Etiòpia (segona part)

Continuació d'Etiòpia (primera part)

La depressió de Danakil

Al Danakil hi falta un cartell a l'entrada que posi “Benvingut a l'infern”.
En aquell desert fa calor, molta calor, i l'activitat volcànica no en facilita la supervivència, però la vida és tossuda i es manifesta a llocs inimaginables. Els àfars han viscut en aquell desert molts segles i no els agraden les visites. Aquest poble de pastors nòmades té molta mala hòstia i allà els estrangers no són benvinguts, aquella és una terra hostil.
És per això que acompanyant la caravana de ferenjis hi anava un cap àfar local. La seva era una feina diplomàtica per resoldre els problemes que ens poguéssim trobar, una espècie de relacions públiques que en comptes de corbata portava fusell. Per si no n'hi hagués prou amb totes aquestes inconveniències, érem molt a prop de la frontera amb Eritrea, una zona calenta del mapa on de tant en tant hi ha segrestos, i perquè la gent dormís tranquil·la ens escortaven soldats de l'exèrcit.

Érem una gran família. La Marie, una atractiva noia del Quebec que parlava un anglès afrancesat mooooolt arrossegat, tremendament sexi confesso. El Fabio, de la Toscana, un excel·lent company de viatge amb qui vaig compartir moltíssimes hores de quatre per quatre per pistes impossibles. La parella d'australians, Cat i Brandon, optimistes per naturalesa; no em cansaré mai de repetir-ho, que grans són els australians! L'irlandès Denis que per molt desert a 40 graus que patíssim, per molta manca d'aigua corrent, dutxes i lavabos, per complicada que fos la higiene durant quatre dies, sir Denis anava sempre impecable. El grup de ferenjis el tancaven quatre bielorussos que, per trencar una mica el gel, van convidar-nos a gintònics la primera nit. De les seves motxilles no paraven de sortir ampolles.
—Siguis on siguis del món, si necessites alcohol, busca un rus —deia molt seriós l'Alexander.

No és fàcil arribar-hi, però l’experiència val la pena. Aviat oblides a quin planeta vius i entres en un nou món d'irrealitat: mars de sal, llacs d'àcid sulfúric..., la vall del Dallol sembla un quadre pintat pel teu col·lega ionqui després de convidar-lo a tripis. I l'estrella indiscutible d'aquell escenari extraterrestre: l'Erta Ale i la seva caldera de lava. Al campament base vam coincidir amb un altre grup de rostres pàl·lids i tan aviat com aquell sol inclement es va pondre vam iniciar junts l'ascens al volcà, una caminada nocturna d'unes tres hores.
La Marianne era una anglesa que mostrava molt interès en tot el procés polític que es vivia a Catalunya, ella treballava a Escòcia i allà hi passaven coses semblants. Era genetista i jo aprofitava per preguntar-li sobre Richard Dawkins i la seva creuada contra el creacionisme i la religió.
—A Etiòpia hi ha una majoria molt important de cristians ortodoxos, molt integristes —em deia. Era veritat, tot déu portava creus penjant del coll i alguns d'ells les tenien tatuades a la cara.
Jo li vaig explicar una conversa que havia tingut dies abans amb el Tekeste quan em confessava que no s'havia llegit El codi Da Vinci perquè li feia por. Havia sentit dir que en aquelles pàgines es deien coses molt irreverents sobre Jesús. “No entenc una cosa, Josep”, confessava, “Jo he nascut en una família cristiana on m'han ensenyat que el cristianisme és l'únic camí cap a la salvació. Si m’hi desvio una mica, cremaré a l'infern. La meva amiga, en canvi”, assenyalant-me una noia asseguda al seu costat, “és musulmana i a casa seva li diuen exactament el mateix. Sembla doncs que anar a l'infern té més a veure amb la casa on has nascut que cap altra cosa, no? És un tema de pur atzar!“.
La Marianne assentia amb el cap.
—Aquest Tekeste és un paio intel·ligent. El codi Da Vinci no li ha de fer por, però ha d'estar preparat per posar en dubte el que creia fins ara.
—És veritat, de fet és el que li vaig acabar dient; amb molt de tacte, per cert. Aquests temes van arrelats endins i no volia que el Tekeste se sentís malament.
—Completament d'acord, Josep —la Marianne no estava d'acord amb mi, estava completament d'acord, i això m'agradava. La conversa fluïa extraordinàriament en aquell escenari de màgia volcànica il·luminat per la lluna plena.
Una altra conversa en paral·lel tenia lloc entre la Marianne i jo. Una conversa física i corporal, en un llenguatge invisible i molt primitiu. Era el tercer dia a la depressió del Danakil i caminàvem en un entorn extremadament calorós, amb condicions higièniques complicades. La suor regalimava coll avall alliberant un festival de feromones que voleiaven d'un cos a l'altre, lliures de la competència deslleial de desodorants i perfums. Com us deia, caminàvem de nit. Gairebé no podia veure com era físicament aquella noia, però la química i la biologia es van encarregar de fer la seva feina. Fou un matx absolut.
En la seva companyia vaig arribar al cràter. L'espectacle era hipnotitzador. Aquell paisatge de roca i foc ens teletransportava al passat, quan el món encara era jove. Ferenjis, guies i soldats admiràvem en silenci el mar de lava que teníem a pocs metres de distància.
El Denis va treure de la seva motxilla una ampolla d'absenta.
—Si necessites alcohol i no trobeu russos, busqueu un irlandès!
Van ser moments de felicitat viscuts amb especial intensitat. Ningú volia marxar, no volíem que aquell moment s'acabés. Però res dura per sempre i el nostre guia, que era jove, però molt savi, va decidir que era hora de retirar-se. Era massa arriscat fer-se càrrec de ferenjis borratxos als marges del cràter d'un volcà actiu.
Els camins amb la Marianne se separaven més aviat del desitjat. Em va saber greu que tal dispendi de feromones no s'hagués materialitzat en quelcom més palpable. Ens vam acomiadar assegurant-li que la visitaria a Edimburg més endavant.

Arribats a Mekele, el recepcionista de l'hostal em va saludar amb un somriure i una encaixada de mans, res a veure amb la rebuda freda de la setmana anterior. La raó del seu canvi d'humor era la Marta, una periodista d'Addis Abeba que estava de vacances i s'allotjava al mateix hostal. Semblava contenta de veure’m, havien estat parlant de mi i ja sabia d'on era, d'on venia i fins i tot a quina habitació dormia. Jo també m’alegrava de conèixer-la, era una noia molt guapa i tenia un nom que podia pronunciar. La vaig convidar a sortir de festa amb nosaltres, però estava cansada del viatge i volia descansar.
Era la meva última nit a Mekele i s'havia de celebrar. El Tekeste havia estat treballant i tenia les butxaques plenes de bitllets.
—Propines dels ferenjis, Josep. Aquesta nit convido jo!

Vaig agafar el llit amb ganes, estava molt cansat i al cap de poques hores havia de ser a l'estació d'autobusos per viatjar cap al sud. Vaig despertar-me al cap de mitja hora parlant amb la Marta, havia entrat a la meva habitació mentre dormia i estava asseguda al meu llit. Al meu cervell li va costar una mica assimilar aquell nou escenari, m'hi devia portar fusionant somnis amb realitat, una realitat embriagada amb brots somnàmbuls. Sovint m'exposo a situacions surrealistes, però allò era massa. Vaig posar-me en guàrdia.
—Per què no has contestat les meves trucades? —la Marta m'havia trucat durant tota la nit perquè s’ho havia repensat i volia apuntar-se a la festa.
—Em sap greu, no ho he vist fins ara i en poques hores marxo de la ciutat.
—És una llàstima —em deia agafant-me de la mà. Jo encara estava espantat, però no vaig poder evitar excitar-me. Una mostra més de bipolaritat masculina, o de com el cap i el cos poden prendre camins totalment oposats.

Vaig convidar-la a estirar-se amb mi al llit. La temperatura pujava mentre la Marta es treia la roba. Lluïa unes rastes que li arribaven fins a la cintura i li acariciaven aquella pell negra extraordinària. El seu blanquíssim somriure il·luminava tota l’habitació i en el fons dels seus ulls em va semblar veure el foc ardent de l’Erta Ale. Al cap em va venir la injera i les espècies, aquella pols vermella màgica. Vaig resar al déu rastafari perquè em donés forces.

De matinada, el Tekeste em va acompanyar a l’estació d’autobusos. Li vaig explicar la situació tan inversemblant que acabava de viure.
—T’ha demanat calés?
—No.
—Trobes a faltar alguna cosa?
—Tampoc.
—Sembla que li has agradat a la Marta. En qualsevol cas, quan arribis a casa, passa per l’hospital a veure si tens tots els òrgans.
Vam riure i ens vam acomiadar amb una forta abraçada.

Continua a Etiòpia (tercera part)

Etiòpia (primera part)

Addis Abeba

No tenia molt clar on anar. Feia només quatre dies que havia decidit viatjar a Etiòpia i talment em trobava com si m’haguessin teletransportat allà des del menjador de casa meva; sense plans, sense guia i sense coneixement. El meu pas pels carrers de la capital era decidit, però ulls experts havien detectat que anava perdut i era un blanc perfecte. No tardaria a tenir companyia.

El Ben es va oferir a orientar-me una mica per la metròpoli. Era un jove emprenedor amb molts plans de futur que treballava a l'alberg on m'allotjava. Jo no recordava haver-lo vist, però em deia que era normal no reconeixe’l sense el mono de feina. Alerta groga.
Quan li vaig demanar informació per fer excursions pel país, va trucar un amic seu que tenia bons contactes i segurament em donaria un cop de mà. El Matias ja tenia la seva edat, era un vell llop de mar que havia viscut molts anys a bord d'un mercant grec, la seva vida era una pel·lícula d'aventures. Tenia molta cultura i em prometia bons contactes per tot allò que necessités, fins i tot per acostar-me a Juba, la capital del Sudan del Sud. Per demostrar-ho va trucar al consolat davant meu. Picant-me l’ullet els demanava que quan passés un turista de Barcelona, li donessin un tracte preferent. Alerta taronja.
El Ben i el Matias em van recomanar la visita d’un lloc molt especial, un espai cultural on joves estudiants portaven programes de beneficència. Les voluntàries, engalanades amb vestits tradicionals, servien te i un vi amb mel que elles mateixes preparaven. Tenia un gust estrany, però no estava del tot malament. M’animaven a ballar danses etíops amb elles. Em sentia una mica ridícul fent aquells moviments, però em confortava saber que els diners recaptats eren destinats a zones rurals del país amb dificultats.
La Hikma estudiava econòmiques i el seu anglès era perfecte; el seu cos també. Vam connectar ben aviat i vam quedar que m'acompanyaria l'endemà a passejar per la ciutat i fer-me una mica de guia.
—Ens convides a beure amb tu, Josep? Amb els diners ajudes al nostre voluntariat de beneficència que...
—Sí, sí, ja n'estic al cas Hikma, endavant!
M'explicava com era la universitat on estudiava i tot el ventall de possibilitats que se'ns obrien l'endemà en una ciutat com Addis. Jo deia que sí a tot, hipnotitzat com estava per aquells ullassos. La Hikma sabia com fer-te sentir bé, era una noia molt agradable. El Ben ballava amb la resta de noies que cada cop més omplien l’habitació. El Maties, assegut al meu costat, fumava i bevia: “relaxa’t amic meu, relaxa’t i gaudeix!”. Massa tard em vaig adonar que les noies a qui convidava destapaven ampolles de xampany francès i conyac del bo. Alerta roja.
La meva aportació a la beneficència potser pujaria més del desitjat, vaig demanar el compte. La factura canviava l'escenari completament. Vaig aixecar la vista i amb el somriure esborrat de la cara vaig fer un repàs a tota aquella colla. El Ben, aquell jove emprenedor i enrotllat, em semblava un imbècil ballant d'aquella manera. El vell llop de mar d’en Matias s'havia convertit en un pirata, i les joves estudiants en unes males putes. Ara entenia allò de “relaxa’t i gaudeix”, aquella xifra et podia provocar un atac de cor. Em vaig enfadar molt. Cagant-me amb déu, vaig agafar la factura i li vaig plantar als morros del Matias:
—Tu que ho saps tot i que dones tan bons consells, t'has oblidat d'avisar-me d'això?!
La resta obrien els ulls perplexos. No vaig caure que els etíops són molt religiosos i les meves expressions no eren gaire catòliques, però estava molt emprenyat i necessitava esbravar-me. Fa molts anys que escolto metal i el meu repertori de renecs en anglès és força variat.

No era la primera vegada que m’estafaven, ni seria l'última, però sempre fa la mateixa ràbia, un mai s’hi acostuma. Ja feia més de mig any dels intents fallits a Atenes i la meva memòria és fràgil. També és veritat que em veig incapaç de mantenir la guàrdia alta constantment. Em sembla que ho prefereixo així, m'imposaria un estat de desconfiança que no em deixaria gaudir dels viatges.
L'endemà vaig trucar a la Hikma, volia que m'expliqués tota aquella comèdia. Vam quedar al meu barri, a Bole, una zona amb molta activitat nocturna. Mentre l'esperava, els venedors ambulants m'oferien condons i les noies que s'oferien al carrer em convidaven a utilitzar-los. Jo els deia educadament que havia quedat amb una amiga, però la Hikma no va aparèixer. Ni aquella nit, ni l'endemà.

Mekele

Havia entrat a l'Àfrica per la porta gran i necessitava un canvi d'aires. Vaig volar cap al nord, a la ciutat de Mekele, des d'on iniciaria una de les expedicions més al·lucinants que he fet a la meva vida. Encara quedaven uns dies per marxar i aquella ciutat era perfecte per estar-s'hi el cap de setmana. El Tekeste, un noi de l'agència amb qui havia contractat l’excursió, em va venir a buscar a l'aeroport i em va acompanyar a un hostal, prop del centre. L’home de la recepció m’explicava les normes i quan em va ensenyar l’habitació em va dir molt seriosament que no hi podia convidar cap noia.
—Home, segur que no? Amb aquest llit tan gran? I si n'estic molt enamorat, puc?
El Tekeste reia, però el recepcionista era inflexible.
—Sense excepcions. Cap noia.
Vaig acceptar, tot i que, de forma un tant involuntària, acabaria infringint la norma.

El Tekeste era un paio de puta mare; vaig tenir molta sort en coneixe'l i va compensar amb escreix tots els estafadors del país. Vaig passar amb ell moltes hores i em posava al dia sobre la història del seu país: la bíblica Kush, l'Abissínia imperial, la multiètnica Etiòpia, l'orgull d'Àfrica! Jo l'escoltava atentament i aprenia moltes coses. Algunes de molt pràctiques com, per exemple, les diferències en el calendari. Els fusos horaris funcionen diferent i si vols quedar amb algú a les set de la tarda, li has de dir a la una. Detall important si tens una cita amb la Hikma i us voleu acabar trobant. Jugàvem al billar, bevíem cervesa i passàvem les tardes apalancats en una espècie de chill-outs on la gent es reuneix per fer tertúlia i socialitzar.
És des d'un d'aquests locals que escric aquestes línies. El Tekeste debat amb els seus amics. Sembla interessant el que diuen, però jo no els entenc, parlen en tigrinya, una de les llengües majoritàries de la vuitantena que hi ha al país. Tots estem estirats en terres encoixinats, sona música reggae (no oblidem que soc en terra rastafari), mengem cacauets, bevem te i fumem. També masteguem unes herbes, et khat, que t'obren la ment i t'ajuden a concentrar-te. La droga no és gaire potent, però diria que sí que m'ajuda a centrar-me per escriure, tot i que la noia que tinc asseguda al davant m'ho dificulta enormement. Es fa complicat descriure com són les dones etíops i qualsevol cosa que escrigui no els hi faria justícia, però us ben juro que estan a l'alçada de les totpoderoses bielorusses.

El cap de setmana a Mekele havia de ser per relaxar-se, però no va ser possible. Vam empalmar festes una darrere l’altra: dijous, divendres i dissabte. Cada nit superava l'anterior. Per sopar compartíem una gran plata de carn i verdures, ben condimentada. Amb les mans llescàvem la injera que acompanyava tots els àpats. Les cerveses omplien la taula, en consumia molta per apaivagar l'efecte del picant, omnipresent arreu. El Tekeste hi estava acostumat i se'n fotia a grapats, deia que donava molta potència sexual, per això quan les europees es follaven els etíops, se'ls emportaven cap a casa. Jo ja no em notava la llengua, però hi sucava pa confiant en els poders miraculosos d'aquella pols vermella.
Els bars eren molt foscos i a tot arreu hi havia noies que ballaven amb tu si les convidaves a beure. Tots aquells locals amb aquelles noies treballant-hi podien donar-te una idea equivocada sobre les motivacions reals de voler conèixer un ferenji com jo (ferenji és com anomenen els blancs). En realitat els homes es mostraven molt més interessats en mi que les dones; les que no treballaven als bars vull dir. La nit de dissabte vaig estar en una festa universitària on només hi havia estudiants, les noies que eren allà no venien a ballar amb tu ni et demanaven que les convidessis. Allà era jo qui m'acostava i em presentava carregat de bones intencions.
—Encantada de coneixe't, Josep —responien, per allunyar-se tot seguit a l'altra punta de la pista.
Bé, allò ja s'ajustava més a l'equilibri natural entre dones i homes.

Continua a Etiòpia (segona part)

Colòmbia

Cada mes de juliol, Leticia, una petita localitat a la riba del riu Amazones situada a la triple frontera entre Colòmbia, Brasil i Perú, acull el Festival de la Confraternidad Amazónica. La raó d’anar-hi va ser un llibre, un gran llibre, tot i que les seves pàgines exageren un pèl la repercussió d’aquesta festa, ja que a la resta del país poc saben del sidral que munten aquells dies els amazonenses, com es fan dir amb orgull els habitants de l’Amazònia. Tot i ser un esdeveniment molt local en una zona remota del planeta, no deixa de ser una festa, i una festa és una gran excusa per viatjar.

Dies abans, m’havia citat amb una amiga sabadellenca a la població peruana d’Iquitos, riu amunt. La Marta feia mesos que viatjava per Amèrica del Sud i quan va saber que me n’anava de festa a l’Amazones, no va dubtar a afegir-s’hi. No arribava fins l’endemà i aprofitava per fer allò que tant m’agrada quan estic sol: perdre'm per zones poc turístiques i relacionar-me amb els locals.
Em vaig dirigir cap a Belén, un barri de barraques apuntalades amb estaques al llit del riu; la Venècia pobra, en diuen. Quan el nivell de l’aigua baixa, el fang i la porqueria emergeixen a la superfície. De seguida una dona em va cridar l’atenció: m’advertia que no anés més enllà, que era molt perillós i em robarien la càmera. Em va sobtar perquè fins al moment tothom havia estat molt amable amb mi, però ella insistia que no em confiés, entrava en territori hostil.
No era la primera vegada que m’avisaven del perill que corria. Colombians d'altres departaments m’havien advertit del perill que suposava viatjar a la selva. Els mateixos amazonenses em recomanaven evitar les grans ciutats del país, com Bogotà i Medellín. Els peruans m’avisaven dels problemes a la frontera colombiana. Els colombians desconfiaven dels peruans; però coincidien a assenyalar els seus veïns brasilers com els pitjors de tots: es fotien a trets amb molta facilitat. Sens dubte, hi havia bones intencions en totes les advertències, però tots sabem que la por és mala consellera i tots tenim tendència a desconfiar d’allò que no coneixem.

Després d’un matí plàcid passejant pel “territori hostil” de Belén, em vaig aturar a un restaurant del centre per dinar. La sopa de fideus no va ser la millor opció; el brou no era per tirar coets, i els 35° de temperatura i 100% d’humitat no en facilitaven la digestió. Però la cambrera era molt amable i li deia que tot estava molt bo. Una noia va entrar al restaurant, va acostar-se a la meva taula i em va demanar de seure. Vaig dubtar perquè des que porto ortodòncia em sento una mica incòmode menjant davant de la gent.
— No muerdo, ¿eh? —va deixar anar. — Bueno, ¡un poco a veces! —em va picar l'ullet i va seure.
Anava molt pintada, amb un vestit arrapat que li marcava totes les virtuts. Em va preguntar d’on era i què feia dinant sol. Li vaig contestar que era una noia molt atractiva i que per ser les dues del migdia feia molt de goig.
— ¡Soy de Piura, donde hay las peruanas más guapas! Y tengo algo para ti.
Va dipositar sobre la taula un adaptador de memòria per les càmeres fotogràfiques i altres andròmines informàtiques.
— Mira qué bonito. Con esos ojos que tú tienes te hago un precio especial.
Li vaig donar les gràcies, però no necessitava res. Ella no va insistir, es va aixecar fent una reverència i va marxar desfilant cap a la sortida com una model de passarel·la. La cambrera em mirava de reüll i reia.

Vaig recollir la Marta al petit aeròdrom d’Iquitos. No anava sola, l’acompanyaven el Seb i l’Anne, un australià i una nord-americana que s’havien conegut viatjant milers de quilòmetres al sud i s’havien enamorat. Van decidir apuntar-se al Festival a última hora.
Érem una família molt ben avinguda. La Marta i jo ja ens havíem fotut unes quantes festes junts i anàvem rodats. L'Anne era un pèl introvertida, una persona tranquil·la que amb temps i confiança et regalava somriures, abraçades i algun ball. Al Seb costava entendre’l, però era diversió en estat pur, amb una energia inesgotable. De fet, va ser l’únic que no va emmalaltir.
El clima de l’Amazones és letal. Jo vaig caure la primera nit navegant cap a Leticia. Dormir en una hamaca en una barcassa surant pel riu Amazones és molt bucòlic, però si no t'abrigues a la nit, estàs llest. La Marta va menjar alguna cosa que no se li va posar bé i es va passar tot un dia vomitant. L’Anne, per donar un toc de misteri a l'aventura, va desmaiar-se mentre passejava tota sola de nit per la finca de l’alberg on ens allotjàvem; era immensa i molt fàcil perdre’s. Va costar molt trobar-la. Mai oblidaré aquella escena terrible; tirada i abandonada a l’era, tota sola al costat del llac.
Quin ensurt. Ens va agafar molta set.

Ben sopats, passàvem per la licoreria del poble per proveir-nos de cerveses, rom i aiguardent, que degustàvem al Parque Orellana mentre vèiem els espectacles que cada nit s'hi oferien. El final de festa se celebrava al Rumbódromo, una nau immensa on actuaven bandes en directes i es ballava fins a la matinada.
Vam fer molts amics. El Gustavo i la seva mare havien estat els nostres veïns d'hamaques navegant el riu. Anaven uns dies a Leticia a vendre mercaderies i visitar uns familiars. El Gustavo era molt espavilat i ens donava valuosos consells: “vigileu molt quan l’embarcació fa parades a port, ja que hi ha alguns venedors ambulants que aprofiten per endur-se les bosses”. També ens recomanava desfer-nos com més aviat millor de les herbes i farinetes que portava el Seb en una capseta; no serien gaire ben rebudes a la frontera colombiana.
El Juan Carlos, un home immens que es dedicava als negocis “sien por sien legal”, vivia amb la seva dona davant del Rumbódromo i aprofitaven per vendre cervesa fresca. Eren molt hospitalaris i aviat em van convidar a seure amb ells:
— ¡Una silla para el caballero! ¿Quiere agua, servesa o aguardiente? — L'aiguardent es pren com aquí el tequila: de cop i mossegant la llima després.
— Probaré este aguardiente.
— Buena elección, amigo, aguardiente antioqueño, ¡el mejor de toda Colombia!

El programa del Festival inclou competicions esportives, mostres culturals, mercat, actuacions en directe, desfilades militars, etc., però el plat fort és l’elecció de Miss Confraternidad. Competien pel premi Miss Perú, Miss Brasil i Miss Colòmbia; un premi que consistia en diners en metàl·lic i cirurgies per a tothom. Qui quedés en tercera posició rebria una rinoplàstia, la segona uns pits nous i la primera una “operación sonrisa”. Cert és que eren premis amb un lleuger tuf masclista, però les models se les veia contentes i l’audiència també. Miss Colòmbia jugava a casa i tenia tots els números per guanyar, però finalment, qui es va emportar el premi gros va ser la brasilera. La Marta i jo ens vam fer fotos amb la colombiana i intentàvem consolar-la:
— ¡Ha sido un robo! ¡Eres la más natural! ¡Tú eres la ganadora! ¡Hemos venido de Barcelona para verte! —Ella plorava i ens donava les gràcies.
Al Festival de la Confraternidad es viuen emocions fortes.

Tornant al tema del perill; tot i que no vaig patir cap mala experiència, és veritat que a Colòmbia hi ha inseguretat i cal anar amb compte. Hi ha detalls reveladors: policia a tot arreu, a vegades militars; a les grans ciutats hi ha zones literalment acordonades on només s'entra i surt en taxi; en els trajectes llargs en autocar es graven en vídeo els passatgers a l’estació de sortida, per si es pateix un segrest. A la televisió, el panorama no és per a tirar coets: “siguen los asaltos en Barranquilla”, “cinco muertos por tiroteo en Medellín”, “violencia contra mujeres en cuatro departamentos”.
Però el perill més important a Colòmbia, un perill del qual ningú t'adverteix, és el de les colombianes, i en especial, a Medellín. Sembla talment com si els déus de les muntanyes andines i de la selva amazònica s'haguessin conjurat per concentrar totes les gràcies femenines en aquelles dones del departament d'Antioquia: les paisas. I fou amb una paisa amb qui vaig passar els darrers dies al país.
De fet, vaig conèixer la Rosa el primer dia de viatge, mentre volàvem. Sèiem de costat a l’avió i ens vam posar a xerrar ben aviat. Ella no havia sentit a parlar mai del Festival de la Confraternidad Amazónica, tampoc entenia quin interès podia tenir posar els peus en aquella zona tan perillosa del país, però en qualsevol cas, estaria encantada de veure’ns a Bogotà.
I així va ser. Dues setmanes més tard passejava en la seva companyia per la capital colombiana. La Rosa era odontòloga i quan li vaig explicar l’experiència durant el concurs de Miss Confraternitat, va riure. Al seu país aquells premis eren ben normals. La dona colombiana no té manies amb la cirurgia i la silicona: llavis, nas, pits, cintura, cul (“la cola”)... res escapa a la fulla del bisturí. M’atreveixo a dir que la Rosa i jo ens vam agradar de seguida. Tot apuntava que continuaríem explorant la nostra amistat des d'angles diversos, però entre nosaltres i el llit hi havia un obstacle insalvable, un vell conegut que feia temps que no se'm creuava pel davant: el catolicisme. En la conjura dels déus andins i amazònics també hi devia participar el déu cristià per afegir-hi el seu toc personal.
Als noranta, a la universitat de capellans on estudiava, era molt combatiu amb la religió, però vaig acabar tirant la tovallola. El catolicisme és un mur infranquejable, i si aconsegueixes obrir alguna esquerda, poden sorgir torsions emocionals del tot indesitjables; Déu no ho vulgui pas. Jo tampoc ho volia, no complicar-se la vida ni la dels qui t'envolten és un actiu valuós i font de llarga vida. Els dies amb ella van ser molt agradables. La vaig mig convèncer que l’Amazones no és tan perillós i que faria bé de visitar-lo.

La màgia d’aquell indret és indescriptible, encara recordo la nit que la Marta i jo ens vam acomiadar a Leticia. Havia de tornar a Iquitos, riu amunt, per agafar un altre vol i la seva llanxa sortia a les quatre del matí. La vaig acompanyar al moll just després d’haver finalitzat el concurs de Miss Confraternidad. Era negra nit i hi havia un silenci absolut. Una bombeta il·luminava les barques i els pescadors que dormien allà mateix, al ras. Vam treure l'ampolla d'aiguardent per fer els últims glops plegats, ens vam abraçar i la vaig ajudar a pujar en una petita embarcació en companyia d’altres passatgers. Vaig esperar una estona veient com s’allunyava; es veia molt fràgil surant sobre aquell riu immens, un riu que la nit dibuixava infinit i tenebrós.
Vaig acabar-me l’ampolla i me’n vaig anar cap al Rumbódromo.

juliol 2012

Grècia

M’encanta la nit. M'ha agradat sempre, d'ençà que tinc ús de raó. Li dona un aire a les ciutats que em fascina, i és quan es fa fosc que acostumen a passar les coses que m'agraden. El vol aterrava dissabte al migdia i al capvespre ja rondava les tavernes de Plaka, als peus de l’Acròpoli d’Atenes. Vaig quedar-me tota la nit al Roof 45, una terrassa descoberta en un primer pis situada a la zona de Gazi. Els preus picaven una mica, però aquell lloc mereixia cada euro gastat i la música era excel·lent: a pocs llocs es poden degustar pintes de cervesa amb vistes al Partenó a ritme d’Immigrant Song.
No desentonava gens entre l’audiència grega, no vaig detectar absolutament cap diferència als locals de Barcelona. El bon ambient se'm contagiava i per fi havia abandonat els efectes secundaris de beure alcohol que havia patit a Beirut. Era feliç. Amb efectes secundaris no em refereixo a la pèrdua d'equilibri i ressaques espantoses, això persisteix; parlo més aviat de nostàlgia i efectes depressius que et fan sentir incomplet quan trobes a faltar algú. No era el cas, tornava a ser una persona sencera i calia celebrar-ho. Vaig cremar tots els euros que em quedaven a la butxaca i ho vaig tancar tot.

Un altre efecte col·lateral que acompanya la vida nocturna és el de llevar-se tard; l’accés a l'Acròpoli ja era tancat i vaig optar per visitar un museu que hi ha al costat. De camí, un home va començar a fer-me preguntes. Quan va saber que era de Barcelona es va esverar molt:
— Hòstia puta! El Messi falla un penal i els cabrons dels anglesos guanyen la copa d'Europa, no hi ha dret! Els espanyols, els italians i els grecs molen, però als anglesos els poden donar pel cul! —el Dimitri deia moltes paraulotes. Jo no sabia què contestar, el futbol no és el meu camp, però tant se valia, s'ho feia tot sol:
— Estava casat amb una basca de Bilbao, però m’acabo de divorciar. Mira, la foto del meu fill! —els temes de conversar se succeïen precipitadament —Hi ha un bar d'un amic meu ben a prop. Va, vine que et convido a una cervesa, m'encanta parlar amb la gent de Barcelona!

El bar del seu amic s’assemblava massa a un prostíbul pel meu gust. La dona que regentava el local era una madame en tota regla, l’única clienta que hi havia estava massa bona per mirar-me d'aquella manera tan descarada, i l'experiència et fa perdre la fe en els miracles.
Havia llegit que era de mala educació rebutjar la invitació d'un grec; també m’havien advertit que anés amb compte amb els desconeguts que t’entren en zones turístiques. Heus aquí que, trobant-me enmig de dos consells que entraven en contradicció, vaig optar per donar-li una oportunitat al meu nou amic.
— Dues cerveses, sisplau! —va cridar-li a la cambrera. — Aquesta ronda la pago jo, que ha vingut el meu amic de Barcelona!
Encara no ens havien servit les gerres que el Dimitri es va excusar: havia d’anar a comprar tabac i tornava de seguida. Acte seguit, l’única clienta, que no havia deixat de mirar-me en tota l’estona, se'm va acostar i es va presentar:
— Hola, em dic Tatiana. Com estàs?
La Tatiana era d'Ucraïna, tenia els ulls grans i clars i tenia un somriure la mar d’agradable. Em va demanar si la convidava a prendre alguna cosa. Li vaig contestar educadament que havia vingut a prendre una cervesa amb el meu amic Dimitri. La Tatiana no es donava per al·ludida i no parava de tirar-me floretes, em trobava molt interessant i atractiu.
— L’experiència em diu que no ets del tot sincera, Tatiana,

— Experiència, tu? Però si et veus molt jove! Què tens, vint-i-cinc, vint-i-sis anys? 

Em començaven a agradar les mentides de la Tatiana. Ella insistia que la convidés; devia tenir molta set, pobreta.

— Si t'hagués conegut en altres circumstàncies, t’hauria convidat al que fes falta. Soc una persona molt despresa, jo, però no m'agrada que m'enganyin. A més, la paraula engany (deception, en anglès) s'assembla molt a una paraula que en el meu idioma significa decepció, i així em sento una mica, entre enganyat i decebut.

S'ha de reconèixer que a Grècia se t'encomana el to funest del drama i la tragèdia.
La Tatiana va canviar el gest i es va fer la indignada.
— Ho sento Josep, però ara soc jo la que no et crec a tu. La veritat és que no t'interesso gens ni mica!
Ens vam mirar als ulls llargament. La Tatiana també era molt guapa amb el posat seriós.
— Vaja, sembla que tenim un problema de confiança, oi?

Ella va tornar a somriure, aquesta vegada sincerament. Em vaig dirigir a la madame, que es mantenia en un segon pla escoltant dissimuladament la conversa:
— Aquesta ronda la paga el meu amic, eh?
Me la vaig beure d’un sol glop i vaig marxar.

Els següents dos dies els vaig passar a Nàuplia, el poble més bonic de Grècia segons Javier Reverte, el seu llibre m'acompanyava on anava i és de lectura obligada per tothom qui vulgui visitar el país. Vaig escalar fins al castell, em vaig banyar a la platja i vaig passejar pels seus carrers empedrats, envoltats de balconades plenes de flors. Certament, era un paratge de postal, però m’hi avorria tot sol i vaig decidir tornar a Atenes.
M'havien recomanat no passar molts dies a la capital, però una ciutat que té la Plaça Síntagma, el carrer d’Aristòtil i l'església de la Metamorfosi, mereix cada segon invertit. A més, aprofitaria per fer un segon intent de visitar l’Acròpoli, amb èxit. També va haver-hi un segon intent d’estafa, sense èxit: un nou amic em convidava visitar un bar amb ambient multicultural on sonaven músiques del món.

L’última nit la vaig passar a una de les zones més castigades per la crisi, tocant la plaça d'Omónia. Quedava molt a prop de l'hotel i hi vaig anar caminant. Allà es vivien de primera mà els estralls provocats pel terrorisme financer que sacseja el país; no se m’acut una manera més suau de descriure el que li estan fent a Grècia. Al barri hi malviuen majoritàriament immigrants del nord d’Àfrica. Em miraven amb curiositat, alguns m’oferien droga i altres serveis que no arribava a entendre. Vaig fer l’últim àpat en un restaurant que no figurarà mai a les guies de viatges; un menjador social per a gent amb dificultats. Mentre esperava que em portessin el menjar vaig fixar-me en l'home que tenia a la taula del costat. Semblava drogat, o potser estava malalt; o les dues coses. Cada vegada que acostava la cullera a la boca obria molt els ulls. Va tenir molta feina per pagar; quan comptava les monedes li queien totes per terra. El cambrer era un home molt amable, com la majoria de grecs i gregues amb qui vaig tractar. Aquell home, però, no tractava amb turistes torracollons que es queixen quan la carta no està en el seu idioma o l’aire condicionat no funciona; tractava amb problemes reals, i ho feia amb una humanitat i tendresa admirables. Li vaig deixar una bona propina.

Un altre llibre em guiarà en la pròxima aventura: al juliol torno al Gran Riu!

maig 2012

Líban

La nit de Beirut no te l’acabes.
Ja m’havien advertit, però no pensava que fos tan exagerat. El meu hotel estava situat en un dels punts neuràlgics de festa, Hamra, i la guia Lonely Planet recomanava dedicar-li una visita. Els libanesos estan molt orgullosos de la barreja d’ètnies i confessions religioses que hi ha al país; una característica que et permet ser testimoni de fenòmens ben sorprenents: una rossa espectacular, amb els cabells fins a la cintura, discutint en àrab amb la seva amiga, aquesta amb el mocador i sòbria; moros i cristians gaudint fins ben entrada la matinada, compartint èxits i fracassos. I excessos, molts excessos; vaig poder presenciar tota una colla d’amics vomitant plegats en un racó. No hi ha res més integrador que això, sé del que parlo, haurien de declarar la nit de Beirut patrimoni de la humanitat.
Vagarejant tota la nit vaig anar a parar al B018, un d'aquests locals que proliferen arreu per cremar els últims cartutxos ballant a ritme de house. La veritat és que no suporto aquests locals, però el B018 era molt original. Estava situat en un soterrani que simulava un búnquer i et transmetia seguretat, un bé preuat a l'Orient Mitjà. Ja podien bombardejar israelians, sirians, tropes aliades o alienígenes, que res podia aturar les sessions de drum and bass, la degustació de gintònics i les cues de cocaïnòmans als lavabos.
Estava sol i l’alcohol se m'estava posant malament. Ho acabava de deixar amb l’Anya i encara patia síndrome d'abstinència eslava; havia d’anar amb compte amb la depressió postfesta. Vaig aixecar el cap i em vaig adonar que el sostre era descobert: hi havia lluna plena. En realitat, no era tan segur aquell búnquer.
Volia aprofitar l’endemà i me'n vaig anar a dormir.

A la guia no hi havia rastre de què volia anar a veure a Beirut, un barri invisible pels circuits turístics on la poca informació que pots arribar a trobar t'anima a allunyar-te'n: el barri de Chatila. Una àrea on malviuen milers de palestins expulsats de casa seva durant la creació de l’estat d’Israel, i on es va viure una de les pitjors massacres que es recorden. L'experiència no és agradable; de seguida t'arriba la pudor d'aigües residuals i escombraries que hi ha pertot arreu. Impressiona molt la visió de façanes d’edificis que encara aguanten, metrallades a trets. Tot i les condicions de misèria extrema, el barri és ple de vida i els seus habitants la viuen amb molta dignitat. Passejava, respectuós, repartint somriures, salams i marhabas; no vaig fer cap foto.
No portava gaire estona quan un home se'm va acostar a saludar-me. El Sharif vivia al barri de Sabra, molt a prop d’on érem, i després d’una breu conversa em va convidar a conèixer la seva família. Vivia amb la dona i el fill petit; la meva presència va coincidir amb altres familiars que aquells dies eren de visita. En aquella modesta casa hi havia un bon mostrari del poble libanès: un musulmà sunnita d'ascendència grega casat amb una cristiana maronita. Eren uns amfitrions excel·lents, i la seva companyia era una bona teràpia contra els prejudicis racials i religiosos.

Al vespre vaig passejar per l'animada Corniche, el passeig marítim de Beirut, però aquella nit m’havia proposat fer bondat. L’endemà tenia una cita amb la Mireille i volia mostrar la meva millor cara.

Abans de marxar cap al Líban vaig contactar amb una libanesa mitjançant una aplicació de cites per internet. Vam intercanviar uns quants missatges abans de citar-nos al lloc on vivia, a Biblos, un poblet de la costa mediterrània.
La Mireille guanyava al natural, era molt atractiva i no tenia parella. Buscava un home que estigués per ella, que la cuidés, que no digués mentides i que tingués diners; ni més ni menys. Ho tenia clar, la pobra. Era professora d’anglès, cristiana i desconfiava dels musulmans. M’explicava que a la feina havia d’anar amb molt de compte amb les matèries que impartia; si a classe es deia quelcom que no encaixava amb els criteris puritans religiosos, la podien fotre fora. No li agradava viure al Líban i es plantejava marxar amb algun dels nombrosos pretendents que l'empaitaven per internet.
Portava els llavis i les ungles pintats de vermell. Sota les ulleres de sol amagava unes lentilles de color que li donaven una mirada intensa i pertorbadora. Els libanesos cuiden molt la seva imatge. En el cas de les dones, especialment les cristianes, la pintura i la silicona juguen un paper important; massa pel meu gust. No era el cas de la Mireille, que com ja he dit, m'atreia tota ella. Malauradament, aquesta atracció no era recíproca i no semblava massa interessada a explorar de forma més profunda la nostra amistat.

L’última jornada al país la vaig passar a un campus universitari. Em vaig estirar a la gespa prenent el sol i escoltant música en companyia d’universitaris libanesos. Reflexionava sobre la conversa amb la Mireille on es desmitificava la meva visió idealista d’una comunitat multicultural convivint en harmonia. El Líban és una terra de contrastos, la seva història contemporània és un relat d'odi, guerra i sofriment, però existeixen també històries més petites i amables, com la del Sharif i la seva família a Sabra; història que em vaig endur cap a casa.

abril 2012

Iran

La família d’Isfahan

Havia quedat amb sis iranianes a l'Aní, un cafè situat al barri armeni d'Isfahan. Anava amb temps, i per això em vaig aturar quan un home de mitjana edat em va saludar.
— Hoola, on vaas? —parlava en anglès molt a poc a poc i em somreia. Vaig acceptar el grapat de pipes que m'oferia amb la mà. No semblava gaire espavilat.
Amb moltes dificultats, em va explicar que era d’un poblet i havia vingut amb el fill i la dona a passar el dia a Isfahan. Tenia molta curiositat per la meva procedència i aviat va convidar el fill a unir-se a la conversa; la dona va quedar-se a l’altra vorera. Animava al seu fill a parlar anglès amb mi. Al cap d’una bona estona em vaig adonar que parlava d’aquella manera perquè volia fer-se entendre. Ens vam fer fotos amb el mòbil i les compartíem per Bluetooth. Jo no me’n sortia i el fill m’ensenyava com es feia. Qui no era gaire espavilat allà era un servidor.
Travessant el pont Khaju vaig accelerar el pas, m’havia entretingut massa amb aquella família i feia tard.

El metge de Xiraz

Feia hores que caminava per Xiraz. Molts locals em miraven amb curiositat, em donaven la benvinguda al seu país i, fins i tot, m’aturaven al mig del carrer per conversar una mica. Un metge local em recomanava què visitar a la ciutat mentre parlava de la seva família. Tenia una dona que no es mereixia i enumerava amb orgull les llicenciatures dels seus set fills. Em preguntava sobre la meva vida a Barcelona i se li feia una mica estrany que viatgés tot sol. Quan va saber que tenia quaranta anys i no estava casat, va quedar molt sorprès. Va tirar el cap enrere intentant esbrinar què fallava.
Érem davant d’una important mesquita funerària i la conversa va derivar cap a la religió. Confessar-li el meu ateisme no va ser una bona idea; de seguida, la seva sorpresa i curiositat van transformar-se en una mal dissimulada decepció. Definitivament, fallava alguna cosa.

Vaig intentar justificar-me, li assegurava que no era mala persona, i que la vida no m'anava gens malament sense dona, fills ni déus, però no el vaig convèncer pas. Va girar cua desitjant-me el millor dels futurs possibles.

El Masood

El trajecte amb autocar d'Isfahan a Xiraz trigava set hores. L’home que seia al meu costat era molt atent amb mi: m’indicava el camí dels lavabos quan paràvem en àrees de servei i compartia amb mi el menjar que portava.
Quan vam arribar a destí, em va fer un gest perquè l’acompanyés. El vaig seguir fins a la cafeteria de la terminal d’autobusos i em va convidar a una pizza amb una Pepsi. No parlava anglès i amb prou feines vaig saber que es deia Masood, que tenia un fill de quatre anys i que vivia a Isfahan. Després em va demanar un taxi, em va acompanyar fins a l’hotel on m’allotjava i va esperar que em registrés. A l'hora de marxar, em va agafar per les espatlles, em va fer tres petons i es va acomiadar.

Tanta amabilitat extrema em va deixar profundament commogut.

El Surush

El que temia es va fer realitat: l’autocar VIP amb destí a Teheran no feia parada a Qom i em va deixar tirat a les sis del matí enmig de l'autopista, molt a prop d’una mesquita on arribaven taxis. En vaig agafar un cap al centre de la ciutat. Havia estat tota la nit viatjant, gairebé no havia dormit i necessitava un llit on descansar.
El jove recepcionista de l’hotel em va dir que no hi havia habitacions lliures, però no havia de patir, faria gestions per allotjar-me en una altra banda, ben a prop d’on érem. Em va oferir un te i un sofà per jeure. Va fer un parell de trucades i de seguida em va dibuixar un mapa per orientar-me per la zona. També es va oferir per acompanyar-me; en cinc minuts plegava de treballar i casa seva li venia de camí. Tenia molta curiositat per la meva visita a Qom, ciutat santa xiïta i centre d’estudis religiosos del país, un indret que acostuma a ser ignorat pels viatgers. La raó era un llibre enciclopèdic que m’estava llegint sobre la història d’Orient Mitjà. El Surush no li agradava gaire l’ambient que s’hi respirava, era massa integrista. Hi havia molts aspirants a aiatol·làs que sempre fotien mala cara, això no era gens bo pel país i em recomanava viatjar al nord on hi havia les regions més boniques del país. Aviat vam arribar a casa seva, i just davant la porta em va convidar a passar.

Vaig seure al terra del menjador, al costat del seu germà, que estava esmorzant. El Surush feia viatges a la cuina, d’on no paraven de sortir plats de menjar que anava dipositant davant nostre, sobre d’una catifa que ocupava tota la sala. La seva mare era una cuinera excel·lent, em va preparar un dels millors esmorzars que he menjat mai. Volia agrair-li, però no va sortir de la cuina durant tota la meva estada. El Surush, veient que començava a fer cara de cansat, em va atansar un parell de coixins per si volia dormir una estona. El grau d'hospitalitat augmentava a mesura que passaven les hores. Trucaria un amic seu, el Habi, que ens acompanyaria a donar una volta per la ciutat amb el seu cotxe.
Vaig passar el dia a Qom en la seva companyia. Eren molt bons amics i sempre feien broma. A la tarda el meu viatge continuava cap a la capital del país i el Habi es fa oferir a portar-m’hi amb el cotxe. No era un favor menor, Teheran era a cent cinquanta quilòmetres i l'hotel on anava, que ja m'havien reservat, era al cor de la ciutat, una metròpoli de dotze milions de persones amb un trànsit espantós. El Surush ho acabava de deixar amb una noia de Teheran i tornar-hi li portava records dolorosos. El Habi se’n reia, afirmava que segurament l'havia deixat pel seu pare, un home que havia abandonat la família i estava desaparegut feia anys; una desgràcia familiar que era objecte de múltiples bromes. Jo no parava de riure, amb la privació de son que patia semblava que anés drogat.
Al vespre, després de facturar a l'hotel de Teheran, ens vam acomiadar. Havien de tornar a Qom per treballar i jo no sabia com donar-los les gràcies. M’entristia molt separar-me d'aquell parell d’amics els quals havia conegut feia poques hores.

El Morteza

Finalment, vaig trobar el Rock Coffee Shop, l'únic local on m’havien dit que podies escoltar rock a Isfahan. Quan portava mitja cervesa sense alcohol, uns estudiants asseguts a la barra em van convidar a unir-m’hi i a compartir el plat de pasta que estaven menjant.
El Morteza estudiava arqueologia i l'interessava molt la meva experiència al país. Li vaig confessar que estava gratament sorprès, els iranians eren molt hospitalaris i em tractaven la mar de bé. També em preguntava quina opinió teníem els europeus de l'Iran. La veritat és que, abans del viatge, havia rebut opinions molt polaritzades: per una banda, dels que hi havien estat, molt favorables; per altra, dels que no hi havien anat mai, ni hi pensaven anar. Un segon estudiant es va afegir a la conversa, deia que li sabia molt de greu la imatge que donava el govern iranià, que no representava la majoria de la població i que, de cap manera, compartien moltes de les seves polítiques.

Amb Pink Floyd de fons, parlàvem de les armes nuclears, dels Estats Units, d'Israel, de Rússia, etc. Jo els intentava consolar afirmant que el govern espanyol tampoc és per tirar coets i que també em faria molta ràbia que la gent pensés que tots els espanyols som com els psicòpates que ens governen, tot i que sabia que no hi havia punt de comparació.

No em van deixar pagar la cervesa, tampoc els taxis que vaig compartir amb el Morteza cap a casa. A Isfahan era un convidat, i els convidats no paguen.

El Kouroush

De camí nocturn a Qom, l'autocar VIP va fer una parada tècnica a una àrea de servei per anar al lavabo i menjar alguna cosa. Vaig mirar la carta del menú per veure què hi havia, però era tota en persa. De seguida se’m va acostar un altre passatger per ajudar-me. El Kouroush em va convidar a un te. Era bomber i tornava cap a casa després d'un mes treballant fora.
Vam seure junts a l’autocar i vam estar xerrant tota la nit. No estava casat perquè no volia tenir parella a l'Iran. Em confessava que la religió perjudicava molt la relació entre homes i dones, que l'islam era una religió que havia nascut al poble àrab i no encaixava bé amb els perses. No entenia per què volia visitar Qom.
Li agradava la música espanyola i em va demanar de traduir-li algunes cançons que portava al mòbil. L'autocar VIP continuava la seva ruta nocturna cap al nord, tots els passatgers dormien excepte nosaltres dos. Connectats als auriculars, anàvem repassant tots els èxits atemporals del Julio Iglesias.
El Koroush era molt intel·ligent, tenia una cicatriu que li baixava a un costat del nas que li donava un aire interessant. En un món just, el Koroush seria un jove bomber que faria molt mal entre l'audiència femenina, però el món no és just, i menys encara si has nascut en una dictadura religiosa.
Va baixar a Isfahan.

Les amigues d'Isfahan

Encara no m’havien portat el pastisset de xocolata que ja les sentia riure’s de mi. Les tenia a prop, darrere meu, i vaig parar l’orella. Deien paraules en anglès i semblava que es preparaven per abordar-me.
— Salam! —em vaig girar, saludant-les.
La Sahba va prendre la iniciativa i me les va anar presentant totes una per una: la seva germana Mahsa, la Fàtima, la Nazanin, l’Aliya i la Shamim. Tenien de dinou a vint-i-pocs anys i totes estudiaven a les universitats d’Isfahan. Em preguntaven d’on era, quants anys tenia, si tenia nòvia, si m’agradava l’Iran, si viatjava molt i si les trobava guapes. Acabava d’aterrar al país i poc m’imaginava que el meu primer contacte amb els mítics perses fos d'aquella manera.
Jo també aprofitava per fer preguntes, m’interessava molt saber com vivia una dona a l’Iran. Em confessaven indignades que les obligaven a portar el vel i que no les deixaven passejar amb homes que no fossin familiars seus. Hi havia una policia especial que s’encarregava de vetllar pel compliment d’aquestes normes. Havia tocat un punt sensible i la conversa va pujar de to. L’Aliya era la més rebel, de cop va esclatar afirmant que volia canviar de religió; les seves amigues li cridaven l'atenció perquè abaixés la veu. L’alcohol també estava prohibit, però si em venia de gust, la Sahba em portava a casa seva a beure whisky amb el seu pare.
— La gent d’Isfahan té fama de ser molt garrepa, però no és cert! —deien. Per demostrar-ho em convidaven tota l’estona.
— El mateix pensen els espanyols dels catalans! —contestava. Jo també volia convidar, però no em deixaven.
Vivia un gran moment, tot i que em vaig adonar que la meva presència allà no era del grat de tothom. Un home d’edat avançada ens mirava emprenyat, feia cara de: “què s’ha cregut aquest estranger gaudint de les nostres dones”. Em vaig incomodar una mica, no volia causar problemes. Elles em tranquil·litzaven, que no fes ni cas que hi havia molt retrògrada masclista a l’Iran.
Enmig d’aquell ambient alegre i distès, la Sahba es va posar molt seriosa. Em volia preguntar una cosa i em demanava que fos honest, que li digués la veritat. Em vaig posar en guàrdia, aquest tipus de preguntes em fan molta por.
— Josep, no et giris, darrere teu hi ha el meu ex amb la seva nòvia, vull que te la miris dissimuladament i em diguis si la trobes més guapa que jo.

Respirava tranquil, era una pregunta fàcil: hi havia una resposta correcta i una incorrecta, i en aquell cas concret no calia mentir perquè la Sahba era molt més guapa.

L’últim dia em van acompanyar amb cotxe fins on estava allotjat. En un semàfor ens vam aturar al costat d’un altre vehicle on hi havia estudiants bevent alcohol. La Mahsa els va demanar si serien tan amables de convidar-nos a un tast. Els dos cotxes van desviar-se fins a aturar-se en un carreró més apartat on m’atansaven un gotet de vodka i una mica de cervesa per tirar-ho avall.
Arribats al meu hotel, les germanes Shahmohammadi van acomiadar-se de mi. Els anava a donar la mà com marca el protocol, però elles em van abraçar i, aprofitant la intimitat dels carrerons pobrament il·luminats del nucli antic d’Isfahan, ens vam fer tres petons. Els vaig donar les gràcies novament, vaig baixar del cotxe i vaig veure com s'allunyaven, devorades pel tràfic salvatge.

febrer 2012