Etiòpia (primera part)

Addis Abeba

No tenia molt clar on anar. Feia només quatre dies que havia decidit viatjar a Etiòpia i talment em trobava com si m’haguessin teletransportat allà des del menjador de casa meva; sense plans, sense guia i sense coneixement. El meu pas pels carrers de la capital era decidit, però ulls experts havien detectat que anava perdut i era un blanc perfecte. No tardaria a tenir companyia.

El Ben es va oferir a orientar-me una mica per la metròpoli. Era un jove emprenedor amb molts plans de futur que treballava a l'alberg on m'allotjava. Jo no recordava haver-lo vist, però em deia que era normal no reconeixe’l sense el mono de feina. Alerta groga.
Quan li vaig demanar informació per fer excursions pel país, va trucar un amic seu que tenia bons contactes i segurament em donaria un cop de mà. El Matias ja tenia la seva edat, era un vell llop de mar que havia viscut molts anys a bord d'un mercant grec, la seva vida era una pel·lícula d'aventures. Tenia molta cultura i em prometia bons contactes per tot allò que necessités, fins i tot per acostar-me a Juba, la capital del Sudan del Sud. Per demostrar-ho va trucar al consolat davant meu. Picant-me l’ullet els demanava que quan passés un turista de Barcelona, li donessin un tracte preferent. Alerta taronja.
El Ben i el Matias em van recomanar la visita d’un lloc molt especial, un espai cultural on joves estudiants portaven programes de beneficència. Les voluntàries, engalanades amb vestits tradicionals, servien te i un vi amb mel que elles mateixes preparaven. Tenia un gust estrany, però no estava del tot malament. M’animaven a ballar danses etíops amb elles. Em sentia una mica ridícul fent aquells moviments, però em confortava saber que els diners recaptats eren destinats a zones rurals del país amb dificultats.
La Hikma estudiava econòmiques i el seu anglès era perfecte; el seu cos també. Vam connectar ben aviat i vam quedar que m'acompanyaria l'endemà a passejar per la ciutat i fer-me una mica de guia.
—Ens convides a beure amb tu, Josep? Amb els diners ajudes al nostre voluntariat de beneficència que...
—Sí, sí, ja n'estic al cas Hikma, endavant!
M'explicava com era la universitat on estudiava i tot el ventall de possibilitats que se'ns obrien l'endemà en una ciutat com Addis. Jo deia que sí a tot, hipnotitzat com estava per aquells ullassos. La Hikma sabia com fer-te sentir bé, era una noia molt agradable. El Ben ballava amb la resta de noies que cada cop més omplien l’habitació. El Maties, assegut al meu costat, fumava i bevia: “relaxa’t amic meu, relaxa’t i gaudeix!”. Massa tard em vaig adonar que les noies a qui convidava destapaven ampolles de xampany francès i conyac del bo. Alerta roja.
La meva aportació a la beneficència potser pujaria més del desitjat, vaig demanar el compte. La factura canviava l'escenari completament. Vaig aixecar la vista i amb el somriure esborrat de la cara vaig fer un repàs a tota aquella colla. El Ben, aquell jove emprenedor i enrotllat, em semblava un imbècil ballant d'aquella manera. El vell llop de mar d’en Matias s'havia convertit en un pirata, i les joves estudiants en unes males putes. Ara entenia allò de “relaxa’t i gaudeix”, aquella xifra et podia provocar un atac de cor. Em vaig enfadar molt. Cagant-me amb déu, vaig agafar la factura i li vaig plantar als morros del Matias:
—Tu que ho saps tot i que dones tan bons consells, t'has oblidat d'avisar-me d'això?!
La resta obrien els ulls perplexos. No vaig caure que els etíops són molt religiosos i les meves expressions no eren gaire catòliques, però estava molt emprenyat i necessitava esbravar-me. Fa molts anys que escolto metal i el meu repertori de renecs en anglès és força variat.

No era la primera vegada que m’estafaven, ni seria l'última, però sempre fa la mateixa ràbia, un mai s’hi acostuma. Ja feia més de mig any dels intents fallits a Atenes i la meva memòria és fràgil. També és veritat que em veig incapaç de mantenir la guàrdia alta constantment. Em sembla que ho prefereixo així, m'imposaria un estat de desconfiança que no em deixaria gaudir dels viatges.
L'endemà vaig trucar a la Hikma, volia que m'expliqués tota aquella comèdia. Vam quedar al meu barri, a Bole, una zona amb molta activitat nocturna. Mentre l'esperava, els venedors ambulants m'oferien condons i les noies que s'oferien al carrer em convidaven a utilitzar-los. Jo els deia educadament que havia quedat amb una amiga, però la Hikma no va aparèixer. Ni aquella nit, ni l'endemà.

Mekele

Havia entrat a l'Àfrica per la porta gran i necessitava un canvi d'aires. Vaig volar cap al nord, a la ciutat de Mekele, des d'on iniciaria una de les expedicions més al·lucinants que he fet a la meva vida. Encara quedaven uns dies per marxar i aquella ciutat era perfecte per estar-s'hi el cap de setmana. El Tekeste, un noi de l'agència amb qui havia contractat l’excursió, em va venir a buscar a l'aeroport i em va acompanyar a un hostal, prop del centre. L’home de la recepció m’explicava les normes i quan em va ensenyar l’habitació em va dir molt seriosament que no hi podia convidar cap noia.
—Home, segur que no? Amb aquest llit tan gran? I si n'estic molt enamorat, puc?
El Tekeste reia, però el recepcionista era inflexible.
—Sense excepcions. Cap noia.
Vaig acceptar, tot i que, de forma un tant involuntària, acabaria infringint la norma.

El Tekeste era un paio de puta mare; vaig tenir molta sort en coneixe'l i va compensar amb escreix tots els estafadors del país. Vaig passar amb ell moltes hores i em posava al dia sobre la història del seu país: la bíblica Kush, l'Abissínia imperial, la multiètnica Etiòpia, l'orgull d'Àfrica! Jo l'escoltava atentament i aprenia moltes coses. Algunes de molt pràctiques com, per exemple, les diferències en el calendari. Els fusos horaris funcionen diferent i si vols quedar amb algú a les set de la tarda, li has de dir a la una. Detall important si tens una cita amb la Hikma i us voleu acabar trobant. Jugàvem al billar, bevíem cervesa i passàvem les tardes apalancats en una espècie de chill-outs on la gent es reuneix per fer tertúlia i socialitzar.
És des d'un d'aquests locals que escric aquestes línies. El Tekeste debat amb els seus amics. Sembla interessant el que diuen, però jo no els entenc, parlen en tigrinya, una de les llengües majoritàries de la vuitantena que hi ha al país. Tots estem estirats en terres encoixinats, sona música reggae (no oblidem que soc en terra rastafari), mengem cacauets, bevem te i fumem. També masteguem unes herbes, et khat, que t'obren la ment i t'ajuden a concentrar-te. La droga no és gaire potent, però diria que sí que m'ajuda a centrar-me per escriure, tot i que la noia que tinc asseguda al davant m'ho dificulta enormement. Es fa complicat descriure com són les dones etíops i qualsevol cosa que escrigui no els hi faria justícia, però us ben juro que estan a l'alçada de les totpoderoses bielorusses.

El cap de setmana a Mekele havia de ser per relaxar-se, però no va ser possible. Vam empalmar festes una darrere l’altra: dijous, divendres i dissabte. Cada nit superava l'anterior. Per sopar compartíem una gran plata de carn i verdures, ben condimentada. Amb les mans llescàvem la injera que acompanyava tots els àpats. Les cerveses omplien la taula, en consumia molta per apaivagar l'efecte del picant, omnipresent arreu. El Tekeste hi estava acostumat i se'n fotia a grapats, deia que donava molta potència sexual, per això quan les europees es follaven els etíops, se'ls emportaven cap a casa. Jo ja no em notava la llengua, però hi sucava pa confiant en els poders miraculosos d'aquella pols vermella.
Els bars eren molt foscos i a tot arreu hi havia noies que ballaven amb tu si les convidaves a beure. Tots aquells locals amb aquelles noies treballant-hi podien donar-te una idea equivocada sobre les motivacions reals de voler conèixer un ferenji com jo (ferenji és com anomenen els blancs). En realitat els homes es mostraven molt més interessats en mi que les dones; les que no treballaven als bars vull dir. La nit de dissabte vaig estar en una festa universitària on només hi havia estudiants, les noies que eren allà no venien a ballar amb tu ni et demanaven que les convidessis. Allà era jo qui m'acostava i em presentava carregat de bones intencions.
—Encantada de coneixe't, Josep —responien, per allunyar-se tot seguit a l'altra punta de la pista.
Bé, allò ja s'ajustava més a l'equilibri natural entre dones i homes.

Continua a Etiòpia (segona part)