humanes que no envejo. Intentava convence’m que no era un fet tan greu i que no li havia de donar tanta importància. No era la primera vegada que m’enfrontava a gestos desagradables. També és possible que en la foscor l’hagués malinterpretat. Un mateix gest pot voler dir coses molt diferents depenent de l’expressió que l’acompanyi. Sota els llençols la Fiona podia ben bé somriure condescendentment o fer cara de fàstic.
Però per molt que intentés rebaixar la importància d’un fet puntual, hi havia tota la tendència del cap de setmana. La Fiona, una persona dolça i amorosa, s’havia mostrat sovint al límit de l’amabilitat. En moltes estones havia tingut la sensació que quan estàvem junts em mirava, però no em veia; em sentia, però no m’escoltava. Més que la companyia d’un amic vaig ser una càrrega difícil de gestionar. Què havia canviat?
La meva hipòtesi és la següent, tot i que tampoc hi posaria la mà al foc tenint en compte el percentatge d’errors en la meva trajectòria. La Fiona, després de relacions frustrades i despropòsits en apps de cites, havia decidit ser mare soltera. Una opció que en un context de masclisme social encara ben latent es pot arribar a qualificar de fracàs personal i projecte familiar fallit. Dubto que la Fiona arribés a titllar la seva experiència amb aquests termes, però podria ser que la seva opinió sobre els homes no estigués en el seu òptim i existís cert ressentiment. Cada vegada que se m’havia adreçat amb aquell “homes” acusatori, la Fiona no amagava certa decepció davant de qui no ha estat a l’altura.
Havia pres la decisió d’adoptar una criatura i mentalment ja estava en el procés de maternitat. No estava embarassada, però com si ho estigués. Els homes i l’apèndix que els hi penja entre les cames s’havien convertit en quelcom irrellevant i molest. Jo estava ressentit amb el gest de la Fiona, però ella estava ressentida amb tot el sexe masculí sencer.
Haig de dir, però, que en l’actualitat el meu ressentiment ha desaparegut gairebé del tot. M’agradaria fer-li saber a la Fiona que tirar endavant una criatura tota sola de cap manera és un fracàs, sinó un èxit. I si no, que ho pregunti a l’exèrcit de mares divorciades que han vist com han hagut de pagar un preu molt alt per voler ser mares: el fet de necessitar un home. Sovint, l'aprenentatge comporta un procés de destrucció intel·lectual que pot resultar ben frustrant i dolorós. I ja que tot aquell drama s’havia desenvolupat a Escòcia, vaig aprofitar per fullejar les obres de David Hume i Adam Smith, mestres filòsofs experts en la conducta humana. Confiava que em donessin pistes per esbrinar si les meves emocions actuaven d’acord amb el que era moralment just o senzillament m’estava fent gran. No hi vaig trobar res.
De fet, la motivació per escriure una obra com aquesta és precisament omplir el buit que existeix en aquest camp. Com s’ha vist al llarg d’aquestes pàgines no és una missió senzilla, el camí és tortuós i és fàcil prendre mal. La seva lectura té com a objectiu oferir una base sòlida a partir de la qual es comenci a construir una nova disciplina. És un projecte ambiciós i excitant a parts iguals. Tenim encara molta feina per fer, molts països per visitar i molts enigmes per resoldre. La condició humana quan es fa fosc continua sent encara avui una matèria insondable, com la vida mateixa.
març 2025
Fou un gest tan humiliant que vaig quedar paralitzat uns quants segons sense saber què fer ni què dir excepte balbucejar un tímid: “Perdona’m”.
Vaig estar a punt d’aixecar-me del llit, vestir-me i marxar per la porta. No ho vaig fer perquè ja fa anys que intento no sobrereaccionar davant segons quines situacions i penedir-me'n després.
No vaig dormir en tota la nit. L’endemà havia de ser a l’aeroport al migdia, però a primera hora del matí ja estava llest per marxar.
—Ja te’n vas? No tenies el vol més tard? —preguntava asseguda al sofà esmorzant acompanyada dels seus estimats gats.
No podia mirar-li als ulls. El meu ressentiment era tan profund que l’únic que desitjava era fugir d’aquella casa i perdre de vista la Fiona, el seu fastigós porridge i els seus maleïts gats.
Un cop aterrat a Barcelona, amb les emocions ja més reposades, li vaig enviar un missatge protocol·lari agraint la seva hospitalitat per a continuació esborrar el seu contacte i donar per acabats tretze d'anys d'amistat.
Què havia passat? Per què la Fiona m’havia tractat d’aquella manera? I no parlo de no voler tenir relacions sexuals, això ja havia passat anteriorment en altres trobades i ho acceptava com a part de la seva imprevisibilitat i el seu misteri. Em refereixo a la manera com ho va fer; el seu gest traspuava un menyspreu i una fredor ben impropis d’ella.
Com haureu endevinat, després d’un temps meditant-hi, tinc una sòlida teoria al respecte, però abans de desenvolupar-la m’agradaria exposar una altra qüestió que m’amoïnava més encara:
Per què m’havia afectat tant?
Em preocupava que la crisi existencial de la qual vam parlar durant la travessa centreamericana m'hagués convertit en una persona susceptible i irritable; qualitats humanes que no envejo. Intentava convence’m que no era un fet tan greu i que no li havia de donar tanta importància. No era la primera vegada que m’enfrontava a gestos desagradables. També és possible que en la foscor l’hagués malinterpretat. Un mateix gest pot voler dir coses molt diferents depenent de l’expressió que l’acompanyi. Sota els llençols la Fiona podia ben bé somriure condescendentment o fer cara de fàstic.
Però per molt que intentés rebaixar la importància d’un fet puntual, hi havia tota la tendència del cap de setmana. La Fiona, una persona dolça i amorosa, s’havia mostrat sovint al límit de l’amabilitat. En moltes estones havia tingut la sensació que quan estàvem junts em mirava, però no em veia; em sentia, però no m’escoltava. Més que la companyia d’un amic vaig ser una càrrega difícil de gestionar. Què havia canviat?
La meva hipòtesi és la següent, tot i que tampoc hi posaria la mà al foc tenint en compte el percentatge d’errors en la meva trajectòria. La Fiona, després de relacions frustrades i despropòsits en apps de cites, havia decidit ser mare soltera. Una opció que en un context de masclisme social encara ben latent es pot arribar a qualificar de fracàs personal i projecte familiar fallit. Dubto que la Fiona arribés a titllar la seva experiència amb aquests termes, però podria ser que la seva opinió sobre els homes no estigués en el seu òptim i existís cert ressentiment. Cada vegada que se m’havia adreçat amb aquell “homes” acusatori, la Fiona no amagava certa decepció davant de qui no ha estat a l’altura.
Havia pres la decisió d’adoptar una criatura i mentalment ja estava en el procés de maternitat. No estava embarassada, però com si ho estigués. Els homes i l’apèndix que els hi penja entre les cames s’havien convertit en quelcom irrellevant i molest. Jo estava ressentit amb el gest de la Fiona, però ella estava ressentida amb tot el sexe masculí sencer.
Haig de dir, però, que en l’actualitat el meu ressentiment ha desaparegut gairebé del tot. M’agradaria fer-li saber a la Fiona que tirar endavant una criatura tota sola de cap manera és un fracàs, sinó un èxit. I si no, que ho pregunti a l’exèrcit de mares divorciades que han vist com han hagut de pagar un preu molt alt per voler ser mares: el fet de necessitar un home. Sovint, l'aprenentatge comporta un procés de destrucció intel·lectual que pot resultar ben frustrant i dolorós. I ja que tot aquell drama s’havia desenvolupat a Escòcia, vaig aprofitar per fullejar les obres de David Hume i Adam Smith, mestres filòsofs experts en la conducta humana. Confiava que em donessin pistes per esbrinar si les meves emocions actuaven d’acord amb el que era moralment just o senzillament m’estava fent gran. No hi vaig trobar res.
De fet, la motivació per escriure una obra com aquesta és precisament omplir el buit que existeix en aquest camp. Com s’ha vist al llarg d’aquestes pàgines no és una missió senzilla, el camí és tortuós i és fàcil prendre mal. La seva lectura té com a objectiu oferir una base sòlida a partir de la qual es comenci a construir una nova disciplina. És un projecte ambiciós i excitant a parts iguals. Tenim encara molta feina per fer, molts països per visitar i molts enigmes per resoldre. La condició humana quan es fa fosc continua sent encara avui una matèria insondable, com la vida mateixa.
març 2025
