Mèxic, 1a part

Estic pletòric. Ja m'havien parlat bé d'aquest país, però la realitat supera totes les expectatives. Després de dues setmanes voltant, encaro una altra nit de festa, l'última. L'escenari escollit és al barri de la Condesa, a Ciutat de Mèxic, i m'hi acompanyen la millor amfitriona del planeta, la Sandy; la seva parella, el Poncho, i la cosina Paulina. Vaguem pels millors bars de la zona i faig el que puc per pagar ronda, però no em deixen. Aquests mexicans em tracten massa bé i no vull tornar a casa. Ha estat un viatge intens, amb sorpreses diàries, i la capital no en seria l’excepció.

Sortint de La Xampa, un home ens ofereix un joc enmig del carrer. Té mala pinta, no ens enganyem, l'home i el joc, però la Sandy somriu:

—¿Hacemos unos toques, Josep?

No sé què es proposen, però com deia el meu avi: “A donde fueres, haz lo que vieres”. A més, a mi tocar m'agrada. Ens agafem tots de la mà en rotllana. Tanca el cercle la máquina de toques, un nom inofensiu si es té en compte el rol sinistre que ocupa. El Poncho em mira amb gest de desafiament:

—¿Listo?

L'home comença a girar una rodeta a poc a poc. Amb el primer formigueig als dits m'adono de quin joc es tracta. No era una sardana, precisament. Els meus amics comencen a riure, un riure nerviós, un riure elèctric!
L'home també riu, però el seu té un caire més sàdic i apuja la intensitat. Estic agafat de la mà de les ties més bones de Mèxic i no penso afluixar, no seré jo qui abandoni, però el mal comença a ser insuportable. Els dits se'm comencen a engarrotar i, quan intento deixar-me anar, descobreixo que he quedat enganxat al born metàl·lic.

—Vale. ¡Stop! ¡Que pares, joder!

L'home encara aguanta uns segons més abans d’aturar la màquina. Sembla complagut. El Poncho li paga quaranta pesos:

—¿Otra cerveza?
—Esta ronda la invito yo.

Estar a punt de morir electrocutat fa venir molta set.

Oaxaca
Mezcal del bueno, a punto de veneno

Vaig conèixer la Nayeli en un indret màgic de l'estat d'Oaxaca: Hierve el agua. Venia de Tijuana amb una amiga i la filla d'aquesta, l'Olivia, una simpàtica nena d'onze anys.
La Nayeli també feia màgia i em va embruixar de seguida. La resistència era inútil. No és que m’hi resistís, eh?, però en cas d'haver-ho fet, no hauria servit de res; ja es veia amb aquells ullassos que tenia. Pobre de mi, no portava ni dos dies al país i ja havia caigut sota l'influx d'una preciositat local.

Quan ens fèiem fotos m'agafava per la cintura i recolzava el cap a la meva espatlla, em convidava a pinya amb mezcal i no deixava de somriure’m quan parlava. Vam quedar per sortir aquell mateix vespre. M'havia de confirmar l'hora i, mentre esperava el seu WhatsApp, rumiava sobre les possibilitats reals d'acabar-nos veient. No hi tenia gaires esperances, darrerament tothom em plantava i... Calla, un missatge. És ella, diu que no pot venir. Li sap molt de greu, però la seva amiga no es troba bé i no vol deixar-la sola a l'alberg.

En aquest punt, ens aturarem breument en el relat per parlar de l'apassionant univers de l'amiga, i concretament, el de l'amiga guardaespatlles. Ja és prou complicat connectar amb algú perquè, a més, vagi acompanyada d'una amiga amb aquest perfil qui treballarà de forma activa per frustrar qualsevol intent d’aproximació. La guardaespatlles reclama l'atenció perquè la que t'agrada —en aquest cas, la Nayeli— hagi de triar entre ella o tu. I aquí tens totes les de perdre. Sempre.

I com reclama l'atenció? Bé, aquest és un camp força diversificat: hi ha l'amiga que no beu mai, però justament aquella nit va tan borratxa que no pot tornar sola; o l'amiga que avui, casualment, li ha vingut al cap una desgràcia que la deprimeix profundament i necessita “una amiga de veritat”; o la que té salut de ferro, però inexplicablement se li ha posat el sopar malament i es troba fatal.
Quina mena de persona abandonaria la seva amiga malalta per sortir de festa amb un paio que acaba de conèixer? La Nayeli segur que no.

Que quedi clar que tu a l'amiga no li interesses gens. És un tema territorial, d’equilibri de forces tremendament complex en les dinàmiques d’amistat. L’amiga de la Nayeli em llençava un missatge ben clar: “Per a la meva amiga, tu no ets més important que jo”.

Fa anys vaig ser testimoni d’un cas extrem on l’amiga guardaespatlles va intentar enrotllar-se amb mi per evitar que ho fes la que m’agradava. El missatge en aquest cas, amb poc marge per a la subtilesa, anava adreçat a la seva amiga: “El que et pots follar tu, m'ho puc follar jo”.

Amb els homes he viscut situacions semblants. Tinc un amic que és tot un mestre. Espera pacientment que facis un primer contacte i, quan la cosa comença a fluir, ja el tens al costat fotent-hi cullerada. Quan menys t'ho esperes, ets fora de la conversa. I tots sabem com acaba la història: allà folla tothom menys tu.
Al principi em molestava molt, però amb el temps m'ho he pres amb filosofia. En realitat, és un tribut a l'amistat. Ell et fotrà els plans enlaire, sí, però ho fa perquè t'admira i vol estar al teu nivell.
Bé, qui no es consola és perquè no vol. Tornem a Mèxic.

La situació era greu, era la meva última nit a Oaxaca perquè l'endemà marxava cap a Chiapas.

—Ojalá nuestros caminos se vuelvan a cruzar algún día. Me encantaría volver a verte —em deia la Nayeli entristida.
—A mí también me gustaría. Y estoy seguro que nuestros caminos volverán a cruzarse. Mañana, concretamente. ¡Me quedo un día más!

L'avantatge de viatjar pel teu compte és aquesta, precisament: el viatge es pot anar adaptant a noves contingències. La Nayeli es va posar molt contenta. Era divendres i tocava celebrar-ho. No perdono festes a Jordània, menys encara a la terra del mezcal. A més, em serviria per posar en pràctica una altra de les meves teories.

Es basa en la famosa màxima de “qui busca no troba” i que les oportunitats apareixen menys t’ho esperes. Qui no ha sentit allò de: "Quan no tenia parella no em menjava un rosco, i ara que surto amb una tia no paren de presentar-se oportunitats. No és just!", paraules que acostumen a pronunciar-se amb ràbia i llàgrimes als ulls.

Això passa per dues raons. La primera és l'anomenat efecte corretja. Quan un home surt amb parella pot ser inspeccionat per l'audiència femenina amb seguretat. Saben que no t'hi acostaràs; vas lligat i no hi ha risc que li acabis tirant els trastos, com probablement passaria si anessis sol. Per això et miren més. Però no et facis il·lusions, quan vas sol també t'observen, només que no te n’adones.

L'altra raó té a veure amb la teva actitud. Quan tens la necessitat d’agradar, alteres la teva manera de ser. No et mostres natural, es nota, i possiblement hi sortiràs perdent. Com més la vols, més probabilitats que acabis fent el passerell. En canvi, si et relaciones de forma més autèntica —i amb això vull dir que vols lligar— pot resultar fins i tot provocador: “Com és possible que no em rigui les gràcies? Què s'ha cregut?”. I és llavors quan resultes més atractiu i acabes trobant allò que no buscaves. Tot plegat és ben complex i el llibre que llegia aquells dies no aportava gaires respostes:

El tema del sexe ens preocupa. És la font dels nostres plaers més intensos, però sovint és també causa de tristesa, gran part de la qual sorgeix de conflictes interns entre els rols evolucionats d'homes i dones. Aquest llibre és un informe especulatiu de com la sexualitat humana ha arribat a ser de la forma en què és avui dia. La majoria de nosaltres no ens adonem de com inusuals són les pràctiques sexuals humanes comparades amb les d'altres éssers vius.

Jo sí que me n'adono, senyor Diamond. I té tota la raó: el sexe és una puta broma.

La meva teoria no va fallar. A la Mezcalera vaig viure una nit apoteòsica. Devia tenir el somriure de la Nayeli dibuixat a la cara, no ho sé, però allò no era normal: una guapíssima cambrera no parava de convidar-me a xupitos de mezcal; el Saúl em feia punts amb totes les seves amigues; i l'Arantzazu m'abraçava amb força. Era el seu aniversari, i mentre ens fèiem petons a la pista, m’assegurava que ho celebraríem com déu mana. Ella no obeïa a déus zapoteques, era basca i anava molt forta.

Vaig tancar el bar en companyia dels treballadors. Un d'ells no parava de palpar-me el baix ventre dient-me on m'havia de tatuar. S'havia fixat que no marxava amb l'Arantzazu i es va confondre. Jo l’intentava convèncer que, encara que fos de Barcelona, no era gai i m'agradaven les dones. Ell es lamentava i jo, en certa manera, també. Ser gai pot complicar-te l'existència en molts països, però pel que fa al sexe és el puto paradís.

L'endemà va ser una jornada molt romàntica. La Nayeli i jo passejàvem pel zócalo d'Oaxaca amb aquella cara d'embadalits que fan els enamorats. La ressaca ajudava a situar-me en el paper. Ens fèiem moltes fotos, mastegàvem insectes junts i vivíem amb intensitat aquells moments màgics quan descobreixes una persona que t'agrada. A la tarda s’hi va afegir l'amiga i la petita Olivia. La primera no mostrava rastre del malestar de la nit anterior i la segona em va agafar confiança de seguida. Amb només tres preguntes, aquella innocent criatura, va fer descarrilar el nostre idil·li en temps rècord. Tres míssils directes a la línia de flotació.

—¿Usted cuántos años tiene?
—Tengo cuarenta y tres.

La Nayeli va obrir els ulls com unes taronges. Ella en tenia vint-i-cinc i era clar que me'n posava molts menys. Enganyo amb l'edat, de nit encara més. I si em dones conversa, puc fregar l'adolescència.

—¿Y cuándo se va a casar?
—Eh... creo que nunca.

Segon error, i dels grossos. Resposta pèssima si un opta ser candidat a una tòrrida història d'amor amb una jove mexicana.

—¿Y a qué templo va? Nosotras somos bautistas.
—A ninguno, soy ateo.

Tocat i enfonsat. Havia cavat la meva pròpia tomba. No oblidem que a Mèxic, a banda dels toros infames, els espanyols també vam deixar l'empremta del catolicisme més ranci i purità. Quina punteria, l'Olivia, la mare que la va parir! En un tres i no res vaig passar de ser un prometedor pretendent europeu a un cràpula immadur i amoral.

Els intents per esmenar les meves incòmodes veritats no van servir de gaire. El mal estava fet i, mal em pesi, no era el que buscava la Nayeli; ni tampoc el que buscava un altíssim percentatge de dones mexicanes, no ens enganyem. Allò no és Europa i el puritanisme encara impregna gran part de la societat iberoamericana. Però les generalitzacions mai són justes i dies més tard em trobaria amb una excepció, una deessa asteca en permanent conflicte amb la norma i l'obediència, una criatura ben entremaliada.

Continua a Mèxic 2a part


octubre 2015

Uruguai i Argentina


Montevideo, cinc de la matinada en un local de la Avenida Doctor Luis Alberto de Herrera. Després de voltar per tota la ciutat finalment he trobat el lloc ideal. Pinta la mar de bé, fa estona que una gràcil uruguaiana balla davant meu; de tant en tant es gira i em dona l'esquena. No recordo qui em va dir que era un molt bon senyal, “si se't fot de cul, és que li agrades!”.

Serà el meu primer contacte, l'emoció m'embarga, som-hi!

—Hola, ¿qué tal, cómo te llamas?
—Ana.
—Soy Josep, de Barcelona, justo acabo de llegar...

Però ella ja no m'escolta. Ha girat cua i corre cap a les seves amigues que han seguit tota l'escena amb gran hilaritat. Comenten la jugada i em miren de reüll mentre faig veure que no veig com es riuen de mi.
L'atenció del grup es dirigeix ara cap a l’home més borratxo del local. Ha substituït el kit de mate per una copa de cava que li vessa per sobre la camisa mentre es mou. L'Ana s'hi acosta i balla davant d'ell, les amigues esclaten amb sonores riallades.
Sobren bufons en aquesta discoteca i és hora d'anar a dormir.

La primera jornada a Montevideo havia estat intensa, havia recorregut els punts més calents de la ciutat i m'agradava el que veia; allò era un món ple de possibilitats. Com sempre quan soc en una ciutat nova estava excitat i una maleducada no aconseguiria deprimir-me. El taxista que em portava cap a casa em va dir que aquell local no valia la pena:

—Sólo hay chetas (pijes). Si de verdad quieres agarrar (lligar) una mina (noia), yo conozco un buen boliche (discoteca).

Eren quarts de sis, però li vaig fer cas. Mai rebutjo un bon consell. El local escollit era l'Ibiza Mega Disco, un dels pitjors antros de la capital.
Havia viatjat a l'Uruguai per esbrinar com era possible que un perfil com el de Pepe Mujica arribés a la presidència del govern; no em quadrava massa tal com està muntada l'estructura del poder. No semblava pas que la fauna de l'Ibiza em pogués resoldre el dubte, tenint en compte l'estat del personal que a aquelles hores feia cua, però no m'hi vaig poder resistir. El control d'entrada era exhaustiu: armes i drogues; el porter m'escorcollava a fons i ensumava amb gest sospitós una capseta de pastilles Juanola. Li vaig preguntar a quina hora tancaven i em va dir una de les coses més boniques que he sentit mai sortint de festa:

—Aquí no cerramos, amigo.

El primer contacte és un bon termòmetre de com et valores a tu mateix i de com valores l’acceptació dels altres. A ningú li agrada ser rebutjat i la vergonya és un poderós dissuasiu que fa que t’ho pensis dues vegades abans d’embarcar-te en segons quines aventures. La confiança en un mateix és cabdal i hi ha dues maneres de reforçar-la: la primera, sortint amb amics; és ben sabut que la dinàmica de grup crea un clima més propens a relacionar-te amb desconegudes sense por de fer el ridícul. La segona, mitjançant l’ús d’estimulants com l’alcohol, la majoria dels quals relativitzen els fracassos, enforteixen l’ego i configuren el cervell en mode carpe diem.
Jo viatjava sol i m’havia proposat no maltractar gaire el cos; les ressaques casa vegada es feien més insuportables. És a dir, que a priori, l’experiència del primer contacte se’m podia fer feixuga. Però en el cas de qui escriu hi ha un poderós estimulant que compensa amb escreix qualsevol dificultat descrita anteriorment a l’hora de fer noves amistats: la recerca científica. Aportar el meu granet de sorra al vast camp del coneixement humà, i en una de les disciplines més controvertides —la condició humana quan es fa fosc—, passa per davant de qualsevol esporàdic fracàs personal.

Buenos Aires

Per primera vegada m'he allotjat en cases de particulars. És una excel·lent forma d'aterrar als llocs. Els amfitrions acostumen a ser gent molt oberta sempre disposada a donar-te un cop de mà, valuosos consells i, en el cas de Buenos Aires, una targeta SUBE per moure't en transport públic.

No parava, semblava un insecte atrapat dins d'una ampolla de vidre, movent-me d'un cantó a l'altre. La ciutat és immensa i aviat em vaig adonar que un autobús és un lloc tan bo com qualsevol altre per conèixer gent. Em vaig proposar el següent repte: un bus, una conversa. Sovint hi pujava sense saber on em portaria la línia, de manera que les meves preguntes de turista perdut eren del tot sinceres. Els porteños són gent oberta, disposada a ajudar-te en tot moment, i les porteñas són extraordinàriament atractives.
La línia 152 fa un recorregut llarguíssim i a l'Avinguda Santa Fe vaig conèixer la Guada, una dolça criatura que sense deixar de somriure va resoldre tots els meus dubtes, els reals i els inventats. Tenia molta paciència. També era molt ben educada i a tot em deia que sí, fins i tot quan li vaig proposar que l'endemà m'acompanyés a la Florería Atlántico, al barri del Retiro, un dels millors bars del món. La Guada es mereixia el millor.
Li vaig donar el meu correu per acabar de concretar l'hora i ens vam acomiadar. A primera hora del matí em va escriure excusant-se, tenia una setmana complicada i no li anava bé veure'ns. El correu era llarg i em feia moltes preguntes: on tenia previst anar, quants dies em quedava a Buenos Aires, etc. Detectava reserves en veure'ns immediatament, però li despertava interès i va deixar oberta la porta a quedar més endavant.

El viatge continuava a l'altra ribera del riu de la Plata, a l'Uruguai, i mai vaig ser prou lluny de Buenos Aires per si la bella Guada deixava de tenir setmanes complicades. Diàriament ens escrivíem. Encara no veia clar quedar amb mi, però el seu interès pel que feia no minvava. Li encantaven les fotos que li enviava de la costa uruguaiana. També li agradava molt viatjar i a principis de l'any vinent visitaria Europa; segur que tindríem ocasió de veure'ns.
En pocs dies, però, el seu interès es va aturar en sec. Els meus correus ja no obtenien resposta. La Guada va deixar de donar senyals de vida; semblava talment com si l’autobús 152 li hagués passat per sobre.

La Pedrera

Arraulit sota les mantes intento combatre el fred. No hi ha calefacció a l'habitació, les portes i finestres no tanquen bé, i la temperatura a l'interior és la mateixa que a l'exterior: quatre graus. Abans de ficar-me al llit havia demanat una estufeta al Barbas, l'home que regentava aquells apartaments, però no en quedava cap. Quina mala sort! L’espai era rústic i econòmic, però fotia un fred de collons, i odio el fred.
Abraçat als genolls i maleint els meus ossos sento una noia cantar. És a l’habitació del costat i té una veu extraordinària, amb els poderosos efectes d'un bàlsam regenerador. Jo renegant pel fred i ella cantant d'aquella manera; quines actituds tan diferents davant l'adversitat, oi? Tanta bellesa enmig d'aquell clima extrem em commou i m'adono de la sort que tinc de viure aquell moment. La màgia d'aquella noia ha transformat la mala sort en bona sort; em poso content i m'adormo.

Havia arribat a aquell poble a l'atzar. Palplantat a la terminal Tres Cruces de Montevideo, observant la pantalla amb els busos que feien ruta cap a la costa, vaig pujar en el primer que sortia. Destí final: la Pedrera; a priori, un lloc tan bo com qualsevol altre. Vaig ser l’únic passatger a baixar-hi, la resta s’havien quedat a mig camí i aviat vaig saber per què. La visió d'aquell poble fantasma amb els gossos passejant pels carrers abandonats evocaven una idea força al meu cap: estació errònia. A l'estiu està ple a vessar, però ja feia molts mesos de l'estiu. A l'hemisferi sud, al juny fa fred i la majoria dels comerços, albergs i restaurants estaven tancats. Els llocs per allotjar-se es limitaven a les casetes del Barbas on només hi vivia una noia que cantava com un rossinyol.
Tot plegat semblava l’inici d'una pel·lícula romàntica de les dolentes, però si acabava amb final feliç, era prou bona per mi.

L'endemà me la vaig trobar al pati practicant el que semblaven exercicis de meditació. No volia destorbar-la i vaig esperar que acabés per presentar-me. La Paloma era de Montevideo i feia uns quants mesos que estava a la Pedrera vivint un retir espiritual. La seva vida a la capital no l’omplia i va tirar pel dret: va abandonar feina, família, amics i parella. Actualment, passava els dies passejant per la platja, dibuixant i tocant la flauta. Vivia de la renda d'un familiar. És veritat que això desmuntava una mica el seu discurs hippie, però aquella noia havia renunciat a moltes comoditats a les quals jo no en seria capaç, començant per la calefacció a l'hivern i acabant per les pizzes Buitoni.
A la marihuana no hi havia renunciat i la pipa de fumar l'acompanyava arreu.

Vam passar tot el dia junts. Es coneixia tots els racons de la Pedrera i en companyia dels gossos del poble passejàvem per paratges impressionants mentre m’ensenyava a tocar la flauta. Les nostres opinions coincidien força respecte al sistema socioeconòmic en el qual ens havia tocat viure, repassàvem fil per randa totes les maldats del capitalisme i de quina manera el consumisme desenfrenat havia abocat la societat a una vida ben superficial. Érem una parella de perroflautes autèntics!

Tenia previst marxar aquella mateixa tarda, però la Paloma m’ho va treure del cap. Aquella nit era Sant Joan i vindria molta gent dels voltants a celebrar-ho. La idea era atractiva, però em tirava enrere passar més nits en aquella habitació tan freda amb aquelles mantes tan primes. Tot i que, ben pensat, també podríem acabar dormint junts amb la Paloma! Era una possibilitat remota, però tenia molt de sentit en aquell context hippie en el qual ens havíem instal·lat. I se la veia prou oberta per un desenllaç com aquell.
A mesura que avançava la nit, però, la seva actitud va canviar. No la veia tan receptiva i preferia la companyia dels seus amics de sempre i alguns de nous. Després d’una bona estona perseguir-la amunt i avall, m'envaïa aquella desagradable sensació d'estar fent el préssec una altra vegada. L'últim cop que la vaig veure estava asseguda davant la foguera al costat d'un amic fumadíssim en posició de loto. Em vaig acomiadar d’ella i me'n vaig anar a dormir. Li vaig estalviar la invitació d’acompanyar-me; m'hauria dit que no.

Una vegada més maleïa la meva mala sort sota les mantes; tan calentet que estaria al costat de la Paloma. Vaig sentir-la arribar poc després. Tornava a cantar, però ja no m'agradava la seva veu ni em commovien les seves cançons. De fet, no em deixava dormir i vaig picar la paret per fer-la callar.

Montevideo

L’última nit la vaig passar al mateix lloc on havia començat el viatge: a la capital uruguaiana de Montevideo. Estava molt ben acompanyat. Havia conegut la Magela la setmana anterior a la terminal d'autobusos, abans de marxar cap a la Pedrera. Amablement, m'havia orientat per les diferents terminals i m’havia passat el seu número per si necessitava res durant l'estada al país. Ens vam citar per sopar junts i vam connectar de seguida. A les postres ja ens lamentàvem d’haver-nos conegut tan tard:

—¿Te vas mañana? ¿Por qué no me escribiste antes?

La Magela era una dona molt directa. Tenia les idees molt clares i et mirava fixament als ulls quan parlava. Havia engegat una botiga de roba de segona mà i li anava “viento en popa”. Parlava sense embuts i se li entenia tot el que deia, qualitat que s'agraeix quan tens poc temps. Es definia com una persona sincera, a qui no li agradava donar voltes a les coses, i probablement per això s'entenia tan bé amb els homes. Jo li explicava que m'encantava viatjar perquè m'agradava la gent, i que vagant pel món tenia la sort de viure moments especials com el que vivia ara mateix amb ella. Començava així l'intercanvi de petites mentides que tots diem sobre nosaltres mateixos quan volem agradar a algú.
Però la Magela era realment especial i la nostra connexió ben real: em deia “lindo”, li agradaven les meves mans i em posava deu anys menys. Fins i tot deia que li agradava com parlava, i no oblidem que ho feia en el meu penós castellà.
És per això que, immers tal com estava en aquella fantàstica bombolla d’irrealitat, entaulats en un dels millors restaurants de Montevideo, vaig cometre un error majúscul: vaig proposar-li de passar junts la nit en un hotel. La seva reacció fou una llarga mirada amb unes pupil·les dilatadíssimes, símptoma que el seu cervell estava processant molta informació.

—Magela, perdona, no hace falta que respondas, tenemos toda la noche por delante.

En defensa meva haig de dir que m’havia acabat creient les nostres petites mentides: la sinceritat absoluta, el no donar voltes a les coses, a tirar pel dret. Però un acadèmic sobre la condició humana quan es fa fosc no ha d’oblidar mai que en l’art de la seducció és de vital importància allò que no es diu. I si dues persones que s’acaben de conèixer acaben al llit és, en gran part, gràcies a la no verbalització d’aquest fet al llarg de la nit. No tenia excusa.

No va trigar gaire a dir-me que no. El poc temps que em quedava a l’Uruguai també jugava en contra. El factor i després, què?, cabdal per a moltes dones, escapa sovint a les anàlisis masculines de la majoria de les situacions. Prou feina tenim per l’abans de i, sobretot, pel mentrestant.
Que no sigui aquesta una de les claus que fa que tinguem perspectives tan diferents sobre la vida, elles són més de llarg termini i nosaltres, pobres éssers limitats, ens movem més en el curt termini, i en el cas d'alguns individus, en el molt curt termini.

El fet que marxés l'endemà la feia recular:

—Si te quedaras más días...

Podia llegir als seus ulls la desagradable escena del tio que marxa cap a casa just després de follar. I casa meva era a 10.000 kilòmetres.

Ens vam fer una abraçada, un petó i vaig ajudar-la a pujar al taxi. Em vaig quedar sol al carrer. A aquella hora de la nit hi havia un silenci absolut. La boira baixa donava un aire fantasmal a la ciutat. Tornava a fer fred, em vaig cordar la jaqueta fins al coll i vaig posar-me les mans a la butxaca on guardava la capseta de pastilles Juanola i els condons amb el seu precinte i la data de caducitat.
En poques hores volava cap a Barcelona i me'n vaig anar a dormir.



juny 2015

Panamà

Paro l’orella a la conversa que hi ha just a la taula del costat. El tema és prometedor:

—Pues qué quieres que te diga, no hay para tanto. Cualquiera puede ser el de Cincuenta Sombras de Grey, no entiendo tanta expectación.

Qui parla és un mascle, evidentment, i se'l veu tocat. Sembla un alt executiu, vestit amb corbata i maletí. Parla amb molta seguretat; segurament ha fet cursos de lideratge i de llenguatge assertiu. Més que una conversa, és un monòleg, ja que el seu company només l’escolta i assenteix amb el cap de tant en tant.
Encara queda mitja hora per embarcar a l'avió que em portarà al Panamà. Remeno el cafè a poc a poc i miro de concentrar-me. Vaig al ralentí, el meu cos està intentant superar el trasbals que suposa llevar-se a les set del matí.

—Una película sadomaso, ¡vaya descubrimiento! Cuánto revuelo para esta tontería. Cualquier persona culta sabe de qué va ese rollo y, por suerte, yo no soy un ignorante.

No puc evitar somriure, és simptomàtic com aquesta història posa els homes tant a la defensiva. El seu gest és de seguretat, però jo només hi veig frustració. El seu company calla, però juraria que fa la mateixa lectura que jo: 

El Christian Grey fot més calenta la teva dona que tu. Accepta-ho”.

Debilitats humanes que s'evidencien constantment, començant pels que parlen bé d'ells mateixos.


Ciutat de Panamà

Vaig entrar a l'Amèrica Central per la porta gran: en plena celebració dels Carnavals, la festa cràpula per excel·lència. Així dona gust arribar a un país. Però la vida és plena d'imprevistos i, quan es viatja, aquests es multipliquen i adopten les formes més insospitades.

L'Amèrica Llatina ha estat sotmesa, al llarg dels darrers segles, a catàstrofes de tota mena: començant fa mig mil·lenni pel colonialisme europeu i acabant amb les dictadures imposades per les forces imperialistes actuals. De mica en mica, la societat va remuntant, però una nova pandèmia s'estén en aquella zona del planeta i, a poc a poc, allarga els seus tentacles arreu: el reggaeton.
Per molt expert que un es consideri en l’art de viatjar, mai s'està prou preparat. A l'Avinguda Balboa no tenia escapatòria: centenars de xiringuitos competien en decibels per imposar la seva música. Els amables panamenys devien veure la meva cara de sofriment perquè m'oferien cervesa ben aviat. Emborratxar-se no és una mala opció quan un és agredit sistemàticament per altaveus monstruosos, tronant com si fos el dia del judici final:
 
♫ Lo qué pasó, pasó, entre tú y yo, lo qué pasó, pasó, entre tú y YOOOOO ♫

La ciutat de Panamà és un paradís fiscal i al senyor inversor se'l protegeix i se'l consenteix. No s'escatimen recursos per garantir-ne la seguretat: des de l'exèrcit de militars que patrullen pertot arreu fins a les prostitutes amb els certificats mèdics en regla. S’evita així que el benefactor capitalista torni sifilític al Vell Continent, com passava amb els seus avantpassats. És tot legal i en diuen progrés.

Si el reggaeton és un fenomen localitzat només a l'Amèrica Llatina, n'hi ha un altre d’abast mundial i del qual és impossible escapar: els taxistes. Ja feia temps que hi volia dedicar unes línies perquè el llistat d'anècdotes és llarg i els mètodes per estafar-te infinits. Als països més avançats s'ha sofisticat molt: taxímetres, recàrrecs i plusos que mai saps d'on surten. En aquelles latituds és menys tecnificat, però el resultat és el mateix: el taxista et cobra el que vol.
Ja me'n vaig cuidar prou de pactar el preu abans de fotre el cul al seient, però aquell home sordejava més que jo, i amb una variant patològica sorprenent: quan jo deia “un dólar y medio”, ell entenia “cinco dólares”. Normalment, soc tolerant amb aquestes coses, però ja estava fart de pagar de més, i encara em coïa el preu de l'entrada per visitar el Canal:

—Haga el favor de parar, bajo aquí mismo.

Però el taxista no em va fer cas. Al contrari, va bloquejar els pestells de les portes i em va conduir directament a una caserna de la policia.
 
Un oficial amb posat seriós escoltava amb atenció el relat del taxista: un honrat treballador que diàriament era víctima de turistes avariciosos que només pensaven a estafar-lo i evitar així guanyar-se la vida de manera digna. La versió d’aquell home s'allunyava força de la realitat, però la seva interpretació era molt bona, les coses com siguin. Va resultar tan convincent que tant el policia com jo vam emocionar-nos amb aquella història de sacrifici i servei al país.

Em tocava a mi. Vaig presentar-me com un viatger d’ànima pura que si d’alguna cosa se’m podia acusar era d’excés de bona fe. Individus sense escrúpols miraven d’aprofitar-se’n, com era el cas d’aquell corrupte, voltors que ronden la ciutat buscant una presa fàcil. El taxista m'interrompia cada dos per tres, el seu problema amb la sordesa havia desaparegut i ara em sentia la mar de bé, però jo el replicava com fan a la televisió els tertulians professionals:

—Disculpe, pero yo le he escuchado educadamente sin interrumpirle. Le pido por favor que haga usted lo mismo —el policia movia el cap en senyal d'aprovació. Allò anava bé!

Ho estava donant tot. En el moment més dramàtic de l’exposició vaig utilitzar la tècnica de trencament de veu, o tècnica Junqueras, que consisteix a quedar-te a mitja frase i no poder continuar a causa de l'emoció del moment:

—Además, señor policía, me habían asegurado que en Panamá es fácil ligar y... ¡y no es verdad!

Aquell cop d'efecte havia de fer decantar la balança a favor meu. Confiava en l’empatia universal entre homes davant les dificultats i frustracions en l’art de l’aparellament; allò estava guanyat!

Després d’una bona estona rumiant, el policia va emetre el seu veredicte: va donar la raó al taxista i a mi em va tocar pagar.


Bocas del Toro

La següent parada era a Bocas del Toro, el resort turístic per excel·lència de Panamà, a tocar de Costa Rica.
Garitos com la Iguana ofereixen servei les vint-i-quatre hores perquè et puguis fondre els dòlars a plaer: dormir, menjar, excursions pels voltants i, pels que ens agrada anar a dormir tard, festa fins a la matinada en companyia de locals i visitants. La policia, omnipresent arreu, s'encarrega que el turista pugui emborratxar-se i lligar amb seguretat. A primera vista, sembla exagerat veure'ls equipats amb armilles antibales i fusells, però quan t’expliquen que abans-d’ahir un petit malentès va acabar amb “un balasero”, ja no ho és tant.

Deu segons és el temps que triga un nord-americà a fer amics. Encara no s’havia assegut al meu costat que ja s’havia presentat:

Do you speak English? Where are you from?

El John era un jubilat de Florida i feia mesos que viatjava pel continent. Em va mostrar una foto de la seva exdona al costat d'una tonyina acabada de pescar. S’havia separat no feia gaire, però no se'l veia pas trist; tot el contrari, estava eufòric. Al John li agradava beure. Es fotia vint-i-cinc cerveses cada dia i aquesta petita anomalia havia afectat la seva relació de parella. La seva dona ja no podia més i li va imposar un ultimàtum. El John va haver de prendre una decisió, havia de triar, i va deixar la dona.
Jo li confessava que anys enrere aguantava bé l'alcohol, però ara mateix amb dues mitjanes ja anava tocat.

—Home, és clar, això passa perquè no te’n beus vint-i-cinc.

Bocas del Toro és el lloc perfecte per relaxar-te i descansar, però jo no estava cansat. També és l’indret ideal per a llunes de mel i cites romàntiques, però jo continuava solter. S’hi afegeix que, vagant pel planeta, ja he tingut l’oportunitat de visitar paradisos similars: enclavaments privilegiats, cadascun amb la seva empremta local, però que el turisme ha anat uniformitzant progressivament. Sigui a l'Àfrica, al Sud-est Asiàtic, a l'Amèrica Llatina o al Mediterrani, aquests llocs s'assemblen cada cop més: els mateixos turistes, els mateixos kits d'snorkel, els mateixos hippies venent collarets i els mateixos dosificadors infames per a servir cubates.

Amb el temps, les anècdotes del John començaven a repetir-se i l'únic caixer de l'illa va deixar de funcionar. L'única opció d'aconseguir efectiu era un supermercat regentat per xinesos al 10% de comissió. No parava de rebre senyals negatius que m’empenyien a marxar. Possiblement hi estava un pèl predisposat, ja que feia dies que em rondava pel cap visitar una altra regió del país, el Darién. M'ho havien desaconsellat molt perquè era molt perillós: s'hi amagaven les FARC, segrestaven turistes i fàcilment podies ser víctima dels nombrosos depredadors que amagava la jungla. Com pitjor m’ho pintaven, més ganes tenia d’anar-hi.

El John no m’ajudava gaire a decidir. Volia demostrar-me la seva revolucionària teoria que com més cerveses beus, menys borratxo vas. No parava de convidar a rondes. Ens acompanyava un guia local que s’havia recorregut tot Panamà excepte el Darién i allò era raó suficient per no anar-hi; em deia. Va ser en aquell precís instant que vaig tenir un rampell de desobediència i vaig decidir visitar aquella misteriosa regió. Sí, i ho faria ara mateix!

La missió que em proposava no era gens fàcil de posar-la en pràctica, ja que volia anar a l'altra punta de Panamà, a la frontera colombiana. Moure's pel país no era fàcil i havia d'encadenar tres missions d’alta complexitat: fer-me la bossa borratxo sense deixar-me res (recordem que eren les quatre de la matinada i havia estat en companyia del John tota la nit); trobar places en el primer vol cap a la capital; i empalmar tres autobusos fins al Darién. Era difícil, bàsicament, perquè viatjava amb la logística habitual: zero guies i un mòbil en mode avió.




El Darién

Fer-se la bossa borratxo sense deixar-se res
Agafar el primer avió cap a Ciutat de Panamà ✔✔
Empalmar autobusos fins a la Palma abans no es faci de nit ✔✔✔

Èxit total! La part més dura van ser les deu hores de trajecte en bus digerint vídeos de reggaeton i pel·lícules del Vin Diesel. A mesura que ens acostàvem a la frontera colombiana, escenes de realisme màgic afloraven a la televisió:

♫ Haciendo el amooor, recorriendo tu cuerpo poco a poco, no me digas que noooo
Vente conmigo que yo quiero escribir la historia sólo contigoooo ♫

Aquells versos et feien supurar les oïdes i la visió d'aquells dos puteros dalt d’un veler et convidava a arrancar-te els ulls.
Però, com sempre dic, un s'acostuma a tot. El cos s'adapta i amb el temps, allò que et semblava insuportable esdevé més tolerable; coses de la genètica. Quilòmetre a quilòmetre, el ritme de la cúmbia penetrava els meus porus i aviat vaig acabar formant part d'aquella família de passatgers que es commovien amb aquelles històries d'amor i desamor.
El darrer transport era una petita llanxa que em portaria a la Palma, al cor del Darién.

La Palma és un poble molt petit. La vida és tranquil·la i només arribar es va confirmar el que ja sospitava: de perill, res de res... tret que et faci por passar un cap de setmana sense wifi. L’absència de turisme fa que encara conservi aquell toc tan especial que tenen alguns pobles, aquella màgia que tan fàcilment et transporta al passat. El paisatge em recordava molt l'Amazònia, per la vegetació exuberant, el transport fluvial, la pell negra i els somriures blancs.

En llocs com aquest la vida se simplifica: els petits juguen al carrer —literalment, només n’hi ha un—; els grans es refugien de la calor al Regocijo, el bar del poble; i els més veterans s’asseuen davant una rampa de formigó que fa de moll per veure què descarreguen les llanxes.

Al moll precisament vaig conèixer el Freddy Córdoba. De jove havia treballat en l'antiga URSS i havia fet molts diners. Ara estava jubilat. Mentre m'explicava la seva vida, anava fent glops d’una ampolla d'aiguardent que tenia amagada sota d’un cartó. Ràpidament, m'organitzava l'estada amb excursions pels voltants. Jo em queixava dels preus, ho trobava una mica car, però ell assegurava que em resultaria molt rendible:

—Piensa que aquí no hay extranjeros. A la vuelta a España puedes vender las fotos y vídeos de los indígenas, ¡te vas a hacer de oro! Tienes que pensar en lucrarte.

Jo li responia que no havia vingut a guanyar diners, però no aconseguia treure'l d'aquí, aquell home només tenia “el lucro” al cap. En el transcurs de la conversa, i com aquell que no vol la cosa, va afegir:
 
—Y ahora vas al súper de Perú y me traes una de éstas —assenyalant l'ampolla d'aiguardent buida.
Aquell paio sí que sabia “como lucrarse”. Li vaig allargar un dòlar i vaig marxar.

Perú era el nom que li donaven a un peruà instal·lat allà des de feia més de trenta anys; els mateixos que feia que no es veia amb el seu germà, aquells dies de visita. L'endemà diumenge, anaven d'excursió a una platja propera i em convidaven a passar el dia amb ells.

El Perú era un vividor, un personatge en tota regla que tant abunden als pobles remots. S'havia mogut molt al llarg de la seva vida. La titola tampoc havia parat quieta, havia estat amb tres mil dones, “quinientas pagando'”. Ja no tenia la planta de quan era jove i havia d’intercanviar bitllets “para montar a una hembra”; paraules textuals. Tant frenesí havia donat els seus fruits: dinou fills oficials més una xifra indeterminada de criatures encara per reconèixer. Després de coneixe'l una mica, he de reconèixer que el Perú tendia una mica cap a l'exageració, però en qualsevol cas era un home agradable i molt estimat a la Palma.

El poble tafanejava mentre carregàvem la barca de provisions: pollastre amb arròs, vi i cerveses.
—Perú, ¿no os lleváis mujeres? —preguntaven.
—Eso, Perú, ¿y las mujeres? —afegia jo.
—Iban a venir un par de amigas, pero al final no ha podido ser. Yo bombeo a una —contestava picant-me l'ullet.

L'últim dia, quan m'acomiadava, vaig tenir l'oportunitat de conèixer les amigues del Perú. Eren molt atractives. En presentar-me, una d'elles em va mirar fixament als ulls mentre llepava un con de gelat amb molta perícia. Se'm va acostar, em va agafar la mà i la va besar com si jo fos una aristòcrata.
—Carne blanca y sabrosa —va afegir la seva amiga.
Jo no podia fer res més que admirar l'amabilitat d'aquelles noies tenint en compte el lamentable estat dels meus braços i cames, coberts de picades i erupcions diverses, típiques quan viatjo als tròpics. La del gelat em va pressionar la barbeta amb l'índex i el polze i va somriure a la seva amiga:
—A este le gustan las michas, ¿eh?
—Perdona, ¿me gustan las qué?
—¡Las michas!
—fent un triangle amb els dits i assenyalant el cony.
Els germans reien, el parell d'amigues també; fins i tot el Freddy Córdoba reia, que a aquelles hores ja anava ben torrat.

Hora de marxar. L’operació tornada es presentava complicada. Hores d’autobús fins a l’aeroport de la capital amb l’infern de reggaeton a volum onze. Confesso, però, que se’m feien més suportables aquells videoclips. Segons sembla, deu dies al Panamà havien aconseguit canviar la manera de veure les coses. I no és per això que viatgem?
De forma inconscient, vaig anar inclinant el cap, em vaig col·locar la gorra de costat i se'm van començar a moure les mans. D'aquella manera com fan els rapers, com si s’espolsessin esparadrap enganxat als dits:

♫ Le gusta que le hagan todas las posiciones, que le unten crema de todos los sabores
Pa' que le hagan lo que nunca ha sentido,
Y pide que se lo haga YOOOOO ♫



febrer 2015