—Que no Josep, no era espanyola, era la meva germana que havia estudiat a Madrid. Per això parlava una mica espanyol.
—No parlem de la mateixa persona, mira.
No seria la primera vegada que algú intenta treure avantatge de la meva mala memòria i em vol fer passar gat per llebre. En alguns casos se m'ha acusat de coses molt greus. Per sort tenia fotos d'aquella nit i estava tot documentat.
—Veus? És aquesta noia amb el cap mig rapat i els cabells de color blau.
—Aquesta noia és la meva germana!
La Meko tornava a tenir raó. Era una lluita molt desigual. Ella tenia memòria fotogràfica, “tinc un arxiu dins del meu cap”, i jo amb prou feina recordava què ens havien portat de primer. També és cert que em distrec amb molta facilitat i en cinc minuts de conversa n'hi ha prou perquè la meva atenció surti per la finestra i voli ben lluny, cap a l'espai exterior. Just quan reprenia el fil apareixia un altre focus de distracció important: la cambrera del Gattolardo. S'interessava per si els fettuccine amb salsa d'anxoves eren del nostre gust. Els plats eren excel·lents, com a tot arreu on vam menjar a Desenzano del Garda, al nord d’Itàlia.
La Meko era efectivament una base de dades. La posava a prova constantment:
—A veure, quan vaig estar a Geòrgia per primera vegada?
—El juny del 2017, va ser quan ens vam conèixer. Me'n recordo perquè celebràvem l'aniversari de la Sophii.
Cert. Aquesta era fàcil. Una bona amiga recorda els aniversaris sense necessitat que t'avisi el Facebook i pobre de tu que et passi per alt perquè és una falta greu.
La primera parada al país caucàsic havia estat a Chiatura, una relíquia soviètica on només es parla rus. L'excusa per ser allà era conèixer un monjo que viu en una petita ermita dalt d'un monòlit imponent: el pilar Katskhi. No vaig tenir sort, l'home no admet visites. Probablement per això havia triat viure sol allà dalt. En qualsevol cas no vaig desaprofitar l'excursió i intentava posar en pràctica el meu repertori de vocabulari rus: “cervesa”, “restaurant”, “noia bonica!”.
La ruta continuava per les espectaculars muntanyes del Caucas on vaig conèixer dos catalans de Vilafranca. Havien estat a Geòrgia moltes vegades i es coneixien molt bé el país. Em van donar valuosos consells per a quan visités la capital del país, Tbilissi. Anaven acompanyats d’una fotògrafa local que es coneixia tots els locals nocturns:
—Si surts de festa, no et perdis el Bassiani.
I aquesta era la idea: no perdre’m el Bassiani. Però de camí a la discoteca em vaig aturar a un bar de la zona on casualment la Meko Kharkhelauri i les seves amigues estaven celebrant una festa d’aniversari. Ja no em vaig moure d’allà en tota la nit.
Els cambrers darrere la barra eren els que anaven més torrats amb diferència. Em van rebre com si em coneguessin de tota la vida: amb una abraçada i un xupito. Una per una em van anar presentant tota la clientela del local.
La Meko em va situar a la friend zone des del principi. Ja hem analitzat en profunditat la polèmica teoria de l'amic gai. No és un bon lloc per estar-s’hi; fa molt de fred. La Meko és d'aquelles persones amb qui és fàcil confondre’s. És una persona extremadament afectuosa que omple els xats de cors i petons i no té manies a dir-me que m’estima. Amb certa regularitat hi afegeix la paraula clau ‘amic’ perquè no m'oblidi de quina és la nostra relació. I ben fet que fa. Com a norma general, si ets atractiva, els teus amics masculins fàcilment confondran aquesta amistat pristina amb quelcom més tèrbol. Ja vam parlar en la crònica mexicana com d’inestable en el temps és una situació com aquesta.
Una amiga meva sempre protesta quan em sent dir aquestes coses:
—No és veritat Josep. Mira, tu i jo som amics de fa temps, oi?
—A veure. Tu i jo som amics perquè, primer, tu vols; i segon, perquè contínuament corregeixo el rumb natural de navegació.
Hi ha excepcions, és clar, també existeixen els ornitorrincs. Però no oblidem que en l'estudi de la condició humana busquem lleis generals de comportament.
La cambrera del Gattolardo és la persona amb les pupil·les més grans que he vist mai. Uns ulls que semblen un pou sense fons. Demanem una altra ronda d’Aperol.
—I la segona vegada que ens vam veure, Meko. Recordes quan va ser?
—És clar, vas venir l'octubre del mateix any. Et vaig convidar a la festa del meu aniversari.
Jo també recordava les dates. Era just després del referèndum de l'1 d'Octubre i m'havia agafat uns dies per desconnectar de la política. Mentre engarjolaven mig govern català jo estava fent botellón pels carrers de Tbilissi amb universitàries georgianes.
Geòrgia és de fet un país extraordinari. Té llengua i alfabet propi, sembla un idioma extret del Senyor dels Anells. El nom del país en georgià s’escriu així: საქართველო. Sobreviure el llarg del temps enmig de tres imperis com són el persa, l'otomà i el rus, és un autèntic miracle. I un tresor, com la seva gent.
Si algú em cregués, diria que jo també m'estimo la Meko només com a amiga. És una persona encantadora, però la diferència d'edat es nota molt i si passés alguna cosa, complicaria la gestió dels dies posteriors.
Com podeu apreciar jo també tinc en compte les conseqüències del ‘i després què’, perquè llavors m'acuseu d'immadur.
Per a la Meko soc l'amic gran, experimentat i amb sentit comú —obviarem la seva innocència— a qui pot explicar els seus problemes sentimentals perquè l'aconselli. La friend zone de llibre. Jo sempre li dic el mateix: “Els homes els conec bé, les dones ben malament”.
M'explicava que tenia una parella que la maltractava. Quan ella el va engegar, ell no va trigar gaire a demanar-li perdó i prometre que canviaria, però la Meko tenia por que l'enganyés una altra vegada.
—La gent canvia, però no en un parell de setmanes. Segurament és sincer quan diu que vol canviar, et troba a faltar terriblement, però és improbable que això passi.
La nostàlgia té un gran poder de persuasió. Et pot fer creure que són certes coses que no ho són i el que abans no volies ara ho desitges amb totes les teves forces. És un miratge, és clar, i no és bo prendre decisions importants en aquestes condicions.
Recentment, havia viscut en pròpies carns aquest fenomen en trencar una relació. La separació es va portar de manera molt civilitzada i en aquell moment jo tenia ben clar que volia deixar-ho. Però a mesura que passaven els dies la trobava a faltar terriblement. Aviat vaig oblidar les raons de voler trencar i només em venien a la memòria els bons moments viscuts; que, per cert, van ser extraordinaris. Intentava recordar els mals moments per mantenir-me fort i reprimir l’impuls de trucar-li. Buscava al meu cervell les raons per les quals havia decidit tallar, però havien desaparegut de la meva memòria!
Comentava aquest fet al cercle més íntim d’amistats i els consells anaven tots en la mateixa direcció:
—Truca! A què esperes? Truca i digues que l’estimes! Visca l’amor!
Només un dels meus amics, que és psicòleg i em coneix molt bé m’alertava en sentit contrari.
—Crec que l’he cagat, Quim —li deia convençut de les meves noves veritats. —M’he adonat que és la dona de la meva vida i l’acabaré perdent si no faig alguna cosa aviat.
—No ho facis.
Em va anar d’un pèl.
A Geòrgia predominen mentalitats conservadores i per això la Meko té problemes amb el seu pare: “Vam discutir molt fort, no li agrada que tingui amics gais”. També té problemes amb el gènere masculí: “Els tios sempre volen sexe ben aviat, no ho entenc. Jo prefereixo esperar una mica“.
Aquest no era un problema exclusiu de la Meko, era un problema global. El disseny de l'espècie obliga les femelles a fer-se càrrec de l'ou fecundat i no els convenen mascles que surtin volant poc després. Com saber si al tio amb qui comences a sortir li agrades de veritat o només vol divertir-se una estona? Una bona estratègia és fer-lo esperar. Si vol follar amb tu aquesta nit, vol dir que li agrades. Si pot esperar fins a la setmana que ve, li agrades més. I si sobreviu tres mesos a base d'una estricta dieta de sopars romàntics i passejades sota la llum de la lluna, li agrades més encara!
No és un mètode infal·lible, però funciona prou bé.
El maig del 2018 la Meko em va tornar la visita. Ella encara no té prou diners per viatjar; la resta del món és molt cara per als georgians. Però la seva àvia Natasha, cap del departament d'anestesiologia de l'hospital de Tbilissi, tenia un bon sou i se la va emportar a fer les espanyes. Vam coincidir un parell de dies a Barcelona.
L’any següent va tocar Itàlia. Amb la Natasha havien recorregut Nàpols, Roma, Florència i Venècia. Jo em vaig afegir al final de ruta, al llac Garda.
—Vine'm a veure si us plau! Estic farta de veure museus! Salva'm!
L'ambient era molt viciat, massa dies juntes. Els companys de viatges importen i si us separen dues generacions, és fàcil acabar arrencant-te els ulls. Totes dues estaven encantades de tenir-me allà.
—Que bonic aquest poble! Gràcies per l'excursió, Josep —la Natasha m’agraïa que les portés amb cotxe a través d’aquell paisatge alpí. Només feia mala cara quan la seva neta s'aturava cada cent metres per fer el seu reportatge de ganyotes davant el mòbil i penjar-ho a Instagram.
La cambrera del Gattolardo ens demanava què volíem per postres. Estàvem tips a rebentar, però sempre queda espai per la xocolata. Vueling m'havia cancel·lat un vol i pensava gastar-me la indemnització convidant la Meko als millors restaurants de la zona.
—Vols que t'expliqui un secret? La nit que ens vam conèixer pensava que a la Taso li agradava.
—Què dius?! —a la Meko gairebé li surt el vi pel nas.
—Sí si, havia begut molt i m'abraçava tota l'estona. Vas haver-la d'acompanyar a casa, recordes? —Naturalment que ho recordava, era una pregunta retòrica. —L'endemà em va escriure disculpant-se per haver marxat sense acomiadar-se, li feia ràbia no recordar coses i em volia tornar a veure ben aviat.
La Meko posava cara d'incredulitat. La Taso era la seva millor amiga i no estava al corrent de res del que deia —i, per tant, el meu secret no tenia cap indici de versemblança. En qualsevol cas vaig voler insistir en aquella hipotètica història entre la Taso i jo. Volia posar en pràctica una altra teoria sobre la condició humana: la del desig col·lectiu.
Ens pensem que ens agraden les coses independentment de l'entorn. Que el nostre gust és exclusiu i fora de tota manipulació, però no és cert. Només cal veure com funcionen les modes i les tendències. Amb les persones hi ha inèrcies semblants. Ho vaig veure clar amb amics meus que els agradaven les mateixes noies que m'agradaven a mi. No era casualitat, era causalitat: ella m'agrada → ella t'agrada. Ja vam parlar a Mèxic d'aquest fenomen i el mecanisme psicològic que hi ha al darrere.
La meva confessió va fer dubtar la Meko. Notava com m'escanejava de cap a peus amb la mirada. Ja feia estona que jo havia portat la conversa al terreny sexual i el meu flirteig amb la cambrera del Gattolardo formava part d'aquell experiment científic: pretenia presentar-me davant la Meko com alguna cosa més que l'amic gran asexuat.
L'experiment no va acabar de donar els fruits esperats. En el xat de comiat continuava afegint la paraula clau 'amic' quan em deia que m'estimava. Algunes teories tenen marges d'error grans.
Li vaig respondre que jo també l’estimava i vaig agrair un cop més la sort d’haver coincidit en el camí d'aquella estrella georgiana.
maig 2019
