Colòmbia

Cada mes de juliol, Leticia, una petita localitat a la riba del riu Amazones situada a la triple frontera entre Colòmbia, Brasil i Perú, acull el Festival de la Confraternidad Amazónica. La raó d’anar-hi va ser un llibre, un gran llibre, tot i que les seves pàgines exageren un pèl la repercussió d’aquesta festa, ja que a la resta del país poc saben del sidral que munten aquells dies els amazonenses, com es fan dir amb orgull els habitants de l’Amazònia. Tot i ser un esdeveniment molt local en una zona remota del planeta, no deixa de ser una festa, i una festa és una gran excusa per viatjar.

Dies abans, m’havia citat amb una amiga sabadellenca a la població peruana d’Iquitos, riu amunt. La Marta feia mesos que viatjava per Amèrica del Sud i quan va saber que me n’anava de festa a l’Amazones, no va dubtar a afegir-s’hi. No arribava fins l’endemà i aprofitava per fer allò que tant m’agrada quan estic sol: perdre'm per zones poc turístiques i relacionar-me amb els locals.
Em vaig dirigir cap a Belén, un barri de barraques apuntalades amb estaques al llit del riu; la Venècia pobra, en diuen. Quan el nivell de l’aigua baixa, el fang i la porqueria emergeixen a la superfície. De seguida una dona em va cridar l’atenció: m’advertia que no anés més enllà, que era molt perillós i em robarien la càmera. Em va sobtar perquè fins al moment tothom havia estat molt amable amb mi, però ella insistia que no em confiés, entrava en territori hostil.
No era la primera vegada que m’avisaven del perill que corria. Colombians d'altres departaments m’havien advertit del perill que suposava viatjar a la selva. Els mateixos amazonenses em recomanaven evitar les grans ciutats del país, com Bogotà i Medellín. Els peruans m’avisaven dels problemes a la frontera colombiana. Els colombians desconfiaven dels peruans; però coincidien a assenyalar els seus veïns brasilers com els pitjors de tots: es fotien a trets amb molta facilitat. Sens dubte, hi havia bones intencions en totes les advertències, però tots sabem que la por és mala consellera i tots tenim tendència a desconfiar d’allò que no coneixem.

Després d’un matí plàcid passejant pel “territori hostil” de Belén, em vaig aturar a un restaurant del centre per dinar. La sopa de fideus no va ser la millor opció; el brou no era per tirar coets, i els 35° de temperatura i 100% d’humitat no en facilitaven la digestió. Però la cambrera era molt amable i li deia que tot estava molt bo. Una noia va entrar al restaurant, va acostar-se a la meva taula i em va demanar de seure. Vaig dubtar perquè des que porto ortodòncia em sento una mica incòmode menjant davant de la gent.
— No muerdo, ¿eh? —va deixar anar. — Bueno, ¡un poco a veces! —em va picar l'ullet i va seure.
Anava molt pintada, amb un vestit arrapat que li marcava totes les virtuts. Em va preguntar d’on era i què feia dinant sol. Li vaig contestar que era una noia molt atractiva i que per ser les dues del migdia feia molt de goig.
— ¡Soy de Piura, donde hay las peruanas más guapas! Y tengo algo para ti.
Va dipositar sobre la taula un adaptador de memòria per les càmeres fotogràfiques i altres andròmines informàtiques.
— Mira qué bonito. Con esos ojos que tú tienes te hago un precio especial.
Li vaig donar les gràcies, però no necessitava res. Ella no va insistir, es va aixecar fent una reverència i va marxar desfilant cap a la sortida com una model de passarel·la. La cambrera em mirava de reüll i reia.

Vaig recollir la Marta al petit aeròdrom d’Iquitos. No anava sola, l’acompanyaven el Seb i l’Anne, un australià i una nord-americana que s’havien conegut viatjant milers de quilòmetres al sud i s’havien enamorat. Van decidir apuntar-se al Festival a última hora.
Érem una família molt ben avinguda. La Marta i jo ja ens havíem fotut unes quantes festes junts i anàvem rodats. L'Anne era un pèl introvertida, una persona tranquil·la que amb temps i confiança et regalava somriures, abraçades i algun ball. Al Seb costava entendre’l, però era diversió en estat pur, amb una energia inesgotable. De fet, va ser l’únic que no va emmalaltir.
El clima de l’Amazones és letal. Jo vaig caure la primera nit navegant cap a Leticia. Dormir en una hamaca en una barcassa surant pel riu Amazones és molt bucòlic, però si no t'abrigues a la nit, estàs llest. La Marta va menjar alguna cosa que no se li va posar bé i es va passar tot un dia vomitant. L’Anne, per donar un toc de misteri a l'aventura, va desmaiar-se mentre passejava tota sola de nit per la finca de l’alberg on ens allotjàvem; era immensa i molt fàcil perdre’s. Va costar molt trobar-la. Mai oblidaré aquella escena terrible; tirada i abandonada a l’era, tota sola al costat del llac.
Quin ensurt. Ens va agafar molta set.

Ben sopats, passàvem per la licoreria del poble per proveir-nos de cerveses, rom i aiguardent, que degustàvem al Parque Orellana mentre vèiem els espectacles que cada nit s'hi oferien. El final de festa se celebrava al Rumbódromo, una nau immensa on actuaven bandes en directes i es ballava fins a la matinada.
Vam fer molts amics. El Gustavo i la seva mare havien estat els nostres veïns d'hamaques navegant el riu. Anaven uns dies a Leticia a vendre mercaderies i visitar uns familiars. El Gustavo era molt espavilat i ens donava valuosos consells: “vigileu molt quan l’embarcació fa parades a port, ja que hi ha alguns venedors ambulants que aprofiten per endur-se les bosses”. També ens recomanava desfer-nos com més aviat millor de les herbes i farinetes que portava el Seb en una capseta; no serien gaire ben rebudes a la frontera colombiana.
El Juan Carlos, un home immens que es dedicava als negocis “sien por sien legal”, vivia amb la seva dona davant del Rumbódromo i aprofitaven per vendre cervesa fresca. Eren molt hospitalaris i aviat em van convidar a seure amb ells:
— ¡Una silla para el caballero! ¿Quiere agua, servesa o aguardiente? — L'aiguardent es pren com aquí el tequila: de cop i mossegant la llima després.
— Probaré este aguardiente.
— Buena elección, amigo, aguardiente antioqueño, ¡el mejor de toda Colombia!

El programa del Festival inclou competicions esportives, mostres culturals, mercat, actuacions en directe, desfilades militars, etc., però el plat fort és l’elecció de Miss Confraternidad. Competien pel premi Miss Perú, Miss Brasil i Miss Colòmbia; un premi que consistia en diners en metàl·lic i cirurgies per a tothom. Qui quedés en tercera posició rebria una rinoplàstia, la segona uns pits nous i la primera una “operación sonrisa”. Cert és que eren premis amb un lleuger tuf masclista, però les models se les veia contentes i l’audiència també. Miss Colòmbia jugava a casa i tenia tots els números per guanyar, però finalment, qui es va emportar el premi gros va ser la brasilera. La Marta i jo ens vam fer fotos amb la colombiana i intentàvem consolar-la:
— ¡Ha sido un robo! ¡Eres la más natural! ¡Tú eres la ganadora! ¡Hemos venido de Barcelona para verte! —Ella plorava i ens donava les gràcies.
Al Festival de la Confraternidad es viuen emocions fortes.

Tornant al tema del perill; tot i que no vaig patir cap mala experiència, és veritat que a Colòmbia hi ha inseguretat i cal anar amb compte. Hi ha detalls reveladors: policia a tot arreu, a vegades militars; a les grans ciutats hi ha zones literalment acordonades on només s'entra i surt en taxi; en els trajectes llargs en autocar es graven en vídeo els passatgers a l’estació de sortida, per si es pateix un segrest. A la televisió, el panorama no és per a tirar coets: “siguen los asaltos en Barranquilla”, “cinco muertos por tiroteo en Medellín”, “violencia contra mujeres en cuatro departamentos”.
Però el perill més important a Colòmbia, un perill del qual ningú t'adverteix, és el de les colombianes, i en especial, a Medellín. Sembla talment com si els déus de les muntanyes andines i de la selva amazònica s'haguessin conjurat per concentrar totes les gràcies femenines en aquelles dones del departament d'Antioquia: les paisas. I fou amb una paisa amb qui vaig passar els darrers dies al país.
De fet, vaig conèixer la Rosa el primer dia de viatge, mentre volàvem. Sèiem de costat a l’avió i ens vam posar a xerrar ben aviat. Ella no havia sentit a parlar mai del Festival de la Confraternidad Amazónica, tampoc entenia quin interès podia tenir posar els peus en aquella zona tan perillosa del país, però en qualsevol cas, estaria encantada de veure’ns a Bogotà.
I així va ser. Dues setmanes més tard passejava en la seva companyia per la capital colombiana. La Rosa era odontòloga i quan li vaig explicar l’experiència durant el concurs de Miss Confraternitat, va riure. Al seu país aquells premis eren ben normals. La dona colombiana no té manies amb la cirurgia i la silicona: llavis, nas, pits, cintura, cul (“la cola”)... res escapa a la fulla del bisturí. M’atreveixo a dir que la Rosa i jo ens vam agradar de seguida. Tot apuntava que continuaríem explorant la nostra amistat des d'angles diversos, però entre nosaltres i el llit hi havia un obstacle insalvable, un vell conegut que feia temps que no se'm creuava pel davant: el catolicisme. En la conjura dels déus andins i amazònics també hi devia participar el déu cristià per afegir-hi el seu toc personal.
Als noranta, a la universitat de capellans on estudiava, era molt combatiu amb la religió, però vaig acabar tirant la tovallola. El catolicisme és un mur infranquejable, i si aconsegueixes obrir alguna esquerda, poden sorgir torsions emocionals del tot indesitjables; Déu no ho vulgui pas. Jo tampoc ho volia, no complicar-se la vida ni la dels qui t'envolten és un actiu valuós i font de llarga vida. Els dies amb ella van ser molt agradables. La vaig mig convèncer que l’Amazones no és tan perillós i que faria bé de visitar-lo.

La màgia d’aquell indret és indescriptible, encara recordo la nit que la Marta i jo ens vam acomiadar a Leticia. Havia de tornar a Iquitos, riu amunt, per agafar un altre vol i la seva llanxa sortia a les quatre del matí. La vaig acompanyar al moll just després d’haver finalitzat el concurs de Miss Confraternidad. Era negra nit i hi havia un silenci absolut. Una bombeta il·luminava les barques i els pescadors que dormien allà mateix, al ras. Vam treure l'ampolla d'aiguardent per fer els últims glops plegats, ens vam abraçar i la vaig ajudar a pujar en una petita embarcació en companyia d’altres passatgers. Vaig esperar una estona veient com s’allunyava; es veia molt fràgil surant sobre aquell riu immens, un riu que la nit dibuixava infinit i tenebrós.
Vaig acabar-me l’ampolla i me’n vaig anar cap al Rumbódromo.

juliol 2012